 |
| Dante Gabriel Rossetti, "El somni de Dante" (1871) |
Primer apartat de l'article "L'etern retorn del mite", publicat a Enciclopèdia de la Cultura Popular (Salvat, Barcelona, 2007).
EL MITE INTERMINABLE
Manuel Delgado
Té raó Lévi-Strauss. Els mites són incansables. Des que fa milers d’anys els humans van inventar el llenguatge els mites no han fet altra cosa que dur a terme la tasca interminable de donar-nos explicacions a propòsit seu i nostre. Milers d’anys al llarg dels quals les persones s’han narrat les unes a les altres històries noves que eren, si fa o no fa, sempre la mateixa: la de com les coses van arribar a ser el que són i com són o haurien de ser aquestes coses de les que se’ns relata l’origen i el destí, amb tot d’avatars pel mig. L’objectiu darrer d’aquesta feina interminable ha estat segurament sempre i arreu idèntic: generar separacions que s’oposin dialècticament i sovint s'excloguin –del tipus bé/mal, cel/infern, nit/dia– o, al contrari, crear la il•lusió d'una continuïtat i una congruència de les quals l’experiència real del món difícilment podria ser proveïdora. Això és el que els mites fan: posar la imaginació humana a treballar per tal de reparar una realitat que és difícil que alguna societat, en alguna època, no hagi percebut com insuficient o frustrant, és a dir avariada, si més no en relació a allò que hauria de ser. Per fer-ho pot entossudir-se en cosir i fer apedaçaments d’allò que apareix com fragmentat i discontinu, però també en fer talls i operar divisions en aquells altres aspectes de la realitat que poguessin antullar-se massa indiferenciats. El mite és justament això el que porta tot el temps fent: restablir unitats perdudes, permetent que el pensament pogués trobar les diferències que li resultaven indispensables per exercir-se, permeten que tot el viscut pogués ser pensable i tot el pensable viscut, si més no a través de la fantasia.
L’estudi comparatiu dels sistemes mitològics ha advertit com els seus continguts –les històries, les situacions o els personatges mítics– constitueixen una mena de repertori limitat i recurrent de models amb els quals els éssers humans fan imaginable la seva experiència, l’ordenen o la perceben com ordenada. Per fer-ho, manipulen els elements de l’entorn –real o imaginari– per construir amb ells una mena d’edifici conceptual la funció del qual pot ser reflectir idealitzades les condicions de la seva existència, sense que això impliqui per força que els mites hagin de reproduir com sobre una pantalla una determinada realitat contextual. El que els estudis sobre mitologia a altres societats i èpoques revelen és que, mentre alguns mites tradueixen literalment la realitat etnogràficament o històricament constatable, d'altres remeten a institucions inexistents, algunes a les antípodes de les que estaven en vigor en aquell moment, el que feia inferir que la relació entre mite i realitat era sempre d'una lleialtat dialèctica, feta tant de reflexos fidedignes com d'inversions o distorsions, fins i tot de caricatures. De vegades el mite podia recórrer, a l'hora de trenar la seva trama, a motius proveïts per la realitat social, però podia adoptar també la forma d'una mutació lògica que ignorava o contrariava tal realitat, amb la finalitat moltes vegades de disculpar o emmascarar, per dir-ho així, determinats fracassos socials o culturals.
És aquesta apreciació la que ens adverteix que no s’haurien d’entendre les teories més serioses sobre la mitologia com una col•lecció de conjectures susceptibles només de ser aplicades a la sistematització d'aquells relats –els mites i els seus parents menors, les faules i el contes– que el lloc comú atribuiria a la irracionalitat d'antics, rústics, infants, exòtics i altres habitants de l'alteritat cultural. Més aviat al contrari, el món contemporani prové de multitud d'oportunitats en les que se’ns revela l’activitat de la imaginació mitològica. Friedrich Nietzsche i Mircea Eliade van evocar, titulant obres fonamentals seves, l’existència d’un mite de l’etern retorn. Parafrasejant-los, al mateix temps que els retem homenatge, bé podríem parlar de l’etern retorn del mite.
Pensem en l’exemple d’això que ens ofereix un pensament tan aparentment a les antípodes del mitològic com és el científic. La ciència està fent manifest fins a quin punt no li és aliè el joc d'analogies que l'ordre del mite obre constantment. La difusió científica recorre cada vegada amb major freqüència a figures de clar sabor mitològic per donar compte d'aquestes realitats davant de les quals pretén situar el gran públic i que només mitjançant tal recurs descriptiu poden salvar els seus aspectes més incomunicables. En efecte, hagué una època en la que els humans eren capaços d’imaginar molt més del que el seu coneixement positiu sabia. Gràcies al mite, podien comprendre, tot i que la seva rudimentària ciència a penes sabia. El mite salvava aquesta distància entre el comprés –que havia de ser tot o res– i el sabut –que era poc. Ara la situació s’inverteix, però produeix els mateixos efectes com a conseqüència d’aplicar idèntics mecanismes de compensació simbòlica. L’estat del coneixement científic ens permet saber coses extraordinàries –les potencialitats del genoma, la composició elemental de la matèria, l’origen de l’univers...–, però que la immensa majoria de mortals no som capaços ja no de comprendre, sinó ni tant sols de concebre. El mite acudeix de nou amb idèntica missió que abans, sols que invertint la direcció del camí: si abans ens permetia entendre el que no sabíem, ara ens permet entendre el que sabem. Vet aquí l’aparició en escena de personatges amb clares ressonàncies mitològiques, com ara "el Gat", a Shrödinger, o "l'Amic", a Wigner, o figures com el Gran Atractor, la Nova Aliança, el Gran Mur..., o episodis que no poden pensar-se més que en clau mítica: la Tercera Ona, el Big Bang, l’Expansió de l’Univers, etc., cada vegada més habituals en la literatura de divulgació científica, que vénen a demostrar aquesta necessitat que el coneixement positiu experimenta de recórrer a la retòrica mitològica per fer-se intel.ligible.
Pensem el que implica que la física contemporània hagi de recórrer a un repertori de figures abundantment usades a les mitologies d’arreu del mon, per donar a entendre els seus avenços. Fem un cop d’ull al llenguatge que sol utilitzar la difusió científica i ens trobarem amb tota mena de personatges de faula posats a disposició de la comprensió dels coneixements científics. Així, per exemple, per explicar la superposició quàntica sentirem parlar de “el Gat” de Shödinger o de “l’Amic” de Wigner, protagonistes del que semblen vells contes populars. Un astrònom ha de fer un esforç especial per explicar-li a un profà que s’han detectat determinades anomalies gravitacionals a l’espai intergalàctic, en el centre mateix del supercúmul local, capaços d’arrossegar a les galàxies al llarg de regions de milions d’anys llum. Al final, però, el més probable és que acabi parlant de l’existència de Grans Atractors. Compromesos a donar a conèixer al gran públic en què consisteix la física dels sistemes complexos, Isabelle Stengers i Illya Prigogine van inventar-se la història de la Gran Aliança, que no és el títol d’una pel•lícula de guerres interestatals, sinó d’un best-seller de la divulgació científica. Si hom intenta explicar en què consisteix la teoria de la relativitat especial, el més probable és que acabi explicant la història d’un granger que havia de saltar una gran paret amb una perxa: és la història coneguda com la del Gran Mur. L’adveniment de l'era informàtica ha estat narrada per Alvin Toffler com la de l’arribada aclaparadora d’una Tercera Onada, d’igual forma que el Big Bang que s’utilitza per constatar l’expansió de l’univers no té res a envejar als ancestrals mites a través dels quals moltíssimes cultures han explicat el pas d’un caos creador a un cosmos creat.
En aquest ordre de coses, resulta sorprenent que la preocupació que Lévi-Strauss detectés en la mitologia dels amerindis a propòsit de la condició inestable, desequilibrada i asimètrica del funcionament de l'univers hagi vingut a trobar un eco tan imprevist com el que li brinda unes ciències de la física i dels sistemes complexos que apareix en aquests moments tan atenta a assenyalar la importància dels fenòmens autoorganitzatius que tenen lloc lluny de tot equilibri i de tota estabilitat. No és casual, en aquest ordre de coses, que dos de representants més significatius de les teories del caos, Ilya Prigogine i Isabelle Stengers, hagin reconegut en el ja esmentat seu conegut La Nouvelle aliance el deute que la moderna especulació científica té amb un saber, el de la lingüística aplicada pels antropòlegs a l'estudi d'aspectes de la cultura humana, que en no pocs sentits s'havia anticipat a molts dels seus avenços: "Queda el fet que les teories de l'antropologia estructural referides a estructures elementals del parentiu i la seva aproximació als mites, les transformacions dels quals han estat amb freqüència comparades al creixement cristal•lí, utilitzaven fonamentalment les eines de la lògica i de les matemàtiques finites en les quals s'expliquen, distribueixen, combinen elements discrets. "
Més visible encara resulta la vigència de la mitologia en l’univers de la política. Era el propi Lévi-Strauss qui a Anthropologie structurale recordava fins a quin punt "res no s'assembla més al pensament mític que la ideologia política". I és ben cert. És en aquest ordre de coses que convé recordar una mena de principi que no hem de perdre de vista a l’hora de reconèixer la presència del mite i les seves qualitats entre nosaltres. I és que amb els mites passa com amb les supersticions: n’hi ha de dos tipus, les dels altres que són, efectivament, mites, i els nostres, el tret singular dels quals és que de cap de les formes poden ser reconeguts com a tals. Els mites dels demés s’adapten prou bé a l’ús que fem habitualment del terme “mite” per referir-nos a històries, creences, entitats o personatges falsos o als que s’assigna un valor exagerat. És el cas de les narracions fabuloses o els personatges extraordinaris als que reten un tracte destacat les cultures exteriors o anteriors a la nostra o, més a prop nostre, individus o segments socials amb adhesions entusiastes més aviat desproporcionades, a la manera dels seguidors dels diversos cultes actuals, ja siguin religiosos, estètics, esportius, ideològics, etc. Aquests mites –els dels altres– es caracteritzen bé per la seva falta d’adequació a la realitat –és a dir, perquè són totalment o parcialment falsos–, bé per un relleu excessiu que es considera igualment distorsionador. Són per tant, certament, «mites».
Amb els nostres mites passa justament el contrari. No sols no són mai qualificats com a mites, sinó que fer-ho implica poc menys que una ofensa o una provocació. Aquests mites –els nostres, és a dir els mites que mai passen com a mites– són el contrari del que entenem que és un mite, però en canvi s’adapten a la perfecció a la definició que d’ells fan les disciplines que els estudien, com ara l’antropologia. En efecte, en aquest cas el mite no és sols una història falsa o deforme, sinó que la seva estatuació és la que fa d’ell una entitat absolutament real, més real que si fos realment real, car la seva existència fundadora i referencial no ha de ser ratificada per cap comprovació empírica. És a dir el mite –i aquest és un dels seus trets definitoris– al.ludeix a una veritat incontrovertible, incontestable, tot i que ningú hagi pogut verificar mai la seva existència en el pla físic.
Aquesta distinció entre els mites que reconeixem com a mites i aquells altres que, sent-ho, no reben aquesta consideració, se sembla a la que proposà Lévi-Strauss a L’homme nu entre mites explícits i mites implícits. Els primers són aquells que són objecte d’una ubicació clara com a mites, és a dir com a entitats narratives discretes, que segreguem per la seva condició singular, en el nostre cas com a falsa o desmesurada. Entre nosaltres és el que passaria amb casos com el de certes estrelles de la música o de l’esport –Mick Jagger o Magic Johnson, posem per cas– de les que podem dir que són “mites vivents”, o certs episodis del passat interessadament desfigurats –podem referir-nos, per exemple, a la pau franquista com un “mite històric”–, o a certes produccions culturals, a la manera com diríem que “Allò que el vent s’endugué” és una “pel•lícula mítica”. Al costat d’aquests mites explícits tindríem allò que Lévi-Strauss designava com a mites implícits, la funció dels quals no és tant ser vistos com a tals sinó actuar molt més discretament, instal•lant-se al costat dels ritus, acompanyant-los en el seu desenvolupament tot fent la glosa, el comentari que els associa a una voluntat transcendent i superior, mostrant la seva necessitat com a font d’ordenació de l’univers social. Aquests mites implícits són aquells sobre els que rau la responsabilitat de legitimar ideològicament i mostrar com inalterables els fonaments del món que vivim.
