 |
| La foto és de Jordi Secall i correspon al desallotjament per la Policía Nacional dels immigrants tancats a la catedral de Barcelona, la matinada del 6 de juny de 2004, al mateix temps que se celebrava a la ciutat el Fòrum de les Cultures |
Resposta a Núria,
una estudiant d'Antropologia Religiosa que m'escriu amb un seguit de
consideracions sobre el paper dels professors a l'hora de fer una didàctica
positiva del valors, a partir d'una apreciació meva a classe sobre l'immigrant
com a personatge conceptual.
CONTRA LA BONDAT
Manuel Delgado
T’agraeixo molt
que intervinguis a classe. Pel que fa a
l’altra dia, la veritat és que no sé com aturar la meva deriva cap una
impugnació general a tot el que el llenguatge oficial diu en relació a les
noves paraules fetitxes de “tolerància”, “multiculturalisme”, “respecte a les
diferències”... Crec que són part d'una mena de frau generalitzat que vol
presentar com respecte i consideració el que a la pràctica són formes més
rotundes, però més subtils també, d’estigmatització, darrera la qual el que no
trobo altra cosa que la pura i simple explotació humana i com aquesta es
dissimula darrera d’invocacions quasi místiques a valors abstractes, com ara la
tolerància, la ciutadania, els valors democràtics, etc.
Em demanes que
faria si estigués en el lloc dels professionals que us dediqueu a l’ensenyament
a secundària o primària i de debò que no ho sé. Seria un acte d’impostura
inacceptable que em cregués capacitat o digne per dir-vos què us correspon fer.
Ja m’agradaria que algú m’expliqués a mi que és el que haig de fer jo. Suposo
que hauríeu d'entendre que esteu a primera línia de foc d’un univers social
difícil i conflictiu i que cadascú ha d’intuir el que cal fer en funció de
condicions particulars de cada centre, de cada poble o ciutat, de cada barri..,
que són sempre diferents i que obliguen a una adaptació del tot aliena a les
receptes generals d’allò que diuen “bones pràctiques”.
Del que si que
estic en contra és de la retòrica hipòcrita del valors, que em repugnen
profundament i l’únic que m’atreviria a recomanar-vos és que no caigueu
víctimes del que és una mena dels grans mals que poden afecta una feina com la
vostra, i que són el que em permetré designar amb neologismes com
conflictofòbia i complexofòbia, és a dir pànic a les matèries primeres de que
està feta la nostra societat i que són la complexitat i el conflicte. Reconec
que de vegades sóc una mica bruto dient les coses i de debò que m’agradaria ser
més dúctil, menys vehement... Però no em surt. I mira que ho he intentat. És
per això que et demanaria que et miressis unes coses pròpies a les que et
remeto, a tu i a la resta de companys i companyes de classe, als que em permeto
rebotar aquest missatge.
Mira, és el
següent. Com vaig fer l’elogi de l’odi i vaig expressar-me en favor d’una
educació que estimulés menys les submissions i més la passió i la ràbia –perquè
tenen tan mala reputació, quan són el motor que ha mogut totes les lluites
contra la injustícia al llarg de la història?- et remeto a dos articles. Un el
vaig publicar a El País al novembre de 2005 parlant dels aldarulls a les
perifèries franceses i que es deia justament “El odio”, en al·lusió a la
pel·lícula de Kasovitz (també et dono on pots trobar-ho a internet, per si ho
prefereixes: www.rebelion.org/noticias/2006/1/25269.pdf). L’altre és la
ressenya que vaig publicar a Cuadernos de Pedagogía, al número393 (2009) i que
és una ressenya del llibre de José García Molina, Imágenes de la distancia
(Lartes). El vaig penjar al meu blog:
manueldelgadoruiz.blogspot.com/2009/09/por-una-educacion-en-pasiones.html.
A classe vas
veure que vaig recomanar-vos dues lectures important, que vindrien en suport de
la meva crítica de l’educació en valors i de tota retòrica del valors
abstractes en general: L’Anticrist, de Nietzsche, i Santa Joana dels
Escorxadors, de Bertolt Brecht. Sobre el primer, i aprofitant una nova edició
catalana a càrrec de Marc Jiménez, vaig fer un article a El País, titulat
Contra la tolerancia, que va aparèixer el 2007. Del segon tens una versió en
català a Edicions 62. Fes-li si us plau
un cop d’ull a un altre article que vaig escriure al 2007 contra l’educació per
a la ciutadania, que –ho sento- també em produeix cada cop més fàstic. Es diu
Por una ciudadanía virtuosa.
Per últim, fes-me
el favor de mirar-te la declaració final del IX Congrés d’Antropologia que es
va celebrar a Barcelona el setembre del 2002, aprovat per unanimitat pels més
de 600 antropòlegs i antropòlogues de més de vint països que ens vam aplegar.
Jo en vaig ser el secretari i vaig redactar una primera versió, que després vam
anar millorant amb l’ajut d’Isidoro Moreno i Susana Natortski. Més que res per
a que vegis que la meva posició és en bona mesura la de la majoria dels teus
futurs col·legues, per molt que ni sigui capaç d’expressar-la amb el to de
moderació i senys que més favor li podria fer als seus arguments.
