diumenge, 7 de febrer de 2010

Recerques GRECS. De la utopia a les runes. Una etnografia del buit. Tesi d'Anna Juan Cantavella sobre Gibellina, llegida a l'École d'Architecture de Grenoble.







Fa unes setmanes va defensar-se al Centre de recherche sur l'espace sonore et l'environnement urbain, CRESSON, que forma part de la l'École Nationale d'Architecture de Grenoble, la tesis de doctorat d'Anna Juan Cantavella, que codirigíem en Jean-François Augoyard i jo. Al tribunal estàvem, a més de nosaltres dos, Michel Rautenberg, de la Université Jean Monnet, Saint-Etienne Pedró José García Sánchez, de la Université de Paris Ouest Nanterre – La Défense; Jean Simon Bordreuil, del Laboratoire Méditerranéen de Sociologie (LAMES), de la Université de Provence Aix-Marseille 1.
La discussió va ser força interessant i al final l'Anna va obtindre un merescut excel.lent cum laude. És un treball magnífic sobre Gibellina, la ciutat-art sicialiana que va construida després del terratrèmol del 1968. Us faig seguit un tros d'un article-resum de la seva tesi, que Anna ens ha enviat per a publicar al llibre de les jornades que vam celebrar el novembre, sota el títol de "Els fantasmes de l'exclusió", que apareixerà dins de poc publicat per la Universitat de Barcelona.








De la utopia a la runes: una etnografia del buit








Anna Juan Cantavella


De la utopia a les runes, una etnografia del buit, parteix de la quasi inexistència de pràctiques ordinàries que es desenvolupen en el centre monumental d’un poble sicilià de nova construcció, imaginat completament als plànols per uns quants artistes, arquitectes i polítics, sota els envols d’una concepció utòpica de la ciutat i del seu espai públic.
Gibellina Nuova neix a causa d’un gran esdeveniment natural, que instaura, de sobte i de forma contundent, el desordre que suposa la destrucció de tota catàstrofe i es concep com la ciutat símbol d’una regió i d’un esforç per renàixer, que té en la reconstrucció de la memòria a través de l’art i l’arquitectura la seva base teòrica més forta. De fet, la seva concepció parteix d’una suposada unió entre art i vida i d’una intensa estetització de la ciutat, que concep l’espai urbà més que com lloc d’intercanvis múltiples i accions concretes i banals, com un amalgama de paisatges monumentals de diverses estètiques, llestos per ser fotografiats. Gibellina Nuova és doncs, un exemple de ciutat completament pensada als plànols i que veu en la creació d’un determinat ordre urbanístic i arquitectònic, i aquí també artístic, la base per a l’organització de les pràctiques i de les activitats de tota mena: des dels comportaments socials (amb la creació d’una suposada nova civilitat i la disminució de l’emigració) fins a les activitats econòmiques (amb el pas, també suposat, d’una economia de base agrícola a una economia basada en el turisme i el sector terciari).


Una mica d’Història


La nit del 15 de gener de 1968 un terratrèmol de 6,7 graus de magnitud en la escala Ritchter colpeix una de les regions agrícoles més pobres de Sicília Occidental. La major part dels pobles de la Vall del Belice –situada entre la província d’Agrigento, la de Trapani i la Palermo- sofreixen danys. En una nit, quatre dels catorze pobles de la zona queden completament destruïts: Gibellina, Salaparuta, Poggioreale i Montevago. La força de l’esdeveniment sísmic deixa 370 morts, més de mil ferits i unes 70.000 persones sense casa. A Gibellina moren més d’un centenar de persones, mentre el 90% de les cases cau al terra. La força natural converteix l’antiga ciutat medieval, de carrers estrets i empinats, en un desert. Allà on hi havia un poble tranquil, amb fortes arrels agrícoles i allunyat de les noves vies de modernització de l’Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial, no hi ha, després del sisme, més que runes i mort. Destrucció.
A partir d’aquest moment, la història de Gibellina es centrarà en la imaginació, per part del govern estatal i local, d’un nou futur, amb tots els visos de les fabulacions utòpiques, presents en l’imaginari d’Occident des dels temps d’Hipòdam de Milet. El viatge cap a Gibellina Nuova, la ciutat del somni o la utopia de la realitat, com resa el projecte, s’inicia, com hem dit, amb un esdeveniment natural que arrasa quasi completament l’antic nucli urbà. El terratrèmol, moment de destrucció total, s’imposa i dota els projectors i els polítics de l’excusa perfecta per reorganitzar la regió sota els seus paradigmes d’ordre, ja que provoca de forma natural, l’ansiada tabula rasa de l’urbanisme més visionari. D’allà on no hi ha res, es pot imaginar el que siga i del desordre més absolut pot néixer un nou ordre. Reflexió urbanística –aquesta- que es desplega en l’imaginari i es situa en la dimensió utòpica de concebre la urbanització com a acte demiúrgic per excel•lència.
El terratrèmol es converteix d’aquesta manera en l’esdeveniment fundador d’un nou ordre a arribar. La seva força aconsegueix obrir ferides mal suturades (augmenta l’emigració cap al nord d’Itàlia) i en produeix de noves. Tot ha quedat destruït, molts dels referents físics han estat esborrats i amb ells desapareixerà, a poc a poc, tot el teixit comercial i d’artesanat que configurava la major part de les relacions socials de la regió. A partir d’aquest moment, la catàstrofe natural es convertirà en l’esdeviment zero d’un nou temps per a la vall. La història ja no es contarà com una simple successió de superposicions fenícies, gregues, llatines, àrabs i catalano-aragoneses, sinó que s’establirà una nova temporalitat marcada per un “abans del terratrèmol” i un “després del terratrèmol”. I és que tal i com recorda una de les assagistes del llibre Gibellina nata dal’arte, una città per una società estetica , la catàstrofe natural, en tota l’operació Gibellina, mai va restar com a simple destrucció, sinó que es va constituir més bé com a força regenerativa. Violència doncs física de la natura en un primer moment, i violència simbòlica i també física, dels gestors i artistes encarregats de la reconstrucció de la ciutat, que consideren la destrucció més com una oportunitat per a l’experimentació urbana que com a tragèdia. El terratrèmol doncs, s’erigeix com element històric però més enllà d’això, i per sobre d’ell, esdevé element utòpic amb capacitat de concebre la desolació com tàbula rasa, i per tant, com moment de Renaixença total. La reconstrucció com possibilitat d’un altre futur i com element clau per fer possible un nou tipus d’organització: com resa el projecte: “noves ciutats per una nova vida a escala urbana”.
En el context de suposat grau zero, l’estat serà el primer en apropiar-se el mite ja clàssic segons el qual una correcta urbanització pot acabar amb els mals desestructurants d’una ciutat, i en aquest cas, d’una regió completa. L’urbanisme apareix aquí, novament i com des de la naixença del terme amb Cerdà , com a ciència terapèutica capaç de cercar símptomes, fer diagnòstics i posar remei a les perturbacions de la ciutat . L’afecció a la vall del Belice no és una malaltia urbana, però tot i això, el govern cercarà en una nova estructuració de l’espai la solució als problemes geològics, econòmics i socials de la vall. La seva planificació, inacabada, projectarà ciutats-jardí i voldrà fer de la vall una mena de ciutat-regió, a través d’una intensa industrialització de la zona.
Emplaçada a 18 km de l’antic nucli, en el terme municipal de Santa Ninfa, Gibellina Nuova compta amb 15 hectàrees de superfície construïda i amb una densitat demogràfica de 330 habitants per hectàrea . La seva estructura configura una sèrie de mançanes simètriques, homogènies i iguals que pretenen una relació especialitzada i zonificada de la casa amb l’espai públic. És a dir, tota casa s’obre a un espai públic peatonal, pensat pels curts trajectes quotidians de cada dia; i a un espai públic de trànsit viari, pensat pels trajectes que necessiten del cotxe per portar-se a terme. L’homogeneïtat de les mançanes només es veu trencada per la inserció de tot un sistema de places, que va obrint buits i que configura el teixit urbà de forma encara més oberta. I dic més oberta perquè l’amplària dels llargs carrers rectes, la separació entre casa i casa, i entre la casa i l’espai públic i la reduïda alçada d’aquestes, elaboren una gran horizontalitat, de perspectives molt àmplies en les quals els transeünts gaudeixen de gran visibilitat. Gibellina Nuova doncs, presenta una geometria uniformitzant, molt influenciada, entre d’altres, per les teories funcionalistes sobre l’espai públic.
Aquestes característiques (molt relacionades també amb el model de la ciutat-jardí anglesa) allunyen la ciutat nova dels trets que caracteritzaven l’antic nucli, un petit poble medieval de model policèntric: de carrers estrets, no sempre rectes, empinats i desiguals, de cases adossades sense jardí i que basava el seu urbanisme en una relació estreta i directa amb el carrer i el camp circumdant.
Però, en aquest viatge cap al futur que el govern central abandonarà quasi abans d’haver-lo començat, tindrà una gran importància l’alcalde de Gibellina, Ludovico Corrao, del partit comunista italià i un gran amant de l’art. Aquest s’oposa, des del primer moment, a la reconstrucció del govern central (que va canviant de mans durant els 12 primers anys de reconstrucció) i inicia una crítica frontal cap al funcionalisme del projecte. La posada en escena del nou personatge arriba en el segon aniversari del terratrèmol, quan junt a molts intel•lectuals italians, denuncia el retard de la reconstrucció i les condicions extremes de vida en les quals viu la gent de la vall. Corrao inicia amb aquesta denúncia tot una sèrie de canvis en la reconstrucció de Gibellina, que l’allunyen del camí marcat pel govern central i que plantegen , en el seus termes, una visió il•luminista basada en la força de l’Art i de la Cultura, com enzims catalitzadors en el camí cap a una renaixença total. Amb ell i la seva crida de solidaritat a tots els artistes i arquitectes d’arreu del món, s’inicia la idea de Gibellina com una ciutat d’art, un laboratori artístic: el museu d’art contemporani a l’aire lliure més gran de la Mediterrània. Gibellina, l’utopia concreta, com l’anomenaran els artistes i conceptors, neix doncs, i una altra vegada, contra el desordre que impera en la reconstrucció global del Belice i es configura com una dura crítica al Govern Central i com un desafiament a la realitat concreta de la vall, sota la forma d’una una mena de collage artístic, sempre obert a noves proposicions.
El projecte de Gibellina i el llarg camí fins a la construcció d’aquesta (la gent de Gibellina afectada pel terratrèmol viurà 12 anys en barraques) prefiguren l’accés a la ciutat com el d’un viatge cap a una terra promesa, situada a 18 kilòmetres del seu antic emplaçament, en un territori simbòlicament verge. L’operació de construcció teòrica de la nova ciutat està acompanyada de dos conceptes claus, a banda del d’utopia: recuperació de la memòria i creació d’una nova identitat a través de l’art. Tots dos processos, tant el de recuperació com el de creació, es desenvolupen a través d’una sèrie de seleccions, tries i oblits, que configuren i fixen la nova història de la ciutat i el seu nou patrimoni. Una història que comença la nit del 15 de gener, que oblida i esborra els anys passats a les barraques i que configura com a moments claus de la memòria recent l’arribada a la ciutat d’artistes com Joseph Beuys, Alberto Burri o Consagra, entre d’altres, i que instaura com a llocs de memòria, algunes de les obres més faraòniques del projecte (com el Cretto di Alberto Burri o el Palazzo di Lorenzo de Venezzia). I un patrimoni que es configura a través de les quasi 2000 obres d’art distribuïdes pel seu teixit urbà i a l’interior del Museo Cívico de la ciutat.
La imatge oficial de Gibellina es configurarà amb el temps, com la d’una petita ciutat-museu dinàmica, farcida de testimonis d’art contemporani i mostrada al món a través de tot una sèrie de catàlegs d’art, on la ciutat no apareix per enlloc. Allò que es mostra d’ella són només les obres d’art, des de perspectives i enfocaments que possibiliten una versió estetitzada i utòpica, on el pas del temps i les contingències quotidianes no hi caben.
De la ciutat esdeveniment a l’esdeveniment quotidià
Aquesta que acabe de descriure és la imatge –resumida- que es mostra al món de Gibellina Nuova. Una realitat mostrada sempre a través de la seva representació més seductora, feta d’instantànies de les arquitectures y de les obres d’art, a través de perspectives i volums perfectes, quasi incomprensibles. Una mirada que elabora una estratègia, basada en l’espectacularització, per convertir la ciutat en una imatge completament parcial i idíl•lica de la seva realitat; i que per fer-ho, parteix d’un dels principis bàsics de la pintura occidental, que és -seguint Foucault - l’equivalència entre el fet de la semblança i l’afirmació d’un vincle representatiu, i que com Marin apunta , té la pretensió de significar el món que ella imita exactament.
Enfront a eixa imatge que es pretén totalitzadora, elaborada des del punt del no-lloc que implica la descripció de tota utopia, la meva vol ser una mirada a ras de terra, contextualitzada, volgudament parcial i decididament banal. El que a mi m’interessava quan vaig arribar a Gibellina era veure con eixa ciutat que es representava a sí mateix com un catàleg d’art contemporani deslocalitzat i que no deixava espais pels seus practicants ni pels seus habitants es construïa i es coproduïa, dia a dia, a través de les pràctiques quotidianes que en ella es portaven a terme. A la ciutat clarificada per la teoria i pràctica de la concepció, jo volia contraposar-li la descripció d’una ciutat molt més borrosa i conflictual, on els passos havien de ser més torpes i les visions que obtindria molt més ombries. Volia portar a terme una mirada que posara en evidència les falles i els límits del projecte utòpic, pensat en la seva major part, d’esquenes a la població local. Volia anar allà i fer etnografia.
La descripció que segueix del centre monumental és fruit de l’observació durant llargues passejades, sola o acompanyada. En ella no es descriuen quasi pràctiques, perquè són poques les que vaig observar, però a través de l’absència de pràctiques i de la seva configuració com espai ambigu, la meva intenció és la de donar un contrapunt a eixa imatge idíl•lica de la Gibellina descrita pels conceptors.
Del buit a les runes
Els carrers del centre de la ciutat, els més monumentalitzats i els que jo volia observar, estaven la major part del temps buits. Molt poques persones els creuaven a peu i la major part dels que havien de creuar-lo per anar a qualsevol altra banda, ho feien en cotxe. No és estrany. De tots els edificis i monuments que configuren l’eix central de la ciutat, només el de l’Ajuntament està en funcionament. La resta dels carrers i places del centre recorden les perspectives metafísiques de De Chirico, poblades només per les ombres dels monuments que emplenen els exteriors de la ciutat. I és que una de les respostes col•lecitves més contundents de la gent de Gibellina a un projecte que s’havia elaborat a les seves esquenes i sense tenir en compte les seves opinions, era la indiferència cap als grans espais públics de la ciutat i els seus monuments, símbols del projecte. La seva vida passa a altres bandes, a l’interior de les cases, als circolos (associacions masculines) i als bars; i per circular per la nova ciutat, la gent prefereix el cotxe, encara que només siga per anar a buscar el pa dos cantons més enllà de casa o dirigir-se cap al mercat o el bar. La ciutat els sembla dispersa, sobredimensionada i monòtona per passejar-la a peu. Una indiferència que posen en escena, a través de la seva absència i a través de la negació de l’espai públic com espai de trobades.
Aquest fet és més evident, com he començat a dir, al centre monumental, un eix que creua la ciutat de nord a sud i que conté moltes obres d’art i la major part de les arquitectures de qualitat com la Chiesa de Quaroni (el sostre de la qual va caure a causa d’un colapse estructural abans de las seva inauguració), el gran teatre de Consagra (inacabat per manca de capital), el Sisteme delle piazze de Laura Thermes i Franco Purini (amb greus problemes de manteniment), el Palazzo di Lorenzo de Venezia (actualment abandonat), l’edifici de l’Ajuntament de Samonà (l’únic en funcionament), el gran llac central (que mai ha portat aigua) o el spazio Beuys d’Ungers (la plaça menys utilitzada de la ciutat), entre d’altres (foto1). De fet, el centre de Gibellina Nuova planteja amb una insistència quasi caricaturesca, la necessitat que el monument té de crear el buit al seu voltant. I, més que aglutinar tot una sèrie d’activitats variades, es presenta encara avui com un gran buit. Tampoc resulta massa estrany, si tenim en compte que es va concebre com una espècie de llenç on els artistes que arribaven a la ciutat als anys 80 anaven deixant la seva obra, configurant una mena de collage. I és que fins a finals del vuitanta, el gran eix central de la ciutat (només amb l’edifici de l’Ajuntament i el de la Chiesa a mig construir) va ser un gran solar de terra on els xavals anaven a fer carreres de motocross o a jugar als exploradors.
Un dels elements actuals que recorden amb més intensitat aquell terrain vague del principi és el llac de ciment, situat al sud d’on es troba el conjunt monumental al que m’acabe de referir (foto 2). I és que el llac, una base buida de ciment envellit i ennegrit, plena d’escletxes per on feien aparició tota mena de males herbes, queda separat dels carrers que el llinden i de les pràctiques diàries, per una gran malesa. Allà dins la quotidianitat es posa entre parèntesi de manera encara més explícita que a les altres places i carrers del centre. Les rutines diàries de la gent s’aturen en un límit demarcat en alguns casos per una reixa ja rovellada i en altres, simplement, per l’alçada de les herbes. El mercat, que planta cada dilluns les parades a la frontera amb el gran buit, expressa la diferència existent entre un espai de pràctiques quotidianes i un altre que s’alça imponent i sense cura enmig de la ciutat com una figura de l’alteració. El llac s’apareix com un espai-altre que més que no ser practicat amb consciència, com passa amb molts espais del centre de la ciutat, resulta impracticable i es configura com el revers absolut d’eixe ordre que l’urbanisme volia crear amb la construcció de la ciutat. Les males herbes que l’emplenen evidencien el seu caràcter salvatge i l’allunyen de la civilitat urbana que el projecte anunciava. La Zona, com a la pel•lícula de Tarkovski, mai ha estat travessada i si aquí no inspira les pors d’allò desconegut, sí que posa en evidència –com asseguraven Calogero i Margherita, un estudiant d’enginyeria i una funcionària de l’Ajuntament de Gibellina- una de les fallides del projecte: “Gibellina non è fata alla dimensione degli gibellinesi”.
Aquesta afirmació es fa palesa, com he dit, amb la negació de tots aquets espais per part dels habitants de Gibellina però també i en conseqüència, amb l’estat de decadència en què es troben la major part d’eixos espais i edificis. El centre de la ciutat evoca el paisatge quasi fantasmal descrit per Smithson en Un recorrido por los monumentos de Passaïc, on parlava de les runes al revés: “aquell panorama zero semblava contenir les runes a l’inrevés, és a dir, tota construcció que finalment es construiria. Això,el contrari de la runa romàntica, perquè els edificis no cauen en runes després d’haver-se construït, sinó que esdevenen runes abans de construir-se” (foto 3). I és que els objectes arquitectònics monumentals que havien configurat la cara més positiva i esperançadora del projecte, havien esdevingut runes abans mateix d’haver-se convertit en passat. Tots aquests aspectes feien i fan del centre de la ciutat siciliana, més que un espai ben delimitat, amb una identitat concreta, una d’eixes zones intermèdies entre diferents barris que Sansot havia descrit i que esdevenen zones més bé indecises, on pot passar qualsevol cosa perquè tot està per definir. Una zona, que lluny de configurar-se com els projectors havien imaginat, ha pres els atributs de la desolació urbana i converteix, segons el moment del dia, el centre de la ciutat en un espai amb les característiques que Sansot utilitzava per descriure els llocs sinistres: “els llocs sinistres estimen el buit: ells ja són, per si mateix, deserts, però d’altra banda, ells provoquen el buit. Es troben, preferentment, a la perifèria de les ciutats, encara que no és suficient amb la invocació de l’absència d’éssers humans, ja que el camp no apareix necessàriament com a sinistre. Cal la sospita d’un desordre; és necessari, per exemple, que l’ésser humà abans de desaparèixer, haja deixat la seva marca devastadora o que simplement s’haja retirat amb precipitació. Algunes zones industrials són sinistres perque, tot i estar produïdes per l’ésser huma, el neguen” .
En aquest sentit, el centre de Gibellina s’apropa a un d’eixos territoires actuels que el grup Stalker defineixen com “eixos espais oblidats que formen el negatiu de la ciutat contemporània i que contenen en sí mateix la doble essència de residu i de recurs” . I és que, a l’igual que els espais elegits pels Stalker per portar a terme les seves transurbàncies , els carrers i les places del centre, farcits de grans arquitectures postmodernes abandonades i en procés de semi-desintegració i rodejades per extenses zones de malesa, recorda aquells espais ambigus per on es passejaven els personatges de Passolini o de Fellini (foto 4).
Caracteritzat doncs, pel buit, el centre de Gibellina Nuova s’exhibeix al visitant com una mena de gran àrea intersticial a descobrir i explorar. Finalment, i ben lluny d’allò que els seus conceptors havien imaginat als plànols, la Gibellina real s’apropa a aquella utopia situacionista, imaginada per Constant sota el nom de New Babylon . I és que el centre de Gibellina es pot veure com una versió d’aquell espai ideal i idealitzat per Constant: la ciutat nòmada, pensada i preparada per a la deriva i per a la creació constant de situacions. A Gibellina Nuova sembla fàcil portar a terme un joc incessant amb els elements de l’entorn urbà. La seva indefinició li permet transmutar-se en mil coses diferents i s’apareix com espai peregrí per excel•lència. Com escrivia Careri: “a l’observar els grans espais abandonats que llisquen a l’interior de les metròpolis occidentals, es té la impressió que els newbabylonians ja estan treballant...” . I és que la disponibilitat semàntica d’aquell gran espai buit i abandonat el fa receptor de moltes possibles escriptures. De fet, les poques vegades que vaig veure grups de turistes passejant-se per Gibellina, em va semblar que ho feien sota les màximes dels Stalker. No es podia fer d’una altra manera, d’altra banda. Saltaven valles, travessaven portes tancades per obres, deixaven enrere tota mena d’obstacles i s’adentraven en els esquelets dels edificis a mig construir de la ciutat, en un acte de creació de l’espai i de reinvenció, que poc tenia a veure amb les característiques visites guiades pels centres històrics de les ciutats.
Allà tot estava permès i no hi havia ningú que diguera què s’havia de mirar ni com. Aquells espais abandonats s’apareixien als ulls dels visitants com un territori a explorar i a transgredir, zones que no estaven sotmeses a cap forma de control i que emergien en tant que espais enigmàtics a desxifrar. Gibellina s’oferia doncs, com espai perfecte per a la pràctica de la transurbància, que seguint les paraules dels stalker torna a atorgaral turista el títol de viatger, permetent-li explorar recorreguts inèdits.” . En aquells escasos moments més que en cap altre, el centre de la ciutat s’omplia de vida i semblava que els espais, aparentment residuals, s’emplenaven de nous significats.
El centre monumental de Gibellina es configura doncs, com una mena d’espai deshabitat i abandonat, mig en runes, als marges del qual, i sense travessar-los, existeix una vida quotidiana. Una vida, però, que més que regir-se per les idees abstractes d’una nova civilitat de caràcter urbà, centrada en la potència de l’art i en un concepte d’espai públic idealitzat, proper al de l’àgora grega, s’apropa a les formes de fer clàssiques d’un petit poble de la Mediterrània, que dedica el seu dia a dia a les activitats relacionades amb els camps de cultiu que l’envolten, a les tàctiques ordinàries de passar el temps en companyia de gran part de la gent gran o desocupada de la població (que són una majoria) i als quefers quotidians de la casa. Un dels carrers que linda amb el centre ha esdevingut l’espai de trobada per excel•lència. Allà s’arrimaven fa uns anys els homes cada matí a la recerca de treball temporal en la construcció dels monuments de la ciutat i segueixen fent-ho ara per trobar treball -alguns dies a la setmana- a la fàbrica de ricotta o la bodega dels afores de la ciutat. Allà també s’apropen als circolos a llegir el periòdic i a discutir sobre les pensions amb els amics. Allà es troben els bars amb més habituals i moltes de les poques tendes que existeixen a la ciutat. No és estrany veure sempre molts cotxes aparcats de qualsevol manera. Tothom arriba i marxa en cotxe. I tot i que molt més ample i llarg, el seu és el funcionament habitual del carrer major de qualsevol poble petit de la mediterrània. La màxima del Gatopardo , “tutto cambi perchè nulla cambi”, sembla que torna a complir-se. I a Gibellina, tot i fer-ho ara en una mena d’escenografia de la postmodernitat, els gibellinesos segueixen, més o menys, amb activitats semblants a aquelles que havien caracteritzat la seva vida abans del terratrèmol. La utopia della realtà, no ha aconseguit canviar la realitat social ni econòmica de Gibellina, ni de la regió. L’urbanisme no ha pogut finalment instal•lar un nou ordre a escala urbana. L’economia segueix basant-se en l’agricultura i el sector terciari no ha adquirit la força que se li havia pressuposat en un primer moment. Gibellina no ha entrat a formar part dels itineraris turístics de l’illa. L’emigració segueix sent la seva realitat més trista i esperançadora. Mentre, els espais del centre de la ciutat, símbols de la renaixença i d’un projecte molt allunyat de l’ordre de les pràctiques, segueixen en un lent i constant procés de desintegració.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch