Aportació de la Cèl·lula Ramon Casanellas
al XIIè Congrés del Partit Comunista de Catalunya
EL PAPER DE L’ACCIÓ CULTURAL EN LA RECUPERACIÓ DE LA INICIATIVA POLÍTICA
"Agitació és fer arribar una idea a molta gent. Propaganda és fer arribar moltes idees a poca gent" (V.I. Lenin, revolucionari)
1. ESTRATEGIES
1. Democràcia, ciència i cultura. Per un recuperació de la iniciativa cultural de l’esquerra.
1.1 La derrota, també cultural
Les esquerres han patit a nivell internacional i en tots els fronts una derrota considerable, derrota que va conduir a mig termini a tres fenòmens íntimament interelacionats: la implosió de la majoria dels estats que es reclamaven constructors del "socialisme real", l'erosió de l'estat de benestar i la democràcia de postguerra als països occidentals i la globalització neoliberal, que posà fi a les experiències d'alliberament nacional. Però no és menor la derrota cultural i intel·lectual que van patir uns projectes d'esquerra que no van saber actualitzar-se.
Les tasques primordials de garantir unes condicions bàsiques de vida i acabar amb la influència de l'Església i la seva ideologia en el poble, van portar a difondre concepcions d'un socialisme de cultura positivista, estatista i determinista. Quan aquests objectius semblaven assolits en bon grau i emergien noves necessitats i energies, el gruix de les esquerres no va ser capaç de proveir d’un pensament d'avantguarda, que integrés i connectés els coneixements més avançats amb una proposta de salt qualitatiu de civilització, amb un major control social sobre les condicions de vida i de treball i un augment en l’autodeterminació de les persones. En comptes de seguir aquest camí, es va produir un estancament que va acabar conformant-se amb els assoliments obtinguts com a conseqüència del pacte de classes de postguerra, una orientació que encara perdura.
Les darreres dècades s'ha intentant defensar el que queda d'aquells èxits de l’estat del benestar davant l'embranzida del pensament neoliberal, que sí que va saber donar expressió a l'esperit de l'època, fent promeses de més benestar i d’emancipació personal per una important minoria, afirmant un individualisme radical i insolidari. La contrareforma capitalista va ser capaç de despertar energies subjectives (petits empresaris de nous sectors o d'activitats externalitzades, professionals per "compte propi", l'economia "del coneixement") respecte l'anterior paradigma econòmic, basat en la gestió de la demanda.
La idea de solidaritat exaltada per les esquerres ha estat confosa amb una defensa tancada de les velles formes de funcionar i d'interessos i privilegis de sectors lligats a la maquinària de l'estat i a determinats sectors de la classe obrera industrial; la reivindicació d’allò públic ha estat interpretada sovint com un elogi acrític de l'estat burocràtic, i, al "Tercer Món", la lluita per l'alliberament nacional ha aparegut no poques vegades barrejada amb un tancament antimodern. L'esquerra era vista -i en molts casos se n'havia tornat- com eminentment conservadora.
Certament, en un moment donat –final de la dècada dels 60- va sorgir un seguit de projectes d'extrema esquerra que van donar expressió i forma polítics al canvi d'època: corrents contraculturals, noves vindicacions socials, “noves esquerres”... En el millor dels casos no van estar a l'alçada de les seves pròpies propostes i amb la seva esterilitat van facilitar el camí per l’ofensiva neoliberal, que va poder absorbir molts dels elements que aquests corrents innovadors plantejaren. És en aquest context que cal entendre l'emergència i l’actualitat dels nous moviments socials.
2.3 L'esquerra en un període de reflux
Podríem dir que a Occident les esquerres derrotades han trobat, a grosso modo i caricaturitzant-les, tres sortides: adequar-se als postulats hegemònics del neoliberalisme per seguir influint en la societat des de la subordinació; entestar-se en afirmar que ens enganyen i que als anys 50 vivíem millor, o refugiar-se en la utopia, en l’expectativa d’un futur llunyà que ens donarà la raó i renunciant a modelar el futur des d’aquí i des d’ara. Una de les pitjors conseqüències d’aquest clima ha estat que nous sectors de treballadors i treballadores i de petits empresaris sorgits de la contrareforma del capitalisme no se senten representats ni comparteixen allò en el que s’ha convertit la tradició política de l'esquerra. Les formes culturals de masses han estat dirigides pel gran capital, que ha estat capaç d'organitzar l'oci i el consum (i de influir decisivament en el pensament) de totes les classes socials. En aquest sentit, però, caldria reconèixer l’oportunitat que s'obre amb la relativa democratització dels canals culturals arran del desenvolupament de les comunicacions en xarxa.
. No perdem de vista que la La frustració d'expectatives i desequilibris a que ha conduit el capitalisme desregulat i l’oposició que han generat han trobat expressió en les esquerres. La última és el front democràtic, que no deixa de ser la defensa numantina i l’ actualització del model sociopolític sorgit de postguerra. Hem d'entendre però -com han fet les noves dretes- que les bases que van fer possible aquell referent estan fortament erosionades. Els Fronts Populars foren tota una altra cosa; antifeixistes, sí, però portadors també d'un nou projecte de societat, que va ser el que es va plasmar en el nou ordre de postguerra).
2.3 Especificitat nacional i estatal.
En el cas específic del nostre país, la direcció i la definició de la nació catalana és un element central en la lluita política i ens obliga a la recuperació d’un actiu tan important com el que suposa la història del catalanisme popular i d’esquerres. Cal restablir el valor d’aquesta gran tradició política i cultural i fer-ho en el marc d’un projecte de futur clar i propi. D’altra banda, el monopoli que la dictadura feixista va exercir sobre la idea d’Espanya fa urgent impulsar una idea de l’estat espanyol no unitarista ni autoritària. No cal dir que és important continuar lluitant per la recuperació de la memòria històrica antifeixista i democràtica.
2.4 Bases culturals per una recomposició del pensament i l’acció d’esquerres
Hem de crear una cultura d'avantguarda que pugui ser el nucli del Front d'Esquerres i d'una nova subjectivitat inclusiva que reconstrueixi la vigència de les categories de la classe treballadora i el poble.
Una cultura d’esquerra ha de constituir-se des de l'autonomia, d'integrar totes aquelles aportacions i discutir totes aquelles qüestions que (provinents d'amics o enemics) puguin contribuir a una comprensió cabal - científica- de la nostra realitat (i una proposta per transformar-la).
Per tant cal impulsar una cultura de base científica, que impugni el relativisme radical i el postmodernisme des d'una perspectiva que els depassi, sense deixar de fer propis alguns dels seus encerts, com ara la denúncia de l'eurocentrisme o l’estudi del contingut ideològic del llenguatge. Les limitacions de la raó -una crítica que ja va fer Marx a la Il·lustració, inclús una aproximació probabilística, no neguen que hi hagi rangs de veritat. El progrés humà material i intel·lectual no és una quimera.
Aquesta cultura d’esquerres ha d’estar compromesa en una anàlisi de la realitat sense prejudicis, assumint la seva complexitat i ambivalència i prenent el rigor i l'autoexigència com a valors. Ha de ser una cultura democràtica i unitària, però ha de ser també al mateix temps un nova cultura, capaç de donar respostes a les contradiccions entre el col·lectiu i l’individual, una qüestió bàsica en un context en el que l'esquerra és associada a col·lectivisme, burocràcia i menyspreu de l'individu i la cultura dominant és individualista i subjectivista. La lluita és per l'emancipació dels éssers humans concrets, que viuen en tant que tals en societat.
La cultura d’esquerres ha de contribuir a una democràcia radical en condicions d’eixamplar l'autonomia individual també a l'esfera de la producció i del treball. La contradicció de la sobrequalificació te efectes altament negatius a una societat com la nostra, en la que les expectatives creades de molts i moltes joves es veuen frustrades sistemàticament. D'altra banda també s'ha de fer entendre que les persones estem interelacionades i en som indispensables les unes per les altres; d'aquí la necessitat de la solidaritat i la igualtat material.
Un altre objectiu a assolir és el del potencialment d’una redefinida esfera pública com quelcom definit no per la titularitat ni gestió estatal, sinó per la seva finalitat en ordre a cobrir necessitats socials i no respondre sols a principis de lucre privat. Cal caminar cap a l'absorció de l'estat per la societat civil.
La democratització de la cultura resta una de les grans fites a assolir i això significa cuidar col·lectivament les produccions artístiques. No es pot defensar una cultura pròpia i el seu acostament a la majoria de ciutadans, sense pensar en el contingut que promulga. Per tant és sempre essencial deixar tota llibertat als creadors, de teatre, arts visuals, dansa, música, etc., per a potenciar les seves qualitats com a eines de transformació i progrés.
L’art té, en efecte, la capacitat de contribuir a transformar el pensament de l’individu a qui s’adreça. No es pot considerar l’art com a mera mercaderia, ni com a un apèndix del que s’anomena industria cultural, com veiem que passa amb expressions presumptament artístiques i creatives per a les que la clau de l’èxit rau en la quantitat de publicitat mediàtica suscitada o en els volums de venda, i no per la seva capacitat d’actuar revulsivament sobre les idees de les persones, que és el que hauria de ser la vocació darrera de tot art.
Per últim, no oblidem que la cultura d’esquerres ha mantenir la seva vocació internacional i internacionalista, sense renunciar a les seves arrels, però superant l'estretor nacional i les contingències locals. Es tracta, al capdavall, d’assumir la necessitat i la urgència d’estar simplement a l'alçada dels temps. En aquest context contradictori s’emmarca la proposta d'acció cultural que adjuntem, així com les reflexions sobre algunes de les formes polítiques ara per ara vigents
2. Noves i velles formes d’acció política
Hi ha dos factors que han de merèixer una consideració central a l’hora d’analitzar la realitat social i el paper cultural dels comunistes al seu si. Una d’elles és òbviament la situació de crisi generalitzada del sistema capitalista i les seves conseqüències: a nivell internacional, la recomposició de l’imperialisme i l’aparició de forces emergents que busquen alternatives de vida i de govern no capitalistes; a nivell europeu, la construcció d’un nou model d’estat al servei de l’oligarquia financera, la modificació de les estructures de producció energètiques i l’igualament a la baixa de les condicions de vida i treball de la majoria de les persones. Al costat d’aquest, l’altre element determinant del moment actual és la forma que estan adoptant un nombre important de mobilitzacions socials que impugnen totalment o en part el sistema polític, social i econòmic que patim. Aquestes mobilitzacions es produeixen sovint –seguint una tendència que no apunta sinó a generalitzar-se– sota el signe del que s’ha coincidit a anomenar “postpolítica”, en referència a dinàmiques protagonitzades per actors individuals i col·lectius la identitat dels quals no està mai establerta plenament d’entrada, sinó que es modula en el transcurs de les lluites concretes en què estan implicats.
En un marc també definit per la creixent despolització de les majories socials i els estralls produïts pel desprestigi de la política professional i de partits, un bon nombre de conflictes socials al nostre país i a d’altres han estat d’aquesta naturalesa. Moviments de classe, antibel·licistes, feministes, solidaris, estudiantils, etc., que han convocat sovint milers de persones, han estat organitzats, convocats i dirigits per instàncies organitzatives estructurades provisionalment –quasi sempre de caire assembleari–, sense plantejaments ideològics clars i amb fites d’índole exclusivament conjuntural. Són d’aquesta naturalesa la majoria del que es coneix habitualment com a “moviments socials”, corrents d’opinió i acció col·lectiva basats en acords sobrevinguts entre subjectes que mai no renuncien a la seva singularitat com a persones individuals que no volen ser representades per ningú que no siguin elles mateixes. Estem parlant del que al capdavall no deixa de ser un revitalització del vell humanisme subjectivista, però aporten com a relativa novetat la seva predilecció per un particularisme militant, exercit per col·lectius que s’apleguen al servei de causes molt concretes, en moments puntuals i en escenaris específics, renunciant a tota organització duradora, a tota adscripció doctrinal clara i a qualsevol cosa que s’assembli a un projecte de transformació o emancipació social que vagi més enllà d’un vitalisme més aviat boirós.
Aquest context, en bona mesura nou –si més no en aquests nivells d’intensitat i generalització– obliga els comunistes a una adaptació urgent tant de la seva necessitat de difondre les seves teories i iniciatives com de la seva vocació dirigent amb relació als combats socials. Això implica revisar, i al mateix temps vindicar, els vells principis d’acció basats en l’agitació i la propaganda són, segons la clàssica definició leninista, les dues eines fonamentals d’expansió de les idees revolucionàries. L’objectiu d’ambdós estils d’actuació no és cap altre que el d’organitzar als sectors més conscients de la societat per aconseguir portar a terme un procés que prengui als capitalistes el control de l’Estat i instauri una autèntica democràcia. En aquest sentit, entenem democràcia com poder popular, culminació d’un procés de aprofundiment i increment a tots nivells de la capacitat d'intervenció sobre l'activitat social de les classes subalternes, és a dir de la majoria, mecanisme socioeconòmic a través del qual es posen límits i s’acaben suprimint els privilegis de les classes fins aleshores dominants i s’atorguen possibilitats de control polític a les classes dominades, justament per a que deixin de ser-ho. En aquesta direcció, remarcarem les vegades que calgui que l’organització i l’estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors –els grans dèficits que comporta l’hegemonia actual de la postpolítica– són els objectius principals de tota forma d’agitació i propaganda, un element del qual malauradament ens oblidem sovint a l’hora de considerar el nostre paper respecte als mitjans de comunicació, entesos en un sentit ampli, és a dir com a vehicles per a la difusió d’idees i propostes.
Un dels objectius fonamentals d’aquesta activitat política –centrada en l’actualització dels instruments clàssics de l’Agitació i la Propaganda– no pot ser altre que continuar avançar a favor de la unitat en la lluita contra les condicions de vida i de treball que una minoria l’imposa a una immensa majoria de persones. En aquest ordre de coses, el vell anhel d’un Front d’esquerres continua en vigor, entès sempre com un procés que ha de tenir la ratificació de l’experiència, amb concrecions per a cada moment de la lluita de classes i un horitzó que és la construcció d’una societat de persones iguals, la derogació de la propietat privada, el socialisme i el comunisme.
El programa del Front d’Esquerres no pot ser lineal en cadascun dels terrenys que ha de desenvolupar-se ja que el terreny econòmic, social, electoral o cultural les formes de dominació del capitalisme es concreten de formes diferents i en estadis diferenciats. Això és el que imposa una nova versatilitat a l’hora d’establir aliances. Algunes són ben conegudes i caldria insistir-hi. Tenen com a escenari l’àmbit sindical, amb la seva perspectiva d’una central obrera única, capaç de fer front a la crisi capitalista, o el de la política parlamentària, en la línia d’impedir la consolidació de bipartidisme i establir vincles tàctics amb l’esquerra reformista. Però també és fonamental entendre que l’articulació d’un front d’esquerres no pot prescindir d’instàncies socials i polítiques que coincideixen amb els comunistes per la seva impugnació frontal del capitalisme i que moltes vegades deliberadament se situen fora del marc de l’anomenada democràcia representativa, el descrèdit de la qual no ha fet sinó créixer en els darrers trenta anys. Aquest seria precisament el cas d’un bon nombre d’aquests moviments socials que acabem de definir com a característics de la postpolítica. Objectiu final: constituir l’anhelat front d’esquerres, però sota la forma d’una esquerra unida, alternativa, però sobre tot anticapitalista, capaç d’aglutinar totes les organitzacions anticapitalistes, però també totes les energies desorganitzades i fragmentàries que duen a terme accions crítiques contra el sistema econòmic i polític dominant i que s’arrisquen a perdre les seves iniciatives i els seus èxits en el no res si no les oferim un eix organitzatiu i programàtic estable i durador.
Per tant, convé comprometre’s en una política d’aliances per abatre l’enemic contingent a cada moment, però també l’enemic principal, que no pot ser altre que el sistema capitalista, i fer-ho en tots els terrenys, econòmic, social i polític, però sobretot en el terreny de les idees, en l’àmbit cultural i ideològic. És això el que fa urgent una estratègia de comunicació eficaç la qual demana, des d’un punt de vista polític, raonar les connexions entre els instruments concrets que cal crear i la resta d’estructures que conformen tot moviment en pro de la transformació social. És per això que aquests objectius poden semblar utòpics i irrealitzables sobre el paper. Però cal raonar allà on voldríem arribar i tenir clars els objectius per poder afrontar el nostre camí amb seguretat i èxit. Una estratègia de comunicació revolucionària, adaptada als nous contexts, hauria d’estar dividida en tres àrees de treball principals: l’agitació, la propaganda i l’organització. Així mateix, hauria de seguir una metodologia amb relació a tres àmbits fonamentals de comunicació: la recopilació de la Informació, la discriminació qualitativa de la informació obtinguda i la resposta informativa final. Aquesta última tindria una doble vessant: l’estratègica (a mitjà termini) i la tàctica (a curt termini). Tot això ens permetria esquematitzar el nostre objectiu en la creació d’un conjunt d’instruments d’agitació, propaganda i organització dels sectors socials mobilitzats o susceptibles de mobilitzar-se que ens permetin estendre una alternativa racional al sistema capitalista.
2. INSTRUMENTS
2.1. Estil de treball i metodologia
Qualsevol tipus d’iniciativa que emprenguem els comunistes en el camp de la cultura i la comunicació, o en qualsevol altre, ha tenir una cura especial en la qüestió de les maneres de fer, és a dir les tècniques i mètodes que permeten un control sobre el seu desenvolupament que garanteixi llur eficàcia. Sigui quina sigui la nostra actuació en el camp cultural, els comunistes no hem d’oblidar que lluiten per aconseguir els objectius i interessos immediats de la classe treballadora, però al mateix temps defensen també, dintre del moviment actual, l'avenir d'aquest moviment. Com a criteri general, en aquest i en qualsevol altre front, entenem bé la importància de l'activitat institucional, però no perdem en cap moment de vista la seva naturalesa instrumental i de cap forma exclusiva. Distingim clarament entre tàctica i estratègia, evitant fer de cada situació una lluita final. No tenim por a governar. Tenim actituds propositives i procurem ser crítics, evitant la tendència als posicionaments maniqueistes i simplificadors que redueixen tota discussió al “a favor” o “en contra”. Analitzem la correlació de forces abans de prendre decisions i diferenciem entre adversari (abans o algun dia aliat) i enemic. Evitem el sectarisme en la mesura que tenim ben clar que poden existir diferents formes d'actuar davant la realitat immediata, diferents propostes davant les quals hem d’actuar amb flexibilitat, si es necessari experimentant per tal que cada assaig es desenvolupin amb serenitat, sense les urgències imposades per l’actualitat. No cal dir que li donem una importància crucial a l’anàlisi dels resultats.
Els comunistes sempre hem encarnat una postura ètica a l’hora de prendre decisions, tant individuals com a col·lectives. No perdem la consciència de formar part d'un projecte col·lectiu, amb voluntat de servei, de ser útils, generosos per sobre de la instrumentalització o la necessitat de reconeixement dels mèrits propis. Totes les aportacions son necessàries i cap per sobre de les altres. Allò col·lectiu és per definició educador. La concepció que les persones són producte de les circumstàncies i de l'educació, i que per tant, les persones modificades són producte de circumstàncies distintes i d'una educació igualment transformada, oblida que són les persones precisament les que fan que canviïn les circumstàncies i l’educació. El propi educador necessita ser educat. Exercim l'autonomia, la independència, la solidaritat i la responsabilitat com a bases d’una concepció profundament ètica de la conducta.
En cada iniciativa, a nivell intern, cal definir de manera clara l'àmbit d'actuació, analitzar les contradiccions principals i secundàries, així com els factors objectius i subjectius que poden influir en el treball, l'entorn, els aspectes legals o normatius que poden aparèixer compromesos com a conseqüència de cada acció, etc. A nivell extern, cal determinar les oportunitats i les amenaces concurrents, la naturalesa dels processos, les capacitats, les possibilitats, les aliances i els equilibris de forces, les debilitats, els eventuals riscos, els diferents nivells d'activitats, l’assumpció de lideratges ...
No és menys important establir les línies estratègiques i explicitar un pla de treball a mig termini que les desenvolupi. Això implica establir calendaris, planificar econòmicament les iniciatives, establint pressupostos adients i realistes. Totes aquesta tasques han de ser compartides i articulades per a que tots els militants i col·laboradors tinguin una visió global i al dia de cada iniciativa cultural en la que es trobin compromesos.
En aquest ordre de coses i en el pla de les actuacions concretes, és fonamental que cada projecte dut a terme en el camp cultural i de comunicació compti amb la motivació personal dels militants implicats, predisposats a consensuar les decisions i les conclusions i a revisar de forma recurrent la marxa de cada procés, definint rutines que mantinguin l'activitat regularment, treballant per assolir objectius permanentment actualitzats i redefinits, conscients de la importància de la corresponsabilització en cadascuna de les tasques assumides i sensibles a la necessitat de sotmetre a crítica en tot moment les bases de la pròpia activitat quotidiana.
2.2. Instruments de propaganda
Entenem per propaganda el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar discursos complexes sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre els segments més actius i conscients de la societat.
2.2.1 Agència de notícies
Una agència de notícies independent és la peça estratègica fonamental que cal vertebrar per aconseguir consolidar uns canals de difusió de la informació estables i suficientment dinàmics com per disposar d’una veritable alternativa a nivell informatiu d’abast nacional. Cal deixar clar que en cap cas parlem d’un projecte externalitzat amb maneres empresarials, sinó d’un projecte profundament transversal i popular, essencialment militant, que ha de ser capaç de combinar tota mena de recursos i aportacions molt diverses. Aquesta agència hauria de prendre la forma d’una estructura en xarxa amb un marcat enfocament local i una especialització temàtica. Des d’un punt de vista organitzatiu, parlem d’una malla de col·laboradors/es no estrictament professionalitzada però sí que molt metodològica, organitzada en dos grans grups: les corresponsalies territorials i les corresponsalies sectorials. Cadascuna d’aquestes corresponsalies podria estar representada per una o diverses persones, de manera molt flexible i adaptada a les possibilitats i les necessitats de cada moment. Totes les corresponsalies haurien de tenir contacte directe amb la direcció o corresponsalia central de l’Agència i, al mateix temps, contacte directe amb qualsevol altre corresponsalia. L’estructura organitzativa de l’Agència de Notícies que proposem ha d’estar minimitzada fins al punt que, en un moment determinat, qualsevol corresponsalia local pugui exercir de direcció central. D’altra banda, és imprescindible que aquestes corresponsalies gestionin informació de primera mà, no només escrites, sinó també tota mena de recursos multimèdia. Evidentment, tot això només és possible si es porta a terme a través d’internet, però és precisament en aquest àmbit que les agències de notícies estan competint pel control de la informació.
El desplegament d’Internet i la popularització dels serveis de publicació de blocs entre d’altres ha creat seriosos problemes de continuïtat a la premsa escrita tradicional que ha entrat en un procés de pèrdua de lectors i, per tant, d’influència informativa. Aquesta circumstància és el resultat no només del desenvolupament tecnològic dels darrers anys, sinó també del progressiu descrèdit dels mitjans de comunicació de masses cada cop més evidentment posicionats en defensa dels interessos de les oligarquies que els sostenen econòmicament a través de la publicitat.
2.2.3 Producció editorial
L’edició de llibres, revistes i publicacions especialitzades de tota mena és un altre dels pilars fonamentals de tota estratègia de propaganda. Es tracta d’una propaganda dirigida a un públic molt específic, homogeni i minoritari (investigadors, especialistes i intel·lectuals), que ha de ser minuciosament planificada i estratègicament dirigida, amb la major meticulositat acadèmica i rigor científic. Els principals àmbits temàtics que han d’abordar-se són l’economia, la història i les ciències. s.. La producció editorial des de la perspectiva de la propaganda revolucionària ha de ser, insistim-hi, molt especialitzada i dirigida a públics reals molt ben estudiats. Hem de tenir en consideració que tota editorial és per definició deficitària i que el seu sosteniment econòmic respon en la majoria d’ocasions a criteris polítics més que no pas a decisions estrictament empresarials. Els elevats costos de producció i la gran complexitat del mercat editorial fan necessari cercar solucions enginyoses per portar a terme el finançament de qualsevol tipus de publicació.
Cal combinar encertadament la gestió de subvencions públiques, les aportacions polítiques, la publicitat i els donatius privats i, per damunt de tot, concentrar esforços en cada publicació que s’editi, sense pretendre abastar un gran ventall de col·leccions i públics molt diversos. És per això que la producció editorial ha de basar-se en la consideració prèvia d’una necessitat real de publicació, per sobre dels constrenyiments econòmics. De la mateixa manera, és important assenyalar que es publiquen ja molts de llibres i que molts d’ells serveixen perfectament els interessos de propaganda d’un moviment revolucionari, però cal saber utilitzar-los. Els llibres de teoria i pensament marxista i revolucionari circulen, en realitat, molt més del que es llegeixen. Universitats públiques i editorials comercials publiquen, per motius molt diversos, tota mena de material científic que confirma el discurs revolucionari. Tota divulgació contrastada del coneixement i de la recerca científica és en el fons positiva per a la difusió del pensament socialista científic. El que és imprescindible és promoure-la, difondre-la, integrar cada descobriment en el discurs global de l’alternativa revolucionària. Cal invertir esforços en el sentit de promoure la lectura, però no amb el paternalisme característic de la socialdemocràcia, no entenent la lectura com un hàbit burgès de lleure i esbarjo mental; no "llegir per llegir", ni "llegir per passar l’estona", sinó fer-ho des d’un esperit profundament crític, des de la relectura dels clàssics, des de la tradició humanista il·lustrada, des del mètode científic, des del coneixement de la realitat contemporània i des d’una manifesta convicció de classe.
2.2.4 Campanyes unitàries
Anomenem campanyes unitàries el conjunt d’instruments de comunicació desplegats en una conjuntura específica i centrats en un sol argument o eix temàtic, dutes a terme amb altres instàncies polítiques, socials, sindicals o culturals, amb les quals es consensuen formes i continguts de lluita que procurem estiguin orientades des de les nostres perspectives i objectius. Parlem de cercar amplis recolzaments populars a través d’una col·laboració transversal en temàtiques sectorials o reivindicacions concretes, però mirant de garantir la seva perduració i evitant que els seus èxits –començant pel seu mateix sorgiment– acabin sent estèrils a mig`pa i llarg termini. El tema de les campanyes pot ésser molt divers. Ho hem vist en el cas de campanyes pacifistes (NO a l’OTAN, No a la guerra,...), en defensa del territori (No al transvasament, No a les nuclears,...), reivindicacions socials concretes (puja dels salaris, millores en serveis públics,...), culturals (reivindicació de la Llengua,...). Es tracta de reivindicacions estratègiques amb implicacions molt complexes i profundes, però que poden resumir-se en consignes molt senzilles. Per això, tota campanya unitària ha de marcar-se objectius assolibles, victòries simbòliques que es puguin obtenir i que recullin el suport de la majoria de la població, més enllà d’ideologies i afinitats polítiques.
Tota campanya unitària de propaganda ha d’anar acompanyada d’una campanya paral·lela d’agitació. El desplegament de la campanya ha de ser simultani en diversos fronts: publicacions diverses, llibres especials, conferències, mobilitzacions, intervencions públiques dels "generadors d’opinió"... Tot plegat s’ha de desplegar sostingudament i de manera planificada per a mantenir l’interès generat en el tema. Per aquest motiu, no és convenient portar a terme més de tres campanyes unitàries simultàniament a escala nacional: L’excessiva diversificació temàtica desvirtua l’essència i el sentit d’una campanya política unitària. D’igual manera que els representants polítics institucionals, també altres personatges públics, intel·lectuals de prestigi, artistes populars, representants d’associacions ciutadanes, grups de pressió o, fins i tot, blocaires anònims, poden ser generadors d’opinió. Els posicionaments públics de totes aquestes persones constitueixen un instrument secundari però gens menyspreable, de difusió de la Propaganda que cal considerar en tot moment, especialment en el marc d’una campanya unitària.
2.2.5 Generació i concreció d’alternatives
La millor eina de comunicació d’un moviment social transformador és cadascun dels èxits concrets aconseguits gràcies a l’organització dels sectors socials més combatius. És per aquest motiu que una bona part de l’activitat d’un moviment revolucionari ha de centrar-se en la potenciació d’un teixit econòmic i social alternatiu, el desenvolupament de cooperatives de consum i de treball, entesos com a instruments de cooperació des de la base, i la promoció d’alternatives en els tres sectors productius, tot en ordre a la consolidació d’un veritable contrapoder popular a les estructures burgeses. Els instruments de propaganda estan estretament vinculats al teixit econòmic necessari per al seu desplegament. No hi ha diaris, revistes, publicacions, televisió, ni mitjans de comunicació de cap mena si no hi ha impremtes, distribuïdores, estudis de disseny, empreses de comunicació audiovisual,... És per això que cal aprofundir en l’establiment de sinergies cooperatives, convergències d’interessos i complicitats mútues amb el teixit econòmic nacional. De la mateixa manera, des del punt de vista de la Propaganda, totes les persones que, en una organització política revolucionària, encapçalen la mediació política i/o són escollides per representar l’organització en les institucions burgeses, haurien de tenir com a tasca principal la de ser font de notícia i al mateix temps actuar de canals de comunicació multidireccionals entre l’organització mateixa, les institucions i la resta de mitjans de comunicació.
Caldria treballar en ordre a que un veritable programa de govern autènticament anticapitalista i el seu desenvolupament a través de propostes concretes fossin notícia per ells mateixos. Cadascuna de les accions portades a terme pels representants d’un moviment revolucionari a les institucions hauria de ser revolucionària i, per tant, motiu de controvèrsia, generadora de debat. Però, perquè això sigui possible, no només cal disposar de bones idees i coratge, sinó també d’una bona xarxa de distribució de la informació i de contrarèplica efectiva a tota mena de crítiques i censures.
2.3. Instruments d’agitació
Entenem per agitació el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar idees senzilles sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre àmplies capes de les classes treballadores i populars.
2.3.1 Acció Directa
L’acció directa és qualsevol acció portada a terme únicament per esdevenir notícia. Entenem com a tal determinades mobilitzacions de protesta, resistència o desafiament a les estructures de l’Estat, accions de boicot i sabotatge, homenatges públics, accions de denúncia i un llarg etcètera d’activitats ja tradicionals en els moviments revolucionaris. Parlem doncs de l’agitació de sempre. Pel protagonisme que solen assumir en l’activisme polític directe, l’enquadrament dels joves hauria de ser un dels objectius bàsics de l’Agitació política, una necessitat estratègica i també una de les tasques més difícils. L’agitació ideològica entre la joventut ha d’enfrontar-se a la gran quantitat de Propaganda repressiva, despolitzadora i narcotitzant, que desplega el liberalisme de manera maquiavèl·lica per a la manipulació de les consciències i les voluntats en un període especialment vulnerable de la vida dels individus.
El discurs ideològic del capitalisme es centra cada vegada més obertament en l’alienació del públic infantil i juvenil, però aquest fet, paradoxalment, no fa res més que accelerar el naixement dels sentiments de fàstic i frustració existencials propis de l’adolescència en les societats capitalistes, en no poder-se satisfer el desig consumista i evidenciar-se la realitat de l’explotació laboral. És per això, que, en realitat, hi ha un gran camp obert per a la difusió del pensament revolucionari entre les capes més joves de la societat, un camp que hauria d’ocupar el que ara ocupa la banalitat publicitària, a través de la qual es difonen els fonaments d’una incultura i una desideologització que el capitalisme utilitza com a força de xoc contrarevolucionària.
És important utilitzar formules d’acció directa no només com a instruments d’agitació en el marc de campanyes unitàries, sinó també com a instruments d’organització de la militància. L’acció directa no pot ésser en cap cas indiscriminada ni abandonar-se a l’espontaneïtat; al contrari, ha de ser el més planificada que sigui possible i cal que es porti sempre a terme conjuntament amb altres instruments de Propaganda o en el marc de campanyes més àmplies que actuïn de paraigües de possibles represàlies.
2.3.2 Producció Cultural
Amb la difusió del cinema, la televisió i la xarxa d’internet, hem assistit al desplegament de noves formes d’agitació política, estretament vinculades a la producció editorial, però diferenciades d’aquelles precisament en la seva funció: mentre que la producció editorial ha estat i segueix sent un instrument de Propaganda dirigit a públics minoritaris, la producció cultural actua de manera més semblant als instruments d’agitació i es dirigeix a públics molt més amplis i heterogenis. Quan parlem de producció cultural des de la perspectiva de l’agitació política ens referim a programes de ràdio i televisió, cinema de ficció i documental, espectacles (música, teatre, dansa,...) i a un cert tipus de producció editorial més divulgativa (fullets, còmics, exposicions,...). Des del punt de vista revolucionari, tots aquests instruments d’Agitació són eines formidables per a ser utilitzades amb finalitats pedagògiques i popularitzadores. Documentals, pel·lícules de ficció, ràdio-locucions, difusió de música popular, còmics, són magnífiques eines per difondre a un públic molt ampli petites porcions d’un coneixement imprescindible per al desenvolupament del discurs revolucionari. D’aquesta manera, la producció cultural s’ha d’entendre com un instrument estratègic que actua com a suport per als instruments de propaganda, enfortint el discurs alternatiu del socialisme científic amb la divulgació de tota mena d’informació addicional sobre aspectes concrets de la realitat que pretenem conèixer per a transformar. En aquest sentit, cal començar a treballar seriosament en l’organització d’un canal de televisió a internet que serveixi com a punt de partida de projectes posteriors (canals de televisió convencionals, productores de continguts audiovisuals, emissores de ràdio,...).
Gràcies a l’accés immediat a qualsevol informació que permeten els mitjans digitals, un canal de televisió a internet no és res més que un organitzador de continguts audiovisuals. Les dificultats tècniques del projecte són superables si es disposa de continguts per difondre. La producció del material a emetre és la màxima dificultat a vèncer: garantir un flux constant d’entrada de material audiovisual és una de les principals problemàtiques de qualsevol televisió i aquest problema afecta fins i tot els canals convencionals. Per fer-ho possible, cal teixir una estreta col·laboració amb diferents sectors professionals: artistes, tècnics audiovisuals, creadors, promotors d’ espectacles... Així mateix, és imprescindible posicionar-se en el debat sobre la propietat intel·lectual, apostant pel moviment Copyleft i la cooperació mútua en matèria cultural, promovent al màxim aquells autors/es més compromesos i afavorint amb recursos l’experimentació interdisciplinària i els projectes col·lectius.
2.4 Publicitat
La publicitat comercial és la formula d’agitació més utilitzada pels partits polítics liberals, un instrument molt poc cultivat pels partits revolucionaris per òbvies dificultats econòmiques i per les reticències ideològiques a utilitzar una eina nascuda i ideada en l’àmbit empresarial i al seu servei. Vet aquí un bon exemple de fins quin punt hem de tenir l’astúcia d’adaptar metodologies de treball externes, fins i tot empresarials, que ens permetin incorporar els avenços tecnològics adequats i possibles als nostres objectius mobilitzadors. Les estratagemes publicitàries poden ser, així, enteses des d’una perspectiva molt àmplia i ens referim a tots aquells aspectes que, emparentats amb la propaganda, tenen a veure amb la imatge, el simbolisme i l’estètica del nostre propi discurs polític: imatge corporativa, cartellisme, promoció audiovisual, escenografia en actes públics, logística de manifestacions... Així mateix, cal destacar que, en els darrers temps, la total saturació dels canals publicitaris tradicionals (premsa escrita, mitjans audiovisuals,...) ha obligat les agències de comunicació a obrir nous àmbits que cal tenir en consideració a l’hora de fer agitació revolucionària, com per exemple el màrqueting "viral" a internet o el màrqueting de "guerrilla", amb ocupacions de l’espai públic. L’especialització del llenguatge comunicatiu de la publicitat ha contribuït en gran mesura al desenvolupament de l’agitació política, perquè en essència es tracta de disciplines molt similars. Així doncs, del que es tracta és d’aplicar el principis i les solucions de la publicitat comercial a les necessitats de l’Agitació política, sense complexos i en coordinació amb la resta d’instruments de comunicació al servei de la transformació revolucionària de la societat.
2.5 Espais Alliberats
La gestió i creació d’espais alliberats com ara casals, ateneus o centres socials té tota una vessant estretament relacionada amb la tasca agitativa. D’una banda, són espais de lleure i distensió on l’agitació política es porta a terme de manera subtil però constant, a través del boca a orella, el debat de proximitat, el tu a tu directe i la complicitat natural entre persones amb afinitats ideològiques o culturals. Així mateix, són espais estratègics des d’un punt de vista comunicatiu: no només són generadors de notícies sinó que de manera natural tendeixen a actuar com a nuclis centralitzadors de la informació. D’altra banda, treballen com a infraestructures per a la realització d’altres tasques d'agitació, com les d’acció directa, o propagandístiques, com a generadors d’opinió i marcs de treball per a campanyes unitàries. El desplegament d’una xarxa d’espais alliberats ha de tenir en consideració una doble vessant: la gestió dels espais físics en si mateixos i la gestió de les activitats que s’hi executen.
En aquest sentit, és important estructurar un catàleg d’activitats itinerants que puguin adaptar-se a tot tipus d’espais alliberats: exposicions, recitals, cinefòrums, tallers, cursos, conferències, actuacions musicals i teatrals... Un catàleg d’activitats independent, agosarat i creatiu permetria convertir tota mena de llocs públics o privats en espais alliberats, tot i que fos de manera transitòria i mentre dura la proposta alternativa. Així mateix una estratègia que estableixi diferències entre la gestió dels continguts i la gestió dels continents, permetria adaptar-se a una forma de creixement irregular i desigual, com la que hem d’enfrontar.
2.6. L’art com a potenciador de democràcia i progrés
La diversitat cultural s’ha de fomentar amb diners públics, justar per a contraresta les formes més agressives del mercat cultural, especialment intenses en àmbits com el cinema i la música. Si deixem al mercat ocupar-se del finançament cultural, sol sobreviuran els “productes” més rentables i no pas les creacions arriscades que fan progressar l’ésser humà cap al seu devenir.
S’haurien de defendre en primer les formes d’art menys comercials, que rares vegades arriben a obtenir fons de finançament privats. S’ha de potenciar una multiplicitat de llocs d’art, potenciant les estructures més properes dels creadors, siguin locals o internacionals, i evitar la concentració de finançament públic a favor de les institucions ben establertes –grans museus, fundacions, centres de cultura-, que solen centrar-se en creadors i creacions ja plenament reconegudes a nivell mundial. Cal recolzar propostes artístiques obertes, arriscades, noves, atorgant ajuts a través de jurats els components dels quals canviïn regularment i que actuen amb total transparència, explicant els fonaments de les decisions. És important que l’accés a les subvencions es faci amb la menor burocràcia possible, per a fer-les més accessibles a tots els creadors, sobre tot als més joves i als menys reconeguts.
S’ha de defensar una educació popular respecte a l’art, una pedagogia de la creació artística que comenci des de la primera edat. Impartir sistemàticament classes d’història de l’art i filosofia a tots nivells d’estudi, i no solament a la universitat o de forma opcional com és el cas avui. A l’escola, s’han de revisar els programes a fi i efecte d’evitar l’etnocentrisme i el colonialisme que, com en tants altres aspectes, encara impregna els continguts relatius a la història universal de l’art.
7. Conclusions.
Aquestes propostes estan orientades a actualitzar les formes que pren avui la lluita política, estratègies i tècniques d’acció política que han demostrat històricament la seva eficàcia en ordre a conscienciar i mobilitzar la societat. Això implica que els comunistes hem de continuar fent l’elogi de l’organització com a eina de lluita, tant a llarg com a curt termini. És més, la defensa de l’estructuració combativa és una de les riqueses que podem aportar des de la nostra pròpia història, perquè n’estem convençuts de la vigència de la seva eficàcia avui. Ara bé, hem de reconèixer que, en el moment actual, el que prevalen són modalitats d’acció que consignen inquietuds i vindicacions col·lectives justes que no podem ignorar i de les quals no podem quedar de cap de les formes al marge. És això el que configura la nostra proposta d’acció cultural, és a dir, d’acció en el camp de la cultura, no entesa com l’àmbit de “les arts i les lletres”, sinó en el molt més ample de les maneres de fer i de dir les coses, la forma que adopten en cada moment les relacions socials i els estils de comunicació dominants en cada moment.
Com sempre, el que constitueix el moment actual és nou i és vell. De fet, la relació dels comunistes amb els actuals moviments socials s’assembla en bona mesura al que en un determinat moment mantinguérem amb allò que anomenàrem moviments de masses, que han acabant assolint en l’actualitat un creixent nivell d’autonomia i autogestió. Si s’hi pensa, les formes d’agitació i propaganda que proposem són també noves i velles. Són noves, perquè assumeixen i integren instruments nous, com ara les noves tecnologies, i perquè hi ha condicions actuals en les lluites socials que són més aviat inèdites, desconegudes en altres etapes de la història de la lluita de classes. Les vindicacions ecologistes, el feminisme o el combat per l’alliberament sexual o per l’habitatge digne en serien exemples més o menys relatius. Però les propostes que formulem són també velles, encara que sigui perquè posen en relleu la nostra tantes vegades manifestada capacitat adaptativa a contextos socials, polítics i culturals sempre diferents i sempre concedint un paper protagonista precisament a una acció política basada en l’agitació i la propaganda. És per mitjà seu que sempre tindrem alguna cosa a aportar: del passat, l’experiència; del futur, la perspectiva; del present, l’anàlisi i la generositat.
al XIIè Congrés del Partit Comunista de Catalunya
EL PAPER DE L’ACCIÓ CULTURAL EN LA RECUPERACIÓ DE LA INICIATIVA POLÍTICA
1. ESTRATEGIES
1. Democràcia, ciència i cultura. Per un recuperació de la iniciativa cultural de l’esquerra.
1.1 La derrota, també cultural
Les esquerres han patit a nivell internacional i en tots els fronts una derrota considerable, derrota que va conduir a mig termini a tres fenòmens íntimament interelacionats: la implosió de la majoria dels estats que es reclamaven constructors del "socialisme real", l'erosió de l'estat de benestar i la democràcia de postguerra als països occidentals i la globalització neoliberal, que posà fi a les experiències d'alliberament nacional. Però no és menor la derrota cultural i intel·lectual que van patir uns projectes d'esquerra que no van saber actualitzar-se.
Les tasques primordials de garantir unes condicions bàsiques de vida i acabar amb la influència de l'Església i la seva ideologia en el poble, van portar a difondre concepcions d'un socialisme de cultura positivista, estatista i determinista. Quan aquests objectius semblaven assolits en bon grau i emergien noves necessitats i energies, el gruix de les esquerres no va ser capaç de proveir d’un pensament d'avantguarda, que integrés i connectés els coneixements més avançats amb una proposta de salt qualitatiu de civilització, amb un major control social sobre les condicions de vida i de treball i un augment en l’autodeterminació de les persones. En comptes de seguir aquest camí, es va produir un estancament que va acabar conformant-se amb els assoliments obtinguts com a conseqüència del pacte de classes de postguerra, una orientació que encara perdura.
Les darreres dècades s'ha intentant defensar el que queda d'aquells èxits de l’estat del benestar davant l'embranzida del pensament neoliberal, que sí que va saber donar expressió a l'esperit de l'època, fent promeses de més benestar i d’emancipació personal per una important minoria, afirmant un individualisme radical i insolidari. La contrareforma capitalista va ser capaç de despertar energies subjectives (petits empresaris de nous sectors o d'activitats externalitzades, professionals per "compte propi", l'economia "del coneixement") respecte l'anterior paradigma econòmic, basat en la gestió de la demanda.
La idea de solidaritat exaltada per les esquerres ha estat confosa amb una defensa tancada de les velles formes de funcionar i d'interessos i privilegis de sectors lligats a la maquinària de l'estat i a determinats sectors de la classe obrera industrial; la reivindicació d’allò públic ha estat interpretada sovint com un elogi acrític de l'estat burocràtic, i, al "Tercer Món", la lluita per l'alliberament nacional ha aparegut no poques vegades barrejada amb un tancament antimodern. L'esquerra era vista -i en molts casos se n'havia tornat- com eminentment conservadora.
Certament, en un moment donat –final de la dècada dels 60- va sorgir un seguit de projectes d'extrema esquerra que van donar expressió i forma polítics al canvi d'època: corrents contraculturals, noves vindicacions socials, “noves esquerres”... En el millor dels casos no van estar a l'alçada de les seves pròpies propostes i amb la seva esterilitat van facilitar el camí per l’ofensiva neoliberal, que va poder absorbir molts dels elements que aquests corrents innovadors plantejaren. És en aquest context que cal entendre l'emergència i l’actualitat dels nous moviments socials.
2.3 L'esquerra en un període de reflux
Podríem dir que a Occident les esquerres derrotades han trobat, a grosso modo i caricaturitzant-les, tres sortides: adequar-se als postulats hegemònics del neoliberalisme per seguir influint en la societat des de la subordinació; entestar-se en afirmar que ens enganyen i que als anys 50 vivíem millor, o refugiar-se en la utopia, en l’expectativa d’un futur llunyà que ens donarà la raó i renunciant a modelar el futur des d’aquí i des d’ara. Una de les pitjors conseqüències d’aquest clima ha estat que nous sectors de treballadors i treballadores i de petits empresaris sorgits de la contrareforma del capitalisme no se senten representats ni comparteixen allò en el que s’ha convertit la tradició política de l'esquerra. Les formes culturals de masses han estat dirigides pel gran capital, que ha estat capaç d'organitzar l'oci i el consum (i de influir decisivament en el pensament) de totes les classes socials. En aquest sentit, però, caldria reconèixer l’oportunitat que s'obre amb la relativa democratització dels canals culturals arran del desenvolupament de les comunicacions en xarxa.
. No perdem de vista que la La frustració d'expectatives i desequilibris a que ha conduit el capitalisme desregulat i l’oposició que han generat han trobat expressió en les esquerres. La última és el front democràtic, que no deixa de ser la defensa numantina i l’ actualització del model sociopolític sorgit de postguerra. Hem d'entendre però -com han fet les noves dretes- que les bases que van fer possible aquell referent estan fortament erosionades. Els Fronts Populars foren tota una altra cosa; antifeixistes, sí, però portadors també d'un nou projecte de societat, que va ser el que es va plasmar en el nou ordre de postguerra).
2.3 Especificitat nacional i estatal.
En el cas específic del nostre país, la direcció i la definició de la nació catalana és un element central en la lluita política i ens obliga a la recuperació d’un actiu tan important com el que suposa la història del catalanisme popular i d’esquerres. Cal restablir el valor d’aquesta gran tradició política i cultural i fer-ho en el marc d’un projecte de futur clar i propi. D’altra banda, el monopoli que la dictadura feixista va exercir sobre la idea d’Espanya fa urgent impulsar una idea de l’estat espanyol no unitarista ni autoritària. No cal dir que és important continuar lluitant per la recuperació de la memòria històrica antifeixista i democràtica.
2.4 Bases culturals per una recomposició del pensament i l’acció d’esquerres
Hem de crear una cultura d'avantguarda que pugui ser el nucli del Front d'Esquerres i d'una nova subjectivitat inclusiva que reconstrueixi la vigència de les categories de la classe treballadora i el poble.
Una cultura d’esquerra ha de constituir-se des de l'autonomia, d'integrar totes aquelles aportacions i discutir totes aquelles qüestions que (provinents d'amics o enemics) puguin contribuir a una comprensió cabal - científica- de la nostra realitat (i una proposta per transformar-la).
Per tant cal impulsar una cultura de base científica, que impugni el relativisme radical i el postmodernisme des d'una perspectiva que els depassi, sense deixar de fer propis alguns dels seus encerts, com ara la denúncia de l'eurocentrisme o l’estudi del contingut ideològic del llenguatge. Les limitacions de la raó -una crítica que ja va fer Marx a la Il·lustració, inclús una aproximació probabilística, no neguen que hi hagi rangs de veritat. El progrés humà material i intel·lectual no és una quimera.
Aquesta cultura d’esquerres ha d’estar compromesa en una anàlisi de la realitat sense prejudicis, assumint la seva complexitat i ambivalència i prenent el rigor i l'autoexigència com a valors. Ha de ser una cultura democràtica i unitària, però ha de ser també al mateix temps un nova cultura, capaç de donar respostes a les contradiccions entre el col·lectiu i l’individual, una qüestió bàsica en un context en el que l'esquerra és associada a col·lectivisme, burocràcia i menyspreu de l'individu i la cultura dominant és individualista i subjectivista. La lluita és per l'emancipació dels éssers humans concrets, que viuen en tant que tals en societat.
La cultura d’esquerres ha de contribuir a una democràcia radical en condicions d’eixamplar l'autonomia individual també a l'esfera de la producció i del treball. La contradicció de la sobrequalificació te efectes altament negatius a una societat com la nostra, en la que les expectatives creades de molts i moltes joves es veuen frustrades sistemàticament. D'altra banda també s'ha de fer entendre que les persones estem interelacionades i en som indispensables les unes per les altres; d'aquí la necessitat de la solidaritat i la igualtat material.
Un altre objectiu a assolir és el del potencialment d’una redefinida esfera pública com quelcom definit no per la titularitat ni gestió estatal, sinó per la seva finalitat en ordre a cobrir necessitats socials i no respondre sols a principis de lucre privat. Cal caminar cap a l'absorció de l'estat per la societat civil.
La democratització de la cultura resta una de les grans fites a assolir i això significa cuidar col·lectivament les produccions artístiques. No es pot defensar una cultura pròpia i el seu acostament a la majoria de ciutadans, sense pensar en el contingut que promulga. Per tant és sempre essencial deixar tota llibertat als creadors, de teatre, arts visuals, dansa, música, etc., per a potenciar les seves qualitats com a eines de transformació i progrés.
L’art té, en efecte, la capacitat de contribuir a transformar el pensament de l’individu a qui s’adreça. No es pot considerar l’art com a mera mercaderia, ni com a un apèndix del que s’anomena industria cultural, com veiem que passa amb expressions presumptament artístiques i creatives per a les que la clau de l’èxit rau en la quantitat de publicitat mediàtica suscitada o en els volums de venda, i no per la seva capacitat d’actuar revulsivament sobre les idees de les persones, que és el que hauria de ser la vocació darrera de tot art.
Per últim, no oblidem que la cultura d’esquerres ha mantenir la seva vocació internacional i internacionalista, sense renunciar a les seves arrels, però superant l'estretor nacional i les contingències locals. Es tracta, al capdavall, d’assumir la necessitat i la urgència d’estar simplement a l'alçada dels temps. En aquest context contradictori s’emmarca la proposta d'acció cultural que adjuntem, així com les reflexions sobre algunes de les formes polítiques ara per ara vigents
2. Noves i velles formes d’acció política
Hi ha dos factors que han de merèixer una consideració central a l’hora d’analitzar la realitat social i el paper cultural dels comunistes al seu si. Una d’elles és òbviament la situació de crisi generalitzada del sistema capitalista i les seves conseqüències: a nivell internacional, la recomposició de l’imperialisme i l’aparició de forces emergents que busquen alternatives de vida i de govern no capitalistes; a nivell europeu, la construcció d’un nou model d’estat al servei de l’oligarquia financera, la modificació de les estructures de producció energètiques i l’igualament a la baixa de les condicions de vida i treball de la majoria de les persones. Al costat d’aquest, l’altre element determinant del moment actual és la forma que estan adoptant un nombre important de mobilitzacions socials que impugnen totalment o en part el sistema polític, social i econòmic que patim. Aquestes mobilitzacions es produeixen sovint –seguint una tendència que no apunta sinó a generalitzar-se– sota el signe del que s’ha coincidit a anomenar “postpolítica”, en referència a dinàmiques protagonitzades per actors individuals i col·lectius la identitat dels quals no està mai establerta plenament d’entrada, sinó que es modula en el transcurs de les lluites concretes en què estan implicats.
En un marc també definit per la creixent despolització de les majories socials i els estralls produïts pel desprestigi de la política professional i de partits, un bon nombre de conflictes socials al nostre país i a d’altres han estat d’aquesta naturalesa. Moviments de classe, antibel·licistes, feministes, solidaris, estudiantils, etc., que han convocat sovint milers de persones, han estat organitzats, convocats i dirigits per instàncies organitzatives estructurades provisionalment –quasi sempre de caire assembleari–, sense plantejaments ideològics clars i amb fites d’índole exclusivament conjuntural. Són d’aquesta naturalesa la majoria del que es coneix habitualment com a “moviments socials”, corrents d’opinió i acció col·lectiva basats en acords sobrevinguts entre subjectes que mai no renuncien a la seva singularitat com a persones individuals que no volen ser representades per ningú que no siguin elles mateixes. Estem parlant del que al capdavall no deixa de ser un revitalització del vell humanisme subjectivista, però aporten com a relativa novetat la seva predilecció per un particularisme militant, exercit per col·lectius que s’apleguen al servei de causes molt concretes, en moments puntuals i en escenaris específics, renunciant a tota organització duradora, a tota adscripció doctrinal clara i a qualsevol cosa que s’assembli a un projecte de transformació o emancipació social que vagi més enllà d’un vitalisme més aviat boirós.
Aquest context, en bona mesura nou –si més no en aquests nivells d’intensitat i generalització– obliga els comunistes a una adaptació urgent tant de la seva necessitat de difondre les seves teories i iniciatives com de la seva vocació dirigent amb relació als combats socials. Això implica revisar, i al mateix temps vindicar, els vells principis d’acció basats en l’agitació i la propaganda són, segons la clàssica definició leninista, les dues eines fonamentals d’expansió de les idees revolucionàries. L’objectiu d’ambdós estils d’actuació no és cap altre que el d’organitzar als sectors més conscients de la societat per aconseguir portar a terme un procés que prengui als capitalistes el control de l’Estat i instauri una autèntica democràcia. En aquest sentit, entenem democràcia com poder popular, culminació d’un procés de aprofundiment i increment a tots nivells de la capacitat d'intervenció sobre l'activitat social de les classes subalternes, és a dir de la majoria, mecanisme socioeconòmic a través del qual es posen límits i s’acaben suprimint els privilegis de les classes fins aleshores dominants i s’atorguen possibilitats de control polític a les classes dominades, justament per a que deixin de ser-ho. En aquesta direcció, remarcarem les vegades que calgui que l’organització i l’estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors –els grans dèficits que comporta l’hegemonia actual de la postpolítica– són els objectius principals de tota forma d’agitació i propaganda, un element del qual malauradament ens oblidem sovint a l’hora de considerar el nostre paper respecte als mitjans de comunicació, entesos en un sentit ampli, és a dir com a vehicles per a la difusió d’idees i propostes.
Un dels objectius fonamentals d’aquesta activitat política –centrada en l’actualització dels instruments clàssics de l’Agitació i la Propaganda– no pot ser altre que continuar avançar a favor de la unitat en la lluita contra les condicions de vida i de treball que una minoria l’imposa a una immensa majoria de persones. En aquest ordre de coses, el vell anhel d’un Front d’esquerres continua en vigor, entès sempre com un procés que ha de tenir la ratificació de l’experiència, amb concrecions per a cada moment de la lluita de classes i un horitzó que és la construcció d’una societat de persones iguals, la derogació de la propietat privada, el socialisme i el comunisme.
El programa del Front d’Esquerres no pot ser lineal en cadascun dels terrenys que ha de desenvolupar-se ja que el terreny econòmic, social, electoral o cultural les formes de dominació del capitalisme es concreten de formes diferents i en estadis diferenciats. Això és el que imposa una nova versatilitat a l’hora d’establir aliances. Algunes són ben conegudes i caldria insistir-hi. Tenen com a escenari l’àmbit sindical, amb la seva perspectiva d’una central obrera única, capaç de fer front a la crisi capitalista, o el de la política parlamentària, en la línia d’impedir la consolidació de bipartidisme i establir vincles tàctics amb l’esquerra reformista. Però també és fonamental entendre que l’articulació d’un front d’esquerres no pot prescindir d’instàncies socials i polítiques que coincideixen amb els comunistes per la seva impugnació frontal del capitalisme i que moltes vegades deliberadament se situen fora del marc de l’anomenada democràcia representativa, el descrèdit de la qual no ha fet sinó créixer en els darrers trenta anys. Aquest seria precisament el cas d’un bon nombre d’aquests moviments socials que acabem de definir com a característics de la postpolítica. Objectiu final: constituir l’anhelat front d’esquerres, però sota la forma d’una esquerra unida, alternativa, però sobre tot anticapitalista, capaç d’aglutinar totes les organitzacions anticapitalistes, però també totes les energies desorganitzades i fragmentàries que duen a terme accions crítiques contra el sistema econòmic i polític dominant i que s’arrisquen a perdre les seves iniciatives i els seus èxits en el no res si no les oferim un eix organitzatiu i programàtic estable i durador.
Per tant, convé comprometre’s en una política d’aliances per abatre l’enemic contingent a cada moment, però també l’enemic principal, que no pot ser altre que el sistema capitalista, i fer-ho en tots els terrenys, econòmic, social i polític, però sobretot en el terreny de les idees, en l’àmbit cultural i ideològic. És això el que fa urgent una estratègia de comunicació eficaç la qual demana, des d’un punt de vista polític, raonar les connexions entre els instruments concrets que cal crear i la resta d’estructures que conformen tot moviment en pro de la transformació social. És per això que aquests objectius poden semblar utòpics i irrealitzables sobre el paper. Però cal raonar allà on voldríem arribar i tenir clars els objectius per poder afrontar el nostre camí amb seguretat i èxit. Una estratègia de comunicació revolucionària, adaptada als nous contexts, hauria d’estar dividida en tres àrees de treball principals: l’agitació, la propaganda i l’organització. Així mateix, hauria de seguir una metodologia amb relació a tres àmbits fonamentals de comunicació: la recopilació de la Informació, la discriminació qualitativa de la informació obtinguda i la resposta informativa final. Aquesta última tindria una doble vessant: l’estratègica (a mitjà termini) i la tàctica (a curt termini). Tot això ens permetria esquematitzar el nostre objectiu en la creació d’un conjunt d’instruments d’agitació, propaganda i organització dels sectors socials mobilitzats o susceptibles de mobilitzar-se que ens permetin estendre una alternativa racional al sistema capitalista.
2. INSTRUMENTS
2.1. Estil de treball i metodologia
Qualsevol tipus d’iniciativa que emprenguem els comunistes en el camp de la cultura i la comunicació, o en qualsevol altre, ha tenir una cura especial en la qüestió de les maneres de fer, és a dir les tècniques i mètodes que permeten un control sobre el seu desenvolupament que garanteixi llur eficàcia. Sigui quina sigui la nostra actuació en el camp cultural, els comunistes no hem d’oblidar que lluiten per aconseguir els objectius i interessos immediats de la classe treballadora, però al mateix temps defensen també, dintre del moviment actual, l'avenir d'aquest moviment. Com a criteri general, en aquest i en qualsevol altre front, entenem bé la importància de l'activitat institucional, però no perdem en cap moment de vista la seva naturalesa instrumental i de cap forma exclusiva. Distingim clarament entre tàctica i estratègia, evitant fer de cada situació una lluita final. No tenim por a governar. Tenim actituds propositives i procurem ser crítics, evitant la tendència als posicionaments maniqueistes i simplificadors que redueixen tota discussió al “a favor” o “en contra”. Analitzem la correlació de forces abans de prendre decisions i diferenciem entre adversari (abans o algun dia aliat) i enemic. Evitem el sectarisme en la mesura que tenim ben clar que poden existir diferents formes d'actuar davant la realitat immediata, diferents propostes davant les quals hem d’actuar amb flexibilitat, si es necessari experimentant per tal que cada assaig es desenvolupin amb serenitat, sense les urgències imposades per l’actualitat. No cal dir que li donem una importància crucial a l’anàlisi dels resultats.
Els comunistes sempre hem encarnat una postura ètica a l’hora de prendre decisions, tant individuals com a col·lectives. No perdem la consciència de formar part d'un projecte col·lectiu, amb voluntat de servei, de ser útils, generosos per sobre de la instrumentalització o la necessitat de reconeixement dels mèrits propis. Totes les aportacions son necessàries i cap per sobre de les altres. Allò col·lectiu és per definició educador. La concepció que les persones són producte de les circumstàncies i de l'educació, i que per tant, les persones modificades són producte de circumstàncies distintes i d'una educació igualment transformada, oblida que són les persones precisament les que fan que canviïn les circumstàncies i l’educació. El propi educador necessita ser educat. Exercim l'autonomia, la independència, la solidaritat i la responsabilitat com a bases d’una concepció profundament ètica de la conducta.
En cada iniciativa, a nivell intern, cal definir de manera clara l'àmbit d'actuació, analitzar les contradiccions principals i secundàries, així com els factors objectius i subjectius que poden influir en el treball, l'entorn, els aspectes legals o normatius que poden aparèixer compromesos com a conseqüència de cada acció, etc. A nivell extern, cal determinar les oportunitats i les amenaces concurrents, la naturalesa dels processos, les capacitats, les possibilitats, les aliances i els equilibris de forces, les debilitats, els eventuals riscos, els diferents nivells d'activitats, l’assumpció de lideratges ...
No és menys important establir les línies estratègiques i explicitar un pla de treball a mig termini que les desenvolupi. Això implica establir calendaris, planificar econòmicament les iniciatives, establint pressupostos adients i realistes. Totes aquesta tasques han de ser compartides i articulades per a que tots els militants i col·laboradors tinguin una visió global i al dia de cada iniciativa cultural en la que es trobin compromesos.
En aquest ordre de coses i en el pla de les actuacions concretes, és fonamental que cada projecte dut a terme en el camp cultural i de comunicació compti amb la motivació personal dels militants implicats, predisposats a consensuar les decisions i les conclusions i a revisar de forma recurrent la marxa de cada procés, definint rutines que mantinguin l'activitat regularment, treballant per assolir objectius permanentment actualitzats i redefinits, conscients de la importància de la corresponsabilització en cadascuna de les tasques assumides i sensibles a la necessitat de sotmetre a crítica en tot moment les bases de la pròpia activitat quotidiana.
2.2. Instruments de propaganda
Entenem per propaganda el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar discursos complexes sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre els segments més actius i conscients de la societat.
2.2.1 Agència de notícies
Una agència de notícies independent és la peça estratègica fonamental que cal vertebrar per aconseguir consolidar uns canals de difusió de la informació estables i suficientment dinàmics com per disposar d’una veritable alternativa a nivell informatiu d’abast nacional. Cal deixar clar que en cap cas parlem d’un projecte externalitzat amb maneres empresarials, sinó d’un projecte profundament transversal i popular, essencialment militant, que ha de ser capaç de combinar tota mena de recursos i aportacions molt diverses. Aquesta agència hauria de prendre la forma d’una estructura en xarxa amb un marcat enfocament local i una especialització temàtica. Des d’un punt de vista organitzatiu, parlem d’una malla de col·laboradors/es no estrictament professionalitzada però sí que molt metodològica, organitzada en dos grans grups: les corresponsalies territorials i les corresponsalies sectorials. Cadascuna d’aquestes corresponsalies podria estar representada per una o diverses persones, de manera molt flexible i adaptada a les possibilitats i les necessitats de cada moment. Totes les corresponsalies haurien de tenir contacte directe amb la direcció o corresponsalia central de l’Agència i, al mateix temps, contacte directe amb qualsevol altre corresponsalia. L’estructura organitzativa de l’Agència de Notícies que proposem ha d’estar minimitzada fins al punt que, en un moment determinat, qualsevol corresponsalia local pugui exercir de direcció central. D’altra banda, és imprescindible que aquestes corresponsalies gestionin informació de primera mà, no només escrites, sinó també tota mena de recursos multimèdia. Evidentment, tot això només és possible si es porta a terme a través d’internet, però és precisament en aquest àmbit que les agències de notícies estan competint pel control de la informació.
El desplegament d’Internet i la popularització dels serveis de publicació de blocs entre d’altres ha creat seriosos problemes de continuïtat a la premsa escrita tradicional que ha entrat en un procés de pèrdua de lectors i, per tant, d’influència informativa. Aquesta circumstància és el resultat no només del desenvolupament tecnològic dels darrers anys, sinó també del progressiu descrèdit dels mitjans de comunicació de masses cada cop més evidentment posicionats en defensa dels interessos de les oligarquies que els sostenen econòmicament a través de la publicitat.
2.2.3 Producció editorial
L’edició de llibres, revistes i publicacions especialitzades de tota mena és un altre dels pilars fonamentals de tota estratègia de propaganda. Es tracta d’una propaganda dirigida a un públic molt específic, homogeni i minoritari (investigadors, especialistes i intel·lectuals), que ha de ser minuciosament planificada i estratègicament dirigida, amb la major meticulositat acadèmica i rigor científic. Els principals àmbits temàtics que han d’abordar-se són l’economia, la història i les ciències. s.. La producció editorial des de la perspectiva de la propaganda revolucionària ha de ser, insistim-hi, molt especialitzada i dirigida a públics reals molt ben estudiats. Hem de tenir en consideració que tota editorial és per definició deficitària i que el seu sosteniment econòmic respon en la majoria d’ocasions a criteris polítics més que no pas a decisions estrictament empresarials. Els elevats costos de producció i la gran complexitat del mercat editorial fan necessari cercar solucions enginyoses per portar a terme el finançament de qualsevol tipus de publicació.
Cal combinar encertadament la gestió de subvencions públiques, les aportacions polítiques, la publicitat i els donatius privats i, per damunt de tot, concentrar esforços en cada publicació que s’editi, sense pretendre abastar un gran ventall de col·leccions i públics molt diversos. És per això que la producció editorial ha de basar-se en la consideració prèvia d’una necessitat real de publicació, per sobre dels constrenyiments econòmics. De la mateixa manera, és important assenyalar que es publiquen ja molts de llibres i que molts d’ells serveixen perfectament els interessos de propaganda d’un moviment revolucionari, però cal saber utilitzar-los. Els llibres de teoria i pensament marxista i revolucionari circulen, en realitat, molt més del que es llegeixen. Universitats públiques i editorials comercials publiquen, per motius molt diversos, tota mena de material científic que confirma el discurs revolucionari. Tota divulgació contrastada del coneixement i de la recerca científica és en el fons positiva per a la difusió del pensament socialista científic. El que és imprescindible és promoure-la, difondre-la, integrar cada descobriment en el discurs global de l’alternativa revolucionària. Cal invertir esforços en el sentit de promoure la lectura, però no amb el paternalisme característic de la socialdemocràcia, no entenent la lectura com un hàbit burgès de lleure i esbarjo mental; no "llegir per llegir", ni "llegir per passar l’estona", sinó fer-ho des d’un esperit profundament crític, des de la relectura dels clàssics, des de la tradició humanista il·lustrada, des del mètode científic, des del coneixement de la realitat contemporània i des d’una manifesta convicció de classe.
2.2.4 Campanyes unitàries
Anomenem campanyes unitàries el conjunt d’instruments de comunicació desplegats en una conjuntura específica i centrats en un sol argument o eix temàtic, dutes a terme amb altres instàncies polítiques, socials, sindicals o culturals, amb les quals es consensuen formes i continguts de lluita que procurem estiguin orientades des de les nostres perspectives i objectius. Parlem de cercar amplis recolzaments populars a través d’una col·laboració transversal en temàtiques sectorials o reivindicacions concretes, però mirant de garantir la seva perduració i evitant que els seus èxits –començant pel seu mateix sorgiment– acabin sent estèrils a mig`pa i llarg termini. El tema de les campanyes pot ésser molt divers. Ho hem vist en el cas de campanyes pacifistes (NO a l’OTAN, No a la guerra,...), en defensa del territori (No al transvasament, No a les nuclears,...), reivindicacions socials concretes (puja dels salaris, millores en serveis públics,...), culturals (reivindicació de la Llengua,...). Es tracta de reivindicacions estratègiques amb implicacions molt complexes i profundes, però que poden resumir-se en consignes molt senzilles. Per això, tota campanya unitària ha de marcar-se objectius assolibles, victòries simbòliques que es puguin obtenir i que recullin el suport de la majoria de la població, més enllà d’ideologies i afinitats polítiques.
Tota campanya unitària de propaganda ha d’anar acompanyada d’una campanya paral·lela d’agitació. El desplegament de la campanya ha de ser simultani en diversos fronts: publicacions diverses, llibres especials, conferències, mobilitzacions, intervencions públiques dels "generadors d’opinió"... Tot plegat s’ha de desplegar sostingudament i de manera planificada per a mantenir l’interès generat en el tema. Per aquest motiu, no és convenient portar a terme més de tres campanyes unitàries simultàniament a escala nacional: L’excessiva diversificació temàtica desvirtua l’essència i el sentit d’una campanya política unitària. D’igual manera que els representants polítics institucionals, també altres personatges públics, intel·lectuals de prestigi, artistes populars, representants d’associacions ciutadanes, grups de pressió o, fins i tot, blocaires anònims, poden ser generadors d’opinió. Els posicionaments públics de totes aquestes persones constitueixen un instrument secundari però gens menyspreable, de difusió de la Propaganda que cal considerar en tot moment, especialment en el marc d’una campanya unitària.
2.2.5 Generació i concreció d’alternatives
La millor eina de comunicació d’un moviment social transformador és cadascun dels èxits concrets aconseguits gràcies a l’organització dels sectors socials més combatius. És per aquest motiu que una bona part de l’activitat d’un moviment revolucionari ha de centrar-se en la potenciació d’un teixit econòmic i social alternatiu, el desenvolupament de cooperatives de consum i de treball, entesos com a instruments de cooperació des de la base, i la promoció d’alternatives en els tres sectors productius, tot en ordre a la consolidació d’un veritable contrapoder popular a les estructures burgeses. Els instruments de propaganda estan estretament vinculats al teixit econòmic necessari per al seu desplegament. No hi ha diaris, revistes, publicacions, televisió, ni mitjans de comunicació de cap mena si no hi ha impremtes, distribuïdores, estudis de disseny, empreses de comunicació audiovisual,... És per això que cal aprofundir en l’establiment de sinergies cooperatives, convergències d’interessos i complicitats mútues amb el teixit econòmic nacional. De la mateixa manera, des del punt de vista de la Propaganda, totes les persones que, en una organització política revolucionària, encapçalen la mediació política i/o són escollides per representar l’organització en les institucions burgeses, haurien de tenir com a tasca principal la de ser font de notícia i al mateix temps actuar de canals de comunicació multidireccionals entre l’organització mateixa, les institucions i la resta de mitjans de comunicació.
Caldria treballar en ordre a que un veritable programa de govern autènticament anticapitalista i el seu desenvolupament a través de propostes concretes fossin notícia per ells mateixos. Cadascuna de les accions portades a terme pels representants d’un moviment revolucionari a les institucions hauria de ser revolucionària i, per tant, motiu de controvèrsia, generadora de debat. Però, perquè això sigui possible, no només cal disposar de bones idees i coratge, sinó també d’una bona xarxa de distribució de la informació i de contrarèplica efectiva a tota mena de crítiques i censures.
2.3. Instruments d’agitació
Entenem per agitació el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar idees senzilles sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre àmplies capes de les classes treballadores i populars.
2.3.1 Acció Directa
L’acció directa és qualsevol acció portada a terme únicament per esdevenir notícia. Entenem com a tal determinades mobilitzacions de protesta, resistència o desafiament a les estructures de l’Estat, accions de boicot i sabotatge, homenatges públics, accions de denúncia i un llarg etcètera d’activitats ja tradicionals en els moviments revolucionaris. Parlem doncs de l’agitació de sempre. Pel protagonisme que solen assumir en l’activisme polític directe, l’enquadrament dels joves hauria de ser un dels objectius bàsics de l’Agitació política, una necessitat estratègica i també una de les tasques més difícils. L’agitació ideològica entre la joventut ha d’enfrontar-se a la gran quantitat de Propaganda repressiva, despolitzadora i narcotitzant, que desplega el liberalisme de manera maquiavèl·lica per a la manipulació de les consciències i les voluntats en un període especialment vulnerable de la vida dels individus.
El discurs ideològic del capitalisme es centra cada vegada més obertament en l’alienació del públic infantil i juvenil, però aquest fet, paradoxalment, no fa res més que accelerar el naixement dels sentiments de fàstic i frustració existencials propis de l’adolescència en les societats capitalistes, en no poder-se satisfer el desig consumista i evidenciar-se la realitat de l’explotació laboral. És per això, que, en realitat, hi ha un gran camp obert per a la difusió del pensament revolucionari entre les capes més joves de la societat, un camp que hauria d’ocupar el que ara ocupa la banalitat publicitària, a través de la qual es difonen els fonaments d’una incultura i una desideologització que el capitalisme utilitza com a força de xoc contrarevolucionària.
És important utilitzar formules d’acció directa no només com a instruments d’agitació en el marc de campanyes unitàries, sinó també com a instruments d’organització de la militància. L’acció directa no pot ésser en cap cas indiscriminada ni abandonar-se a l’espontaneïtat; al contrari, ha de ser el més planificada que sigui possible i cal que es porti sempre a terme conjuntament amb altres instruments de Propaganda o en el marc de campanyes més àmplies que actuïn de paraigües de possibles represàlies.
2.3.2 Producció Cultural
Amb la difusió del cinema, la televisió i la xarxa d’internet, hem assistit al desplegament de noves formes d’agitació política, estretament vinculades a la producció editorial, però diferenciades d’aquelles precisament en la seva funció: mentre que la producció editorial ha estat i segueix sent un instrument de Propaganda dirigit a públics minoritaris, la producció cultural actua de manera més semblant als instruments d’agitació i es dirigeix a públics molt més amplis i heterogenis. Quan parlem de producció cultural des de la perspectiva de l’agitació política ens referim a programes de ràdio i televisió, cinema de ficció i documental, espectacles (música, teatre, dansa,...) i a un cert tipus de producció editorial més divulgativa (fullets, còmics, exposicions,...). Des del punt de vista revolucionari, tots aquests instruments d’Agitació són eines formidables per a ser utilitzades amb finalitats pedagògiques i popularitzadores. Documentals, pel·lícules de ficció, ràdio-locucions, difusió de música popular, còmics, són magnífiques eines per difondre a un públic molt ampli petites porcions d’un coneixement imprescindible per al desenvolupament del discurs revolucionari. D’aquesta manera, la producció cultural s’ha d’entendre com un instrument estratègic que actua com a suport per als instruments de propaganda, enfortint el discurs alternatiu del socialisme científic amb la divulgació de tota mena d’informació addicional sobre aspectes concrets de la realitat que pretenem conèixer per a transformar. En aquest sentit, cal començar a treballar seriosament en l’organització d’un canal de televisió a internet que serveixi com a punt de partida de projectes posteriors (canals de televisió convencionals, productores de continguts audiovisuals, emissores de ràdio,...).
Gràcies a l’accés immediat a qualsevol informació que permeten els mitjans digitals, un canal de televisió a internet no és res més que un organitzador de continguts audiovisuals. Les dificultats tècniques del projecte són superables si es disposa de continguts per difondre. La producció del material a emetre és la màxima dificultat a vèncer: garantir un flux constant d’entrada de material audiovisual és una de les principals problemàtiques de qualsevol televisió i aquest problema afecta fins i tot els canals convencionals. Per fer-ho possible, cal teixir una estreta col·laboració amb diferents sectors professionals: artistes, tècnics audiovisuals, creadors, promotors d’ espectacles... Així mateix, és imprescindible posicionar-se en el debat sobre la propietat intel·lectual, apostant pel moviment Copyleft i la cooperació mútua en matèria cultural, promovent al màxim aquells autors/es més compromesos i afavorint amb recursos l’experimentació interdisciplinària i els projectes col·lectius.
2.4 Publicitat
La publicitat comercial és la formula d’agitació més utilitzada pels partits polítics liberals, un instrument molt poc cultivat pels partits revolucionaris per òbvies dificultats econòmiques i per les reticències ideològiques a utilitzar una eina nascuda i ideada en l’àmbit empresarial i al seu servei. Vet aquí un bon exemple de fins quin punt hem de tenir l’astúcia d’adaptar metodologies de treball externes, fins i tot empresarials, que ens permetin incorporar els avenços tecnològics adequats i possibles als nostres objectius mobilitzadors. Les estratagemes publicitàries poden ser, així, enteses des d’una perspectiva molt àmplia i ens referim a tots aquells aspectes que, emparentats amb la propaganda, tenen a veure amb la imatge, el simbolisme i l’estètica del nostre propi discurs polític: imatge corporativa, cartellisme, promoció audiovisual, escenografia en actes públics, logística de manifestacions... Així mateix, cal destacar que, en els darrers temps, la total saturació dels canals publicitaris tradicionals (premsa escrita, mitjans audiovisuals,...) ha obligat les agències de comunicació a obrir nous àmbits que cal tenir en consideració a l’hora de fer agitació revolucionària, com per exemple el màrqueting "viral" a internet o el màrqueting de "guerrilla", amb ocupacions de l’espai públic. L’especialització del llenguatge comunicatiu de la publicitat ha contribuït en gran mesura al desenvolupament de l’agitació política, perquè en essència es tracta de disciplines molt similars. Així doncs, del que es tracta és d’aplicar el principis i les solucions de la publicitat comercial a les necessitats de l’Agitació política, sense complexos i en coordinació amb la resta d’instruments de comunicació al servei de la transformació revolucionària de la societat.
2.5 Espais Alliberats
La gestió i creació d’espais alliberats com ara casals, ateneus o centres socials té tota una vessant estretament relacionada amb la tasca agitativa. D’una banda, són espais de lleure i distensió on l’agitació política es porta a terme de manera subtil però constant, a través del boca a orella, el debat de proximitat, el tu a tu directe i la complicitat natural entre persones amb afinitats ideològiques o culturals. Així mateix, són espais estratègics des d’un punt de vista comunicatiu: no només són generadors de notícies sinó que de manera natural tendeixen a actuar com a nuclis centralitzadors de la informació. D’altra banda, treballen com a infraestructures per a la realització d’altres tasques d'agitació, com les d’acció directa, o propagandístiques, com a generadors d’opinió i marcs de treball per a campanyes unitàries. El desplegament d’una xarxa d’espais alliberats ha de tenir en consideració una doble vessant: la gestió dels espais físics en si mateixos i la gestió de les activitats que s’hi executen.
En aquest sentit, és important estructurar un catàleg d’activitats itinerants que puguin adaptar-se a tot tipus d’espais alliberats: exposicions, recitals, cinefòrums, tallers, cursos, conferències, actuacions musicals i teatrals... Un catàleg d’activitats independent, agosarat i creatiu permetria convertir tota mena de llocs públics o privats en espais alliberats, tot i que fos de manera transitòria i mentre dura la proposta alternativa. Així mateix una estratègia que estableixi diferències entre la gestió dels continguts i la gestió dels continents, permetria adaptar-se a una forma de creixement irregular i desigual, com la que hem d’enfrontar.
2.6. L’art com a potenciador de democràcia i progrés
La diversitat cultural s’ha de fomentar amb diners públics, justar per a contraresta les formes més agressives del mercat cultural, especialment intenses en àmbits com el cinema i la música. Si deixem al mercat ocupar-se del finançament cultural, sol sobreviuran els “productes” més rentables i no pas les creacions arriscades que fan progressar l’ésser humà cap al seu devenir.
S’haurien de defendre en primer les formes d’art menys comercials, que rares vegades arriben a obtenir fons de finançament privats. S’ha de potenciar una multiplicitat de llocs d’art, potenciant les estructures més properes dels creadors, siguin locals o internacionals, i evitar la concentració de finançament públic a favor de les institucions ben establertes –grans museus, fundacions, centres de cultura-, que solen centrar-se en creadors i creacions ja plenament reconegudes a nivell mundial. Cal recolzar propostes artístiques obertes, arriscades, noves, atorgant ajuts a través de jurats els components dels quals canviïn regularment i que actuen amb total transparència, explicant els fonaments de les decisions. És important que l’accés a les subvencions es faci amb la menor burocràcia possible, per a fer-les més accessibles a tots els creadors, sobre tot als més joves i als menys reconeguts.
S’ha de defensar una educació popular respecte a l’art, una pedagogia de la creació artística que comenci des de la primera edat. Impartir sistemàticament classes d’història de l’art i filosofia a tots nivells d’estudi, i no solament a la universitat o de forma opcional com és el cas avui. A l’escola, s’han de revisar els programes a fi i efecte d’evitar l’etnocentrisme i el colonialisme que, com en tants altres aspectes, encara impregna els continguts relatius a la història universal de l’art.
7. Conclusions.
Aquestes propostes estan orientades a actualitzar les formes que pren avui la lluita política, estratègies i tècniques d’acció política que han demostrat històricament la seva eficàcia en ordre a conscienciar i mobilitzar la societat. Això implica que els comunistes hem de continuar fent l’elogi de l’organització com a eina de lluita, tant a llarg com a curt termini. És més, la defensa de l’estructuració combativa és una de les riqueses que podem aportar des de la nostra pròpia història, perquè n’estem convençuts de la vigència de la seva eficàcia avui. Ara bé, hem de reconèixer que, en el moment actual, el que prevalen són modalitats d’acció que consignen inquietuds i vindicacions col·lectives justes que no podem ignorar i de les quals no podem quedar de cap de les formes al marge. És això el que configura la nostra proposta d’acció cultural, és a dir, d’acció en el camp de la cultura, no entesa com l’àmbit de “les arts i les lletres”, sinó en el molt més ample de les maneres de fer i de dir les coses, la forma que adopten en cada moment les relacions socials i els estils de comunicació dominants en cada moment.
Com sempre, el que constitueix el moment actual és nou i és vell. De fet, la relació dels comunistes amb els actuals moviments socials s’assembla en bona mesura al que en un determinat moment mantinguérem amb allò que anomenàrem moviments de masses, que han acabant assolint en l’actualitat un creixent nivell d’autonomia i autogestió. Si s’hi pensa, les formes d’agitació i propaganda que proposem són també noves i velles. Són noves, perquè assumeixen i integren instruments nous, com ara les noves tecnologies, i perquè hi ha condicions actuals en les lluites socials que són més aviat inèdites, desconegudes en altres etapes de la història de la lluita de classes. Les vindicacions ecologistes, el feminisme o el combat per l’alliberament sexual o per l’habitatge digne en serien exemples més o menys relatius. Però les propostes que formulem són també velles, encara que sigui perquè posen en relleu la nostra tantes vegades manifestada capacitat adaptativa a contextos socials, polítics i culturals sempre diferents i sempre concedint un paper protagonista precisament a una acció política basada en l’agitació i la propaganda. És per mitjà seu que sempre tindrem alguna cosa a aportar: del passat, l’experiència; del futur, la perspectiva; del present, l’anàlisi i la generositat.
