dimarts, 19 de gener de 2016

Festa, diversitat i ciutadania

Corre-foc al Camp de l'Arpa de Barcelona. La foto és de Catherine Howly
Fa uns deu anys, el 2004, van demanar-me un article per no sé exactament quina publicació de l’Ajuntament de Barcelona. S'havia de parlar de festes. Els hi vaig enviar aquest text d’ací sota i van trucar-me per dir-me que no me’l podien publicar. La veritat és que no vaig entendre perquè. Ironitzo, és clar.

FESTA, DIVERSITAT I CIUTADANIA
Manuel Delgado

El procés ha estat, si fa o no fa, el mateix que han conegut altres ciutats de l’Estat espanyol i del món. En el marc d’una dinàmica revitalitzadora i reiventora de festes que afectà als anys 1980 la pràctica totalitat de les societats urbanoindustrials, Barcelona coneix en matèria festiva una fase que s’inicia a finals dels 70, en l’etapa coneguda com la “transició” i que es va presentar com un canvi de règim. Aleshores determinades celebracions van ser recuperades o inventades per convertir-les en marcs d’existència d’una voluntat de reprendre l’espai públic com a escenari per la lliure expressió d’idees i sentiments col·lectius fins aleshores clandestinitzats. Aquesta dinàmica no sols cercava i aconseguia enfortir el sentiment de comunitat, sinó igualment crear formules d'associacionisme i de participació civil que van demostrar abundantment la seva eficàcia enquadradora, eficàcia que ha continuat vigent, servint no sols per incorporar a la normalitat social a aquells que ja hi eren, sinó també els nouvinguts d'altres indrets de l'Estat espanyol i darrerament fins i tot de més enllà.

Aquell moment d’efervescència festiva, que sorgia des de baix, des de la capacitat de la gent per autoorganitzar-se i ocupar uns carrers que els havien estat vedats, va anar deixant pas a una creixent monitorització dels àmbits festius, que aviat van caure en mans d’enginyers professionalitzats en invenció, producció i manteniment d’un aparell festiu purament funcionaritzat. Aquest sistema de producció de festes –cada cop més deutores bé d’una estètica pseudopopular, bé dels models de representació que els hi prestava el llenguatge publicitari– es va anar posant al servei de les necessitats en matèria d’identitat tant a nivell de la nova estructura de l’estat de les autonomies com a nivell dels requeriments dels Ajuntaments, sempre en ordre a generar adscripcions polítiques adequades i que se suposava que havien de ser “participatives”. En aquest darrer cas, a les inicials demandes municipals en matèria d'identificació simbòlica entre administradors i administrats, se li van anar sumant les sorgides de la necessitat, forçada per la creixent desindustrialització i els imperatius del procés de globalització, de vendre una determinada imatge de ciutat que fos atractiva a turistes i a inversors.

La funció d’aquesta voluntat de fer-se amb el control de la dimensió festiva de la vida urbana era la de generar conviccions i sentiments d’adhesió a valors abstractes que eren els promocionats en cada moment pel poder polític –cohesió social, diversitat cultural, ciutadania, civilitat....–, valors que se suposava que havien de ser els que dotessin de congruència simbòlica uns universos socials –Barcelona, posem per cas– que fins aleshores havia estat una pura dispersió de subgrups canviants i precaris, un sistema de classes socials que mantenien entre si un dissens crònic i sovint violent i un conglomerat de barris autosegretats i aliens a qualsevol intent de centralització política. Per tant, la prioritat havia estat la de generar allò que diuen “integració” i fer-ho, a més, a partir i en torn principis abstractes de solidaritat capaços de generar una certa unitat d’esperit, una mena de patriotisme urbà basat en afectes identitaris específics.

Convé recordar, al respecte, que el ciutadanisme i la civilitat són, sens dubte, les ideologies de referència en aquesta tasca d’adoctrinament col·lectiu del qual la festa ha estat emprada com a instrument. Estem parlant de cossos dogmàtics que obliqüen les condicions de vida real dels ciutadans i que convoquen als membres d’una suposada comunitat urbana a superar llurs antagonismes en nom de valors suposadament autònoms com ara “sostenibilitat”, “pau”, “convivència”, al mateix temps que fan l’elogi d’una diversitat cultural degudament expurgada del seu potencial qüestionador. Tot plegat concebent l’espai públic com una mena de limbe neutral i innocent els usuaris del qual són éssers lliures i iguals que obeeixen amablement un seguit d’instruccions de bona conducta, manuals per la concòrdia entre aquells que han assumit oblidar-se’n de les desigualtats i injustícies que tan sovint els afecten.

Tenim, així doncs, que la festa es va constituir, superat un primer moment de trànsit en el qual va poder donar la impressió que havia quedat en mans dels seus practicants, en un estri a disposició d’un ambiciós pla destinat a fer de ciutats com Barcelona models de cohesió social que no es reclamaven ja fonamentats en singularitats històriques o tradicions compartides –a la manera dels vells nacionalismes d’inspiració romàntica–, sinó en una determinada idea de civilitat, un amor cívic capaç de donar consistència moral a la diversitat humana que aplegaven de forma tant sovint polèmica. Si l’arquitectura i el disseny urbans han intentat conformar Barcelona com un escenari predisposat per a inspirar, orientar i emmarcar les produccions d’identitat ciutadanes, la ritualització del temps urbà que les autoritats municipals han afavorit és necessari situar-la en aquest mateix procés que fa de Barcelona, en conjunt, un banc de proves on experimentar els efectes i les possibilitats de determinats recursos simbòlics proveïdors de congruència emocional. La seva tasca: justificar, per la via ornamental, el que ara per ara és un gran projecte político-empresarial, el nom del qual és Barcelona.

El desplegament d’aquests recursos simbòlics i rituals l’eficàcia dels quals ha quedat amplament demostrada ha convertit la Ciutat Comtal en un punt de referència internacional per les modernes tendències neobarroques, és a dir de la recuperació de tot aquell tarannà, socialment estèril, que durant els segles XVII i XVIII va resultar tan propens a conrear els efectes realistes i teatrals, sempre sacrificant qualsevol contingut a les exigències de l’aparença i on en el marc del qual l’ostentació i l’aparatositat festives mereixien un lloc nodal entre les formes de presentació en públic dels poders polítics. Davant l’espectacle de milers i milers de ciutadans bocabadats contemplant les grans exhibicions pirotècniques que tenen lloc per les festes de la Mercè, posem per cas, és fàcil reconèixer una reedició d’aquella grandiloqüència buida i laudatòria dels focs artificials de les festes barroques. El happening permanent en què ha acabat transformada la ciutat de Barcelona significa aquest triomf final, a principis del segle XXI, de la pompositat rococó. Avui, Barcelona pot mostrar-se –i és mostrada arreu del món– com a paradigma de la manera que té l’Estat de recuperar –a més d’un sentit trascedent, religiós, a través del culte a la Cultura, amb equipaments que constitueixen de fet la reedició de les noves catedrals medievals– la seva dependència dels grans bastidors teatrals, dels decorats ficticis, de les màquines escenogràfiques i de tots aquells dispositius retòrics que desmenteixen els pronòstics que un dia es feren sobre l’imminent i imparable desencantament del món.

Així doncs, la festa ha estat posada a Barcelona al servei de l’autoenaltiment i la legitimació dels poders polítics municipals, de les sistemàtiques campanyes pedagògiques per l’adoctrinament dels ciutadans en les “bones pràctiques” civils i, darrerament, de la promoció publicitària de la pròpia ciutat com a producte de consum. Aquesta lògica d’aprofitament governamental de la capacitat de la festa per generar unitat afectiva ha conegut moments culminants, com ara la boda de la Infanta Cristina, l’octubre de 1997; les projeccions més urbanes del fracassat Fòrum de les Cultures –la Carnavalona de Carlihos Brown al passeig de Gràcia– i, com la seva expressió més extrema i frenètica, els fastos que prepararen i envoltaren els Jocs Olímpics del 92. Es manifesta també en la manera com s’han concebut les Festes Majors d’estiu i d’hivern –la Mercè i Santa Eulàlia–, així com en tota mena d’oportunitats menors –cada inauguració oficial, per exemple–, sempre en la línia de fer que els ressorts festius renovessin les seves qualitats com a motors d’adhesió col·lectiva a les institucions polítiques. En paral·lel, aquesta concepció purament instrumental de la festa ha implicat el menyspreu quan no l'hostilitat dels governs municipals contra qualsevol expressió festiva que s’antullès no parasitable o desplegament d’espontaneïtat no controlable. L’abandó del Carnestoltes, la desconfiança respecte de festes de barri com les de Gràcia i l’odi –traduït en mesures ja obertament repressives– que les autoritats municipals no són capaces de dissimular contra una celebració com la de la nit de Sant Joan –la festa més popular i més massivament viscuda de la ciutat– en serien exemples.

[La fotografia correspon al corre-foc de les festes del Camp de l'Arpa de Barcelona del 2009. Està presa de www.flickr.com/photos/flydime/]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch