Aprofitant que aquesta primera sessió de l’any sol ser més tranquil.la, us vull presentar una cosa ben interessant. Es tracta del primer treball de Víctor Érice, el tercer episodi d’una pel·lícula produïda per Elías Querejeta l’any 1969 i que es va dir Los desafíos. Els altres directors van ser Claudio Guerín i José Luis Egea. Esteu alerta, perquè no crec que massa gent hagi caigut en el compte que la història que explica té una mena de nivell paral·lel, el tema del qual és la mirada; la mirada cinematogràfica i, per extensió, perquè no?, la mirada etnogràfica. És a dir que del que es parla, en segon pla, és què és aquesta mirada animal que és la que la camara o els ulls de l’etnògraf voldrien ser, en tants sentits emparentada amb la mirada d’Ulisses que va mostrar-nos primer Godard i més tard Angelopoulos. No perdeu de vista al mico. Després em dieu si sì o si no.
Continuem després amb el cicle dedicat a pel.lícules que durant el franquisme abordaren la qüestió del que aleshores deien “los bandidos”. En aquest cas és una adaptacó d’una abominable novel·la d’un conegut fatxa de quan jo era jovenet que es deia Emilio Romero. La va dirigir el que en un cert moment ve encarnar el que podríem anomenar falangisme social –recordeu la seqüència que vam passar fa temps de “Surcos”– i que és José Antonio Nieves-Conde. Te interès, perquè és una representació tardana del tema, ja en les darreries del regim, l’any 1974.
I parlant de cicles, estic organitzant un amb pelis dels grans documentalistes socials llatinoamericans, com ara Patricio Guzman, Miguel Littin, Jorge Sanjinés o Santiago Álvarez. Comencem amb una de les darreres coses de Patricio Guzman, Salvador Allende, del 2004. Emocionant. Ja veureu.
Estic avançant-vos coses que m’agencio i que són inèdites a la xarxa, si més no fins que les penjo. He col·locat ja diverses pel.lícules de Jean Rouch subtitulades. Ara us ensenyo uns minuts de la magnífica La chasse au lion à l’arc, del 1965, per animar-vos a que us la baixeu sencera un cop l’hagi instal·lat a l’emule.
Peuple de Paris és un espot que Jean-Luc Godard i Anne-Marie Miéville van fer per la marca de cigarretes l’any 1992.. Té gràcia, perquè aquest parell van ser els encarregats de fer el muntatge final del darrer dels treballs del Groupe Dziga Vertov, “Ici et ailleurs”, del 1973, el tema del qual era el conflicte a Palestina, del que no cal que us remarqui l’actualitat. La meva idea era passa plegades les dues coses, però no crec que tingui rippejada a temps la versió castellana de la pel·lícula del Grup Vertov. Si ho aconsegueixo en veiem un tros i la penjo. Sinó, el mes que ve.
Més coses. Una mostra d’un dels exponents més interessants, seriosos i coherents del que va ser la movida madrilenya, quan era un moviment cultural capaç de fer aportacions de valor. És un personatge del que m’agradaria que esbrinéssiu més coses, perquè val la pena. Alguns segur que ja el coneixeu. Parlo d’Alberto García Alix. Jo el tinc ben present perquè va treure una revista magnífica que es deia “El canto de la tripulación”. Van sortir uns quants números, un dels quals estava consagrat a editar la novel.leta que li donava nom a la revista i que era una de les joies d’un dels escriptors que més m’apassiona: Pierre Mac Orlan. Si un dia tenim una estona us explico el treball que vaig fer sobre la relació entre aquest autor de novel·les barates dels anys 20 i 30 i Claude Lévi-Strauss, particularment a través del “Tristos tròpics”. Bé, el curtmetratge que veurem es diu No hables más de mi, i és del 1984. La referència me la va passar l’Albert Marín. Moltes gràcies.
En els darrers temps han anat caient coses d’aquest altre monstre que va ser Iván Zulueta. Ens hem permès mostrar-vos més coses que les recollides a les exposicions als materials pre-Arrebato que van fer a la Casa Encendida de Madrid i al CCCB. A la Reina heu pogut veure aquella mena de videoclips que feia per al mític programa de TVE “Último grito”. Ara li toca el torn a dues peces dels Mothers of Invention, amb Franz Zappa: Flower Punk i Absoluty Free. Estan extretes d’una emissió el 30 de desembre de 1969. Material exclusiu, o sigui que no el busqueu a la xarxa.
Jam Blues és una pel.liculeta feta l’any 1940 –una mena de videoclips de l’època, que es passaven als cinemes– i que està dedicada res més i res menys que al gran Duke Ellignton
A què no sabeu qui era Eartha Kitt? Doncs un altre supermonstre que just va morir la setmana passada. Se’n van els millors. Aquesta dona va ser popular perquè va fer de Catwomen al Batman televisiu –en veurem una mostra de la seva caracterització–, però, a més, era un personatge d’allò més torbador, amb una veu increible i una sensualitat torbadora. L’heu de conèixer. He pensat mostrar-vos-la cantant “Where My Man Goes I Will Follow”, a la pel·lícula Mark of the Hawk, del 1957, una precoç film antiapartheid a Sudàfrica, I interpretant a duo a Nath King Cole una versió deliciosa de “Careless Love”, a un enregistrament del show televisiu del cantant del 1958.
Us convido a sentir en el seu context cinematogràfic una cançó que segur heu sentit desenes de vegades: Ann Blyth i Vic Damone cantant “Stranger in Paradise” a Kismet, de Vincente Minelli (1955), una versió sui gèneris de les Danses Polovtsianes de “El príncep Igor”, de Borodin.
I per acabar –si més no pel que fa al programa oficial; extres apart– uns moments d’una pel·lícula formidable, inoblidable, meravellosa. Els que l’heu vist segur que em donen la raó: The Ballad of Cable Hogue, de Sam Peckinpah (1970). Us proposo la seqüència inicial, el sermó fúnebre del final i a Jason Robards i Stella Stevens cantant junts “Butterfly Morning”. Inesborrable.
Una cosa important. El número de loteria del meu rotllo polític que vaig vendreu-vos a alguns la darrera sessió ha tingut un petit premi. Crec que són sis euros per cada papereta. Si me la porteu o me la doneu quan ens veiem us la pago.
