Grup Escolar Milà i Fontanals, Josep Goday (1931)
Notes per Carla Rivera, enviades el juliol de 2025
Les fonts doctrinals per la domesticació de Barcelona
Manuel Delgado
Realment, el CCCB és l'úll de l'huracà del que estem parlant, el centro de producció ideològica cabdal pel teu tema. Amb aquesta pista pots justificar la indagació a partir del darrer quart del XIX. Molt bé. Aleshores si vols fer això que dius tingues en compte el fil que segueix la història. El seu element comú és la voluntat de domesticar la ciutat, “civilitzar-la”, per emprar l’expressió que usava Pasqual Maragall.
Pensa que el maragallisme –que és el que incorpora la munició teòrico-moral de l’espai públic– representa l’episodi d’una reforma inacabada de Barcelona que va iniciar la burgesia com a nova classe dominant des de la primera meitat del segle XIX. Ell encarnava la continuació natural, en clau postmoderna, de la reforma urbana impulsada pel primer liberalisme burgès del XIX, mitjançant la qual es va intentar acabar amb l’activitat de les “classes perilloses” i amb les grans lluites socials i obreres a les ciutats, una reforma de què el paradigma seria la de París a càrrec del baró Haussmann a mitjan segle XIX. A Barcelona, aquest projecte de desmembrament de la ciutat s’iniciarà abans de Cerdà, amb l’obertura de l’eix transversal Ferran-Sant Jaume-Princesa al 1826, amb la instal·lació convenientment subratllada al nucli antic dels principals edificis institucionals i una primera entrega de la “recuperació” del front marítim –el passeig de la Muralla Litoral, la plaça del Duc de Medinaceli, el portal de la Pau–, i culminarà en l’Eixample de Cerdà i, ja al començament del segle XX, en el pla Jaussely i el traçat de la Via Laietana.
Les reformes que pretenien desarborar les estructures urbanes en laberint no tan sols van traçar grans eixos: a més, van instaurar la il·luminació nocturna i destruïren allò que aleshores es va anomenar “illots malsans”, al mateix temps que es duien a terme els primers macrocensos per establir amb exactitud la composició social de la població. Ara, aquesta represa de la tasca polititzadora de l’urbs ha tornat a posar l’èmfasi també en les dimensions simbòliques i perceptuals que permetrien fer de la ciutat una realitat social uniformitzada i respectuosa, com va succeir amb les intervencions destinades a generar punts simbòlics forts –edificiacions, monuments, commemoracions, noms...–, a partir de la municipalització de les polítiques de monumentalització i memòria que l’Església havia monopolitzat fins aleshores. Insubstituïble per conèixer a fons aquesta fase de la construcció formal i simbòlica de la Barcelona contemporània: Stephan Michonneau, Barcelona: memòria i identitat. Eumo, 2002.
Aleshores, pensa en els precedents d'aquest espai públic que t'interessa i que és sobretot un artefacte moral i moralitzador. Aquests són els referents que t’interessen per trobar la prehistòria de l’espai públic: l’utopisme de Cerdà, el modernisme i el noucentisme, és a dir, el seguit d’assajos de formalització estètica i ideològica que havia conegut Barcelona en el període que s’estén entre les Exposicions Universals del 1888 i el 1929, aquella etapa en què la capital catalana va fer-se digne de denominacions com ara París del Sud o Ciutat dels Prodigis. Va ser aquella dilatada fase la que va fer de Barcelona l’escenari del Gran Somni, el laboratori d’un macroexperiment de modernització sota la direcció de la burgesia. És també d’aquella etapa d’esplendor de què en certa manera s’ha pretès una reedició a la Barcelona de la darreria del segle XX i l’inici del XXI i, per tant, l’invent a escala local de l’espai públic.
L’assumpció d’aquests referents implica remetre recurrentment als tres moviments ideològics i estètics que t’acabo d’esmentar i als projectes arquitectonico-urbanístics que els acompanyaven. Això ho tens ben explicat al llibre d’uns arquitectes-princeps del maragallisme, Helio Piñón, Nacionalisme i modernitat en l’arquitectura contemporània catalana, Edicions 62, 1980.
Aleshores. En primer lloc tenim les versions catalanes del socialisme utòpic del XIX, que es concretaren en el gran projecte de l’Eixample degut a Ildefons Cerdà, vindicat per explicitar una voluntat de dur a la pràctica la il·lusió d’una ciutat racionalista, ideal, concebuda a la manera d’un espai abstracte i selecte, planificat a l’antípoda d’una ciutat com Barcelona, que semblava desenvolupar-se seguint els ímpetus de la seva pròpia espontaneïtat. Un antecedent aquest, els dels socialistes utòpics, que ja reclamà per a si el racionalisme dels anys 30, agrupat entorn del GATCPAC –els de la destrucció del Xino de la que parla en Miquel Fernández–, i que les tendències actualment hegemòniques han assumit amb certes reserves, relacionades amb la condició anticentral del pla Cerdà.
Del modernisme –que a Catalunya va experimentar una forta ideologització que transcendí els pressupostos merament estètics de l’Art Nouveau o el Jugendstil– s’hi incorporaven tant la seva arquitectura com les seves produccions en el camp de les arts decoratives i plàstiques en general. Però, sobretot, s’assumia un optimisme, propi dels corrents modernistes més innovadors, a l’hora de vindicar les virtuts de la vida a ciutat –a la manera com havien fet Baudelaire i els simbolistes francesos– i en ordre a fer partícip Barcelona de les dinàmiques que avui diríem globalitzadores, i fer-ho, a més, mantenint-se fidel a una cultura autòctona com la catalana, constituint la ciutat en escenari per la síntesi entre modernitat i nació, cosmopolitisme i identitat, en una línia que encarnà de forma immillorable la figura intel·lectual de Gabriel Alomar. Busca coses seves.
Respecte del noucentisme es marquen distàncies pel que fa a certes adscrecències reaccionàries i es discuteix el valor de la seva aportació específicament arquitectònica –amb l’excepció de certes realitzacions, com ara alguns edificis de Puig Gairalt o de Goday, com el col·legi dels meus nets, el Pere Vila, de Goday–, però se n’assumeixen altres aspectes, com poden ser les propostes urbanístiques en si i, sobretot, el model d’institucionalització cultural de Prat de la Riba, amb el seu projecte d’una construcció nacional de Catalunya de base fortament municipalista i metropolitana, els instruments principals del qual foren la Mancomunitat i les diputacions provincials. Aquesta etapa fascina n’Oriol Bohigas. Si vols et passo referències on en parla.
No has d’oblidar que per als homes de la Lliga Regionalista que accediren al govern de Barcelona al 1901 –Cambó, Verdaguer i Callís, Puig i Cadafalch, Prat de la Riba mateix–, la capital catalana havia de ser el referent principal de tots els seus plans de regeneració i modernització per al país, l’epicentre dels canvis infraestructurals i relatius a l’organització centralitzada de la vida pública –sanitat, educació, cultura, benestar social– que exigia el nou lideratge del capitalisme financer i industrial. Aquest procés de canvi que s’inicia amb el segle ha estat molt ben descrit per un altre arquitecte que t’ha d’interessa, Ignasi de Solà-Morales a “Los locos arquitectos de una ciudad soñada”, a A. Sánchez, Barcelona 1888-1929, Alianza, 1994, pp. 144-154.
Ara el noucentisme. Del noucentisme es pren, sobre tot, una doctrina sobre la Ciutat Ideal que aposta per l’assumpció generalitzada d’un ciutadanisme capaç de propiciar l’adveniment d’unes ciutats clàssiques i renaixentistes recuperades, triomf d’idees abstractes de concòrdia civil sobre la conflictivitat i l'enfrontament entre classes. És fàcil trobar en l’actualitat les petjades d’aquella mateixa obsessió noucentista per l'harmonia, el domini racional i consensuat sobre les desavinences, la conversió de la ciutat en un centre de ciència, d’art i de cultura, sembrat per tot arreu de bellesa pública. Deute extraordinari també amb les idees sobre una civilitat específicament barcelonina –temperada, equilibrada, integradora, atenta a les pedagogies que se li imparteixen des de les institucions...–, en tants sentits oposada a l’espanyola, que motiven bona part de l’obra d’Eugeni d’Ors, Jaume Bofill o Josep Carner, amb una certa dosi d’escepticisme en el aquest darrer cas. Fonamental el llibre d’en Trias que et vaig dir, La Catalunya-ciutat, que ha reeditat fa poc en castellà Galaxia Gutenberg.
A un nivell més ideològic, també arrencaria d’aquí una certa idea de “mediterraneïtat”, tan cara a la literatura, per exemple, d’un Josep Maria López-Picó, la mateixa que en aquell moment exaltava la retòrica reaccionària d’en Paul Morand i del despuntant feixisme italià. Aquesta vindicació de la Barcelona, Metròpolis Mediterrània –aquest és el nom de la revista cultural que publica l’Ajuntament– reaparegué per definir el gruix de les intervencions-invencions espacials dels governs barcelonins dels darrers anys. La idea fixa d’ “obrir-se al mar” va presidir l’edificació de la Vila Olímpica, la reconversió del Moll de la Fusta i d’Espanya, la reorganització de la Barceloneta, etc., i és aquesta mateixa concepció la que no deixa d’inspirar també les grans operacions financeres que estan urbanitzant una part important del Poblenou –el Districte 22@– o la desembocadura del riu Besòs, amb motiu del Fòrum 2004, que, no te n’oblidis, executen el Pla de la Ribera franquista.
.
