dilluns, 2 de desembre de 2019

La barricada com a obra d'enginyeria insurrecional


La foto és d'East News i correspon als aldarulls a Barcelona l'octubre de 2019
Comentari per Neus Gilabert, estudiant de màster a la UAB.

LA BARRICADA COM A OBRA D'ENGINYERIA INSURRECCIONAL
Manuel Delgado

Sobre el tema de les barricades fem una referència a Carrer, festa i revolta (Departament de Cultura). El plantejament bàsic és que la barricada constitueix una exemple d’intervenció d’enginyeria popular efímera, que consisteix en interrompre els fluxes urbans, jugulant els seus circuits. La seva instal·lació respon a un projecte de control sobre l’espai urbà que impossibilita la mobilitat d’elements considerats indesitjables. Les barricades havien estat la forma d’arquitectura popular efímera més característica i més simbòlicament eloqüent de la història de rebel·lió de les ciutats contemporànies.

La barricada era de fet, arquitectura en un sentit literal: el seu entaulament corria paral·lel a la base, les obertures estaven regularment espaiades; servia per tancar un carrer formant una estructura unificada de defensa gairebé permanent. No en va Victor Hugo parlava, a Els miserables, d’algunes de les barricades de la revolució de París de 1832, com a «construccions estranyes» o com a «edificis tètrics, sepulcres, construïts per un geòmetra o per un espectre». Pensa que moltes de les barricades que s’aixequen, per exemple, a la revolució de 1848 a París son concebudes com a projectes d’obra pública, amb el seu corresponent director d’obra que va seguint els treballs des del principi. Això ho explica un clàssic: el llibre de Georges Duveau, 1848: The Making of a Revolution  (Vintage Books. Ves al capítol «The Barricades». Aquesta tendència assolirà el seu nivell màxim d’explicitació amb les 600 barricades que s’aixequen a París durant la Comuna de 1871. Sobre la representació artística d’aquestes  barricades, mira’t el el capítol «The Picture of the Barricades», del llibre de T.J. Clark, The Absolute Bourgeois. Artists and Politics in France, 1848-1951 (Thames & Hudson).

A nivell històric les primeres barricades –de barrique, barril o tonell– van ser possiblement les que serviren als parisencs per defensar-se dels mercenaris d’Enric III, al maig de 1588, durant la vuitena guerra de religió. T’adjunto un article sobre el tema i tens una entrada a la wikipedia que en parla. El començament, el dia 12, s’anomena journée des barricades. qualsevol cas, el que és indiscutible és que apareixen recurrentment a les grans revolucions urbanes del segle XIX com a instrument i com a símbol de la lluita urbana. Aquestes construccions –de què Baudelaire en deia «llambordes màgiques que s’aixequen per formar fortaleses»– servien de parapet, però també d’obstacles l’emplaçament dels quals actuava com a resultat d’una vella tecnologia territorial destinada a retenir o desviar afluències enteses com a amenaçadores, i que es configurava a la manera d’un sistema de preses que interceptava les presències intruses detectades movent-se pels canals urbans.

A aquesta funció instrumental caldria afegir-ne la d’ordre simbòlic. Pierre Sansot a Poétique de la ville (Armand Colin), feia notar com la barricada evocava la imatge d’una subterraneïtat urbana, que emergia com a conseqüència d’un tipus de seïsme desconegut. La barricada assumia així la concreció física d’una ciutat literalment aixecada. Per això titulo així un article propi que també t’adjunto. Henri Lefebvre, a La producción del espacio (Capitán Swing), impressionat per l’espectacle de la revolta estudiantil i obrera als carrers de París el maig del 68), veia en la barricada un instrument espontani de renovació urbana, l’expressió d’una voluntat absoluta de modificar no sols l’espai físic, sinó també l’espai social.
La imatge d’aquesta forma d’intervenció insurreccional sobre l’espai urbà que és la barricada apareix històricament vinculada a la ciutat de Barcelona, ja al llarg de tot el segle XIX. D'ella va dir Engels, al 1873, que era «el centre fabril més important d’Espanya que reuneix a la seva història més lluites de barricades que qualsevol altra ciutat del món». Això ho tens a «Los bakuninistas en acción», que està a Escritos en España (Planeta).

La doble naturalesa, al mateix temps instrumental i expressiva, de la barricada va conèixer a l’anomenada Setmana Tràgica –i després– la seva exaltació. A la capital catalana, les instàncies de govern que havien estat desallotjades del control sobre l’espai urbà, de què ara passaven a ser contemplades com a intrínseca­ment alienes, procuraren recuperar l’hegemonia territorial perduda a mans de la mateixa societat urbana. Durant les jornades de la Setmana Tràgica, aquest enfrontament entre les institucions de l’Estat i els sectors socials minoritaris que aquest defensa, d’una banda, i la majoria proletària de la ciutat, de l’altra, va donar peu a una maniobra policíaca i militar de desobturació, és a dir d’alliberament dels obstacles que barraven la circulació dels seus agents de força. Una violenta competència per la preponderància sobre el territori urbà va resoldre’s amb la victòria del poder estatal –i dels segments socials minoritaris en nom dels quals actuava– sobre un ampli sector de la població que havia aconseguit per uns moments fer-se amb el domini total del seu propi espai de vida. Per mitjà d’un desembussament i d’un drenatge, una ciutat ocupada durant uns dies pels seus usuaris retornava sota el control dels qui s’hi presentaven com els seus propietaris. Això ho tens molt ben explicat en una obra fonamental, el llibre de Pere López, Un verano con mil julios y otras estaciones (Siglo XXI).

Un altre exemple es va conèixer a la matinada del 19 de juliol de 1936, quan Barcelona va tornar a ser un laboratori on aquesta mecànica de defensa civil, representada i posada a prova periòdicament en els simulacres festius, va demostrar un altre cop les seves propietats en el pla de la praxi històrica. En efecte, l’intent d’ocupar el centre de la ciutat per part de les tropes revoltades contra el govern de la República va consistir en un moviment simultani que, partint de les casernes situades a la perifèria de la ciutat, fes confluir diferents columnes militars a la plaça de Catalunya. En vista d’aquest desplaçament centrípet d’un cabal percebut com a estrany i perillós, va desencadenar-se un dispositiu d’oclusió dels conductes viaris semblant al que Barcelona ja havia assajat al 1909. I va estar així que les tropes que avançaven per les artèries principals de la ciutat toparen amb la presència de grups de civils armats que els impediren el pas amb barricades. Un espasme violent havia clos la ciutat sobre si mateixa fins a fer-la intransitable i opaca, impossibilitant la penetració d’energies interpretades com a extrasocials i extraurbanes. Aquest dispositiu va resultar insuperable i l’exèrcit fou incapaç d’apoderar-se d’una forma urbana que una sobtada vitalització havia convertit en inextricable. Per això, l’obra que et pot servir és la d’Albert Guillamon, Las barricadas de Barcelona (Espartaco).

Ara per ara, i fa uns dies en van trobar la prova, les barricades tornen a ser– l’instrument insurreccional per excel·lència, l’estri que permet obturar el carrer per impedir la mobilitat de la policia. Però la forma que adopta aquest principi canvia amb el temps. Caldria fer un estudi de l’evolució d’aquesta mena d’estratègies de coagulació sobtada dels canals urbans. Barcelona amb prou feines no ha conegut, des de la Guerra Civil, la instal·lació de barricades fetes amb llambordes, la imatge més emblemàtica de la ciutat insurrecta. L’altre dia, a la zona d’Urquinaona, vaig veure per primer cop gent aixecant asfalt de la calçada i rejoles de l’acera. A la darreria del franquisme i durant l’immediat postfranquisme, no hi havia temps per aixecar els carrers i s’imposaven formes més ràpides i instantànies de blocar una via per la qual podia arribar la policia. En aquella etapa històrica s’imposava un model de parapet que prestava el gran referent d’apropiació revolucionària del carrer: el maig del 68, a París. Allà, tot i que els carrers van ser aixecats i es van construir nombroses barricades amb el seu empedrat, la fórmula més emprada va ser la de travessar cotxes a les calçades, bolcar-los, sovint incendiar-los. Aquesta va ser la fórmula emprada més sovint per les manifestacions estudiantils a Barcelona a finals de la dècada dels 60.

Fa ja molts anys que els cotxes han estat poc menys que descartats com a material preferent per a barricades a Barcelona. Les barricades són, avui, tan mòbils com la policia. Responen a una concepció sobre manera dinàmica de l’aldarull, com si les bullangues acuals estiguessin caracteritzades per l’agilitat dels moviments, per la impredicibilitat dels esclats, per la voluntat d’impregnar de lluita urbana la major quantitat de territori. La barricada, ho hem vist aquests dies, es forma, ara com ara, sobretot amb contenidors, amb la qual cosa han renunciat a la seva estabilitat per ser sovint, també elles, mòbils, i ser usades ja no sols com a protecció, sinó com un parapet que eventualment pot servir per avançar cap a la policia i fer-la recular.

Jo crec que als contenidos cremats se’ls podria aplicar el que Pierre Sansot, també a Poetique de la ville, notava dels elements urbans fets malbé als aldarulls de la primavera del 68 a París. Sansot deia que el paviment que s’arrenca, les llambordes, les pedres de les obres, els cotxes que es travessen a la calçada, són –des del punt de vista del revoltós– elements «per fi allibertats», com si les llambordes que es llançaven al maig del 68, a París, prenguessin el vol i deixessin el sòl en què havien estat colgades; com si una força sortís de la ganga que les empresonava. Sansot continuava dient que aquests usos insurreccionals dels materials del carrer, els permetien conèixer una glòria que la vida ordinària els usurpava. Potser es podria dir el mateix dels contenidors travessats o cremats.

Hi ha un parell de llibres que hauries de buscar: Barricades: The War of the Streets in Revolutionary Paris, 1830-1848, de Jill Harsin (Palgrave), i Repertoires and Cycles of Collective Action, editat per Mark Traugott (Duke University). Sense oblidar, és clar, De la mística a les barricades, d'en Gerard Horta (Proa). I t’adjunto els articles que t’esmento i alguns altres.





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch