dimecres, 30 d’octubre de 2019

Els làbils contorns del nacionalisme i l'antinacionalisme a Catalunya

Jeff J Mitchell/GeLa foto és de LaJeff J Mitchell/Getty Images
Conclussions de l'article de Manuel Delgado i Romina Martínez, "Nacionalisme, internacionalisme, cosmopolitisme i altres malentesos", publicat a Quaderns-e de l'Institut Català d'Antropologia, Número 23 (2) Any 2019 pp. 45-60.

ELS LÀBILS CONTORNS DEL NACIONALISME I L'ANTINACIONALISME A CATALUNYA

Al conflicte territorial entre Catalunya i Espanya i les classificacions identitàries que mou i que el mouen, ens permeten observar de prop com es trenen i s’irisen adhesions i rivalitats, però també com es transiten zones ambigües en què sectors socials i individus van passant de una definició a altra o queden atrapats en una mena de zona de ningú en la que es prodiguen identitats indeterminades o intersticials. A catalunya, l’espanyolisme ha pogut ser l’hereu del franquisme, però també dels qui el van combatre en la guerra i després. Vet aquí com, amb l’anticatalanisme per únic programa, l’unionisme ha guanyat darrerament eleccions tant als barris més populars com als més benestants.


Pel que fa al nacionalisme català, s’ha tornat a posar de manifest la seva doble faceta, els “dos nacionalismes” dels que parlava Roca i Farreras, un progressista, republicà i democràtic, i l’altra d’arrels carlines, ruralitzants i reaccionàries. el nacionalisme català conservador –amb els seus rampells xenòfobs contra el que considera intrusos culturals– no sols no va ser incompatible amb el nacionalisme espanyol, sinó que ha estat fins fa ben poc el seu més fidel i servil aliat, mentre que el catalanisme d’esquerres ha aportat un contingut nacional variable a quasi totes les lluites socials des de fa dècades i ha tingut en l’internacionalisme proletari el seu pressupòsit. És veritat que, també a Catalunya, ara, convé buscar sempre el component de classe dels moviments nacionalistes, però igual de pertinent és mirar de detectar el factor nacional o ètnic, més o menys intens, en la consciència i les mobilitzacions populars. I també és cert que, igualment aquí, hem vist la manera com uns nacionalismes d’alliberament esdevenien nacionalismes d’opressió, però també a l’inrevés. 

El cas català ha tornat a posar de manifest com les adhesions nacionals han estat proveïdores de conviccions elementals i sentiments primaris que haurien de ser interpretats com al servei de la resolució de tota mena de contenciosos per part de segments socials amb objectius i interessos específics, els quals, de vegades, poden coincidir en el nom de la pàtria que invoquen. es confirmaria, aquí, aquesta virtut seductora i mistificadora que té la identitat nacional –com qualsevol altra identitat– per reduir a la unitat tota heterogeneïtat i, així, esdevenir mètode per atorgar sentit a l’acció, prèvia simplificació de les relacions socials involucrades. el nacionalisme català en seria una mostra en cadascuna de les expressions de la seva versatilitat, com no cal dir que ho seria l’espanyol –també divers– que se li oposa. 

Ara bé, no són sols els nacionalismes que convé considerar a la llum dels seus usos, sinó que això mateix seria adient per als que hem atès aquí com els seus suposats antí- dots a catalunya i arreu: l’internacionalisme i el cosmopolitisme. Fins a quin punt les identitats que proclamen haver transcendit les “mesquineses” de les identitats nacionals o ètniques –les universalistes de classe o la dels “ciutadans del món”– no haurien de ser també escrutades en la seva suposada puresa i mostrades com a coartades morals per justificar posicions interessades en cada context històric i polític?

És probable que tingui raó Etienne Balibar, quan adverteix que tota identitat nacional o ètnica encobreix l’exclusió d’altri, però el mateix es podria dir d’ideologies que es presumeixen innocents i benefactores. Així, l’internacionalisme ha servit per justificar tota mena d’empreses imperialistes endegades en nom del socialisme i el cosmopolitisme és una de les bases pseudomorals de les noves formes de racisme, que actuen a l’ombra dels grans valors universals del multiculturalisme i el diàleg entre cultures. Tornaríem, aleshores, a donar la raó a Lévi-Strauss, quan contemplava la identitat –tota identitat– com un incert nus entre instàncies amb un centre buit o semibuit i disponible, un complex sistema de connexions i desconnexions de continguts inconcrets i canviants, un recurs emocional sense forma o un rudiment ideal làbil i adaptable, que poden servir i han servit per legitimar desigualtats, però també d’ànim i impuls per superar-les. 




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch