 |
| La foto és de Mireia Comas i correspon a un enfrontament amb la polícia a Hostafranchs el maig de 2000 |
Fragment de Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l'espai públic a
Barcelona (1951-2002), Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya,
Departament de Cultura, Barcelona, 2004
AVALOTS RITUALS
Manuel Delgado
Els xocs entre manifestants i policies,
fins i tot entre manifestants de signe contrari, han pres sovint un caire força
ritualitzat, en què els moviments d’atac, replegament, defensa, etc.,
assumeixen un cert aspecte de joc cerimonial, dominat sempre per la convicció
que la violència usada serà limitada i no tindrà efectes irreversibles, o
sigui, mortals. Ni els participants
en manifestacions dures els policies no deixen mai d’explicitar aquest
èmfasi en les dimensions escèniques de llurs accions. Hem vist com els
manifestants que ataquen o es defensen de la policia o que agredeixen locals o
edificis considerats infames, no actuen d’una manera arbitrària, ni trien els
elements de la seva actuació d’una manera igualment arbitrària. Els objectes
d’agressió i els objectes amb què són agredits són resultat d’una tria que mai
no és arbitrària ni casual, sinó que forma part d’un codi que totes les parts
–agressors, agredits, públic– reconeixen.
El tipus de vestuari que usen els
manifestants no és tampoc casual i s’ha acabat imposant una certa estètica
adient a actes públics que ja de per si amb prou feines amaga la seva pròpia
condició no sols estètica, sinó estetitzant. Els manifestants contraculturals
dels anys 60 perfilaven una no menys intensa preocupació per l’estètica. En una
última etapa, les mobilitzacions contra la globalització arreu del món han
demostrat una certa tendència a uniformitzar els revoltosos mateixos. El
passamuntanyes, el xandall, el calçat esportiu..., són robes que s’associen a
un cert estil, un look característic del manifestant radical
de l’època. Que aquesta mena de preocupació és un fenomen vinculable a la moda
pot resultar plenament explícit, com ho proven la mostra i les desfilades de
models de vestits antirepressius que van tenir lloc al MACBA, a la primavera del
2001, com a part de les activitats contra el Banc Mundial que el museu havia
contribuït a finançar.
Els policies, de la seva banda,
no obliden tampoc mai aquesta dimensió dramatúrgica de la seva presència. De la
seva banda, el desplegament dels agents antiavalots no sols són intervencions
destinades a assolir un determinat objectiu, sinó actuacions, en un sentit
literal, coreografies que no disimulen les seves ressonàncies
cinematogràfiques. La imatge dels policies de moltes ciutats europees avençant
pels carrers colpejant amb les porres els seus escuts, recorda inevitablement
les batalles de certes pel·lícules «de romans» o de temàtica medieval. Amb
motiu dels fets de Seattle, al 1999, la premsa ja va advertir que els uniformes
dels antiavalots semblaven extrets d’una pel·lícula de ciència-ficció. La
vestimenta que la policia espanyola va estrenar amb motiu de les mobilitzacions
antiglobalització a Barcelona, al juny de 2001, estaven en aquesta mateixa
línea d’inspiració fantàstica. Sansot (1996: 120) parla de les furgonetes que
transportaven els CRS francesos del maig del 68 com «grans
bèsties fabuloses a la caiguda de la tarda, monstres enfonsats dins la nit
parisenca». En el seu llibre sobre aquells mateixos esdeveniments, Michel de
Certeau deia que «els manifestants de maig lluitaven contra marcians negres i
amb casc». La pròpia presència
d’espectadors és una prova d’aquesta naturalesa controlada i espectacularitzada
del disturbi urbà. El seu desencadenament, en efecte, no implica que els
vianants implicats hagin de fugir i una bona part d’ells restarà al lloc dels
fets com a públic del que és viscut com un esdeveniment urbà més. Per últim, no
cal dir que la condició retransmesa de les manifestacions al carrer justifica
una agudització d’aquesta tendència a l’espectacularització, ja no sols de la
marxa de protesta en si, sinó dels eventuals xocs que puguin derivar-ne.
