dissabte, 26 de maig del 2018

Valor i vigència del pensament d'Henri Lefebvre




Fotograma de "Warm Bodies" (2013)
Resum de la intervenció a les I Jornades Participació-Acció. El límits de l'arquitectura i l'urbanisme en la producció de l'espai, València 24-25 de maig de 2018

VALOR I VIGÈNCIA DEL PENSAMENT D'HENRI LEFEBVRE
Manuel Delgado

Costa sintetitzar la fondària i l'amplitud tant del treball com l'experiència vital d'Henri Lefebvre. La seva trajectòria acompanya un bon nombre de fites del segle XX i de vegades els determina: les avantguardes, de dadà als situacionistes; la lluita contra el feixisme i el colonialisme; les relectures dissidents de Marx; el diàleg crític amb l'existencialisme i amb els estructuralismes; les revoltes de finals dels anys 60 No és per atzar que fos a París i dos mesos abans de les barricades de maig de 1968, que aparegui Le droit a la ville, el llibre del que per fi fa poc teníem una nova edició revisada, després de dècades d'absència de la seva primera publicació en castellà. Una desaparició aquesta que dona testimoni de l'oblit que va arribar a merèixer una mirada lúcida sobre el que estava sent la depredació mercantil de les ciutats i que anticipa el que serà la forma atroç que ha adoptat en la seva fase postindustrial.

De l'oblit hem passat, avui, a la usurpació del seu pensament, començant pel mateix concepte de 'dret a la ciutat', convertit en lema per la retòrica pseudoradical dels que plantegen el dret a la ciutat com a dret a les prestacions bàsiques en matèria de benestar: habitatge, confort, qualitat ambiental, serveis, ús de l'espai públic i això que es presenta com a 'participació', que no sol ser una altra cosa que participació dels dominats en la seva pròpia dominació i que es tradueix, com a molt, en la generació d''espais alternatius' que acaben contribuint 'creativament' a les dinàmiques de gentrificació. Perquè això és el que consisteix la paraula màgica "participació", una forma distingida de nomenar ordres institucionals prou 'oberts' com per incorporar a les seves lògiques als seus propis impugnadors, que acaben aspirant no tant a superar la ciutat capitalista com, en efecte, a participar d'ella. Res a veure aquesta "participación" amb el dret a la ciutat que reclamava Lefebvre, que era molt més: un superdret que no es pot encotillar ni resumir en proclamacions, normes o lleis destinades a maquillar un capitalisme 'sensible a allò social'.

Tot el treball d'Henri Lefebvre va ser just el contrari del que s'està volent fer d'ell. Més pertinent que quan la va plantejar resulta ara per ara la seva denúncia de ciències i sabers que, presumint-se asèptiques i imparcials, assumeixen la tasca de generar i sistematitzar la dimensió espacial de les relacions de poder i de producció, afanyoses per sotmetre tant els usos ordinaris o excepcionals de la ciutat -de la festa al motí-, com la riquesa de codis que els organitzen. El resultat són espais falsos i falsificadors, encara que es disfressin després amb llenguatges complexos que els fan inqüestionables. Són els espais dels planificadors, dels administradors i els administratius, i també dels doctrinaris de la ciutadania i del civisme, sempre disposats a arrebossar de 'bon to' les polítiques urbanístiques per fer-les digeribles a les seves víctimes, els urbanitzats.

El que ens diu Lefebvre és que després d'aquest espai maquetat dels plans i els plànols no hi ha altra cosa que ideologia, en el sentit marxista clàssic, és a dir fantasma que fetitchitza les relacions socials reals i impedeix la seva transformació futura. És o voldria ser espai dominant, hegemonitzar els espais percebuts, practicats, viscuts o somiats i doblegar-als interessos d'aquells que els encarreguen. És l'espai del poder, tot i que aquest poder aparegui com 'organització de l'espai', un espai del qual s'omet o expulsa tot el que se li oposa, primer per la violència inherent a iniciatives que es presenten com urbanístiques i, si amb aquesta no n'hi ha prou , mitjançant la violència oberta. I tot això al servei de la producció de territoris clars, etiquetats, homogenis, segurs, obedients ..., col·locats en el mercat a disposició dels que es creuen de 'classe mitjana' i somien amb aquest univers urbà tranquil, previsible, desconflictivitzat i sense sobresalts que es dissenya per a ells com a mera il·lusió, atès que està condemnat a patir tot tipus de desmentits i esquinçaments com a conseqüència de la seva fragilitat davant els embats d'aquesta mateixa veritat social sobre la qual pugna inútilment per imposar-se.

En efecte, el propi de la tecnocràcia urbanística és la voluntat de controlar la vida urbana real, que va parella a la seva incompetència crònica a l'hora de entendre-la. Considerant-se a si mateixos gestors d'un sistema, els experts en matèria urbana pretenen abastar una totalitat a la que anomenen 'ciutat' i ordenar-la d'acord amb una filosofia -el humanisme liberal– i una utopia, que és, com correspon, una utopia tecnocràtica. La seva meta continua sent la d'implantar com sigui la sagrada trinitat de l'urbanisme modern: llegibilitat, visibilitat, intel·ligibilitat. Darrere d'aquest objectiu creuen els especialistes que poden escapar de les constriccions que supediten l'espai a les relacions de producció capitalista.

Bona fe no els falta, ja feia notar Lefebvre, però aquesta bona consciència dels que dissenyen les ciutats agreuja encara més la seva responsabilitat a l'hora de suplantar aquesta vida urbana real, una vida que per a ells és un autèntic punt cec, ja que viuen en ella, pretenen regular-la i fins i tot viure d'ella, però no la veuen com a tal. Per assassinar-la o impedir que neixi aquesta vida urbana –l'urbà com a vida- treballen els programadors de ciutats. Estan convençuts que la seva saviesa és filosòfica i la seva competència funcional, però saben o no volen donar la impressió de saber d'on procedeixen les representacions a què serveixen, a quines lògiques i a quines estratègies obeeixen des de la seva aparentment innocent i neta caixa d'eines. Estan dissuadits que l'espai que reben el mandat de racionalitzar està buit i s'equivoquen, perquè l'espai urbà la nul·litat de l'acció només pot ser aparent: en ell sempre passa alguna cosa. De manera alhora ingènua i arrogant, pensen que l'espai urbà és una cosa que hi és, esperant-los, disponible del tot per les seves gestes creatives. No reconeixen o fan com si no reconeguessin fins a quin punt no fan altra cosa que obeir, que acaten ordres.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch