Alberto Cardín o la impostura dels honestos

-->

Article publicat a la revista L’Esborrany, el març 1992

ALBERTO CARDÍN O LA IMPOSTURA DELS HONESTOS
Manuel Delgado

En el darrer període de la seva vida, a Alberto Cardín li agradava fer plans per un futur del que, d’altra banda, tenia seriosos motius per a desconfiar. Un n’era el d’organitzar una fantàstica associació de culturòlegs que, sota l’autoirònic nom d’Antropólogos de Guardía, agruparia aquells que freqüentaven els mass-media amb la manera antropològica de donar amb les coses. Vet aquí una forma, deia, de contra distingir-nos nosaltres, els que entenem la urgència de pronunciar-nos entorn del que hi ha a partir de la versatilitat explicativa de l’etnologia, d’aquells altres practicants de la disciplina que inverteixen el millor de les seves qualitats i energies intel·lectuals en la licitació per les sinecures universitàries i per les molles que en recerca destina l’administració científica del país a l’antropologia.

El projecte, malgrat el que pogués semblar, era del tot seriós. I, en qualsevol cas, la seva evocació serveix aquí per a donar una imatge prou precisa del que l’antropologia era per a en Cardín i el que aquest, una persona tan lleialment vinculada d’altra banda a l’ICA, significava al seu torn per l’antropologia espanyola en general. Constata, d’altra banda, que en l’ambient de la comunitat dels antropòlegs i dels intel·lectuals en general del país, Cardín va acabar per esdevenir un exemple d’honestedat i coherència, és a dir, un impostor.

En observar la trajectòria bibliogràfica del que va estar company i professor a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, és fàcil d’observar com això trobava traducció literària. Només dos dels seus treballs –Guerreros, chamanes y travestis (Tusquets, 1984, recentment reeditat) i El orden caníbal (en preparació en Anagrama)- constitueixen desenvolupaments profunds entorn temes majors, en el primer cas a propòsit del bardajisme a les societats extra occidentals i en el segon sobre la construcció cultural de l’antropofàgia. I no és casual en absolut de sengles compel·lim-nos acadèmics, és a dir de tesis de llicenciatura i de doctoral. No podem comptar en aquest epígraf l’obra que li encarregà Salvat, Movimientos religiosos contemporáneos, per molt que Cardín se’n sabés sortir del compromís amb un abrivament inhabitual en aquests casos.

Tota la resta –el més important, sens dubte- del que conforma la seva aportació a la disciplina és constituït per una quantitat extraordinària d’articles, la majoria breus o brevíssims, publicats fora del circuit de les revistes especialitzades, ja sigui en revistes d’àmplia difusió –Epoca, El Europeo, Diagonal, etc.-, o en publicacions periòdiques de pensament en general, com ara Cuadernos del Norte o El Basilisco, palesant els testimonis de la seva irrenunciada asturianeitat. Sense oblidar, és clar, aquelles altres de les que exercí la seva militància crítico-cultural, en moltes de les quals figurava com un dels seus impulsors i animadors: Bazaar, Diwan, Revista de Literatura, Sínthoma, o, ara mateix, l’excel·lent i heroica Luego... A tot això cal afegir, en un primer terme, les seves irrupcions en la premsa periòdica, a les pàgines de El País, El Mundo o El Sol.

Al llarg de tots aquests anys en què va estar conreant aquesta singular forma de concebre la intervenció antropològica, va anar publicant pronunciaments entorn de temes absolutament diversos, que contemplats en el seu conjunt, desmentien la seva aparença inconnexa, cohesionats com estaven pel to interpretatiu que Cardín imprimia als objectes del seu raonament.

El repertori de destinacions de la seva mirada sembla ara, situant-nos davant la seva constel·lació, perplexant. Des d’una biografia de Rommy Schneider a especulacions teòriques sobre l’obsessió trinitària espanyola. De glosses entorn Fray Toribio de Paredes, Motolinia, fins la visita del Papa a Papua. De la figura del “caganer” als nostres pessebres a una descripció quasi ressentida de Marlene Dietrich (a Diosas y diablesas, Laertes, 1989). Del sexe de les anomenades “sectes destructives” a l’injust relegament de la figura de Mo Ti pel que fa a la de Confuci. De la seducció infantil fins al paper menys que inesgotable d’ordres temàtics que mereixia de Cardín una contemplació analítica irrepetible i d’una rara i inhipotecable lucidesa.

Algunes de totes aquests escapades intel·lectuals, que tant li acosten a la figura inclassificable d’Arthur Hocart –a qui va traduir en el seu moment, per cert-, han quedat recollides en dues compilacions: Tientos etnológicos (Júcar, 1988) i Lo próximo y lo ajeno k(Icaria, 1991). Altres estaven en preparació en el moment de la seva desaparició: El otro psicoanàlisis, negociant-se amb Anthropos, i dos col·leccions intitulades encara, una per Ediciones Libertarias i l’altra per Muchnik, entorn del catolicisme actual i l’Església.

Encara hi hauria moltes més coses que no haurien de restar bandejades en aquesta repassada a la contribució de Cardín a l’antropologia, és a dir, sense comptar el que va fer en el camp de la crítica literària o de la novel·la o la poesia. Com a director de col·laboracions li devem la coneixença en espanyol d’obres fonamentals, pertanyents a autors capitals per a la modernitat de la disciplina, com ara Balandier, Todorov, Clifford..., algunes amb la categoria de precursores, com ara el Diario de campo de Malinowski, o el Naven, de Bateson. També a la confiança que van dipositar en la seva persona editorials com ara Júcar, Alta Fulla, Anagrama, Laertes, etc., podem avui tenir accés a obres de Gustavo Bueno o Caro Baroja que havien estat incomprensiblement postergades, o traduccions introbables de Tylor, Wundt, Frazer o Lubbock. I com oblidar alguns dels millors llibres de genis de la literatura de l’exòtic, com Burton o Lawrence.

Un mèrit extraordinari i una presència intel·lectual i humana són el que l’antropologia catalana ha perdut amb la desaparició d’Alberto Cardín. Amb ella ha vingut a produir-se un colossal buit de valentia, intel·ligència i honestedat que ni tan sols aquells que l’estimàrem –que no vam ser tots ni de bon tros- vam aconseguir mai d’omplir.