dimarts, 22 d’agost de 2017

Les protestes contra la desfilada militar del 2000 a Barcelona

La Policía Nacional al carrer Joan Gïell, a Sants, durant les protestes contra la desfilada militar a Barcelona, maig 2000. La fotografia és de Mireia Comas
Nota pels companys i companyes de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà

UN EVOCACIÓ DE LES PROTESTES CONTRA LA DESFILADA MILITAR DEL 2000 A BARCELONA
Manuel Delgado

Em permeto una breu evocació en relació a les objeccions per declarar l'estat 5 d'alerta antiterrorista arrel dels atemptats de la setmana passada torna a posar de manifest el que de problemàtic ha tingut la presència de militars uniformats als carrers de Barcelona, que no és la conseqüència de les contingències politiques actuals, sinó d'una antipatia molt més arrelada i antiga. Un exemple el vam tenir amb les protestes contra la desfilada militar amb el que el govern de José María Aznar va pretendre celebrar el Día de las Fuerzas Armadas a Barcelona, el maig de 2000, unes protestes de les que una de les víctimes va ser l'actual conseller d'interior, Joaquim Forn, al que la Policía Nacional va trencar un braça a cops de porra quan va voler defensar uns manifestants que estaven sent colpejats pels antialdarulls.

És interessant com el protagonisme li va pertocar al valor simbólic que poden assumir certs punts de la trama urbana. En aquella cas el problema es va succitar quan es va considerar que l’avinguda Diagonal no podia ser considerada acceptable per dur a terme una desfilada de les forces armades espanyoles, i que l'Ajuntament s'hi oposés i no permetés que aquell fou l'indret pel que havia de discòrrer l'exèrcit espanyol. Quines van ser les claus, mai explicitades, que van suscitar un rebuig tan generalitzat perquè les tropes espanyoles usessin els carrers de la ciutat i fossin literalment expulsades a la perifèria simbòlica de la ciutat, en aquest cas al parc de Montjuïc? En aquella oportunitat, la decisió del govern del Partit Popular de celebrar a Barcelona una parada militar el 20 de maig van provocar un rebuig no sols per una part importantíssima de la ciutadania, sinó per part d’unes institucions polítiques locals que es veien atrapades en la contradicció d’haver d’allotjar –i fins i tot presidir– un acte profundament impopular i que era poc compatible amb els valors pacifistes que afirmaven proclamar.

La idea inicial de celebrar la desfilada a la Diagonal, tal i com havia esdevingut al maig de 1981, poques setmanes després de l’intent de cop d’Estat d’en Tejero, s’antullava inconcebible, car aquella era la imatge que al llarg de dècades s’havia ofert amb motiu de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona al gener del 1939, imatge renovada en les corresponents desfilades anuals de l’exèrcit sota la dictadura. La idea de traslladar l’acte als voltants de la plaça de Pius XII, també a la Diagonal, però en direcció sud –és a dir, fent un moviment de sortida– va ser descartada quan les autoritats acadèmiques es van negar a tancar les facultats de la Zona Universitària, precisament pel que tenia de record del que havia estat una actuació tan recurrent del règim franquista com era la de clausurar les factultats i escoles de la UB i de la UPC. Després de barallar altres alternatives, la decisió final va ser enviar l’esdeveniment a una zona de ningú, el lloc del que veiem més enrere que sorgien i tornen encara ara els Mags d’Orient, on se celebren els festivals infantils, on hi ha una font màgica, on de fet no hi ha res que no sigui el tràgic castell on van ser durant dècades torturats i afusellats milers de presoners polítics.

A Carrer, festa i revolta apareixen recollits els diferents llocs i moments de la protesta. El dia 29 d’abril, uns centenars de joves ja s’havien fet presents davant de la caserna del Bruc, a Pedralbes. El dissabte 20 de maig, unes cent mil persones –segons els organitzadors– van desfilar des de la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Ronda Sant Pere fins el Moll de la Fusta, seguint un itinerari habitual en les marxes contra l’OTAN. Des d’aquell dia, un grup important d’antimilitaristes acamparen sobre la gespa del centre de la plaça d’Espanya, com vigilant el que es presagiava una usurpació indigna dels carrers de la ciutat. De matinada, quan faltaven poques hores perquè es perpetrés el que s’entenia que era un deshonrament de l’espai públic, la policia va desallotjar violentament els acampats.

El matí de la desfilada, el 27 de maig, es va confirmar la naturalesa polèmica de l’espai públic a Barcelona, la cobdícia per apropiar-se d’ell i fer-ho des de criteris de legitimitat i desligitimitat que no podien ser sinó històrics i col·lectius, és a dir provinents d’una memòria compartida en la qual el terra que es trepitja està marcat per tota mena de petjades i marques, com si una cartografia simbòlica que els vianants poden llegir com automàticament, se superposés, com una transparència, a aquella altra on en principi sembla no haver-hi altra cosa que un esquema abstracte, inalterable, de traços i cruïlles amb nom. El carrer Lleida i l’avinguda de Rius i Taulet eren testimonis d’un acte militarista que havia estat denunciat com el déjà vu d’un passat ignominiós, presidit per les autoritats de l’Estat, fins i tot aquelles que havien propiciat l’intent d’amagar literalment l’esdeveniment lluny del cor de la ciutat, en sentit literal –centre urbà– i en el doble valor metafòric de la figura: múscul que impulsa i recull els fluxos urbans i –a la manera com advertia el títol d’una exitosa sèrie televisiva de principis de la dècada del 2000– lloc que acull els sentiments bàsics dels habitants de la urbs.

Al mateix temps, des de la plaça del Centre, centenars de joves iniciaven una marxa per l’avinguda de Madrid sobre la plaça d’Espanya, porta de Montjuïc. A l’alçada de Joan Güell topaven amb ​la Policía Naciomal que els barrà el pas violentament. En petits grups els manifestants accediren als voltants del carrer Tarragona i foren de nou interceptats per les forces policíaques, dispersant-se pels carrerons del barri gitano d’Hostafrancs i pel parc de l’Escorxador, on es reproduïren els enfrontaments amb la policia i amb grups filonazis que acudiren en el seu ajut .

També en aquells mateixos moments, tenia un lloc un massiu acte de desgreuge a un altre parc públic, el de la Ciutadella. Desenes de milers de persones –moltes més que les que havia aconseguit aplegar l’exaltació militar que es desenvolupava a pocs quilòmetres– desautoritzaven de manera irrevocable el que interpretaven com una utilització indigna dels carrers de Barcelona. L’endemà, joves independentistes netejaven amb lleixiu la calçada de l’avinguda Rius i Taulet fins al Poble Espanyol, és a dir, la via per la qual el dia anterior havien circulat les tropes, patentitzant la idea que aquell espai havia estat literalment embrutat per una presència definible com a contaminant. S’evocava d’aquesta forma la dramatúrgia que havia servit als habitants de Barcelona, al segle XIX, per expressar el seu refús de l’exèrcit i la monarquia, escombrant els carrers que havien sotjat els visitants indesitjables el dia anterior.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch