Comentari per als
estudiants d'Antropologia Religiosa de la UB
L'INTEL·LECTUAL
COM A FRAU
Manuel Delgado
M'agradaria que
reparéssiu en la pertinència del que vàrem discutir sobre la construcció social
de l'"intel·lectual", que és en essència un rol atribuït des de fora
i que el destinatari sol acabar assumint convençut com el d'algú en condicions
d'exercir una mena d'autoritat oracular sense fonament real, és a dir que es
pronuncia de manera solemne sobre temes sobre els quals no te la mínima
competència. No estem parlant de filòsofs, sociòlegs, literats, creadors... L'"intel·lectual" no és un professional de res. No hi ha un Col·legi Oficial d'Intel·lectuals, ni "intel·lectual" no és un títol acadèmic. Intel·lectual és una persona que, havent-se guanyat la seva valoració un àmbit del coneixement o la creació, l'aplica de manera arbitrària per ponderar sobre qualsevol tema sobre el que sigui interpel·lat, atribuint-se a la seva veu una virtut gairebé oracular. Per entendre'ns, l'intel·lectual és algú que exerceix una forma
socialment reconeguda i reclamada d'impostura, a la que el destinatari, per
pura vanitat, gairebé sempre acaba sucumbint.
Una variable
especialment patètica d'aquesta figura de l'intel·lectual —llegiu sempre
"intel·lectual", entre cometes— és la de l'intel·lectual compromès,
que a la seva injustificada arrogància mental li afegeix una dosi de
messianisme, com si estigués convençut que els febles, els desvalguts, les
víctimes de tota mena d'injustícia, reclamen la seva generositat perquè
acudeixi on sigui per beneir-los amb els seus pensaments.
Hi ha dos
referències bibliogràfiques que us demanaria que tinguéssiu en compte i que
parlen de la immensa trivialitat i falta d'honestedat que s'amaga darrera de la
"feina" d'intel·lectual.
La primera és relativa
a l'expressió més descaradament banal de l'intel·lectual com a impostor
professional a temps complet o parcial, que és la del professor universitari,
escriptor o artista que participa en tertúlies mediàtiques per parlar de
qualsevol tema del que, per principi, quasi com a requisit, no han de tenir ni
idea i, a més, fer-ho de forma rotunda, distribuint tota mena de sentències que
tenen l'aparença de contenir una veritat inqüestionable. Alguns ho fan perquè
els hi paguen i es treuen un a més a més, d'altres per pura supèrbia, però sense
que quedi mai clar perquè la seva opinió val més que la de qualsevol altra que,
com ells, te una informació superficial sobre la qüestió en particular i vessa
opinions igualment superficials.
Un llibre ben
recent en parla d'aquesta mena de gent. Acaba de sortir. Us el recomano. Es
titula La desfachatez intelectual i
és d'Ignacio Sánchez-Cuesta (Catarata). Parla de Mario Vargas Llosa, Fernando Savater, Javier
Cercas, Jon Juaristi, Félix de Azúa, Fernando Vargas Llosa, etc.
Ara bé. Us
pensareu que aquesta caradura com a matèria primera de l'exercici com a
intel·lectual és exclusiva d'aquells que s'arrosseguen pel fang dels mitjans.
Us equivoqueu. Això també val per als "maîtres à penser", els
"grans pensadors" que mai trepitjarien un plató televisiu o un estudi
radiofònic, o ni tan sols escriurien una columna a un diari. Parlo de gent com Jacques
Lacan, Julia Kristeva, Paul Virilio, Gilles Deleuze, Félix Guattari, Luce
Irigaray, Bruno Latour
Jean Baudrillard...
Doncs bé. És
d'ells que parla un llibre fonamental, escrit per dos físics, Alan Sokal i Jean
Bricmont. Es titula Imposturas
intelectuales (Paidós) i allà els autors se n'en foten de com aquests pensadors
de referència utilitzaven categories científiques de la manera més alegre,
elaborant teories enrevessades sense sentir, plenes de inexactituds en l'ús que
feien de tota mena de conceptes científics i que en realitat, malgrat l'altisonància,
la seva aparent fondària i sovint la seva foscor, no significaven absolutament
res o, si és vol, significaven el que es volgués.
En Sokal va
rematar la seva denúncia amb un experiment. Va enviar a una de les revistes de
filosofia més prestigioses del món, Social
Text, un article titulat "Transgressing the boundaries: toward a
transformative hermeneutics of quantum gravity", és a dir
"Transgressions de les fronteres: vers una dinàmica transformadora de la gravetat
quàntica". L'article estava escrit en un llenguatge pretensiós i ben
complicat, però estava farcit d'afirmacions absurdes i frases sense cap sentit.
No cal dir que, després de ser avaluat pel seu comitè de redacció, va acceptar
el text i el va publicar al seu número de 1996. L'article està inclòs en
l'edició espanyola del llibre.
