dilluns, 24 d’octubre del 2016

Barcelona: l'urbanisme contra l'urbà


Foto de David Bravo Salva
Conferència al taller temàtic Habitatge i Rehabilitació, Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, Universitat Politècnica de Barcelona, el 29/9/2015

BARCELONA, L'URBANISME CONTRA L'URBÀ
Manuel Delgado

És raonable sospitar que les polítiques urbanístiques que ha conegut Barcelona han estat, en gran manera, la continuació d’una vella obsessió per controlar el que d'incontrolable s’esdevé als carrers. Les planificacions, les mapificacions, les delineacions viàries, les zonificacions, han tornat aquí –amb nova virulència– a estar instruments que procuren –sense acabar d’aconseguir-ho mai– monitoritzar el que realment succeeix a l’espai públic, l’àmplia gamma de les apropiacions tan sovint imprevisibles i erràtiques a què és sotmès pels seus propis usuaris, les colonitzacions tantes vegades insòlites que constantment l’afecten, i que en fan l’espai natural de les expressions de llibertat, en la mesura que la pràctica de l’espai només es pot donar sobre la base dels usos diversos de les col·lectivitats.

Al capdavall, potser Barcelona està sent l’últim gran experiment d’aquella concepció de la ciutat que s’inicià al final del segle XVIII i que apareix entestada des d’aleshores a regular i codificar la troca de realitats humanes en què consisteix tota concentració urbana. En seria el seu objectiu inconfessat aturar l’aflorament dels esquemes paradoxals i atzarosos de la ciutat, mitjançant l’aplicació de principis de reticularització i de vigilància que posessin fi o que atenuessin l’opacitat i la confusió a què sempre tendeix l’urbà. A l’urbanisme modern mai no ha deixat d’animar-lo –a Barcelona també– la intenció de constituir una ciutat perfecta, és a dir, una contraciutat, potser tornant a demostrar-nos que per ventura la vocació última de tot urbanisme consisteix a desactivar l’urbà.

S’acompleixen avui, al principi del segle XXI, les intuïcions de les poques veus que, al moment culminant de l’anomenat esperit olímpic, el van saber reconèixer com un dispositiu purament retòric al servei de la terciarització i la tematització de Barcelona, de la seva conversió en un parc del consum i per al consum i del seu plegament als requeriments del capital internacional en matèria immobiliària i turística. Incorporació a la mundialització, noves perifèries socials, reapropiació capitalista de la ciutat... Tot plegat utilitzant tècniques empresarials que han promocionat Barcelona com una marca comercial com qualsevol altra. 

En efecte, hem conegut de ben a prop un autèntic paradigma d’allò que avui es coneix com a màrqueting urbà, una estratègia de promoció, venda i exportació,  l’objecte de la qual no és cap altre sinó la ciutat mateixa. Barcelona exemplifica també com aquest tipus de mercaderia exigeix, a més de la corresponent justificació ideològica, una adequada combinació de teorització de les aparences i d’un vocabulari convenientment trufat d’invocacions a valors abstractes, com vam veure en el cas del fracassat Fòrum 2004: “sostenibilitat”, “diàleg”, “coneixement”, “pau”, “diversitat cultural”, etc.

Hem vist igualment com aquesta comercialització de la ciutat com a tal demana una certa lògica del gran esdeveniment, disposició d’oportunitats especials o successos mitjançant els quals Barcelona s’exhibeix com el que és ara per ara: un artefacte sotmès als principis estupefaents de qualsevol altre objecte de consum. Com el llenguatge oficial mateix reconeix: una marca de ciutat.

Sembla com si del que s'hagués tractat fos de liquidar de cop una de les ciutats més excitants del sud d’Europa, en nom d’un projecte politicourbanístic que no preveu l’existència una societat naturalment alterada, en nom de la quimera impossible d’una ciutat arquitectònica, estètica i plenament polititzada, que ignora les agitacions que l’animen. L’oposició no es produeix entre una ciutat vella i una ciutat nova, ni entre una ciutat lletja i una ciutat bonica, sinó entre una ciutat socialitzada i una ciutat de la qual, de sobte, s’ha expulsat la complexitat humana, el malestar de les classes, tota contradicció. L’objectiu de les reformes no ha estat embellir la ciutat, ni dotar-la d’un look de prestigi, pensat, com havia intuït fa ja molt Unamuno, únicament de cara a la galeria. L’objectiu ha estat una ciutat urbanística, és a dir, desurbanitzada, dotada de poderosos mecanismes antipassionals, tranquil·litzada... Somni daurat d’una ciutat sense ràbia, sense lloc on amagar-se, sense vertígens, sense ciutat.
           
L’urbanisme sovint es comporta –ho hem vist en el cas del de Barcelona– com una projecció que pretén orientar les percepcions i les conductes i que pressuposa els seus destinataris com una mena de massa passiva que se sotmet submisament als seus designis. Als plànols i a les maquetes dels planificadors de ciutats no hi ha persones, sinó tan sols formes pures, virginals, no contaminades per altres fites que no siguin les de contribuir entusiàsticament a un assossec absolut, sense turbulències, sense alteracions, sense ensurts, tret de les excepcions que correspongui i quan correspongui. La ciutat ideal dels arquitectes i els urbanistes que han concebut i dirigit Barcelona és una ciutat on regna la pau eterna, la conformitat generalitzada i on tothom que hi viu s’avé a col·laborar-hi. Tot ocultant el veritable nucli de les dinàmiques urbanes al llarg de la història: la lluita entre els interessos implícits d’una majoria i la normativització social per mitjà de la qual s’expressen els interessos d’una minoria.

Ara bé, ho sabem. Sabem que, més enllà d’aquests projectes urbanístics, la urbanitat és una altra cosa. És la societat que produeixen els ciutadans, la manera com aquests tenen de gastar els espais que utilitzen. Són els practicants de la ciutat els qui constantment es desentenen de les directrius dissenyades, “passen” dels principis arquitecturals que han orientat la morfologia urbana i s’abandonen a modalitats de territorialització efímeres i transversals. Són ells, els transeünts, els qui creen un univers polièdric, fet de moviments que poden ser sovint espasmòdics, ja sigui  a nivell molecular o massiu. A la ciutat planificada s’hi oposa –o li resta indiferent– la ciutat practicada. D’una banda, els nous règims sensorials imposats pels dissenyadors als teixits urbans, de l’altra, complexes i sovint paradoxals reivencions de la vida pública per part de les pràctiques reals d’uns usuaris que acabaven superposant les seves pròpies significacions, ocupant, eludint o subvertint les imposades des del projecte

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch