 |
| Foto de David Bravo Salva |
Conferència al taller temàtic Habitatge i Rehabilitació, Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, Universitat Politècnica de Barcelona, el 29/9/2015
BARCELONA, L'URBANISME CONTRA L'URBÀ
Manuel Delgado
És raonable sospitar que les polítiques urbanístiques que ha conegut Barcelona han estat, en gran manera, la continuació d’una vella obsessió per controlar el que d'incontrolable s’esdevé als carrers. Les planificacions, les mapificacions, les delineacions viàries, les zonificacions, han tornat aquí –amb nova virulència– a estar instruments que procuren –sense acabar d’aconseguir-ho mai– monitoritzar el que realment succeeix a l’espai públic, l’àmplia gamma de les apropiacions tan sovint imprevisibles i erràtiques a què és sotmès pels seus propis usuaris, les colonitzacions tantes vegades insòlites que constantment l’afecten, i que en fan l’espai natural de les expressions de llibertat, en la mesura que la pràctica de l’espai només es pot donar sobre la base dels usos diversos de les col·lectivitats.
Al
capdavall, potser Barcelona està sent l’últim gran experiment d’aquella concepció
de la ciutat que s’inicià al final del segle XVIII i que apareix entestada des
d’aleshores a regular i codificar la troca de realitats humanes en què
consisteix tota concentració urbana. En seria el seu objectiu inconfessat
aturar l’aflorament dels esquemes paradoxals i atzarosos de la ciutat,
mitjançant l’aplicació de principis de reticularització i de vigilància que
posessin fi o que atenuessin l’opacitat i la confusió a què sempre tendeix
l’urbà. A l’urbanisme
modern mai no ha deixat d’animar-lo –a Barcelona també– la intenció de
constituir una ciutat perfecta, és a dir, una contraciutat, potser tornant a demostrar-nos que per ventura la
vocació última de tot urbanisme consisteix a desactivar l’urbà.
S’acompleixen
avui, al principi del segle XXI, les intuïcions de les poques veus que, al
moment culminant de l’anomenat esperit
olímpic, el van saber reconèixer com
un dispositiu purament retòric al servei de la terciarització i la tematització
de Barcelona, de la seva conversió en un parc del consum i per al consum i del
seu plegament als requeriments del capital internacional en matèria
immobiliària i turística. Incorporació a la mundialització, noves perifèries
socials, reapropiació capitalista de la ciutat... Tot plegat utilitzant
tècniques empresarials que han promocionat Barcelona com una marca comercial
com qualsevol altra.
En efecte, hem conegut de ben a prop un autèntic paradigma
d’allò que avui es coneix com a màrqueting urbà, una estratègia de promoció,
venda i exportació, l’objecte de la qual
no és cap altre sinó la ciutat mateixa. Barcelona exemplifica també com aquest
tipus de mercaderia exigeix, a més de la corresponent justificació ideològica,
una adequada combinació de teorització de les aparences i d’un vocabulari
convenientment trufat d’invocacions a valors abstractes, com vam veure en el
cas del fracassat Fòrum 2004: “sostenibilitat”, “diàleg”, “coneixement”, “pau”,
“diversitat cultural”, etc.
Hem vist
igualment com aquesta comercialització de la ciutat com a tal demana una certa
lògica del gran esdeveniment, disposició d’oportunitats especials o successos
mitjançant els quals Barcelona s’exhibeix com el que és ara per ara: un
artefacte sotmès als principis estupefaents de qualsevol altre objecte de
consum. Com el llenguatge oficial mateix reconeix: una marca de ciutat.
Sembla com si del
que s'hagués tractat fos de liquidar de cop una de les ciutats més excitants
del sud d’Europa, en nom d’un projecte politicourbanístic que no preveu
l’existència una societat naturalment alterada, en nom de la quimera impossible
d’una ciutat arquitectònica, estètica i plenament polititzada, que ignora les
agitacions que l’animen. L’oposició no es produeix entre una ciutat vella i una
ciutat nova, ni entre una ciutat lletja i una ciutat bonica, sinó entre una
ciutat socialitzada i una ciutat de la qual, de sobte, s’ha expulsat la
complexitat humana, el malestar de les classes, tota contradicció. L’objectiu
de les reformes no ha estat embellir la ciutat, ni dotar-la d’un look de prestigi, pensat, com havia
intuït fa ja molt Unamuno, únicament de cara a la galeria.
L’objectiu ha estat una ciutat urbanística, és a dir, desurbanitzada, dotada de
poderosos mecanismes antipassionals, tranquil·litzada... Somni daurat d’una
ciutat sense ràbia, sense lloc on amagar-se, sense vertígens, sense ciutat.
L’urbanisme
sovint es comporta –ho hem vist en el cas del de Barcelona– com una projecció
que pretén orientar les percepcions i les conductes i que pressuposa els seus
destinataris com una mena de massa passiva que se sotmet submisament als seus
designis. Als plànols i a les maquetes dels planificadors de ciutats no hi ha
persones, sinó tan sols formes pures, virginals, no contaminades per altres
fites que no siguin les de contribuir entusiàsticament a un assossec absolut,
sense turbulències, sense alteracions, sense ensurts, tret de les excepcions
que correspongui i quan correspongui. La ciutat ideal dels arquitectes i els
urbanistes que han concebut i dirigit Barcelona és una ciutat on regna la pau
eterna, la conformitat generalitzada i on tothom que hi viu s’avé a
col·laborar-hi. Tot ocultant el veritable nucli de les dinàmiques urbanes al
llarg de la història: la lluita entre els interessos implícits d’una majoria i
la normativització social per mitjà de la qual s’expressen els interessos d’una
minoria.
Ara bé, ho sabem. Sabem que, més enllà d’aquests
projectes urbanístics, la urbanitat és una altra cosa. És la societat que
produeixen els ciutadans, la manera com aquests tenen de gastar els espais que utilitzen. Són els practicants de la ciutat
els qui constantment es desentenen de les directrius dissenyades, “passen” dels
principis arquitecturals que han orientat la morfologia urbana i s’abandonen a
modalitats de territorialització efímeres i transversals. Són ells, els
transeünts, els qui creen un univers polièdric, fet de moviments que poden ser
sovint espasmòdics, ja sigui a nivell
molecular o massiu. A la ciutat
planificada s’hi oposa –o li resta indiferent– la ciutat practicada. D’una banda, els nous règims sensorials imposats
pels dissenyadors als teixits urbans, de l’altra, complexes i sovint paradoxals
reivencions de la vida pública per part de les pràctiques reals d’uns usuaris
que acabaven superposant les seves pròpies significacions, ocupant, eludint o
subvertint les imposades des del projecte
