dijous, 13 d’agost de 2015

ICV i els correbous, 1988

La foto és d'EL TEMPS
Nota per a Francesc Millan, preparant un reportatge sobre els correbous a les Terres de l'Ebre. 

ICV I ELS CORREBOUS
Manuel Delgado

Et felicito per la iniciativa de mirar de parlar seriosament del tema dels correbous a les comarques del sud del país. Encara me'n recordo de la campanya, a principis dels 90, "que no ens toquin els bous". Hauries de buscar dos llibres. El de Antonio González, Bous, toros i braus. Una tauromaquia catalana, Tarragona, El Medol, 1996, 262 págs., amb algunes referències interessants sobre els corre-bous, i sobre tot, el llibre de Jofre Padullés. Bous de Mort. El Corre de Bou de Cardona i la Cultura popular taurina de Catalunya. 10è Premi Joan Amades. Tarragona: Arola Editors, 2011, 217 p. En Jofre és un col·lega de grup de recerca i una persona que aprecio especialmente. Actualment li porto la tesi amb en Michael Taussig. T'adjunto el pròleg que vaig escriure pel seu llibre.

Ja veuràs que allà explico un testimoni personal ben interessant per tu. L’any 1988 jo era un acabat de llicenciat que anava fent les meves primeres classes de substitució a l’assignatura d’Antropologia Religiosa i que havia presentat el setembre del 1984 la seva tesina. El seu afer havia estat el de certes formes de violència ritual que, a una bona part de la Península Ibèrica, semblaven centrar-se en la mort protocol·litzada d’essers vius o que representaven la vida, el predicat de les quals podria ser, segons la meva hipòtesi, determinats aspectes de la ideologia cultural relativa a la divisió simbòlica dels sexes en general i, més en concret, al control social sobre els barons durant el període de jovenesa. Un dels aspectes de la recerca consistia en conformar una mena de cartografia que poses de manifest la persistència de certes característiques formals en aquest tipus de festes, en ordre a demostrar que totes elles conformaven un sistema i que era com a sistema, i no de forma aïllada, que havien de ser interpretades. Va ser en el marc d’aquesta recerca que vaig arribar a generar un petit inventari de festes tradicionals que a diferents comarques catalanes tenien com a tema central la manipulació ritual de bous, una bona part de les quals culminava amb la mort pública de l’animal.

És en aquest context que m’assabento de la iniciativa en marxa d’una llei —la futura 3/88— l’objectiu de la qual era protegir els animals de maltractament i tractaments antinaturals i en la que es preservaven, com ja he fet esment, les festes tradicionals amb bou “sense mort de l’animal” o correbous. En aquells moments vaig pensar que era una bona idea advertir als responsables de l’elaboració i desplegament posterior de la llei el malentès que aquest redactat implicava i pronosticar-los el seguit de problemes administratius i probablement també d’ordre públic que de segur suposaria l’aplicació d’aquest nou marc legal a un bon nombre de localitats les festes populars de les quals no havien estat tingudes en compte, senzillament perquè semblava obvi que els responsables de l’elaboració de la llei no concebien la possibilitat que la tradició festiva del nostre país pogués incloure pràctiques considerades “impròpies de països civilitzats”.
           
Ja veuràs que explico les gestions que vaig fer aleshores advertint del problema que s'anava a produir en quan es descobrís que un bon nombre de corre-bous eren cruents, i no sols a les comarques de l'Ebre, sinó també a la Catalunya interior —Olot, Cardona...— i a les Terres de Ponent. Fou interessant, en aquella situació, constatar quina postura sostenia cada opció política davant l’aplicació d’una llei aprovada amb un ampli consens. Si ara pot resultar desconcertant per alguns que, ara mateix, al començament de la dècada del 2010, siguin alcaldes d’Esquerra Republicana de pobles del sud del país els que liderin la defensa de les festes tradicionals amb bous –Deltebre, Alcanar, Xerta, l’Aldea...–, a principi de la dècada dels 1990 va ser eloqüent l’actitud dels antics comunistes, que encara conservaven alguna cosa del que havia estat la seva forta presència a la zona.

Una de les expressions d’aquella antiga hegemonia comunista era Alcanar, amb un alcalde, Batista Beltrán —ja desaparegut­— del que ja era Iniciativa per Catalunya-Els Verds i que em va convidar a una jornada de debat sobre els correbous al Montsià, el maig de 1989, coincidint amb les festes de Sant Isidre. No va ser casual tampoc que la persona que més es va interessar per el tema al Parlament fou un diputat d'ICV, que va ser després responsable de Medi Ambient a les Terres de l'Ebre durant els governs del tripartit. Em refereixo a Víctor Gimeno, nascut a la Sènia, un altre dels pobles de les comarques de l’Ebre “culpable” de desmentir l’imaginari oficial sobre el país. Conservo un entranyable record de la trobada que tinguérem a l’Ampolla per fer un arròs i parlar del tema, que li preocupava en termes que jo no definiria en absolut com a hostils en relació a les festes amb bous.

Llegeix la resta i veuràs quina va ser la postura de diversos personatges de la vida política d'aleshores, com ara Joaquim Xicoy, Pere Macies o el mateix president Pujol. Espero que et sigui útil.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch