 |
| La foto és d'EL TEMPS |
Nota per a Francesc Millan, preparant un reportatge sobre els correbous a les Terres de l'Ebre.
ICV I ELS CORREBOUS
Manuel Delgado
Et felicito per la iniciativa de
mirar de parlar seriosament del tema dels correbous a les comarques del sud del
país. Encara me'n recordo de la campanya, a principis dels 90, "que no ens
toquin els bous". Hauries de buscar dos llibres. El de Antonio González, Bous, toros i braus. Una tauromaquia
catalana, Tarragona, El Medol, 1996, 262 págs., amb algunes referències
interessants sobre els corre-bous, i sobre tot, el llibre de Jofre Padullés. Bous
de Mort. El Corre de Bou de Cardona i la Cultura popular taurina de Catalunya.
10è Premi Joan Amades. Tarragona: Arola Editors, 2011, 217 p. En Jofre és un
col·lega de grup de recerca i una persona que aprecio especialmente. Actualment
li porto la tesi amb en Michael Taussig. T'adjunto el pròleg que vaig escriure
pel seu llibre.
Ja veuràs que allà explico un testimoni personal ben interessant per tu. L’any
1988 jo era un acabat de llicenciat que anava fent les meves primeres classes
de substitució a l’assignatura d’Antropologia Religiosa i que havia presentat
el setembre del 1984 la seva tesina. El seu afer havia estat el de certes
formes de violència ritual que, a una bona part de la Península Ibèrica,
semblaven centrar-se en la mort protocol·litzada d’essers vius o que
representaven la vida, el predicat de les quals podria ser, segons la meva
hipòtesi, determinats aspectes de la ideologia cultural relativa a la divisió
simbòlica dels sexes en general i, més en concret, al control social sobre els
barons durant el període de jovenesa. Un dels aspectes de la recerca consistia
en conformar una mena de cartografia que poses de manifest la persistència de
certes característiques formals en aquest tipus de festes, en ordre a demostrar
que totes elles conformaven un sistema i que era com a sistema, i no de forma
aïllada, que havien de ser interpretades. Va ser en el marc d’aquesta recerca
que vaig arribar a generar un petit inventari de festes tradicionals que a
diferents comarques catalanes tenien com a tema central la manipulació ritual
de bous, una bona part de les quals culminava amb la mort pública de l’animal.
És en aquest context que m’assabento de la iniciativa en marxa d’una llei
—la futura 3/88— l’objectiu de la qual era protegir els animals de
maltractament i tractaments antinaturals i en la que es preservaven, com ja he
fet esment, les festes tradicionals amb bou “sense mort de l’animal” o correbous.
En aquells moments vaig pensar que era una bona idea advertir als responsables
de l’elaboració i desplegament posterior de la llei el malentès que aquest
redactat implicava i pronosticar-los el seguit de problemes administratius i
probablement també d’ordre públic que de segur suposaria l’aplicació d’aquest
nou marc legal a un bon nombre de localitats les festes populars de les quals
no havien estat tingudes en compte, senzillament perquè semblava obvi que els
responsables de l’elaboració de la llei no concebien la possibilitat que la
tradició festiva del nostre país pogués incloure pràctiques considerades “impròpies
de països civilitzats”.
Ja veuràs que explico les gestions que vaig fer aleshores advertint del
problema que s'anava a produir en quan es descobrís que un bon nombre de
corre-bous eren cruents, i no sols a les comarques de l'Ebre, sinó també a la
Catalunya interior —Olot, Cardona...— i a les Terres de Ponent. Fou
interessant, en aquella situació, constatar quina postura sostenia cada opció
política davant l’aplicació d’una llei aprovada amb un ampli consens. Si ara
pot resultar desconcertant per alguns que, ara mateix, al començament de la
dècada del 2010, siguin alcaldes d’Esquerra Republicana de pobles del sud del
país els que liderin la defensa de les festes tradicionals amb bous –Deltebre,
Alcanar, Xerta, l’Aldea...–, a principi de la dècada dels 1990 va ser eloqüent
l’actitud dels antics comunistes, que encara conservaven alguna cosa del que
havia estat la seva forta presència a la zona.
Una de les expressions d’aquella antiga hegemonia comunista era Alcanar,
amb un alcalde, Batista Beltrán —ja desaparegut— del que ja era Iniciativa per
Catalunya-Els Verds i que em va convidar a una jornada de debat sobre els correbous
al Montsià, el maig de 1989, coincidint amb les festes de Sant Isidre. No va
ser casual tampoc que la persona que més es va interessar per el tema al
Parlament fou un diputat d'ICV, que va ser després responsable de Medi Ambient
a les Terres de l'Ebre durant els governs del tripartit. Em refereixo a Víctor
Gimeno, nascut a la Sènia, un altre dels pobles de les comarques de l’Ebre
“culpable” de desmentir l’imaginari oficial sobre el país. Conservo un
entranyable record de la trobada que tinguérem a l’Ampolla per fer un arròs i
parlar del tema, que li preocupava en termes que jo no definiria en absolut com
a hostils en relació a les festes amb bous.
