Paraules dites a l'acte final de la campanya electoral de Capgirem Barcelona per a les eleccions municipals, a les Cotxeres de Sants, el 22 de maig de 2015
"CAPITALISME, POSA'T GUAPO!"
EL MODEL BARCELONA I EL CAPITALISME ENROTLLAT
Manuel Delgado
Ho sabem bé, per això som anticapitalistes. El capitalisme és el que està usurpant la nostra ciutat i tantes d'altres. El capitalisme explota, maltracta, oprimeix i, sobre tot, entristeix les ciutats. També la nostra, Barcelona. Diuen que hi ha diverses menes de capitalisme. Diuen, per exemple, "capitalisme salvatge", però nosaltres sabem que el capitalisme sempre és immisiricorde, brutal i salvatge. Ara bé. El capitalisme té diverses formes d'expressar-se i de vendre'ns la moto. De totes, la més perversa, la més subtil, perquè és la més hipòcrita és el capitalisme enrotllat. Li podem retreure la seva despietat, el seu egoisme, però el que és intolerable és que ens vulgui prendre el pèl i a sobre vagi de guais.
A Barcelona hem patit des de fa dècades els estralls del capitalisme guai, el capitalisme que et diu "què passa col·lega?", el capitalisme d'efectes especials, de muntatges escènics, el capitalisme que diu "Barcelona, la millor botiga del món", com si algú volgués viure a una botiga i menys encara a l'aparador. Quina és la consigna, el lema? Ja el sabeu: no es "Barcelona, posa't guapa". És: "Capitalisme, posa't guapo".
El capitalisme guai sobre tot és especialista en invocar paraules guais. Us en recordeu de la mamarratxa aquella infame del Fòrum de les Cultures, un invent d'en Pasqual Maragall, qui ara alguns diuen que ha estat el millor alcalde? Us en recordeu d'aquells mots solemnes que havien de moure el món, quan el que volien moure era més que res la pasta: sostenibilitat, pau, diversitat cultural... Però de què estaven parlant en realitat?
Aclarim-ho. Quan diuen sostenibilitat estan dient en realitat depredació massiva de territori, volen dir gentrificació, expulsió de classes populars del que foren els seus barris; volen dir tematització, es a dir conversió de barris sencers en eurodisneys per a turistes; volen dir terciarització, és a dir conversió de Barcelona en una ciutat de serveis i, sobre tot, en una ciutat servil i de servidors.
I diuen pau, però en realitat volen dir pacificació, és a dir repressió, polítiques policials i penitenciàries destinades a mantenir a ratlla el descontentament i la misèria. Pau vol dir contenció de les matèries de que estan fetes les ciutats, de que està feta Barcelona: la passió, la ràbia, la lluita. D'això estan fetes les ciutats..
I diversitat cultural... Per el capitalisme enrotllar diversitat és el rotllo multiculti, un espectacle de llum i de color en el que els treballadors i les treballadores estrangeres no pateixen injusticia i abusos i són exhibits somrients figurants d'un amable show de fraternitat postissa. Us en recordeu d'aquell moment gloriós del Fòrum de les Cultures en el que, just quan els assistents de pagament s'estretien les mans en senyal de pau i d'amor, la policia atonyinava als sense papers que s'havien tancat a la catedral de Barcelona? Això és el que els que gestors empresarials i els tècnics de màrqueting que ens manen diuen "diversitat cultural".
Maragall, Clos, Hereu, Trias..., són tots el mateix, responsables d'una grandiosa mentida pensada per satisfer inversors i turistes i per ciutadans submisos i obedients que acaten les instruccions d'ús de la "bona ciutadania". I això és importat. Atenció, que aquesta Barcelona chachi-piruli no té cap inconvenient en que siguem rebels, insubmisos. Però hem de ser rebels guais, que fan una revolució neta i pul·lida. "Feu la revolució..., però amb educació". Ens diuen, "feu la revolució; cap problema; endavant, però, sisplau, no trapitgeu els parterre". Feu la revolució, però dutxeu-vos abans i quan acabeu, sisplau, recolliu els papers i deixeu-lo tot endreçat.
Un amic i camarada del meu partit, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya, Comunistes de Catalunya, un company que segur que estaria avui, ara, aquí amb vosaltres, va escriure fa molt una cançó que es deia "La fera ferotge". Ell es deia Ovidi Montllor. Recordeu la cançó? Anava d'una fera que s'escava perquè volia parlar amb l'alcalde per dir-li que la seva gàvia era petita, que necessitava espai. Finalment es veu que l'alcalde —Maragall, Clos, Hereu, Trias...— la va rebre i li va dir: "Mira, fera, val, conforme, et farem una gàbia més gran i, a més, en comptes de ferro te la farem de goma". I aqui ens tenen fotuts: en una gàbia de goma, on les fuetades i les hòsties te les foten amb un somriure als llavis i menjant cus-cus. Barcelona és una gran gàbia de goma.
Jo crec que és hora de dir-li a l'alcalde que som la mateixa fera de l'Ovidi i que ja ja no ens enreda més, que no volem cap gàvia, ni la que teníem, ni la que ens ha venut. Que Barcelona no ha ser mai més una gàbia. Hem de dir-li a l'alcalde: "Som la fera ferotge, senyor alcalde, i vagi amb compte perquè estem molt, molt enfadats, que estem de molt mala llet. I vagi amb compte, perquè mosseguem."
Deixeu-me que acabi amb uns versos d'un altre camarada, en Pere Quart, una cosa que va escriure el 1936, contemplant la grandesa d'una revolució davant els seus ulls. Es diu "Oda a Barcelona". Acaba dient: "Vigila el mar, vigila les muntanyes. / Pensa en el fill que duus a les entranyes". Després diu: "D'aquí estant, Barcelona, el tumult és ordre."
Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica,
matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estrelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia,
Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.
Companys/companyes: Mireu aquí fora, al vostre voltant. Què veieu? Asfalt, oi? No us enganyeu. És asfalt, ciment, però a sota, a sota continua estant la terra. Defensar Barcelona, lluitar per Barcelona, es defensar i lluitar per la terra.
Companys, companyes: sou la llibertat! Sou la vida!
