dissabte, 27 de desembre de 2014

"I de sobte, nosaltres mateixes". Un article de David Fernández sobre un acte unitari antirepressiu a l'Aula Magna del Campus Raval el 6/6/12


El 6 de juny de 2012 va tenir lloc al Campus Raval de la Universitat de Barcelona un acte unitari titulat EUROPA HO HA DE SABER, per denunciar els abusos policials produïts durant i després de la vaga general d'aquell 29 de març. Davant d'una aula magna plena de gom a gom van intervenir August Gil Matamala, Josep Maria Terricabras i Carlos Jimenez Villarejo. Estaven acompanyats per Laura Gómez -secretària d’Organització de la CGT de Barcelona- i Isma Moreno -de les Joventuts Comunistes-, tots dos estar empresonats arran d'aquella vaga. També van intervenir dues noies en representació dels dos independentistes empresonats per la mateixa causa. 
En David Fernández aleshores era un periodista que va cobrir la notícia i va escriure això per la Directe. L'article va aparèixer en el número del 7 de juny de 2012.

I DE SOBTE, NOSALTRES MATEIXES
David Fernández

Amb la puntualitat de les cites imprescindibles i l’exactitud cartesiana de la solidaritat, més de 300 persones –a les que cal afegir les 279 que ho van seguir per streaming via internet– es van aplegar ahir al vespre a l’Aula Magna de la UB-Raval. Per omplir de gom-a-gom l’acte unitari “Europa ho ha de saber”, organitzat per l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (UB) i el Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS).

Marató de paraules, intensitat antirepressiva i silencis esbotzats al ritme de tres taules, nou intervencions i poesia alçant la veu als interludis. Orquestració solidària a cop de síl·laba. Prosa i vers alçant la veu. Primer torn de paraules i en format audiovisual. Amb la projecció de‘Nosaltres’ com a declaració de principis: “nosaltres, nosaltres condemnem els qui ens condemnen a la dictadura dels mercats”. I primera taula amb solista destacat. Andres Garcia Berrio, de l’OSPDH, presentant el contingut de l’Informe “Criminalització de la dissidència, expansió del sistema penal i situacions d’abús policial”, que al matí Iñaki Rivera i Miren Etxezarreta havien presentat al Col·legi de Periodistes. L’Andrès dóna dades, desbrossa dubtes, encén llumins al quart fosc de la repressió i clarifica el clavegueram estatal: casernes, CIES; presons. Per vindicar finalment, anunciant que la repressió mai tallarà cap ala, la llibertat immediates d’Andreu, Ruben i Rodrigo. Víctimes directes del ‘dret penal d’enemic’ impulsat per CiU. Ovació tancada. Llarga. Inabastable.

La dignitat, empresonada
I que dona pas a la irrupció magistral, el poeta David Caño. Primer tast disparant Brossa arreu: “Pels qui manen la violència és legal / només la condemnen quan l’exerceixen / els de baix”. I Caño de nou amb veu pròpia va prosseguir amb veu pròpia, amb ‘La llibertat’ i ‘Present presó’:

“(...)
la injusta justícia, caragirada, present
la violència dels que han signat les sagrades escriptures, present
els funcionaris de la mediocritat, present
el cant de sirena dels interessos, present
la hipocresia i el seu selecte afany de transformista, present
la submissió amb tots els eufemismes que sempre l’acompanyen, present
les avantguardes llamineres i els seus mecenes, present
la traïció dels defensors de les utopies, present
l’orgull eufòric dels miserables, present

I la dignitat...
...la dignitat, sempre, empresonada”

Andreu.
Ruben.
I un Rodrigo que recuperava la llibertat enmig de l’acte.

Mentre tota la resta roman a l’Aula Magna en quart grau monitoritzat. Sense pauses i a renglera seguida, primera triangulació verbal: August Gil Matamala, Laura Gómez i en Terricabras. Gil Matamala, advocat en dictacràcia i en democradura, denuncia “la carta blanca”, “el tot al poder a la policia” impulsat per CiU i el clima de “tot està permès” en matèria repressiva. Com vinclat directament a les seves paraules, irromp un poeta amb soroll ferroviari: “piiipiii, piiipiii, pugi al el tren de l’horror”. I arriba l’esperança que anul•la l’error de l’horror. Laura Gómez, 23 dies empresonada, fa el gest d’apropar-se al micro per prendre la paraula que li han volgut prendre els qui van ordenar empresonar-la. Però no pot. Un inacabable aplaudiment col·lectiu, perllongat en el temps i en l’espai i que és com si ningú volgués acabar, li dóna la benvinguda.

Només calen cinc minuts per demostrar el per què: quan Laura Gómez afirma, a cara descoberta i micro obert, que “ho tornaria a fer”. I fa un matís precís: “i dic que ho tornaria perquè ara de moment no puc fer-ho: no puc assistir a cap manifestació o mobilització”. Proscripció judicial, excepcionalitat penal i processal i suspensió efectiva de drets. Que relliguen amb la lletra d’emergència que es llegeix (el “Cielo del 69” de Benedetti que anuncia que “los va a despeinar la historia”) i que traspassa el micro solidari a un Josep Maria Terricabras lúcid com mai. Que és com sempre: “cada presó és un fracàs, cada repressió és un fracàs”. I diu més encara. Es pregunta “per què esta tipificat l'atemptat a l'autoritat i no l'atemptat a la ciutadania?”. I posa cirera final: “el torturador, el repressor, l'espoliador mai tindrà raó: per això el capitalisme no la té”.

El ‘in crescendo’ creix amb Accidents Polipoètics que arrenca anunciant que “Todos tenemos la razón” i donen la raó a en Terricabras: “menys el capital”, puntualitzen. Rere ells arriba la tercera i darrera taula de la tarda: Carlos Jiménez Villarejo, Isma Benito (empresonat el 29M), Irene Jaume (pel Grup de Suport a en Ruben i l’Andreu) i la Paula (de Rereguarda en Moviment) que parlarà dels multifronts polifacètics de la lluita antirepressiva: el carrer, l’economia, el suport psicosocial, la solidaritat, els si toquen a una ens toquen a totes.

Aleshores ja fa estona que #Europahohadesaber llinda el trending topic a l’Estat espanyol i que a la caixa de resistència que corre per la sala no hi ha cap ni un sol euro més. Piulada bé, repiulada torna, s’informa de la detenció de quatre estudiants a Lleida i del pare d’un d’ells que es concentrava davant la comissaria. Estat de guerra i la llibertat, que és quan arrenca l'alba en un dia de vaga general i Quan David Caño retorna a Brossa de nou per dir:

“La gent no se’n adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per aturar l’economia
paralitzar l’estat i demostrar
que les lleis que ens imposen
no són necessàries”

També ha citat l’Enric Cassasas, que porta conclusions futures per a un acte que és de futur: “i de sobte, de cop, desapareix la policia”. Ja és el torn del l’exfiscal anticorrupció Jiménez Villarejo. Que encadena reflexions –“el poder dels que no tenen poder reunit avui aquí”–, diu el nom exacte de les coses –recorda Felip Puig afirmant “s’ha fet justícia” davant l’indult als mossos condemnats per torturar Lucian Padurau– i clou: “ja n’hi ha prou: mentre Millet és al seu Palau hi ha vaguistes presos; la lluita és llarga i molt desigual, però vencerem”. Irromp un poeta rocker certificant que “la llibertat és elèctrica i a cada segon es mou” i es reprodueix una altra ovació.

La que precedeix la intervenció d’ Isma Benito. Un repic de mans perllongat li dóna la benvinguda. I tot seguit, Isma denuncia l’abús de la presó preventiva. Parla en primera persona d’un estudiant que coneix la presó per dins: allà on només hi ha pobres i dissidents en un país malalt on la lluita social s’equipara a la delinqüència. Recorda amb cura les famílies i especialment les famílies d’en Ruben i l’Andreu. Un caliu que dóna pas a Irene Jaume del barri de Sants. Una Irene ho aborda i ho borda. I ho copsa. I sintetitza tota una tarda en tres paraules: “Ells són nosaltres”.

Mentrimentres, irromp sublim i de cop un Ferran Fernàndez en veu de Paula:

“Participo en todas las escaramuzas
en las que pueda salir perdiendo

es mi forma de prepararme
para la gran batalla final

confio en que las continuas derrotas
acaben por hacerme invencible”

I Fernando González Placer, de GRECS, comença a cloure l’acte amb cites insondables. D’ascendència zapatista i de la nit dels temps. De perduts i extraviats que es retroben rere massa temps. Pedra filosofal directa a la neurona: “la intimitat és l’instint que ens permet trobar, entre les màscares, els qui com nosaltres no som ningú; als que no tenim on caure morts; com nosaltres (...) per això podem equivocar-nos, per això mai no podem estar segurs, però això són de la nostra comunitat, per això podem compartir amb ells la nostra intimitat, és a dir, construir la nostra pròpia intimitat que sense els altres només són un parrac o una impudícia; això és un art, un cultiu, cuidar de si; això és l’art del si; això és l’art, si”.

Reconeixent-nos en nosaltres mateixes davant un mirall trencat, Gonzalez Placer surfeja amb tendresa sobre una solidaritat que el poder és incapaç encara de descodificar: “els nostres són els únics a qui podem trair”.Nosaltres i els nostres. Que enllacen de nou amb uns Accidents Polipoètics que es tornen contra un sistema d’exclusions i perversions. Amb punteria fina: “un estat autoritari no dicta lleis, dóna instruccions”. I s’arrenquen en segona del plural. Amb el brutal ‘Van a por nosotros’, escrit ara fa 20 anys i revisitat ahir. Respost, versió 2.0 i actualitzada el 2012, amb un “Vamos a por ti”. Que és quan l’ombra de Puig fuig del Raval. I quan l’acte no acaba pas. Senzillament continua. Entre crits permanents de ‘Llibertat Ruben i Andreu’.

El rellotge marca les nou en punt. 6 de juny del 2012. Dimecres del mig, hi ha dies que duren anys. Ho xiuxiuejava Ovidi Montllor. Impossible del tot condensar-lo en una crònica. Amb més coses que passen: des de dimarts passat, l’Informe presentat per l’OSPDH i 12 entitats catalanes ja és a Estrasburg. Al registre del CPT del Consell d’Europa. Reminiscència antifranquista de denúncia internacional, potser Europa no ens escolti encara. Com no escolta mai la sordesa del poder ni els trets cecs de les piloters dels Mossos ni la tecnorepressió asèptica dels seus ordinadors intel·ligents.

Però el codi clandestí d’ahir, el gest infinit que recorria l’aula, la complicitat que es projectava era que ens seguíem escoltant. A nosaltres. A nosaltres mateixes. Tal com som. En una orquestra col•lectiva i antirepressiva que ho va deixar ben clar. Melodia simfònica de Walter Benjamin amb la memòria dempeus: només en la derrota som imbatibles. I un dràstic missatge irreversible, irrenunciable, al poder: us podreu endur els instruments. Però mai aturareu la música.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch