El 6 de juny de 2012 va tenir lloc al Campus Raval de la Universitat de Barcelona un acte unitari titulat EUROPA HO HA DE SABER, per denunciar els abusos policials produïts durant i després de la vaga general d'aquell 29 de març. Davant d'una aula magna plena de gom a gom van intervenir August Gil Matamala, Josep Maria Terricabras i Carlos Jimenez Villarejo. Estaven acompanyats per Laura Gómez -secretària d’Organització de la CGT de Barcelona- i Isma Moreno -de les Joventuts Comunistes-, tots dos estar empresonats arran d'aquella vaga. També van intervenir dues noies en representació dels dos independentistes empresonats per la mateixa causa.
En David Fernández aleshores era un periodista que va cobrir la notícia i va escriure això per la Directe. L'article va aparèixer en el número del 7 de juny de 2012.
I DE SOBTE, NOSALTRES MATEIXES
David Fernández
Amb la
puntualitat de les cites imprescindibles i l’exactitud cartesiana de la
solidaritat, més de 300 persones –a les que cal afegir les 279 que ho van
seguir per streaming via internet– es van aplegar ahir al vespre a l’Aula Magna
de la UB-Raval. Per omplir de gom-a-gom l’acte unitari “Europa ho ha de saber”,
organitzat per l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (UB) i el
Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS).
Marató de
paraules, intensitat antirepressiva i silencis esbotzats al ritme de tres
taules, nou intervencions i poesia alçant la veu als interludis. Orquestració
solidària a cop de síl·laba. Prosa i vers alçant la veu. Primer torn de
paraules i en format audiovisual. Amb la projecció de‘Nosaltres’ com a
declaració de principis: “nosaltres, nosaltres condemnem els qui ens condemnen
a la dictadura dels mercats”. I primera taula amb solista destacat. Andres
Garcia Berrio, de l’OSPDH, presentant el contingut de l’Informe
“Criminalització de la dissidència, expansió del sistema penal i situacions
d’abús policial”, que al matí Iñaki Rivera i Miren Etxezarreta havien presentat
al Col·legi de Periodistes. L’Andrès dóna dades, desbrossa dubtes, encén
llumins al quart fosc de la repressió i clarifica el clavegueram estatal:
casernes, CIES; presons. Per vindicar finalment, anunciant que la repressió mai
tallarà cap ala, la llibertat immediates d’Andreu, Ruben i Rodrigo. Víctimes
directes del ‘dret penal d’enemic’ impulsat per CiU. Ovació tancada. Llarga.
Inabastable.
La dignitat,
empresonada
I que dona pas a
la irrupció magistral, el poeta David Caño. Primer tast disparant Brossa arreu:
“Pels qui manen la violència és legal / només la condemnen quan l’exerceixen /
els de baix”. I Caño de nou amb veu pròpia va prosseguir amb veu pròpia, amb
‘La llibertat’ i ‘Present presó’:
“(...)
la injusta justícia,
caragirada, present
la violència dels
que han signat les sagrades escriptures, present
els funcionaris
de la mediocritat, present
el cant de sirena
dels interessos, present
la hipocresia i
el seu selecte afany de transformista, present
la submissió amb
tots els eufemismes que sempre l’acompanyen, present
les avantguardes
llamineres i els seus mecenes, present
la traïció dels
defensors de les utopies, present
l’orgull eufòric
dels miserables, present
I la dignitat...
...la dignitat,
sempre, empresonada”
Andreu.
Ruben.
I un Rodrigo que
recuperava la llibertat enmig de l’acte.
Mentre tota la
resta roman a l’Aula Magna en quart grau monitoritzat. Sense pauses i a
renglera seguida, primera triangulació verbal: August Gil Matamala, Laura Gómez
i en Terricabras. Gil Matamala, advocat en dictacràcia i en democradura,
denuncia “la carta blanca”, “el tot al poder a la policia” impulsat per CiU i
el clima de “tot està permès” en matèria repressiva. Com vinclat directament a
les seves paraules, irromp un poeta amb soroll ferroviari: “piiipiii, piiipiii,
pugi al el tren de l’horror”. I arriba l’esperança que anul•la l’error de
l’horror. Laura Gómez, 23 dies empresonada, fa el gest d’apropar-se al micro
per prendre la paraula que li han volgut prendre els qui van ordenar
empresonar-la. Però no pot. Un inacabable aplaudiment col·lectiu, perllongat en
el temps i en l’espai i que és com si ningú volgués acabar, li dóna la
benvinguda.
Només calen cinc
minuts per demostrar el per què: quan Laura Gómez afirma, a cara descoberta i
micro obert, que “ho tornaria a fer”. I fa un matís precís: “i dic que ho
tornaria perquè ara de moment no puc fer-ho: no puc assistir a cap manifestació
o mobilització”. Proscripció judicial, excepcionalitat penal i processal i
suspensió efectiva de drets. Que relliguen amb la lletra d’emergència que es
llegeix (el “Cielo del 69” de Benedetti que anuncia que “los va a despeinar la
historia”) i que traspassa el micro solidari a un Josep Maria Terricabras lúcid
com mai. Que és com sempre: “cada presó és un fracàs, cada repressió és un
fracàs”. I diu més encara. Es pregunta “per què esta tipificat l'atemptat a
l'autoritat i no l'atemptat a la ciutadania?”. I posa cirera final: “el
torturador, el repressor, l'espoliador mai tindrà raó: per això el capitalisme
no la té”.
El ‘in crescendo’
creix amb Accidents Polipoètics que arrenca anunciant que “Todos tenemos la
razón” i donen la raó a en Terricabras: “menys el capital”, puntualitzen. Rere
ells arriba la tercera i darrera taula de la tarda: Carlos Jiménez Villarejo,
Isma Benito (empresonat el 29M), Irene Jaume (pel Grup de Suport a en Ruben i
l’Andreu) i la Paula (de Rereguarda en Moviment) que parlarà dels multifronts
polifacètics de la lluita antirepressiva: el carrer, l’economia, el suport psicosocial,
la solidaritat, els si toquen a una ens toquen a totes.
Aleshores ja fa
estona que #Europahohadesaber llinda el trending topic a l’Estat espanyol i que
a la caixa de resistència que corre per la sala no hi ha cap ni un sol euro
més. Piulada bé, repiulada torna, s’informa de la detenció de quatre estudiants
a Lleida i del pare d’un d’ells que es concentrava davant la comissaria. Estat
de guerra i la llibertat, que és quan arrenca l'alba en un dia de vaga general
i Quan David Caño retorna a Brossa de nou per dir:
“La gent no se’n
adona del poder que té:
amb una vaga
general d’una setmana
n’hi hauria prou
per aturar l’economia
paralitzar
l’estat i demostrar
que les lleis que
ens imposen
no són
necessàries”
També ha citat
l’Enric Cassasas, que porta conclusions futures per a un acte que és de futur:
“i de sobte, de cop, desapareix la policia”. Ja és el torn del l’exfiscal
anticorrupció Jiménez Villarejo. Que encadena reflexions –“el poder dels que no
tenen poder reunit avui aquí”–, diu el nom exacte de les coses –recorda Felip
Puig afirmant “s’ha fet justícia” davant l’indult als mossos condemnats per
torturar Lucian Padurau– i clou: “ja n’hi ha prou: mentre Millet és al seu
Palau hi ha vaguistes presos; la lluita és llarga i molt desigual, però vencerem”.
Irromp un poeta rocker certificant que “la llibertat és elèctrica i a cada
segon es mou” i es reprodueix una altra ovació.
La que precedeix
la intervenció d’ Isma Benito. Un repic de mans perllongat li dóna la
benvinguda. I tot seguit, Isma denuncia l’abús de la presó preventiva. Parla en
primera persona d’un estudiant que coneix la presó per dins: allà on només hi
ha pobres i dissidents en un país malalt on la lluita social s’equipara a la
delinqüència. Recorda amb cura les famílies i especialment les famílies d’en
Ruben i l’Andreu. Un caliu que dóna pas a Irene Jaume del barri de Sants. Una
Irene ho aborda i ho borda. I ho copsa. I sintetitza tota una tarda en tres
paraules: “Ells són nosaltres”.
Mentrimentres,
irromp sublim i de cop un Ferran Fernàndez en veu de Paula:
“Participo en
todas las escaramuzas
en las que pueda
salir perdiendo
es mi forma de
prepararme
para la gran
batalla final
confio en que las
continuas derrotas
acaben por
hacerme invencible”
I Fernando
González Placer, de GRECS, comença a cloure l’acte amb cites insondables.
D’ascendència zapatista i de la nit dels temps. De perduts i extraviats que es
retroben rere massa temps. Pedra filosofal directa a la neurona: “la intimitat
és l’instint que ens permet trobar, entre les màscares, els qui com nosaltres
no som ningú; als que no tenim on caure morts; com nosaltres (...) per això
podem equivocar-nos, per això mai no podem estar segurs, però això són de la
nostra comunitat, per això podem compartir amb ells la nostra intimitat, és a
dir, construir la nostra pròpia intimitat que sense els altres només són un
parrac o una impudícia; això és un art, un cultiu, cuidar de si; això és l’art
del si; això és l’art, si”.
Reconeixent-nos
en nosaltres mateixes davant un mirall trencat, Gonzalez Placer surfeja amb
tendresa sobre una solidaritat que el poder és incapaç encara de descodificar:
“els nostres són els únics a qui podem trair”.Nosaltres i els nostres. Que
enllacen de nou amb uns Accidents Polipoètics que es tornen contra un sistema d’exclusions
i perversions. Amb punteria fina: “un estat autoritari no dicta lleis, dóna
instruccions”. I s’arrenquen en segona del plural. Amb el brutal ‘Van a por
nosotros’, escrit ara fa 20 anys i revisitat ahir. Respost, versió 2.0 i
actualitzada el 2012, amb un “Vamos a por ti”. Que és quan l’ombra de Puig fuig
del Raval. I quan l’acte no acaba pas. Senzillament continua. Entre crits
permanents de ‘Llibertat Ruben i Andreu’.
El rellotge marca
les nou en punt. 6 de juny del 2012. Dimecres del mig, hi ha dies que duren
anys. Ho xiuxiuejava Ovidi Montllor. Impossible del tot condensar-lo en una
crònica. Amb més coses que passen: des de dimarts passat, l’Informe presentat
per l’OSPDH i 12 entitats catalanes ja és a Estrasburg. Al registre del CPT del
Consell d’Europa. Reminiscència antifranquista de denúncia internacional,
potser Europa no ens escolti encara. Com no escolta mai la sordesa del poder ni
els trets cecs de les piloters dels Mossos ni la tecnorepressió asèptica dels
seus ordinadors intel·ligents.
Però el codi
clandestí d’ahir, el gest infinit que recorria l’aula, la complicitat que es
projectava era que ens seguíem escoltant. A nosaltres. A nosaltres mateixes.
Tal com som. En una orquestra col•lectiva i antirepressiva que ho va deixar ben
clar. Melodia simfònica de Walter Benjamin amb la memòria dempeus: només en la
derrota som imbatibles. I un dràstic missatge irreversible, irrenunciable, al
poder: us podreu endur els instruments. Però mai aturareu la música.
