diumenge, 12 de juliol de 2015

La voluntat d'ocultar.

La foto és d'en Carlos Prieto
Consideracions per a Marta Ruiz, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB

LA VOLUNTAT D'OCULTAR
Manuel Delgado

Continuant el que parlàvem l'altra tarda, els secrets són allò que, sent important, no es diu, el que, evocant el títol d’un famós recull de contes de Pere Calders, podríem denominar la veritat oculta. Hi ha molts tipus de secrets: secrets personals, identitats secretes, secrets de família, secrets de confessió, expedients secrets, diaris secrets, secrets darrere la porta, fons secrets, documents top secret, secrets dolorosos, codis secrets, jardins secrets, vides secretes, secrets d’Estat, secrets científics, amors secrets, calaixos secrets, codis secrets, secrets de sumari, secrets millor guardats, expedients secrets, cambres secretes i, per descomptat, també el «brut secretet» de què parlava D. H. Lawrence a L’amant de Lady Chatterley, «el més difícil de matar», aquell que el confessor o el psicoanalista intenten esbrinar. Secret és allò que no s’ha de conèixer, tot allò que el tacte protegeix, el que voldríem saber ni que fos per curiositat o per aquesta forma quasi patològica de xafarderia que anomenem morbositat, l’afany per conèixer el que més se’ns oculta, segurament per bones raons.

Les pràctiques tafaneres  més normals, de les quals la vida quotidiana està farcida, són exemples d’aquesta tendència a saber dels altres més del que ens expliquen o ens donen a conèixer, qui sap si, com deia Oscar Wilde, com una estratègia per a mantenir els propis secrets ben resguardats. Tot plegat potser és inútil, perquè al final, com sol dir-se, «tot s’acaba sabent».

Conscients com som d’aquesta inclinació intromisòria, ens en protegim procurant que els altres no s’assabentin d’aquells aspectes de la nostra biografia personal que podrien ser considerats inacceptables. La conseqüència és una tensió constant entre el que Michel Foucault, anomenà, titulant el primer volum de la seva història de la sexualitat, voluntat de saber, la necessitat de transparència i intel·ligibilitat i la no menys enèrgica voluntat d’ocultar, d’amagar, de fer que hi hagi aspectes imperceptibles de i en nosaltres, facetes que, si se sabessin, de segur que ens farien molt més vulnerables. En certs casos, perquè la informació tapada és o se suposa delicada, massa estratègica per estar a l’abast de tothom o de la majoria, i el seu coneixement complicaria la seguretat d’alguns o de molts. En altres oportunitats, perquè resultaria irrevocablement censurable i faria detestable a aquell que el secret protegeix. En el primer cas, el secret s’associa al perillós; en el segon, a l’imperdonable.

Imaginem-nos per un moment un món on tot allò que sabem, pensem, planegem i desitgem fos immediatament i recíprocament accessible, on no fos possible callar, mentir ni dissimular. Aquesta imaginària eventualitat d’un món completament translúcid seria un malson, car totes les relacions socials es desplomarien. Les nostres interaccions es despleguen en incessants moviments de pèndol entre el que és visible i el que és invisible, traspassant constantment i en ambdues direccions la membrana que separa l’interior de l’exterior, posant de manifest una dialèctica sempre activa entre secret i revelació, entre confiança i malfiança, entre certesa i incertesa, entre saber i no saber, amb totes les escales intermèdies que recullen el fet de suposar, sospitar, entreveure. És així que tothom fa de la discreció, de les mitges veritats, fins i tot de l’engany, un ús habitual per tal de mantenir certa informació reservada, que revelem  d’una manera selectiva sols a qui ens interessa o a qui podem permetre que la conegui totalment o parcialment. Els secrets existeixen perquè existeixen els altres, i els altres no admeten allò que som.

Segurament aquesta consubstancialitat del secret com a recurs sempre present en les relacions humanes no és aliena a la resta de les espècies animals, que sempre es valen de tota mena de formes d’encobriment o mimetisme per a preservar-se de la mirada dels seus enemics o de les seves víctimes eventuals, tal com l’etologia ens demostra abundantment. Per als humans en societat, aquest principi d’escapoliment total o parcial ha estat reconegut en les seves virtuts estructuradores a partir del text de Georg Simmel que coneixes, on el secret era definit com a «coneixement recíproc limitat», és a dir, com a expressió d’aquest principi que sempre fa de nosaltres, quan estem en presència d’altri, una altra cosa. I per aquesta mateixa raó es pot concebre que el que és inquietant no és pas el que hom diu, sinó el que oculta. Això és el que deriva de la nostra naturalesa fragmentària, de personatges obligats a representar papers diferents que ens constrenyen a tematitzar-nos –és a dir, a reduir-nos a una imatge parcial i esbiaixada de nosaltres mateixos– en cada oportunitat i en funció d’aquesta oportunitat.

Una manera, al capdavall, de mantenir a ratlla l’ambigüitat consubstancial a la condició humana i evitar als altres saber massa de tot allò que érem, som o serem més enllà de la situació concreta que compartim amb ells. Això implica que hi ha una part de nosaltres que ens neguem a socialitzar, que no és convocada a intervenir en cadascuna de les interaccions en què ens anem veient involucrats, en la mesura que descomponem la nostra personalitat i en mostrem sols uns quants trets que, sempre organitzats d’una manera coherent i clara, ens permeten mostrar-nos com el que mai no som en realitat: una sola cosa. Passem el temps descodificant allò que els altres ens comuniquen directament o indirectament, però també allò que intuïm que ens amaguen, en un joc interminable de sobreentesos i insinuacions.

L’existència d’un secret resulta de la intenció que una persona té d’amagar alguna cosa, sobretot quan algú altre estaria interessat a veure revelat el que ha estat encobert. Fins i tot la relació més íntima exigeix tanta proximitat com distància, un coneixement recíproc i una ocultació mútua. Per tant, el secret és una part integral de totes les relacions socials, sobretot perquè se sap perfectament que aquestes relacions es trencarien o serien afectades si allò que s’amaga s’arribés a saber. Tenim, doncs, que la interacció humana es modela per mitjà del secret i per allò que se li oposa, la traïció, és a dir, la revelació d’allò que ha estat confiat per a no ser, sota cap concepte, transmès. El secret sempre és acompanyat de la possibilitat de ser descobert o delatat per la indiscreció o la malevolència d’un altre o per la incompetència pròpia a l’hora de mantenir-lo.

Vet aquí l’assumpte central de l’assaig de Georg Simmel. Allà ens adverteix de la virtut del secret com a factor estructurador de les relacions humanes, especialment en societats dotades d’un alt nivell de complexitat, en les quals la delimitació dels diferents cercles socials i llur organització interna fa indispensable l’acció protectora de l’ocultació mútua. El secret, àdhuc la mentida, són recursos imprescindibles amb vista a oferir una idea coherent de nosaltres mateixos, que mai no es correspondrà amb una realitat viscuda, sempre inconnexa i fragmentària. Només podem merèixer el crèdit aliè en la mesura que estiguem en condicions de mostrar-nos sols en part, amagant o dissimulant aquella informació sobre nosaltres que podria ser inconvenient o incompatible amb la imatge que volem o necessitem projectar a propòsit de la nostra personalitat o del nostre estatus. Aquesta part mútuament ignorada i no revelada sobre qui o què som –el que Simmel denomina la «propietat privada espiritual»– és el que provoca la condició intrínsecament ambigua de les relacions personals, fetes amb ingredients variables de comunicació i reserva, de veritat i error, de claredat i foscor, sense la qual cadascú esdevindria automàticament vulnerable davant l’acció malèvola de tots aquells que sabessin molt més d’alló que hom ha volgut revelar de si mateix.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch