El que no és servil és inconfensable

"T.A.". Una il·lustració de Joe Sorren

Resposta a una pregunta de l'estudiant del Grau d'Antropologia Social de la UB, Karen Rodríguez

EL QUE NO ÉS SERVIL ÉS IMPERDONABLE

Manuel Delgado

Sobre això que em preguntes sobre l’“imperdonable”. Mira, és com si tots fóssim esoteristes de l’altre, endevins d’allò que no declara ni declararia, intèrprets de les pistes que se’ns van oferir de l’insondable de la gent amb qui ens relacionem d’una manera més o menys duradora. És això el que fa de tots i cadascú de nosaltres intrigants constants, conspiradors que busquen obtenir dades dels altres que aquests altres no ens brinden, elements que ens possibilitin d’accedir a aquests nuclis de coneixement que ens permeten exercir un major control sobre ells. És tot allò que sabem que les persones davant les quals estem en cada moment sabem que de cap manera ens confessarien i que ens fa tan envejable aquella qualitat que tenia Mme. De Merteuil a Les amistats perilloses, de Choderlos de La Clos, que era la “de sentir i observar no allò que li contava la gent, coses que no tenien el mínim interès, sinó allò que intentaven amagar”. Perquè ningú posa ni alhora ni completament totes les cartes sobre la taula, i ho sabem. En molt casos, això és perquè resultaria irrevocablement censurable i faria detestable a aquell que el secret protegeix. Això és l’imperdonable. Tot allò que amagues.

Ho veus? Pensa en allò que amagues. El que sigui. Què és el ens escapoleixes als demés; a mi; fins i tot a tu mateixa? L’imperdonable.

Tots tenim una realitat última relativa al que som i al que sabem, que se sembla a allò que, evocant la famosa obra de Novalis sobre els iniciats de Saïs, els vels que envolten l’estàtua d’Isis al temple han vist i han conegut. És una mena de nucli incandescent i que a lo millor –o a lo pitjos- és simplement la veritat. Com explicava fa dies a classe, la veritat és sovint tan sols el que simplifica les coses. Però sospita que igual la veritat –la teva, la meva, la dels altres, la del món- és simplement allò que més val no saber. El que deia Georges Bataille amb tota la raó: “El que no és servil, és inconfessable”.

Per cert, no estic segur de a on diu això en Bataille. Recordo haver-ho llegit a La escritura y la diferencia, de Jacques Derrida (Anthropos), quan parla de la naturalesa al capdavall hegeliana del pensament de Bataille. Segurament és de La experiencia interior (Taurus). Posats a llegir, comença pel clàssic de Georg Simmel, “El secret i la societat secreta”, que és dins Sociologia II (Edicions 62). Després, tot Bataille et seria útil, com ho seria també La comunidad inconfesable, de Maurice Blanchot (Arena). Comença per aquí.