Els llocs d'oblit del "model Barcelona"

L'Hotel nº 1 de Rubió i Tuduri, enderrocat l'any 1990, i la plaça de toros Les Arenes,
desfigurada ara per un espantós centre comercial

Això és una cosa que vaig escriure per Cafès de Patrimoni, cafesdepatrimoni.wordpress.com, el maig de 2013

ELS LLOCS D’OBLIT DEL “MODEL BARCELONA”

Manuel Delgado

Resulta interessant constatar en què ha consistit el ja desbaratat “model Barcelona”, que no ha estat s l’intent de sotmetre a control el capital emotiu de la forma urbana i fer-ho a base de destruir àmbits emblemàtics de barris sencers, com ara la Barceloneta, el Poblenou, Vallcarca, Sàrria o Ciutat Vella. La vindicació i posada en escena institucionals d’uns imaginaris urbans políticament i econòmicament determinats no ha respectat amb prou feines res, tret de xemeneies, bastidors, dependències aïllades i noms d’antigues instal·lacions –l’Espanya Industrial, la Pegaso, l’Escorxador, la Sedeta, el Moll de la Fusta, la Farinera, Can Felipa, la Maquinista...–, tots ells reconvertits com cal en un mer acompanyament decoratiu d’un estil urbanístic uniforme i uniformitzador. Les expressions radicals d’aquest principi han estat barris sencers com la Vila Olímpica o Diagonal Mar, espais ataràctics, previsibles, controlats i, de fet, sense vida –és a dir, sense conflicte–, pensats per a que visquessin veïnatges exemplars. 

Al costat del tractament estetitzant de les reminiscències del passat, les intervencions urbanístiques realitzades als darrers anys a Barcelona han seguit una orientació extremament homogeneïtzadora, de manera que la diferenciació entre barris fins aleshores amb una forta personalitat social i formal ha anat minvant gradualment. L’obertura dels bulevards a Nou Barris o de la Rambla del Raval i l’extensió de la Diagonal fins al mar, posem per cas, han seguit criteris formals pràcticament idèntics, posant de manifest fins a quin punt és aguda la tendència al rasament del qual estan sent testimonis i víctimes els barcelonins. No cal dir que en cap cas s’ha tingut en compte l’opinió dels veïns, ni s’ha fet cap estudi de quins són els referents sensitius que els usuaris habituals de les zones reformades utilitzaven en les seves pràctiques quotidianes.

S’ha denunciat que iniciatives com la urbanització de la zona de Glòries, el Districte 22@ de Poblenou o l’embocadura marítima de la Diagonal no dialogaven amb la memòria del lloc i eren casos d’arquitectura gairebé autista. L’edifici Fòrum de Herzog i de Meuron o la Torre Agbar de Nouvel són implantacions estranyes en el teixit urbà en què s’instauren, però no van ser-ho menys abans l’Auditori de Moneo o el Teatre Nacional de Bofill. El centre comercial de La Maquinista, a Sant Andreu, és un altre exemple d’amnèsia consumista. En canvi, se’n ha mantingut el nom de l’indret, cosa que no ha passat a Glòries Center, una obra del 92, on s’ha mantingut la façana, però res –ni el nom– evoca que allà havia estat la Hispano-Olivetti. Hem vist organitzar un autèntic culte als mestres del modernisme de cara al turisme –Quadrat d’Or, Any Gaudí–, al mateix temps que magnífics exponents del moviment han estat destruïts. El cas de la Can Buxeras, suprimida per l’obriment de la Rambla del Raval n’és un cas, però hi ha un grapat d’altres no menys escandalosos. L’obertura de l'illa Sant Ramon ha implicat la destrucció del conjunt històric de Can Gelabert, dels segles XVIII i XIX, també a Ciutat Vella. La de l’illa Robador va implicar la destrucció de la Casa Josep Botey i de la Casa Josep Ticò, també de notable valor. Entre les edificacions amenaçades hi havia, paradoxalment, la de Joan Bohigas, l’avi d’Oriol Bohigas, al carrer de Riera Alta. 

S’han continuat erigint els llocs de la memòria oficial, mentre les memòries menors i massives dels ciutadans han anat perdent els seus autèntics punts de referència vivencials: cinemes de barri que no s’han pogut reconvertir en asèptiques sales multicine; locals com el Salò Iris o el Price; teatres o sales de festa com l’Apolo o la Bodega Bohemia; indrets fonamentals per al veritable patrimoni perceptual i sentimental dels barcelonins, com la Casita Blanca o l'hotel de Rubió i Tuduri a la Plaça d’Espanya, amb el seu rellotge. De totes les coses en què s’hagués pogut convertir l’abandonat edifici de TVE a Miramar, s’ha triat fer-ne un hotel de luxe, per l’estil del que s’aixeca just a la vora del lloc on va morir Salvador Seguí, el Noi del Sucre, a la confluència del carrer de la Cadena i l’actual rambla del Raval. El Sepu és ara la seu de Nike; el cafè Canaletes és una hamburgueseria de la cadena MacDonald’s. És cert que altres indrets no menys emblemàtics havien anat desapareixent i que tots aquests que hem esmentat també havien de tenir més tard o més d’hora un final, però no tots, ni alhora, ni d’aquesta manera. 

La memòria oficial i la memòria mercantil signifiquen en realitat una amnèsia total, la voluntat de camuflar aspectes inconvenients o molestos del passat real de la ciutat. Les polítiques de promoció de Barcelona porten anys proclamant la mediterraneïtat de la ciutat i mostrant com un èxit “la recuperació” del seu litoral marítim. Barcelona –s’ha repetit– ha viscut massa temps d’esquena a la seva realitat mediterrània i era urgent “obrir-la al mar”. Curiosa afirmació, que suposa oblidar que durant dècades, milers de persones van viure literalment a la platja, als grans assentaments de barraques del Somorrostre, el Bogatell, el Camp de la Bota, la Mar Bella, el Petit Pequín. Però aquesta subciutat de barraques no va existir mai o aquells no eren autèntics barcelonins. D’altra banda, aquesta fal.lera per exaltar els valors marítims no han estat inconvenient per eliminar els entranyables xiringuitos de la Barceloneta. O perquè la zona comercial de l’Hotel Arts, a l’ombra del peix de Franz Gehry, devorés una bona part del passeig Marítim. O perquè els habitatges d’alt nivell i els hotels de Diagonal Mar acabessin aixecant entre la ciutat i la platja una muralla mil vegades pitjor que la que suposaren en una altra època les vies del tren. Per no parlar de las catastròfiques conseqüències de les obres del Fòrum 2004 sobre el litoral barceloní, denunciades al seu moment per Greenpeace. Són mostres de “recuperació del mar” agressions directes contra l’horitzó com l’Imax del Port Vell, el Word Trade Center –aquesta apoteosi del quiero y no puedo de que està farcit el “model Barcelona”–, que amputa la desembocadura visual de La Rambla, o el nou edifici de Catalana de Gas, que literalment tapona la perspectiva des de passeig de Sant Joan i l’Arc de Triomf? 

Es prohibeix que els veïns estenguin la roba en uns balcons que moltes de les noves edificacions, àdhuc públiques, no preveuen. S’intenta com sigui desempallegar-se o amagar els Encants de la plaça de les Glòries. Un racó tan carregat d’evocacions com era l’Escullera ha estat sentenciat a ser substituït per un nou espai igual que la resta dels “nous espais”, presidit en aquest cas per una nova ampul•lositat retòrica d’en Bofill. El Turó Park, la zona verda dissenyada al 1938 per Rubió i Tuduri, ha vist com es tallaven dos dels seus tres til·lers centenaris. El carrer d’en Carabassa, una meravella del segle XVII, apareix amenaçat per intervencions arquitectòniques que preveuen canviar aspectes fonamentals de la seva volumetria. L’inventari de les destruccions o els abandonaments patrimonials és enorme, i la conformarien tots aquells que, a l’antípoda dels llocs de memòria oficial, faríem bé de designar com a autèntics llocs de i per l’oblit, un oblit que de cap manera mereixen.