 |
| Andamanesos retratats per A.R. Radcliffe-Brown el 1908-1909 |
Alguns apunts
breus a propòsit d'A.R. Radcliffe-Brown, el pare de l'antropologia
estructural-funcionalista. Premissa durkheimniana de la que parteix i no
abandona: els fets socials constitueixen modalitats d'acció, de pensament i de
sentiment totalment externes a l'individu i, al mateix temps, dotades d'una
força de coerció tal que s'imposen a la consciència de l'individu.
La sociologia i
l'antropologia són disciplines que han de seguir el model de les ciències
naturals, és a dir establir un coneixement sobre les societats per establir generalitzacions
significatives sobre els fenòmens socials. És a dir: generalitzacions inductives
basades en l'observació experimental. Per tant, vocació empirista: una teoria
consisteix en una sèrie de conceptes analítics que poden definir clarament en
la seva referència concreta i que s'han de relacionar lògicament.
La realitat
concreta a la qual l'antropòleg està dedicat mitjançant l'observació,
comparació i classificació, no és cap mena d'entitat sinó un procés de la vida
social. El procés consisteix en una immensa multitud d'accions i interaccions
d'éssers humans, actuant individualment o en combinacions o grups. Entre la
diversitat de fets particulars hi manifestes regularitats, de manera que és
possible proporcionar informes o descripcions de certs trets generals de la
vida social d'una regió determinada.
«Cultura» és un
equivalent de forma de vida social, un procés mitjançant el cuyal una persona
adquireix per contacte amb altres persones o per contacte amb coses com ara
llibres i obres d'art, coneixement, habilitat, idees, creences, gustos,
sentiments.
El model continua
sent organicista. Hi ha una necessitat d'adaptació interna a tot organisme, que
depèn de l'ajust dels diversos òrgans i les seves activitats, de tal manera que
els diversos processos fisiològics constitueixin un sistema de funcionament
continu, mitjançant el qual es manté la vida de l'individu. L'adaptació externa
és la de l'organisme al medi ambient en el qual viu.
A partir d'aquí,
es pot delimitar tres aspectes de l'adaptació:
1. La forma en la
qual la vida social s'ajusta al medi ambient físic, de la qual podem parlar com
a adaptació ecològica.
2. Existeixen les
disposicions institucionals gràcies a les quals es manté la vida social
ordenada, de manera que es produeixi la cooperació i el conflicte es reprimeixi
o es reguli. Es tracta de la dimensió insticional de l'adaptació social.
3. Tenim també el
procés social mitjançant el qual l'individu adquireix hàbits i característiques
mentals que li adapten a un lloc en la vida social i li capacitat per
participar en les activitats. És l'adaptació cultural.
Els seus dos
conceptes analítics fonamentals són els d'estructura i funció. L'estructura fa
al·lusió a la morfologia social. El tipus de disposició ordenada de parts o
components. Els components de l'estructura social són persones i una persona és
un ésser humà considerat no com un organisme sinó com individu que ocupa una
posició en l'estructura social. Les relacions socials el entramat constitueix
l'estructura social no són unions d'individus sorgides a l'atzar, sinó que
estan determinades pel procés social i tota relació és tal que la conducta de
les persones en les seves interaccions amb cadascuna de les altres està
controlada per normes , regles i patrons. Reben el nom d'institucions les
normes de conducta d'una forma particular de vida social. Una institució és una
norma establerta de conducta reconeguda com a tal per un grup o classe social.
Les institucions es refereixen a un tipus o classe distingible de rleaciones i
interaccions.
L'estructura social és una ordenació de
persones en relacions institucionalment controlada o definida. En una
organització social cada persona té un paper o rol. Podem així dir que quan
tractem amb un sistema estructural, ens referim a un sistema de posicions
socials, mentre que en una organització tractem amb els seus sistema de papers.
La funció es correspon amb una
fisiologia social. El concepte de funció orgànica remet a la connexió entre
l'estructura d'un organisme i el procés de vida d'aquest organisme. Funció al·ludeix
a la relació entre estructura social i procés social.
La seva teoria a
propòsit de la funció social del ritus s'aixeca a partir d'una premissa principal:
els ritus permeten dirigir i legitimar l'activitat social, definint la
identitat del grup i els seus límits i reforçant la seva ordre moral, la seva
solidaritat interna. Els valors bàsics dels quals depèn l'activitat social
estan dramatitzats en les cerimònies col·lectives. A través dels ritus dels
individus s'associen emocionalment amb les institucions. L'execució periòdica
de ritus serviria perquè els individus no perdessin de vista els valors dels
quals acatament permet el funcionament de la societat. Aquesta legitimació dels
valors socials vindria donada pels ritus, en la mesura que els símbols que hi
apareixen com a centre focalitzat duen a terme una transfiguració mística de
l'ordre social.
Els ritus com a
instrument de control social destinat a orientar les percepcions i les
valoracions dels membres d'una comunitat, ia influir en els seus processos de
decisió i projectes d'acció. El substrat dels sistemes simbòlics són les
relacions socials.
El ritual serveix
per manifestar l'estatus de l'individu com a persona social dins del sistema
social en què es troba en cada moment. L'acció ritual i la creença o mite que
al s'expressa han d'ésser considerats com a formes en què l'ordre social es
proclama. El ritual en el seu context cultural és una pauta de símbols, dels
quals el predicat és l'ordre social. L'estructura que se simbolitza en el
ritual és el sistema socialment aprovat de relacions adequades entre els
individus i els grups. En les activitats informals que configuren la vida
quotidiana aquesta estructura abstracta de la societat no pot ser defugida. És
a dir, el sistema social desitjable i el que realment podem encontra conformant
la morfologia social no coincideixen habitualment. Ara bé, si vol evitar una
situació de desordre generalitzat convé que els individus que constitueixen una
societat recordin –encara que sigui de forma simbòlica– l'ordre subjacent que
se suposa que guia les seves accions. És a dir que les pràctiques rituals tenen
com a funció explicitar el que d'altra manera seria només una pura ficció.
Us ho he resumit
tot de forma molt sintètica, però els textos que us he lliurat són prou
clarificadors i em remeto a ells.
