Anem al programa.
D'entrada el primer curt d'EMIR KUSTURIKA, GUERNICA, del 1978. Us agradarà. Va guanyar el primer premi del festival
de cinema de Karlovy Vary. Va d'un nen que, contemplant una reproducció del
quadre de Picasso, aprèn la lliçó dels voluntaris iugoslaus que van combatre a
les Brigades Internacionals.
Després el que m'agradaria que fos una contribució a la campanya contra
la tortura i els maltractaments institucionals, de la que fem un dels actes al
Campus Raval el mateix dia, dijous, a les 7 de la tarda. Té a veure amb una
cosa que va sortir a la trobada que vàrem tenir a la Reina amb un dels
torturats a Quatre Camins el 2004. En un moment donat vaig permetre'm recordar
la paradoxa que implica el reconeixement institucional que hem merescut els que
vàrem estar a la presó per motius politics –vull dir explícitament polítics;
segurament tenen raó els que diuen que tots els presos són polítics. I és així
que veiem aparèixer en paral.lel dos discursos sobre la presó: el que enterra
en vida a algunes persones i les estigmatitza després si aconsegueixen sortir i
el que fa l'elogi dels que han tingut el privilegi de "gaudir" de la
presó per determinats motius. He pensat en una il.lustració perfecte, que és un
documental que van passar per TV3 l'any passat i que es titula HISTÒRIES DE LA MODEL, realitatzat per ENRIC CANALS. És un complement
perfecte pel que vàrem veure i escoltar al proppassat Tercer Dijous i funciona
com una mena d’elogi i exaltació del presidiari políticament correcte. Surto
jo, el que suposo que confirmarà les pitjors sospites que teniu sobre mi, en
bona mesura ben justificades.
Se'ns ha mort en BIGAS LUNA. Podria ser cosa de retre-li una mica
d'homenatge amb algunes de les imatges de CANICHE, del 1976, la que va fer
després de la magnífica “Bilbao”, de la que ja vam passar un tros fa temps. He
triat una escena en la que surt el psiquiatra Mariano de la Cruz, amb el que
vaig mantenir una certa amistat ja fa molts anys i que ara ja és mort.
Impactant la SILVANA MAGNANO. Sempre. Dijous vespre la veurem en alguna
de les escenes de MAMBO, una de les pel.lícules que va dirigir el blacklister
ROBERT ROSSEN a Europa. És del 1954 i surt també en VITTORIO GASSMAN, un altre
monstre. Una trista història la de Rossen, que al final va cantar davant el
Comité d’Activitats Antiamericanes i, destrossat, va fugir a Europa, escapant
segurament no d’en McCarthy, sinó de la seva pròpia traïció.
Fa uns dies, a l'acte de presentació de La Mirada Anterior, les trobades
amb pel.lícula que munten els companys i companyes de l'OACU –i a les que
n'esteu convidats; ja us n’informaré– vàrem estar parlant després de veure
"La mani sulla città", de Francesco Rosi. Va sortir el tema del trist
final del PCI, que va renunciar a prendre el poder i es va rendir a un sistema
polític que acabaria finalment amb ell. Però la seva glòria encara continua
vigent i és per això que he pensat en compartir algun dels moments més macos de
la primera part de NOVECENTO, l'epopeia comunista que va dirigir BERNARDO
BERTOLUCCI el 1976. Genial la música d'ENNIO MORRICONE.
ANDREY RUBLYOV és, penso, la primera pel.lícula personal de ANDREI
TARKOVSKY (1966). És sobre el descobriment de la vida d’'un dels grans pintors
d'icones russos del segle XV. El guió el va escriure en Tarkovsky amb ANDREI
KONCHALOSKY, que després va acabar dirigint pel.lícules amb Stallone i
d’altres, molt millors per cert.
Dues arrancades de pel.lícula ben potents: BIRTH, de JONATHAN GLAZER (2004),
i THE MILLION DOLLAR HOTEL, de WIM WENDERS (2000), amb el "The First
Time" d'U2 a tot tren.
El recó bizarro l'omple en aquesta sessió UN CABALLERO ANDALUZ, dirigida
per LUIS LUCIA (1954), que va fer coincidir al galán JORGE MISTRA, i la sempre
inefable CARMEN SEVILLA, aquella que al programa de televisió que presentava,
quan un nen li va dir que estudiava ESO, li va preguntar: "Pero eso,
¿qué?". Aquí fa d'artista gitana...,
cega. Conyes a part, em sembla interessantissim el tema dels decorats en els números
musicals, que està clar que rep la influència de l'escola de l'anomenat cinema
tel.lúric, una corrent de cinema franquista que va sorgir a finals de la dècada
dels 40, amb exponents tan interessants com Serrano de Osma o Llobet-Gràcia. En
particular es fàcil reconèix l’ascendent de “Embrujo”, amb la Lola Flores, tot
plegat un exemple de la influència de l'estètica surrealista al cinema popular,
fins i tot al dels musicals de canción española. Un altre tema interessant és
sentir la versió que fa la Carmen Sevilla de "Doce cascabeles", una
de les més famoses composicions de Ricardo Fraile, de la que la versió més
coneguda és la de Joselito dos anys després a "El pequeño ruiseñor".
A mi no em va agradar, sobre tot perquè em va semblar una mena de còpia del
capítol 9 de "Verano azul", "La burbuja". Però he vist que
a en José García Molina i a la Marta Venceslao si que els hi va agradar. O
sigui que alguna cosa ha de tenir. Us faig mirar alguna seqüència i vosaltres
decidiu. La pel.lícula es titula HOMBRE MIRANDO AL SUDESTE, y és d'EDUARDO
SUBIELA (1986).
