Vinga, som-hi. Una altra Escopo aquest dijous. D'entrada, BEPPIE, un
altre treball magnífic del meu venerat JOHAN VAN DER KEUKEN (1965), del que poc
ens falta per haver cobert la major part de la seva filmografia al llarg
d'aquests deu anys de Reina. És pura poesia. La tasca de càmera com a dansa i
com a lírica. El que us porto dijous són els ulls d'una criatura de 10 anys a
la que la càmera mira perquè ella és la metàfora perfecte i encarnada de la càmera
que la pròpia càmera que la mira. Estic del tot convençut que en Víctor Érice
es va inspirar en la nena d'aquesta pel.lícula a l'hora de triar l'Ana Torrent
per a "El espíritu de la colmena". No és sols que mira igual: és que
du el mateix pentinat i tot. Un dia m'agradaria parlar amb aquest home i fer-li
confessar el deute extraordinari que te amb Van der Keuken, del que assumeix
una bona part del seu esperit. No n'he trobat referències a aquest parentiu
entre aquests dos cinemes, però jo el trobo descarat. Mirem aquest curtmetratge
i ja em direu si sí o no.
Després, més curiositats. Ja sabeu el que em fascina la història de John
Reed, el fundador del partit comunista nord-americà. Si recordeu ja us vaig
passar algun fragment de "Reds", de Warrem Beatty, del 1981. Abans d'aquesta
pel.lícula havien hagut diverses referències a la figura de Reed. De fet, hi ha
un fotimé de pelis sobre la revolució mexicana en les que apareix pel mig un
periodista gringo, que sovint no se'ns explica ni qui és, ni què fot allà. Fins
i tot a "Viva Zapata" ens el trobem. Però, a més de la de Beatty, hi
ha dos pelis que parlen més explícitament de l'etapa mexicana de Reed, abans
d'anar-se'n a fer de testimoni privilegiat de la revolució boltxevic. Una és "México
insurgente", de Paul Leduc, mexicana, del 1970, de la que un altre dia us
en passo un tros; l'altra aquesta de la que us posaré els darrers minuts: MEKSIKA V OGNE –aquí "Campanas rojas"–,
dirigida pel soviètic SERGEI BONDARCHUK el 1981. El final és curiosíssim;
ja veureu.
No han passat més que un mica més de dos anys i ja em trobo moltissima
gent que no sap que és el que vàrem tenir tota la vida com a veïna, paret amb
paret. Encara que sembli insòlit moltíssims assidus de la Reina no saben què
era aquella institució que teníem al costat i que era carn de memòria urbana,
un meublé mitic digne de que Serrat li dediqués una cançó i tot i li fos
dedicada una pel.lícula. Doncs per fer memòria us poso algun moment de LA
CASITA BLANCA, de CARLES BALAGUÉ (2002), per a que veieu com era per dintre i
per a que us expliquin –amb dramatització inclosa– el cèlebre assalt de que va
ser objecte per part d'en Josep Lluís Facerías i el seu grup de maquis urbà
anarquista de Barcelona, un episodi que sempre apareix directament o
indirectament al.ludit al cinema negre fet a Barcelona els anys 50 i 60.
He preparat diversos fragments de la que per mi és la pel.lícula més
representativa d'allò que es coneix com a cinema de la transició, és a dir
cinema que es va fer en un moment en que alguns gilipolles com jo ens vàrem
creure que hi hauria un veritable canvi polític a Espanya, i no la merda que
tenim. Està molt bé, no sols perquè és una mena de balanç de com estava el país
en el moment de morir Franco, i de les il.lusions que s'havien despertat, sinó
sobre tot perquè el que la pel.lícula il.lustra dues qüestions clàssiques en
antropologia religiosa: l'estructura d'un ritus de pas i els processos de
conversió. Va d'un pavo que encarna el personatge central del cinema franquista
–despolititzat, masclista, sense cap inquietud que no fos la de lligar a la
costa...– que se'n va de pont a Marbella en moto. Pel camí va descobrir el que
hi ha i el seu viatge és un autèntic viatge a Damasc, en el que pren consciència
de la seva pròpia realitat com a treballador. No és casual que en JUAN ANTONIO
BARDEM triï com a protagonista qui millor encarna el landisme, que no podia ser
un altre que ALFREDO LANDA mateix. La peli és diu EL PUENTE, és de 1976, i està
molt, però que molt bé. Us en faré un sortit de seqüències.
Ara me n'adono
que ens està sortint un programa massa modern. No pot faltar el nostre habitual
acte de respecte i reconeixement als clàssics. Doncs, en aquesta línia, THE SCARLET EMPRESS, una de les grandeses que
va fer JOSEF VON STERNBERG amb la gran MARLENE DIETRICH. És de 1934.
Tampoc pot faltar el nostre recó cutre-bizarro. Dijous toca EL VAMPIRO Y
EL SEXO, de l'inefable RENÉ CARDONA, de 1968. A alguns països la censura va
obligar canviar el títol i li van posar "Santo en el tesoro de
Drácula". Imagineu-vos. Bé, realment ja us dic que no podeu.
Una coproducció franco - brasilera que va guanya la Palma d'Or a Cannes
el 1959. És una recreació del mite de la baixada d'Orfeo als inferns en busca
d' Eurídice ambientada en el carnaval de Rio. Una pel.lícula a revisitar.
Immortals els dos temes de la pel.licula, "A felicidade", de Antonio
Carlos Jobim, i "Manha de carnaval", de Luis Bonfá. La pel.lícula
està basada en la "Orfeu da Conceição", del no menys gran Vinícius de
Moraes. La pel.lícula es diu ORFEU NEGRO i la va dirigit MARCEL CAMUS.
I parlant de carnaval... L'altra dia em mirava IMAGINACIÓN RADICAL, de MARCELO
EXPÓSITO (2004), i em trobava un autèntic resum de les tesis en que es
fonamenta l'artivisme i el procés de carnavalització i festivalització de la
protesta que va arrencar de manera generalitzada a partir dels moviments
antiglobalització de finals dels 90. Està clar que tinc les meves reserves,
però mereix la pena fer-li un cop d'ull a la expressió en vídeo del sustent
teòric d'aquesta mena de tendències, de les que aquí n'hem tingut més d'una
expressió i que han motivat un bon grapat de discussions polítiques.
Segur que compartim un cert rebuig gairebé automàtic per la comèdia
romàntica, probablement el gènere cinematogràfic amb una valoració més baixa,
associat com està a cert tipus de pel.lícules que podríem anomenar tontes. Ara
bé, hem de mirar ser justos i reconèixer el valor d'alguns d'aquests films, que
mereixen ser rescatats de la crema a que alguns sotmeteren aquest tipus de
cinema. Una d'aquestes expressions que dignifiquen el gènere –si més no des del
meu punt de vista– és ETERNAL SUNSHINE, dirigida per MICHEL GONDRY, amb CHARLIE
KAUFFMAN de guionista i JIM CARREY i KATE WINSLET de protaes; del 2004. De
banda de la valoració crítica en sí, hi ha una cosa que em va de perles per una
cosa que he estat explicant a classe aquests dies, arrel de que una noia de
classe, quan em dedicava a resumir la sociologia religiosa de Durkheim, em va
demanar en què consistia aquesta determinant vida social de la que parlaven
quan ens trobàvem sols. Aleshores vaig mirar de fer-li veure fins quin punt són
aquests moments aquells en els que som més radicalment socials. Ningú està mai
sol, perquè quan estàs sols estàs amb un grapat d'absències, de gent invisible
que apareix sols per tu quan no hi ha ningú més. És quan recordem i quan somiem
que podem experimentar aquesta vivència radical de fins quin punt, com diu la
cançó d'en Silvio Rodríguez, habitem aquell espai en que no hi ets. Doncs
aquesta comèdia romàntica gens tonta en parla. Parla de la nostra intensa vida
social quan ens quedem aparent a soles... i en
pensem.
L'altra dia vaig veure a la Filmo LA GUERRE EST DECLARÉE, de VALÉRIE
DONZELLI (2011). És una miqueta dramón, però te moments potents, entre d'altres
un en el que la música que sona és justament el tema d' "Orfeu Negro"
en versió simfònica.
Tot això i els habituals extres inimaginables. Us hi esperem.
