dimarts, 2 d’abril de 2013

ESCOPOFÍLIA - Dijous, 4/4/2013


Vinga, som-hi. Una altra Escopo aquest dijous. D'entrada, BEPPIE, un altre treball magnífic del meu venerat JOHAN VAN DER KEUKEN (1965), del que poc ens falta per haver cobert la major part de la seva filmografia al llarg d'aquests deu anys de Reina. És pura poesia. La tasca de càmera com a dansa i com a lírica. El que us porto dijous són els ulls d'una criatura de 10 anys a la que la càmera mira perquè ella és la metàfora perfecte i encarnada de la càmera que la pròpia càmera que la mira. Estic del tot convençut que en Víctor Érice es va inspirar en la nena d'aquesta pel.lícula a l'hora de triar l'Ana Torrent per a "El espíritu de la colmena". No és sols que mira igual: és que du el mateix pentinat i tot. Un dia m'agradaria parlar amb aquest home i fer-li confessar el deute extraordinari que te amb Van der Keuken, del que assumeix una bona part del seu esperit. No n'he trobat referències a aquest parentiu entre aquests dos cinemes, però jo el trobo descarat. Mirem aquest curtmetratge i ja em direu si sí o no.

Després, més curiositats. Ja sabeu el que em fascina la història de John Reed, el fundador del partit comunista nord-americà. Si recordeu ja us vaig passar algun fragment de "Reds", de Warrem Beatty, del 1981. Abans d'aquesta pel.lícula havien hagut diverses referències a la figura de Reed. De fet, hi ha un fotimé de pelis sobre la revolució mexicana en les que apareix pel mig un periodista gringo, que sovint no se'ns explica ni qui és, ni què fot allà. Fins i tot a "Viva Zapata" ens el trobem. Però, a més de la de Beatty, hi ha dos pelis que parlen més explícitament de l'etapa mexicana de Reed, abans d'anar-se'n a fer de testimoni privilegiat de la revolució boltxevic. Una és "México insurgente", de Paul Leduc, mexicana, del 1970, de la que un altre dia us en passo un tros; l'altra aquesta de la que us posaré els darrers minuts: MEKSIKA V OGNE –aquí "Campanas rojas"–, dirigida pel soviètic SERGEI BONDARCHUK el 1981. El final és curiosíssim; ja veureu.

No han passat més que un mica més de dos anys i ja em trobo moltissima gent que no sap que és el que vàrem tenir tota la vida com a veïna, paret amb paret. Encara que sembli insòlit moltíssims assidus de la Reina no saben què era aquella institució que teníem al costat i que era carn de memòria urbana, un meublé mitic digne de que Serrat li dediqués una cançó i tot i li fos dedicada una pel.lícula. Doncs per fer memòria us poso algun moment de LA CASITA BLANCA, de CARLES BALAGUÉ (2002), per a que veieu com era per dintre i per a que us expliquin –amb dramatització inclosa– el cèlebre assalt de que va ser objecte per part d'en Josep Lluís Facerías i el seu grup de maquis urbà anarquista de Barcelona, un episodi que sempre apareix directament o indirectament al.ludit al cinema negre fet a Barcelona els anys 50 i 60.

He preparat diversos fragments de la que per mi és la pel.lícula més representativa d'allò que es coneix com a cinema de la transició, és a dir cinema que es va fer en un moment en que alguns gilipolles com jo ens vàrem creure que hi hauria un veritable canvi polític a Espanya, i no la merda que tenim. Està molt bé, no sols perquè és una mena de balanç de com estava el país en el moment de morir Franco, i de les il.lusions que s'havien despertat, sinó sobre tot perquè el que la pel.lícula il.lustra dues qüestions clàssiques en antropologia religiosa: l'estructura d'un ritus de pas i els processos de conversió. Va d'un pavo que encarna el personatge central del cinema franquista –despolititzat, masclista, sense cap inquietud que no fos la de lligar a la costa...– que se'n va de pont a Marbella en moto. Pel camí va descobrir el que hi ha i el seu viatge és un autèntic viatge a Damasc, en el que pren consciència de la seva pròpia realitat com a treballador. No és casual que en JUAN ANTONIO BARDEM triï com a protagonista qui millor encarna el landisme, que no podia ser un altre que ALFREDO LANDA mateix. La peli és diu EL PUENTE, és de 1976, i està molt, però que molt bé. Us en faré un sortit de seqüències.

Ara me n'adono que ens està sortint un programa massa modern. No pot faltar el nostre habitual acte de respecte i reconeixement als clàssics. Doncs, en aquesta línia, THE SCARLET EMPRESS, una de les grandeses que va fer JOSEF VON STERNBERG amb la gran MARLENE DIETRICH. És de 1934.

Tampoc pot faltar el nostre recó cutre-bizarro. Dijous toca EL VAMPIRO Y EL SEXO, de l'inefable RENÉ CARDONA, de 1968. A alguns països la censura va obligar canviar el títol i li van posar "Santo en el tesoro de Drácula". Imagineu-vos. Bé, realment ja us dic que no podeu.

Una coproducció franco - brasilera que va guanya la Palma d'Or a Cannes el 1959. És una recreació del mite de la baixada d'Orfeo als inferns en busca d' Eurídice ambientada en el carnaval de Rio. Una pel.lícula a revisitar. Immortals els dos temes de la pel.licula, "A felicidade", de Antonio Carlos Jobim, i "Manha de carnaval", de Luis Bonfá. La pel.lícula està basada en la "Orfeu da Conceição", del no menys gran Vinícius de Moraes. La pel.lícula es diu ORFEU NEGRO i la va dirigit MARCEL CAMUS.

I parlant de carnaval... L'altra dia em mirava IMAGINACIÓN RADICAL, de MARCELO EXPÓSITO (2004), i em trobava un autèntic resum de les tesis en que es fonamenta l'artivisme i el procés de carnavalització i festivalització de la protesta que va arrencar de manera generalitzada a partir dels moviments antiglobalització de finals dels 90. Està clar que tinc les meves reserves, però mereix la pena fer-li un cop d'ull a la expressió en vídeo del sustent teòric d'aquesta mena de tendències, de les que aquí n'hem tingut més d'una expressió i que han motivat un bon grapat de discussions polítiques.

Segur que compartim un cert rebuig gairebé automàtic per la comèdia romàntica, probablement el gènere cinematogràfic amb una valoració més baixa, associat com està a cert tipus de pel.lícules que podríem anomenar tontes. Ara bé, hem de mirar ser justos i reconèixer el valor d'alguns d'aquests films, que mereixen ser rescatats de la crema a que alguns sotmeteren aquest tipus de cinema. Una d'aquestes expressions que dignifiquen el gènere –si més no des del meu punt de vista– és ETERNAL SUNSHINE, dirigida per MICHEL GONDRY, amb CHARLIE KAUFFMAN de guionista i JIM CARREY i KATE WINSLET de protaes; del 2004. De banda de la valoració crítica en sí, hi ha una cosa que em va de perles per una cosa que he estat explicant a classe aquests dies, arrel de que una noia de classe, quan em dedicava a resumir la sociologia religiosa de Durkheim, em va demanar en què consistia aquesta determinant vida social de la que parlaven quan ens trobàvem sols. Aleshores vaig mirar de fer-li veure fins quin punt són aquests moments aquells en els que som més radicalment socials. Ningú està mai sol, perquè quan estàs sols estàs amb un grapat d'absències, de gent invisible que apareix sols per tu quan no hi ha ningú més. És quan recordem i quan somiem que podem experimentar aquesta vivència radical de fins quin punt, com diu la cançó d'en Silvio Rodríguez, habitem aquell espai en que no hi ets. Doncs aquesta comèdia romàntica gens tonta en parla. Parla de la nostra intensa vida social quan ens quedem aparent a soles... i en pensem.

L'altra dia vaig veure a la Filmo LA GUERRE EST DECLARÉE, de VALÉRIE DONZELLI (2011). És una miqueta dramón, però te moments potents, entre d'altres un en el que la música que sona és justament el tema d' "Orfeu Negro" en versió simfònica.

Tot això i els habituals extres inimaginables. Us hi esperem.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch