Vaig explicar-vos
com, a la nostra pròpia societat i demostrant la vigència dels ritus de pas,
tot i que disfressats, els personatges als que presentem atribuint-los
participis d'actiu són en realitat autèntics exemples d'allò que, seguint Van
Gennep i Victor Turner, anomenem éssers liminals, és a dir transeünts rituals
ubicats en la fase de llindar d'un dilatadíssim passatge ritual. Vaig
oferir-vos el cas dels amants, dels adolescents i dels immigrants i vaig
aturar-nos en aquests darrers perquè, a més, em permetien una il.lustració de
la diferència entre perspectives sociològiques i socio-lògiques.
Recordeu que vaig
explicar-vos com els dos grans referents de l'antropologia social europea van
abordar la qüestió de les classificacions totèmiques i el paper privilegiat que
en elles mereixien determinats animals o vegetals. Com se sap, Radcliffe-Brown
havia defensat que les espècies totèmiques arribaven seu rang per la
contribució estratègica que feien al manteniment de l'estabilitat social,
encara que fos per raons tan elementals com les alimentàries. És a dir, el
privilegi de què gaudien unes i no altres espècies naturals en la taxonomia
totèmica i el tracte ritual que imposaven es corresponien amb la contribució
que cabia atribuir al sosteniment de l'ordre social, encara que fos a través
del seu paper en la dieta bàsica de la qual aquesta comunitat que els
totemizaba depenia. Davant d'aquesta presumpció, Lévi-Strauss va sostenir que
els animals totèmics ho eren més aviat pel paper que jugaven com a operadors
simbòlics, adaptats de l'observació de l'entorn per a fins especulatius, és a
dir com a objectes a disposició d'un pensament que els feia servir per a
determinades operacions conceptuals, com podrien ser les de fer concebible el
pas de la natura a la cultura, per exemple. Així, si des de la perspectiva de
l'estructural-funcionalisme dels elements de la natura, els animals o vegetals
totèmics eren "bons per menjar", la interpretació estructuralista els
reconeixia essencialment com "bons per pensar".
Ambdues postures
pertanyen igualment a l'herència teòrica d'Émile Durkheim, encara que una
d'elles-la estructural-funcionalista de Radcliffe-Brown-ho fos als seus èmfasi
més sociologistes-els que van trobar el seu culminació en Les formes elementals
de la vida religiosa- , mentre la segon-l'estructuralista de
Lévi-Strauss-portés fins a les últimes conseqüències alguna de les intuïcions
intel.lectualistes contingudes en el text sobre les classificacions primitives
que va escriure amb en Marcel Mauss. Per dir-ho d'una altra manera, la funció
que alguna cosa -el que sigui- compleix al servei de la preservació i el
manteniment d'una organització de la societat no és incompatible amb les
tasques que li assigna a aquesta mateixa entitat l'activitat reflexiva de
l'ésser humà en vista a fer intel.ligible el món en què viu.
És aquí on
contrasten dues accepcions del terme funció. Una entitat determinada pot
complir una funció en el sentit organicista -que és el que adopta
Radcliffe-Brown-, és a dir en el de la tasca productiva i dinàmica que un òrgan
donat porta a terme al servei del bon funcionament d'una determinada morfologia
estructural. Però també pot complir una funció en el sentit lògic-matemàtic, és
a dir com a relació entre variables mútuament dependents en el pla formal. És el que vaig explicar-vos que
era la funció simbòlica, que remet a un determinat tipus d'operacions la tasca,
exercida des de l'inconscient, és la d'imposar formes donades a continguts
qualssevol, amb l'objectiu no de remetre uns fets a les seves causes
objectives, sinó més aviat de articular-los en una totalitat congruent i
significativa, organitzar-los de manera que el producte final permeti integrar
dades contradictòries, ordenar experiències fragmentàries poc o gens formulades,
objectivar sentiments confusos, etc.
Per descomptat
que la funció orgànica i la funció simbòlica no són incompatibles. Un objecte
del món perceptible pot ser útil, i fins i tot fonamental, en ordre al
manteniment d'una determinada estructura social, gràcies al seu paper en el pla
tecnoecológico i tecnoeconòmic, i al mateix temps convertir-se en un instrument
al servei de la intel.ligibilitat de l'experiència. Recordeu-vos del exemple
que vaig posar a classe llegint Lévi-Strauss i el que deia sobre la possibilitat
que en una mateixa consciència convisquin, de manera no excloent i fins
complementària, l'atribució de les causes d'una guerra als avatars d'un procés
d'emancipació nacional ia les maquinacions dels traficants de armes, és a dir
al mateix temps a motivacions d'ordre simbòlic-identitari i estrictament
materials.
Centrant-me en
l'exemple que us proposava, l'immigrant
és no només peça fonamental d'un sistema de producció basat en l'explotació
humana o una garantia per al relleu generacional, sinó un autèntic personatge
conceptual. És a partir d'aquí que l'immigrant pot assumir el seu paper
no només com garant de la renovació demogràfica o mà d'obra vulnerabilitzada al
servei d'una estratègica economia informal, sinó també com a artefacte
simbòlic-conceptual. Això no qüestiona que l'anomenat "fenomen de la
immigració" sigui sobretot un fenomen d'explotació, alhora que una nova
prova de la dependència que les societats urbanes i industrials tenen respecte
dels contingents de joves que no poden deixar de atreure des de fora, però si
que contribueix a explicar per què aquest rol objectiu de la immigració i els
immigrants en relació amb les demandes del mercat laboral i de la lògica
demogràfica tingui tan poca audiència, mereixi tan escassa rellevància pública,
si es el compara amb la que obtenen altres arguments molt més eteris en els
mitjans de comunicació, els discursos institucionals, els pronunciaments
militants de qualsevol signe o les apreciacions populars. D'esquena a les dades
objectives, veiem prevaler per sobre de tot consideracions morals que remeten a
aquest ordre de l'univers que, per bé o per mal, el Immigrant en funcions
d'operador simbòlic i personatge amb conceptual posa en qüestió.
Ara bé, no hi ha
res d'incompatible entre la funció socioeconòmica de l'immigrant i aquella
altra que el col · loca entre cometes per posar-lo a significar. L'immigrant acompleix una altra funció també d’ordre
lògico-simbòlic. Ara el trànsit de l’immigrant com a producte social a
l’immigrant com a producte cognitiu es duu a terme fent d’ell un operador
simbòlic, la funció del qual és encarnar un pont entre instàncies
irreconciliables i incomunicades, però que ell permet percebre com fent
contacte i, en conseqüència, provocant una mena de curtcircuit en el sistema
social. En efecte, l’anomenat immigrant
és un estrany, però conviu amb nosaltres. És al costat, però d’alguna forma
se’l percep com d’un altre món.
L’ambigüitat i la
indefinició de l’immigrant són idònies per a donar a pensar tot allò que la
societat pot percebre com aliè, però instal·lat en el seu propi interior. És a
dins, però alguna cosa o molt d’ell -depèn- roman encara fora. És aquí, però
d’alguna manera és imaginat romanent encara allà,
en un altre lloc. O, millor, no hi és de fet en cap dels dos indrets, sinó com
atrapat en el trajecte entre ambdós, com si una mena de maledicció l’hagués
deixat vagant sense solució de continuïtat entre el seu origen i el seu destí.
L’immigrant és condemnat a habitar a perpetuïtat la fase liminar d’un ritu de
passatge, aquest espai que, com escrivia Victor Turner, fa
d’aquell que la travessa algú que “no és ni una cosa ni l’altra”, però que pot
ser simultàniament les dues condicions entre les quals transita -d’aquí, de fora-, encara que mai d’una forma integral. Ha perdut les seves
senyes d’identitat, però encara no ha rebut plenament les de l’iniciat. La
figura de l’immigrant, posada d’aquesta manera “entre cometes”, encarna una
contradicció estructural, en què dues posicions socio-lògiques antagòniques
(proper-llunyà, veí-foraster) es confonen. Conceptualment, apareix emparentat
amb les imatges anàlogues del traïdor, de l’espia o, en la metàfora
organicista, del cos estrany que cal extreure, del virus, del germen nociu, o,
pel seu creixement desmesurat i sense control, de la lesió cancerígena. Per
aquesta causa, l’immigrant no sols és considerat ell mateix brut, sinó vehicle
de representació de tot allò contaminant i perillós. És per tot això que no
sorprèn l’ús paradoxal d’un participi actiu o de present -immigrant- per designar
algú que no està desplaçant-se sinó que ha esdevingut o esdevindrà sedentari, i
al que per tant hauria d’aplicar-se’l un participi passat o passiu, immigrat. També això explica que
l’immigrant pugui ser-ho “de segona o tercera generació”, ja que la “tara” dels
pares s’ha heretat i, a la manera d’una mena de pecat original, ha impregnat
generacions posteriors.
Aquesta condició
classificatòriament anòmala de l'anomenat immigrant faria d’ell un exemple
d’allò que veurem més
endavant que Mary Douglas
analitzava en el seus estudis sobre la relació entre les irregularitats
taxonòmiques i la percepció social dels riscos morals, així com les dilucidacions
conseqüents a propòsit de la contaminació i la impuresa. L’immigrant sols
podria veure resolta la paradoxa lògica que incorpora -una cosa de fora que és dins- a la llum d’una representació normativa de la que, en el
fons, ell resultaria ser el garant últim. És un monstre, car és una cosa que no pot ser, excepció del que es
representa com l’ordre natural de la societat, ésser afectat per tot un seguit
de desmesures o bé de carències respecte d’allò que s’entén que són els
atributs de la normalitat ciutadana. En la ciutat, univers de la hibridació
generalitzada, l’únic al que se’l reconeix com a híbrid és justament a ell, com
les sirenes o els centaures, un ésser mig-mig.
La seva existència és aleshores la d’un error, un accident que no esmena el
sistema social en vigor, constituït pels autodenominats autòctons, sinó que,
negant-lo, li brinda l’oportunitat de confirmar-se. Ho fa operant a la manera
d’un mecanisme mnemotètic, que evoca la veritat vetllada i anterior de la
societat, el que era i és en realitat, exemplarment, en una normalitat que la
intrusió de l’estrany revalida, encara que impossibiliti provisionalment la
seva emergència. En resum, el marcat com a immigrant
li permet a la ciutat pensar els seus desarrengaments -fragmentacions,
desordres, descoratjaments, descomposicions- com el resultat contingent d’una
presència aberrant que cal eradicar: la seva pròpia.
