dissabte, 27 d’abril de 2013

L'immigrant com a personatge liminoidal i com a monstre. Antropologia religiosa - Classe del 22/4/13 -

Vaig explicar-vos com, a la nostra pròpia societat i demostrant la vigència dels ritus de pas, tot i que disfressats, els personatges als que presentem atribuint-los participis d'actiu són en realitat autèntics exemples d'allò que, seguint Van Gennep i Victor Turner, anomenem éssers liminals, és a dir transeünts rituals ubicats en la fase de llindar d'un dilatadíssim passatge ritual. Vaig oferir-vos el cas dels amants, dels adolescents i dels immigrants i vaig aturar-nos en aquests darrers perquè, a més, em permetien una il.lustració de la diferència entre perspectives sociològiques i socio-lògiques.

Recordeu que vaig explicar-vos com els dos grans referents de l'antropologia social europea van abordar la qüestió de les classificacions totèmiques i el paper privilegiat que en elles mereixien determinats animals o vegetals. Com se sap, Radcliffe-Brown havia defensat que les espècies totèmiques arribaven seu rang per la contribució estratègica que feien al manteniment de l'estabilitat social, encara que fos per raons tan elementals com les alimentàries. És a dir, el privilegi de què gaudien unes i no altres espècies naturals en la taxonomia totèmica i el tracte ritual que imposaven es corresponien amb la contribució que cabia atribuir al sosteniment de l'ordre social, encara que fos a través del seu paper en la dieta bàsica de la qual aquesta comunitat que els totemizaba depenia. Davant d'aquesta presumpció, Lévi-Strauss va sostenir que els animals totèmics ho eren més aviat pel paper que jugaven com a operadors simbòlics, adaptats de l'observació de l'entorn per a fins especulatius, és a dir com a objectes a disposició d'un pensament que els feia servir per a determinades operacions conceptuals, com podrien ser les de fer concebible el pas de la natura a la cultura, per exemple. Així, si des de la perspectiva de l'estructural-funcionalisme dels elements de la natura, els animals o vegetals totèmics eren "bons per menjar", la interpretació estructuralista els reconeixia essencialment com "bons per pensar".
           
Ambdues postures pertanyen igualment a l'herència teòrica d'Émile Durkheim, encara que una d'elles-la estructural-funcionalista de Radcliffe-Brown-ho fos als seus èmfasi més sociologistes-els que van trobar el seu culminació en Les formes elementals de la vida religiosa- , mentre la segon-l'estructuralista de Lévi-Strauss-portés fins a les últimes conseqüències alguna de les intuïcions intel.lectualistes contingudes en el text sobre les classificacions primitives que va escriure amb en Marcel Mauss. Per dir-ho d'una altra manera, la funció que alguna cosa -el que sigui- compleix al servei de la preservació i el manteniment d'una organització de la societat no és incompatible amb les tasques que li assigna a aquesta mateixa entitat l'activitat reflexiva de l'ésser humà en vista a fer intel.ligible el món en què viu.

És aquí on contrasten dues accepcions del terme funció. Una entitat determinada pot complir una funció en el sentit organicista -que és el que adopta Radcliffe-Brown-, és a dir en el de la tasca productiva i dinàmica que un òrgan donat porta a terme al servei del bon funcionament d'una determinada morfologia estructural. Però també pot complir una funció en el sentit lògic-matemàtic, és a dir com a relació entre variables mútuament dependents en el  pla formal. És el que vaig explicar-vos que era la funció simbòlica, que remet a un determinat tipus d'operacions la tasca, exercida des de l'inconscient, és la d'imposar formes donades a continguts qualssevol, amb l'objectiu no de remetre uns fets a les seves causes objectives, sinó més aviat de articular-los en una totalitat congruent i significativa, organitzar-los de manera que el producte final permeti integrar dades contradictòries, ordenar experiències fragmentàries poc o gens formulades, objectivar sentiments confusos, etc.

Per descomptat que la funció orgànica i la funció simbòlica no són incompatibles. Un objecte del món perceptible pot ser útil, i fins i tot fonamental, en ordre al manteniment d'una determinada estructura social, gràcies al seu paper en el pla tecnoecológico i tecnoeconòmic, i al mateix temps convertir-se en un instrument al servei de la intel.ligibilitat de l'experiència. Recordeu-vos del exemple que vaig posar a classe llegint Lévi-Strauss i el que deia sobre la possibilitat que en una mateixa consciència convisquin, de manera no excloent i fins complementària, l'atribució de les causes d'una guerra als avatars d'un procés d'emancipació nacional ia les maquinacions dels traficants de armes, és a dir al mateix temps a motivacions d'ordre simbòlic-identitari i estrictament materials.

Centrant-me en l'exemple que us proposava,  l'immigrant és no només peça fonamental d'un sistema de producció basat en l'explotació humana o una garantia per al relleu generacional, sinó un autèntic personatge conceptual.  És a partir d'aquí que l'immigrant pot assumir el seu paper no només com garant de la renovació demogràfica o mà d'obra vulnerabilitzada al servei d'una estratègica economia informal, sinó també com a artefacte simbòlic-conceptual. Això no qüestiona que l'anomenat "fenomen de la immigració" sigui sobretot un fenomen d'explotació, alhora que una nova prova de la dependència que les societats urbanes i industrials tenen respecte dels contingents de joves que no poden deixar de atreure des de fora, però si que contribueix a explicar per què aquest rol objectiu de la immigració i els immigrants en relació amb les demandes del mercat laboral i de la lògica demogràfica tingui tan poca audiència, mereixi tan escassa rellevància pública, si es el compara amb la que obtenen altres arguments molt més eteris en els mitjans de comunicació, els discursos institucionals, els pronunciaments militants de qualsevol signe o les apreciacions populars. D'esquena a les dades objectives, veiem prevaler per sobre de tot consideracions morals que remeten a aquest ordre de l'univers que, per bé o per mal, el Immigrant en funcions d'operador simbòlic i personatge amb conceptual posa en qüestió.

Ara bé, no hi ha res d'incompatible entre la funció socioeconòmica de l'immigrant i aquella altra que el col · loca entre cometes per posar-lo a significar. L'immigrant acompleix una altra funció també d’ordre lògico-simbòlic. Ara el trànsit de l’immigrant com a producte social a l’immigrant com a producte cognitiu es duu a terme fent d’ell un operador simbòlic, la funció del qual és encarnar un pont entre instàncies irreconciliables i incomunicades, però que ell permet percebre com fent contacte i, en conseqüència, provocant una mena de curtcircuit en el sistema social. En efecte, l’anomenat immigrant és un estrany, però conviu amb nosaltres. És al costat, però d’alguna forma se’l percep com d’un altre món.

L’ambigüitat i la indefinició de l’immigrant són idònies per a donar a pensar tot allò que la societat pot percebre com aliè, però instal·lat en el seu propi interior. És a dins, però alguna cosa o molt d’ell -depèn- roman encara fora. És aquí, però d’alguna manera és imaginat romanent encara allà, en un altre lloc. O, millor, no hi és de fet en cap dels dos indrets, sinó com atrapat en el trajecte entre ambdós, com si una mena de maledicció l’hagués deixat vagant sense solució de continuïtat entre el seu origen i el seu destí. L’immigrant és condemnat a habitar a perpetuïtat la fase liminar d’un ritu de passatge, aquest espai que, com escrivia Victor Turner, fa d’aquell que la travessa algú que “no és ni una cosa ni l’altra”, però que pot ser simultàniament les dues condicions entre les quals transita -d’aquí, de fora-, encara que mai d’una forma integral. Ha perdut les seves senyes d’identitat, però encara no ha rebut plenament les de l’iniciat. La figura de l’immigrant, posada d’aquesta manera “entre cometes”, encarna una contradicció estructural, en què dues posicions socio-lògiques antagòniques (proper-llunyà, veí-foraster) es confonen. Conceptualment, apareix emparentat amb les imatges anàlogues del traïdor, de l’espia o, en la metàfora organicista, del cos estrany que cal extreure, del virus, del germen nociu, o, pel seu creixement desmesurat i sense control, de la lesió cancerígena. Per aquesta causa, l’immigrant no sols és considerat ell mateix brut, sinó vehicle de representació de tot allò contaminant i perillós. És per tot això que no sorprèn l’ús paradoxal d’un participi actiu o de present -immigrant­- per designar algú que no està desplaçant-se sinó que ha esdevingut o esdevindrà sedentari, i al que per tant hauria d’aplicar-se’l un participi passat o passiu, immigrat. També això explica que l’immigrant pugui ser-ho “de segona o tercera generació”, ja que la “tara” dels pares s’ha heretat i, a la manera d’una mena de pecat original, ha impregnat generacions posteriors.

Aquesta condició classificatòriament anòmala de l'anomenat immigrant faria d’ell un exemple d’allò que veurem més endavant que Mary Douglas analitzava en el seus estudis sobre la relació entre les irregularitats taxonòmiques i la percepció social dels riscos morals, així com les dilucidacions conseqüents a propòsit de la contaminació i la impuresa. L’immigrant sols podria veure resolta la paradoxa lògica que incorpora -una cosa de fora que és dins- a la llum d’una representació normativa de la que, en el fons, ell resultaria ser el garant últim. És un monstre, car és una cosa que no pot ser, excepció del que es representa com l’ordre natural de la societat, ésser afectat per tot un seguit de desmesures o bé de carències respecte d’allò que s’entén que són els atributs de la normalitat ciutadana. En la ciutat, univers de la hibridació generalitzada, l’únic al que se’l reconeix com a híbrid és justament a ell, com les sirenes o els centaures, un ésser mig-mig. La seva existència és aleshores la d’un error, un accident que no esmena el sistema social en vigor, constituït pels autodenominats autòctons, sinó que, negant-lo, li brinda l’oportunitat de confirmar-se. Ho fa operant a la manera d’un mecanisme mnemotètic, que evoca la veritat vetllada i anterior de la societat, el que era i és en realitat, exemplarment, en una normalitat que la intrusió de l’estrany revalida, encara que impossibiliti provisionalment la seva emergència. En resum, el marcat com a immigrant li permet a la ciutat pensar els seus desarrengaments -fragmentacions, desordres, descoratjaments, descomposicions- com el resultat contingent d’una presència aberrant que cal eradicar: la seva pròpia.

[La fotografia l'he pres de jmdinh.net/]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch