Robert Hertz i la seva esposa, Alice Bauer
Comentari per els estudiants d'Antropologia Religiosa, enviat el 24 de març de 2013
Robert Hertz, la mort i la mà dreta
Manuel Delgado
Fins ara el que
us he anat tractant d'explicar és el que he definit com la "base de la
pizza" de les ciències socials de la religió que han adoptat una
perspectiva sociologista, el que equival als rudiments de la sociologia
religiosa d'Émile Durkheim. A aquesta classe vaig subratllar-vos la importància
del pas d'aquesta sociologia a l'antropologia, és a dir a la perspectiva
comparativista i empírica de la nostra disciplina. Aquest pas reclama ressaltar
la importància d'autors que van acompanyar el mestre Durkheim a les pàgines de
l'Année Sociologique i que van desenvolupar una sensibilitat davant els fenòmens
socioreligosos ja pràcticament etnològica.
És a dir, no és
per força en l'obra d'Émile Durkheim on haurien de cercar-se les peces més
precioses de l'escola durkheimniana, si més no pels antropòlegs. El que us he
repetit: les millors idees de Durkheim no les va tenir ell. Segurament no
erraríem si descobrissin en els entorns del gran mestre, nodrint-se de
l'energia que desprenia el seu lideratge, autors i obres que van gosar
d'anar-hi més enllà d'on Durkheim estava en condicions d'acompanyar-los. Passen
aparentment com a deixebles, però procuraren joies de pensament indiscutibles,
plenes de premonicions, bellament escrites, i a favor de la frescor i la precocitat
de les quals el temps ho ha fet altra cosa que treballar. Els seus noms són,
entre altres, Robert Hertz, Henri Hubert, H. Beuchat i, sens dubte, aquell que
va saber aplegar-los entorn seu i infondre'ls-hi la seva forma de donar amb les
coses, Marcel Mauss. En parlarem abundantment d'ell més endavant. D'aquest
context, el milieu que conformaven els deixebles de Durkheim a finals del segle
XIX i principis del XX, en parla un llibre que us recomano sincerament: Caminos discordantes, de Joan Ramon Llobera
(Anagrama).
Aquesta classe
vaig aturar-me en particular en la figura de Robert Hertz, una de les víctimes
que entre els membres de l'escola durkheimniana va provocar la primera guerra
mundial. De Herz vaig fer-vos atención a una obra que tenim traduïda al castellà, que
és La muerte y la mano derecha
(Alianza), que són dos assajos: "Contribución a un estudio sobre la
representación colectiva de la muerte", publicat el 1905, sobre la
determinació social de les idees a propòsit de la mor i el més enllà, i
"La preeminencia de la mano derecha. Estudio sobre la polaridad
religiosa", publicat pòstumament el 1917, sobre la gènesi igualment social
de la preeminència de la mà dreta, de la que ha depès, en contra del que sovint
es pensa, la preeminència de l'hemisferi esquerra del cervell, i no a
l'inrevés. Aquest darrer text us l'adjunto en pdf com a lectura obligatòria.
Vaig aturar-me
una mica a parlar-vos de la meva interpretació de la sèrie "Lost",
sobre tot perquè prenia com a punt de partida justament l'assaig de Hertz sobre
els llocs intermedis entre la vida i la mort definitiva, un àmbit neutre en el
que el que li espera al difunt encara no s'ha acabat de dilucidar. Aquesta
espècie de vestíbul es correspon plenament amb una topografia del més enllà
abundantment registrada en diferents societats i èpoques i que establiria que,
en morir, l'individu duu a terme la seva trànsit a l'Altre Món en el que es
representa com un viatge, desplaçament o estada temporal, en el transcurs dels
quals s'haurà de sotmetre a proves o judicis dels que dependrà el seu futur en
la societat dels no-vius. Es tracta dels "períodes intermedis" dels
que Robert Hertz, en el seu clàssic sobre la representació social de la mort.
Un dia us en parlo d'alguns exemples, com ara el relatat al Pert em hru o llibre dels morts egipci o
nombroses ars moriendi medievals.
De banda d'això,
el que m'interessa de Robert Hertz és com n'és una prova de fins quin punt són
arbitràries les crítiques a l'organicisme social de Durkheim com
"conservador". Jo crec que arreu trobem evidències, de les que l'obra
de Hertz en seria una, de com els teòrics de l'Année Sociologique contemplaven
les societats travessades per tot tipus de fluctuacions, sacsades per
turbulències constants. De fet, ben al contrari, ja aquesta generació de
sociòlegs van apreciar com el divorci entre «societats fredes» i «societats
calents» -per emprar els termes suggerits per Lévi-Strauss- no es basa en el
fet que les primeres no coneguin la calor, sinó que senzillament no l'usen.
Durkheim i els seus companys en l'aventura de l'Année Sociologique -Mauss, Halbwachs,
Hertz, Beuchat, etc.- compartien la convicció que els fenòmens basats en la
fricció, la viscositat, la combustió o, en general, amb l'escalfament estaven
relacionats amb la irreversibilitat, però només en tant que fenòmens secundaris
o errors, és a dir sense atrevir-se a desmentir el principi d'una dinàmica -la
de l'època- que no podia deixar de creure en la reversibilitat dels processos
naturals, conscients com eren de la presència a tota vida social de tot tipus
d'erupcions, tumults i sismes. També els sistemes socials, com la vida en
general, depenen de les sacsejades que constantment els fan trontollar.
Un altre aspecte que permet distingir la manera com l'obra de Hertz se separa i millora el marc teòric durkheimnià és la manera com s'avença en l'apreciació de la importància dels sistemes classificatoris, més enllà de la dimensió estrictament funcional dels fets socials. Aquí tenim ja aquesta perspectiva socio-lògica que em permeto distingir de la merament sociològica.
Per cert, fa poc
vaig veure que l'editorial que porta a la Universidad de Cali el meu bon amic
-i un dia alumne- Pere Quintin, havia tret una cosa molt interessant i poc
coneguda de Robert Hertz. L'editorial es diu Archivos del Índice. El volum es
diu Etnografia, historia y ritual,
que conté un treball etnogràfic del mateix Hertz, “San Besse. Estudio de un
culto alpino”, reputat com el seu únic treball de camp, i “¿Revitalización o
continuidad en el ritual europeo? El caso de San Besse”, escrit pels
antropòlegs anglesos Jeremy MacClancy i Robert Parkin, que al 1994 tornen a
observar el mateix culte i a revisar l’etnografia de Hertz sobre el sant.
Aquests articles venen precedits d’un prefaci d’Alice Hertz, neta de Robert.
