dissabte, 29 d’agost del 2020

Robert Hertz, la mort i la mà dreta


Robert Hertz i la seva esposa, Alice Bauer

Comentari per els estudiants d'Antropologia Religiosa, enviat el 24 de març de 2013

Robert Hertz, la mort i la mà dreta
Manuel Delgado

Fins ara el que us he anat tractant d'explicar és el que he definit com la "base de la pizza" de les ciències socials de la religió que han adoptat una perspectiva sociologista, el que equival als rudiments de la sociologia religiosa d'Émile Durkheim. A aquesta classe vaig subratllar-vos la importància del pas d'aquesta sociologia a l'antropologia, és a dir a la perspectiva comparativista i empírica de la nostra disciplina. Aquest pas reclama ressaltar la importància d'autors que van acompanyar el mestre Durkheim a les pàgines de l'Année Sociologique i que van desenvolupar una sensibilitat davant els fenòmens socioreligosos ja pràcticament etnològica.

És a dir, no és per força en l'obra d'Émile Durkheim on haurien de cercar-se les peces més precioses de l'escola durkheimniana, si més no pels antropòlegs. El que us he repetit: les millors idees de Durkheim no les va tenir ell. Segurament no erraríem si descobrissin en els entorns del gran mestre, nodrint-se de l'energia que desprenia el seu lideratge, autors i obres que van gosar d'anar-hi més enllà d'on Durkheim estava en condicions d'acompanyar-los. Passen aparentment com a deixebles, però procuraren joies de pensament indiscutibles, plenes de premonicions, bellament escrites, i a favor de la frescor i la precocitat de les quals el temps ho ha fet altra cosa que treballar. Els seus noms són, entre altres, Robert Hertz, Henri Hubert, H. Beuchat i, sens dubte, aquell que va saber aplegar-los entorn seu i infondre'ls-hi la seva forma de donar amb les coses, Marcel Mauss. En parlarem abundantment d'ell més endavant. D'aquest context, el milieu que conformaven els deixebles de Durkheim a finals del segle XIX i principis del XX, en parla un llibre que us recomano sincerament: Caminos discordantes, de Joan Ramon Llobera (Anagrama).

Aquesta classe vaig aturar-me en particular en la figura de Robert Hertz, una de les víctimes que entre els membres de l'escola durkheimniana va provocar la primera guerra mundial. De Herz vaig fer-vos atención a una obra que tenim traduïda al castellà, que és La muerte y la mano derecha (Alianza), que són dos assajos: "Contribución a un estudio sobre la representación colectiva de la muerte", publicat el 1905, sobre la determinació social de les idees a propòsit de la mor i el més enllà, i "La preeminencia de la mano derecha. Estudio sobre la polaridad religiosa", publicat pòstumament el 1917, sobre la gènesi igualment social de la preeminència de la mà dreta, de la que ha depès, en contra del que sovint es pensa, la preeminència de l'hemisferi esquerra del cervell, i no a l'inrevés. Aquest darrer text us l'adjunto en pdf com a lectura obligatòria.

Vaig aturar-me una mica a parlar-vos de la meva interpretació de la sèrie "Lost", sobre tot perquè prenia com a punt de partida justament l'assaig de Hertz sobre els llocs intermedis entre la vida i la mort definitiva, un àmbit neutre en el que el que li espera al difunt encara no s'ha acabat de dilucidar. Aquesta espècie de vestíbul es correspon plenament amb una topografia del més enllà abundantment registrada en diferents societats i èpoques i que establiria que, en morir, l'individu duu a terme la seva trànsit a l'Altre Món en el que es representa com un viatge, desplaçament o estada temporal, en el transcurs dels quals s'haurà de sotmetre a proves o judicis dels que dependrà el seu futur en la societat dels no-vius. Es tracta dels "períodes intermedis" dels que Robert Hertz, en el seu clàssic sobre la representació social de la mort. Un dia us en parlo d'alguns exemples, com ara el relatat al Pert em hru o llibre dels morts egipci o nombroses ars moriendi medievals.

De banda d'això, el que m'interessa de Robert Hertz és com n'és una prova de fins quin punt són arbitràries les crítiques a l'organicisme social de Durkheim com "conservador". Jo crec que arreu trobem evidències, de les que l'obra de Hertz en seria una, de com els teòrics de l'Année Sociologique contemplaven les societats travessades per tot tipus de fluctuacions, sacsades per turbulències constants. De fet, ben al contrari, ja aquesta generació de sociòlegs van apreciar com el divorci entre «societats fredes» i «societats calents» -per emprar els termes suggerits per Lévi-Strauss- no es basa en el fet que les primeres no coneguin la calor, sinó que senzillament no l'usen. Durkheim i els seus companys en l'aventura de l'Année Sociologique -Mauss, Halbwachs, Hertz, Beuchat, etc.- compartien la convicció que els fenòmens basats en la fricció, la viscositat, la combustió o, en general, amb l'escalfament estaven relacionats amb la irreversibilitat, però només en tant que fenòmens secundaris o errors, és a dir sense atrevir-se a desmentir el principi d'una dinàmica -la de l'època- que no podia deixar de creure en la reversibilitat dels processos naturals, conscients com eren de la presència a tota vida social de tot tipus d'erupcions, tumults i sismes. També els sistemes socials, com la vida en general, depenen de les sacsejades que constantment els fan trontollar.

Un altre aspecte que permet distingir la manera com l'obra de Hertz se separa i millora el marc teòric durkheimnià és la manera com s'avença en l'apreciació de la importància dels sistemes classificatoris, més enllà de la dimensió estrictament funcional dels fets socials. Aquí tenim ja aquesta perspectiva socio-lògica que em permeto distingir de la merament sociològica.

Per cert, fa poc vaig veure que l'editorial que porta a la Universidad de Cali el meu bon amic -i un dia alumne- Pere Quintin, havia tret una cosa molt interessant i poc coneguda de Robert Hertz. L'editorial es diu Archivos del Índice. El volum es diu  Etnografia, historia y ritual, que conté un treball etnogràfic del mateix Hertz, “San Besse. Estudio de un culto alpino”, reputat com el seu únic treball de camp, i “¿Revitalización o continuidad en el ritual europeo? El caso de San Besse”, escrit pels antropòlegs anglesos Jeremy MacClancy i Robert Parkin, que al 1994 tornen a observar el mateix culte i a revisar l’etnografia de Hertz sobre el sant. Aquests articles venen precedits d’un prefaci d’Alice Hertz, neta de Robert.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch