Cap allà quan
eren els primers anys que donava classe– em va impressionar una sèrie que TV3
va encabir dins del seu programa més creatiu, ARSENAL. Es deia ATLAS i eren un
seguit de simfonies urbanes amb una banda sonora interessantíssima i que tenien
com a objecte diverses ciutats del món a les que un equip del programa havia
viatjat. El programa el dirigia MANUEL HUERGA –era la seva millor etapa– i el
guionista era un amic meu de jovenet, en JORDI BELTRÁN. Adorador de Dziga
Vertov, com sabeu, no podria deixar-me fascinar per aquesta aventura estètica,
que me’n recordo que vaig dur-me al Congrés d’Antropologia d’Alacant del 1987,
per a mostrar-lo a qui el volgués veure. Vaig arreplegar un penya i el vàrem
mirar plegats. El cas és que no hi havia ni rastre de la sèrie a la xarxa i ves
per on em trobo, revisant VHS vells, amb gairebé totes les entregues de la
sèrie gravades: Hong-Kong, Melbourne, Canton... Us en passo un d’aquests
episodis: CAIRO. És del 1987.
Com cada dos
per tres m’haig d’estar barallant per la cosa política, sempre haig d’acabar
per definir-me. Ho faig ara: em considero com culturalment llibertari i
políticament comunista. Que cómo puede ser? Doncs definint-me com vaig sentir
definir-se un cop al meu enyorat amic Ovidi Montllor: anarcoleninista. Durant
molt de temps vaig pensar que això era un oxímoron, però això va ser fins que
vaig conèixer la història de Nestor Makhno, però no la de l’encapçalament de la
revolta anarquista dels camperols ucrainians contra el regim bolxevic, sinó el
del seu exili a París i la seva relació amb el grup Dielo Truda, els
anarboltxevics o anarcoleninista. Apassionant. Com a il.lustració del que us
vull dir, us mostro alguns moments del documental francès NESTOR MAKHNO, PAYSAN D’UKRAINA, dirigit per HÉLÈNE CHATELAIN el 1996.
Que maco això de fer
descobriments. Per exemple el que acabo de fer d’una pel.lícula supergenial, SAYAT
NOVÁ, del 1968, d’un director armeni que no coneixia i que ara directament
adoro: SERGEI PARADJANOV. Deixeble de Dovjenko i determinant estètic de l’obra
de Tarkovsky va fer pel.lícules com aquesta, sobre l’obra d’un dels grans
poetes armenis, d’una rara bellesa. Us en presento alguns minuts d’aquesta meravella
per a que us apunteu al club de fans d’aquest paio que vaig a fundar; perquè
se’l mereix; de debò. Pel que fa a aquest creador d’imatges portentoses, us
recomano que esbrineu alguna cosa sobre la seva vida, àdhuc els anys de presó
que s’hi va passar a Sibèria després de ser condemnat el 1973 per la seva
bisexualitat, en concret acusat d’haver violat un membre del Partit Comunista. A
qui se l’acudeix!
Ja sabeu que
el criteri de la casa és passar un mínim de coses disponibles a la xarxa. A
aquesta sessió no passarem res baixat del youtube ni del vimeo. Però faré una
excepció: KHANEH SIAH AST, dirigida per l’irani
FORUGH FARROKHZĀD el 1963. Servirà per a que l’amic Giuseppe ens presenti el
seu magnífic canal, del que he baixat aquest curt i on hi ha coses
extraordinàries. Es diu RoKopep i el trobareu http://www.youtube.com/user/rokopep.
Val la pena.
Sempre que puc aprofito per
proclamar públicament el meu proamericanisme. Crec que tenim un gran
desconeixement del que va ser la revolució que va permetre néixer els Estats
Units i fins quin punt la influència cultural de l’esquerra nord-americana –la
vella i la nova– han estat determinants en mi, però també en vosaltres, encara
que no us adoneu. La pel.lícula de Spielberg, “Lincoln”, està servint per a
posar de manifest com la figura d’aquest home va anar molt més enllà de la
causa antiesclavista. Al meu bloc estic dedicant un bon espai a donar a
conèixer les idees radicals de Lincoln, la seva proximitat al moviment obrer i
la seva afinitat personal i teòrica amb Karl Marx. Com un homenatge a Abraham
Lincoln us passo alguns moments de YOUNG MR. LINCOLN, del millor director de la
història del cinema, JOHN FORD (1939). I quan la mireu, penseu que en els
moments en els que es rodava la pel.lícula entre dos i tres mil nord-americans
lluitaven contra el feixisme a Espanya invocant el seu nom: Abraham Lincoln Bataillon.
Curiositats d’aquelles que sols
trobareu a la Reina. Un especial NoDo dedicat als parcs de Barcelona, PULMONES
DE BARCELONA (1980). La gràcies està en que és un dels NoDos que es van fer
després de la mort de Franco, en el període en el que van intentar adaptar-se a
les noves circumstàncies. S’ho van prendre tant seriosament que va fer
reportatges com a aquest en els que es permetien citar Herbert Marcuse. Imagineu-vos:
Marcurse al NoDo!
Dos exemples d’aquesta
indiscutible capacitat del cinema mexicà per a produir surrealisme natural, és
a dir involuntari i inopinat: MARIPOSAS DISECADAS, de SERGIO VÉJAR (1978), i LA
ISLA DE LOS HOMBRES SOLOS, de RENÉ CARDONA (1973). Senzillament delirants totes dues. La darrera basada en una obra de José León Sánchez.
Vaig pescar per casualitat a
Cubavisión un programa infantil on passaven dibuixos dels anys 70, l’època
daurada del cinema d’animació cubà. Molt interessant. Per exemple, mireu aquest
N’VULA, dirigit per MANUEL DUCHESNE CUSMAN (1972), en el que els herois són
guerrillers de l’UNITA lluitant contra els portuguesos a la guerra anticolonial
a Angola.
Crec que és l’entrega més fatxa
de la sèrie de Batman, però té moments espectaculars. Passem uns d’aquests
moments totals, que també està bé gaudir d’una mica d’espectacle
cinematogràfic. Parlo de THE DARK KNIGHT RISES, dirigida i guionitzada CHRISTOPHER
NOLAN (2012).
Tot això amb les habituals
sorpreses, que són bàsicament coses que si sabéssiu que estaven previstes no
vindríeu.
