Nova York és la ciutat més increïble i excepcional que conec. De fet, és la
prova màxima que les ciutats no pertanyen a l’àmbit de la cultura, sinó de la
natura. Nova York n’és el paradigma. Nova York és un fenòmen natural. Quan
visites Manhattan reps la impressió que és aquelles masses de pedra i de vidre,
farcides d’apartaments i oficines, són com el resultat d’alguna erupció
volcànica que ha sembrat de accidents estranys el que abans havia estat una
illa deserta. No són edificis: són penya-segats, valls, gorges, canons... De fet, les roques basàltiques que esquitxen Central
Park són les manifestacions d’aquest substrat magmàtic del qual prové la
ciutat, que, repeteixo, no l’han creat els humans, sinó els elements. Vaig
recordar el que explica Lévi-Strauss a Tristos
tròpics, que us copio ara de la traducció de Miquel Marti i Pol (Anagrama):
“La bellesa de Nova
York no prové, doncs, de la seva naturalesa de ciutat, sinó de la transposició,
inevitable per al nostre ull si renunciem a enravenar-nos, de la ciutat al nivell
d’un paisatge artificial en el qual ja no hi intervenen els principis de l’urbanisme:
els únics valors significatius són el vellutat de la llum, la finor de les
llunyanies, els precipicis sublims al peu dels gratacels, i valls ombroses
sembrades d’automòbils multicolors, com si fossin flors”
Vaig viatjar amb
en Romà Gubern i amb en Josep Maria Fradera. Vam agafar un taxi –que portava un
haità que parlava menys anglès que jo, que ja és dir– i ens va portar a
l’hotel, que estava a Central Park West. Ja era mitja tard i sols em va donar
temps a fer un tomb per Harlem, que m’infomaren que estava molt gentrificat
darrerament. La veritat és que al llarg de més de tres quarts d’hora que vaig
voltar per allà no em vaig trobar una sola persona de pell blanca. També vaig
trepitjar una mica Broadway. Després
vaig trobar-me amb en Michael Taussig a un restaurant etíop de la Amsterdam Avenue.
Van venir uns estudiants seus molt macos. Va estar bé. I a dormir.
A l’endemà vaig
aixecar-me ben d’hora i vaig sortir a caminar. Vaig ficar-me a Centra Park i el
vaig recórrer en tota la seva longitud, de sud a nord. És un lloc formidable.
M’encanta creuar-me amb esquirols constantment. No són els nostres senglars de
Collserola, però són simpatiquíssims. Em va saber greu no portar menjar sobre.
Plovia i hi havia una mica de boira. En un determinat moment de la caminada em
trobo de sobte amb el gran llac que hi ha i, darrera, com si fos un decorat,
veig aparèixer –perquè certament era una aparició– entre aquella boira, els
grans gratacels del Midtown Center. Impressionant! Una experiència religiosa.
Quina meravella i quina sensació. Després, volt per la Cinquena Avinguda,
carrer 42, Time Square, l’ONU, el Soho...
El que m’encanta
és el costum magnífic dels neoiorkesos d’anar prenent-se el cafè pel carrer. Hi
ha trenta mil llocs on entres, agafes un got d’aquells amb tapa, te l’omples de
cafè i de llet tu mateix i surts amb ell. Tothom va pel carrer, al metro, a
l’autobús, amb el seu cafè a la mà. Una cosa que faig quan puc i sempre a costa
de tacar-me tot. A partir d’ara ho assumiré com un costum propi. Café pel
carrer. N’he vist a Barcelona gent sortint del Starbucks amb cafè a la mà. He
de buscar on venen aquesta mena de gots per comprar-me’ls en massa. Res de
gots-termo. Han de ser com els d’aquí.
Vaig passar-me
hores caminat. Quatre com a mínim. Després a la Columbia University. Va ser
molt agradable. El nostre amfitrió ha estat Jesús Rodríguez-Velasco, un
medievalista molt brillant i molt amable també. Vàrem interveniren Fradera,
Gubern, Aurélie M. Vialette i Mary Nash. Vam començar a parlar del passat i el
present de la classe obrera i vaig acabar explicant perquè em vaig casar per
l’església. Ja us ho explicaré.
L’endemà, o sigui
avui, marxàvem. Havíem quedat a les 9,30. Vaig despertar-me a la meva hora
habitual, és a dir a les 4,30. A les 6 vaig pensar que tenia temps de treure-li
una mica de suc a l’estona que em quedava per deixar l’hotel i anar cap a
l’estació i vaig mirar de veure alguna de les moltes coses que em quedaven per
veure. Per exemple, el punt zero, l’espai que ocupaven les torres bessones a
prop del pont de Brooklyn, el memorial del 11S i les obres del que estan fent
allà. Impressionant. Després vaig passejar-me per Wall Street. Genial també. A
aquella zona l’enorme alçada dels gratacels contrasta amb una estretor dels
carrers com els europeus. La impressió és que són autèntics congosts. Increïble.
El problema va
ser després. En un moment donat, veient que es feia l’hora, em va donar per
agafar el metro. Greu error. Ha estat un dels pitjors moments de la meva vida.
No sé com m’ho vaig fer, però vaig acabar perdut en l’intrincadíssim laberint
de les 29 línies de la xarxa, incapaç d’entendre la lògica del sistema,
equivocant-me de parada, d’andana, de direcció. En un moment donat paraula que
vaig notar com em feien figa les cames i em marejava. Tenia la impressió no ja
de que mai arribaria a l’hotel, sinó de que mai escaparia d’aquell submón,
perquè és tot un submón: combois llarguíssims, andanes estretes, vies per les
que passaven un girigai de línies, algunes de les quals passaven de llarg per
la meva estació... Per sort en un determinat moment vaig descobrir que un dels
molts metros que vaig agafar corresponia a la línia que buscava i que, a més,
s’hi aturava a l’estació en que m’havia de baixar. De debò que en un moment
donat vaig estar a punt d’avisar un policia per dir-li que m’havia perdut, com
si fos un nen petit. És que, creieu-me, va haver moments en els que notava que
estava a punt de desplomar-me, per una barreja d’ansietat i jetlag. Finalment
vaig arribar sols set minuts tard. No li vaig explicar a ningú la meva odissea
perquè se n’haguessin rigut.
I cap a
l’estació, a agafar el tren cap a Boston. En Bran Epps i Harvard ens esperaven.
