dijous, 10 de gener de 2013

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 10/1/2013, desè any de les trobades a la Reina



Aquest dijous primera Escopofília del 2013. I atenció, perquè aquest és el desè any d’aquestes trobades a la Reina del primer dijous de mes, i a més sense excepcions, puntualment, mes a mes. El primer programa que conservo és del 5 de juny de 2003 i estic segur que no és el primer, és a dir que segurament començaríem les sessions cap allà febrer o març. Haurem de fer alguna cosa especial per celebrar-lo. Ja pensarem què.

Comencem amb una cosa de la que m’agradaria subratllar-vos la importància. Es tracta d’un documental especial del No-Do, el noticiari que s’havia de passar obligatòriament als cinemes durant el franquisme, sobre el XXXV Congrés Eucarístic, celebrat a Barcelona el 1952. Aquest material –com la immensa majoria del que passem– no està a la xarxa i té diversos aspectes que m’agradaria subratllar-vos. El primer és el de les pròpies imatges de la ciutat en aquells moments. Després està el que va implicar la celebració d’aquest esdeveniment internacional, un dels primers que va anunciar el procés de reconeixement internacional del règim feixista. Per Barcelona, aquest congrés eucarístic va representar diverses coses importants també. Una d’elles és que va ser una prova més que la ciutat –també sota el franquisme– creixia a cop de gran esdeveniment, en aquest cas un que va reunir 300 bisbes i 15.000 capellans d’arreu del món. Penseu que aquest episodi va ser el que va permetre començar  urbanitzar tota la part sud de la Diagonal, aleshores Avenida del Generalísimo Franco, on es va celebrar –a l’actual plaça de Pius XII– un missa massiva presidida per un altar realment molt bo a nivell formal, degut a l’arquitecte Josep Soteras. Poc després vindria la Ciutat Universitària, de la que al documental ja es veu la Facultat de Farmàcia. També va ser el moment en que s’aixequen les Vivendes del Congrés a prop de la Meridiana. L’altre efecte importantíssim de la celebració del congrés és que es va deixar d’afusellar gent a Barcelona. Efectivament, aquell any va el darrer en que es van executar presos polítics a la platja del Camp de la Bota, a l’actual Fòrum.

Més coses. Uns apunts musicals que repassarem ràpidament i que formen part de la meva col.lecció de rareses que ningú ha penjat a la xarxa i que a penes s’esmenten. El tema de Luis Eduardo Aute que sona amb els titols de crèdit d’ESPOSA Y AMANTE, d’ANGELINO FONS (1981), un testimoni de la incorporació del que havia estat l’star system femení del franquisme al que es va denominar “el destape”, en aquest cas a càrrec de Conchita Velasco. Després, una mostra del tàndem que als anys 70 van fer ANA BELÉN i VÍCTOR MANUEL –a les hores acabats d’incorporar al PCE– amb GONZALO SUÁREZ, que havia estat un dels exponents més significatius de l’Escola de Barcelona. Tots tres van produir coses raríssimes, de les que em ve de gust mostrar-vos un petita prova en forma d’una de les escenes de AL DIABLO, CON AMOR, del 1973. I, per últim, una inopinada aparició de DONOVAN cantant un breu tema a una comèdia que va ser bastant popular a l’època: IF IT’S TUESDAY, THIS MUST BE BELGIUM, dirigida per MEL STUART el 1969. Ja sé que no són els vostres referents culturals, però l’inèdit del material mereix la pena.

Sol considerar-se que la principal pel.lícula del cinema paraguaià, i una de les més destacables de la llatinoamericana dels darrers anys, és “Hamaca paraguaya”, de l’any 2010, tota ella parlada en guaraní. El que no veig que s’esmenti que la seva directora, PAZ ENCINA, va fer un curtmetratge deu anys abans amb el mateix títol: HAMACA PARAGUAYA. Us convido a que el veiem plegats.

I un bocinet d’una de les millors pel.lícules de JEAN ROUCH, JAGUAR. L’any de producció és 1967, però les imatges són del anys 50 –l’escenari és Accra, com a “Les maîtres fous”. Tracta dels avatars de tres joves songhai que immigren a Ghana. Potent.

VERBO, d’EDUARDO CHAPERO-JACKSON (2011), no em va agradar i va decebre les expectatives d’algú, com jo, que havia admirat els curtmetratges d’aquest home. Però té moments molt imaginatius, algun dels quals mereix ser repassat per un públic tan selecte con vosaltres. Em van passar una còpia de la pel.lícula la Maite i la Patri. Moltes gràcies a les dues.

No podeu desconèixer –us ho prohibeixo– un dels personatges més emblemàtics del thriller dels 70, i en particular d’un tipus de thriller negre del qual l’altre representant és l’inefable Shaft. Parlo de Cleopatra Jones. Magnífica aquesta seqüència final de CLEOPATRA JONES AND THE CASINO OF GOLD, dirigida per CHARLES BAIL el 1975, en la que reconeixereu de seguida, els que l’heu vist, l’homenatge quasi explícit que li fa Tarantino. A “Kill Bill 1” Uma Thurman va amb l’inversemblant xandall groc de la darrera pel.lícula de Bruce Lee, però els 88 maníacs que protegeixen Ore’n-Ishii, no ho dubteu, venen d’aquí.

Cada cop que la gent se ne'n fot de mi quan faig l’elogi de José Luis Perales haig d’invocar una escena deliciosa de LA FEMME D’À CÔTÉ, de FRANÇOIS TRUFFAUT (1981), quan la immensa FANNY ARDAN, que està hospitalitzada, accepta la ràdio que li porta GÉRARD DEPARDIEU no per sentir les notícies, com li suggereix ell, sinó per escoltar cançons del moment. “Les males cançons diuen la veritat”. No sé quantes vegades he repetit aquesta frase. Dijous m’agradaria que la sentíssiu en els llavis de la pròpia Ardan.

A), LOS ATRACADORES és una pel.lícula d’allò més representatiu del penso que ha estat l’únic cinema que mereix la denominació d’origen “barceloni”. Parlo d’un tipus de pelis negres que tenien com escenari la ciutat i que són un excel.lent testimoni –un altre aquesta nit- de com era a la dècada dels 50 i 60. B), FRANCISCO ROVIRA-BELETA és per mi el director que millor ha reflectit la Barcelona d’aquella època, amb obres mestres totals com “Los Tarantos” –del mateix any que aquesta: del 1962- o “Hay un camino a la derecha”. Total, que vet aquí una pel.lícula esplèndida, que compta al final amb una llarga seqüència destinada a descriure l’execució d’un dels dolents a garrote vil la nit de Sant Joan. Pavorosa.

ALTERED STATES, dirigida per KEN RUSSELL i STUARD BAIRD (1980) és una al.lucinada. No en un sentit aproximat, sinó literalment. Ja veureu per què amb alguna de les escenes que us passaré. Ideal pels fans de Carlos Castaneda. En castellà es va titular  “Viaje alucinante al fondo de la mente”. No te digo más.

Bé, i els habituals extres sorpresa, és clar. 



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch