Aquest dijous primera Escopofília
del 2013. I atenció, perquè aquest és el desè any d’aquestes trobades a la
Reina del primer dijous de mes, i a més sense excepcions, puntualment, mes a
mes. El primer programa que conservo és del 5 de juny de 2003 i estic segur que
no és el primer, és a dir que segurament començaríem les sessions cap allà
febrer o març. Haurem de fer alguna cosa especial per celebrar-lo. Ja pensarem
què.
Comencem amb una cosa
de la que m’agradaria subratllar-vos la importància. Es tracta d’un documental
especial del No-Do, el noticiari que s’havia de passar obligatòriament als
cinemes durant el franquisme, sobre el XXXV Congrés Eucarístic, celebrat a
Barcelona el 1952. Aquest material –com la immensa majoria del que passem– no està
a la xarxa i té diversos aspectes que m’agradaria subratllar-vos. El primer és
el de les pròpies imatges de la ciutat en aquells moments. Després està el que
va implicar la celebració d’aquest esdeveniment internacional, un dels primers
que va anunciar el procés de reconeixement internacional del règim feixista.
Per Barcelona, aquest congrés eucarístic va representar diverses coses
importants també. Una d’elles és que va ser una prova més que la ciutat –també
sota el franquisme– creixia a cop de gran esdeveniment, en aquest cas un que va
reunir 300 bisbes i 15.000 capellans d’arreu del món. Penseu que aquest episodi
va ser el que va permetre començar urbanitzar tota la part sud de la
Diagonal, aleshores Avenida del Generalísimo Franco, on es va celebrar –a
l’actual plaça de Pius XII– un missa massiva presidida per un altar realment
molt bo a nivell formal, degut a l’arquitecte Josep Soteras. Poc després
vindria la Ciutat Universitària, de la que al documental ja es veu la Facultat
de Farmàcia. També va ser el moment en que s’aixequen les Vivendes del Congrés
a prop de la Meridiana. L’altre efecte importantíssim de la celebració del
congrés és que es va deixar d’afusellar gent a Barcelona. Efectivament, aquell
any va el darrer en que es van executar presos polítics a la platja del Camp de
la Bota, a l’actual Fòrum.
Més coses. Uns apunts musicals
que repassarem ràpidament i que formen part de la meva col.lecció de rareses
que ningú ha penjat a la xarxa i que a penes s’esmenten. El tema de Luis
Eduardo Aute que sona amb els titols de crèdit d’ESPOSA Y AMANTE, d’ANGELINO
FONS (1981), un testimoni de la incorporació del que havia estat l’star system
femení del franquisme al que es va denominar “el destape”, en aquest cas a
càrrec de Conchita Velasco. Després, una mostra del tàndem que als anys 70 van
fer ANA BELÉN i VÍCTOR MANUEL –a les hores acabats d’incorporar al PCE– amb
GONZALO SUÁREZ, que havia estat un dels exponents més significatius de l’Escola
de Barcelona. Tots tres van produir coses raríssimes, de les que em ve de gust
mostrar-vos un petita prova en forma d’una de les escenes de AL DIABLO,
CON AMOR, del 1973. I, per últim, una inopinada aparició de DONOVAN cantant un
breu tema a una comèdia que va ser bastant popular a l’època: IF IT’S
TUESDAY, THIS MUST BE BELGIUM, dirigida per MEL STUART el 1969. Ja sé que no
són els vostres referents culturals, però l’inèdit del material mereix la pena.
Sol considerar-se que la
principal pel.lícula del cinema paraguaià, i una de les més destacables de la
llatinoamericana dels darrers anys, és “Hamaca paraguaya”, de l’any 2010, tota
ella parlada en guaraní. El que no veig que s’esmenti que la seva directora,
PAZ ENCINA, va fer un curtmetratge deu anys abans amb el mateix títol: HAMACA
PARAGUAYA. Us convido a que el veiem plegats.
I un bocinet d’una de les millors
pel.lícules de JEAN ROUCH, JAGUAR. L’any de producció és 1967, però les imatges
són del anys 50 –l’escenari és Accra, com a “Les maîtres fous”. Tracta dels
avatars de tres joves songhai que immigren a Ghana. Potent.
VERBO, d’EDUARDO CHAPERO-JACKSON
(2011), no em va agradar i va decebre les expectatives d’algú, com jo, que
havia admirat els curtmetratges d’aquest home. Però té moments molt
imaginatius, algun dels quals mereix ser repassat per un públic tan selecte con
vosaltres. Em van passar una còpia de la pel.lícula la Maite i la Patri. Moltes
gràcies a les dues.
No podeu desconèixer –us ho
prohibeixo– un dels personatges més emblemàtics del thriller dels 70, i en
particular d’un tipus de thriller negre del qual l’altre representant és
l’inefable Shaft. Parlo de Cleopatra Jones. Magnífica aquesta seqüència final
de CLEOPATRA JONES AND THE CASINO OF GOLD, dirigida per CHARLES BAIL el 1975,
en la que reconeixereu de seguida, els que l’heu vist, l’homenatge quasi
explícit que li fa Tarantino. A “Kill Bill 1” Uma Thurman va amb
l’inversemblant xandall groc de la darrera pel.lícula de Bruce Lee, però els 88
maníacs que protegeixen Ore’n-Ishii, no ho dubteu, venen d’aquí.
Cada cop que la gent se ne'n fot de
mi quan faig l’elogi de José Luis Perales haig d’invocar una escena deliciosa
de LA FEMME D’À CÔTÉ, de FRANÇOIS TRUFFAUT (1981), quan la immensa FANNY ARDAN,
que està hospitalitzada, accepta la ràdio que li porta GÉRARD DEPARDIEU no per
sentir les notícies, com li suggereix ell, sinó per escoltar cançons del moment.
“Les males cançons diuen la veritat”. No sé quantes vegades he repetit aquesta
frase. Dijous m’agradaria que la sentíssiu en els llavis de la pròpia Ardan.
A), LOS ATRACADORES és una pel.lícula
d’allò més representatiu del penso que ha estat l’únic cinema que mereix la
denominació d’origen “barceloni”. Parlo d’un tipus de pelis negres que tenien
com escenari la ciutat i que són un excel.lent testimoni –un altre aquesta nit-
de com era a la dècada dels 50 i 60. B), FRANCISCO ROVIRA-BELETA és per mi el
director que millor ha reflectit la Barcelona d’aquella època, amb obres
mestres totals com “Los Tarantos” –del mateix any que aquesta: del 1962- o “Hay
un camino a la derecha”. Total, que vet aquí una pel.lícula esplèndida, que
compta al final amb una llarga seqüència destinada a descriure l’execució d’un
dels dolents a garrote vil la nit de Sant Joan. Pavorosa.
ALTERED STATES, dirigida per KEN
RUSSELL i STUARD BAIRD (1980) és una al.lucinada. No en un
sentit aproximat, sinó literalment. Ja veureu per què amb alguna de les escenes
que us passaré. Ideal pels fans de Carlos Castaneda. En castellà es va
titular “Viaje alucinante al fondo de la
mente”. No te digo más.
Bé, i els habituals extres sorpresa,
és clar.
