divendres, 15 d’agost de 2014

"El parany multicultural", article publicat a l'Avui el 5-11-2000



Article publicat a l'Avui el 5 de novembre de 2000

EL PARANY MULTICULTURAL
Manuel Delgado

Estem fent el que cal per a prevenir actituds socials excloents envers aquells que han estat presentats com a culturalment «diferents», una forma sovint eufemística de dir «problemàtics»? Els discursos ara per ara hegemònics relatius a la multiculturalitat o la interculturalitat, així com una no menys confusa defensa del «dret a la diferència», son, avui, les ideologies racistes per antonomàsia, aquelles que més estan fent per substituir el vell i desacreditat racisme biològic per un altre basat en el determinisme cultural, molt més eficaç cara a mostrar com a naturals i irrevocables les diferències humanes.

Una major consideració dels trets singulars dels que se suposa que depèn la integritat dels membres de certes comunitats és perversa i distorsionadora. Imagina la societat dividida en compartiments comunitaris exemptes i tancats, organitzats a partir d’estructures cognitives i costumàries pròpies i més aviat impermeables. Dins de cadascun d’aquests suposats cubicles culturals cada persona viuria immergida en un univers de significacions del qual no voldria ni al capdavall podria escapar. Aquest discurs emfasitza sobretot la necessitat que les instàncies socials d’integració no perdin mai de vista qui són aquells als qui pretén incorporar, és a dir: quina és i en què consisteix llur identitat.

Enfront de la perspectiva diferencialista, no estaria de més tornar a invocar el vells principis del republicanisme polític, segons els quals no és pertinent una consideració de les diferències humanes, definides totes elles a partir de una condició del tot contingent. Totes les persones són diferents però –de banda d’aquells trets que puguin implicar un desavantatge objectiu i els efectes dels quals hagin de ser alleugerits pels mecanismes socials de regulació i equilibrament– la seva diferència ha de resultar indiferent a una societat i a un Estat que són, per principi, neutrals, laics no sols en el pla confessional, sinó també en el cultural, i que, per tant, no tenen res a dir sobre el sentit últim de l’existència humana ni sobre altres valors generals que no siguin aquells dels quals depèn el benestar i la convivència del conjunt dels seus membres o administrats.

No és que s’entengui que la societat és uniforme. Ben al contrari: el que es constata és que la vida social és immensament plural i complexa. En un escenari tan heterogeni com el que vivim, uns mínims de consens haurien de garantir que la copresència entre distints serà possible i podrà brindar els seus efectes benèfics en forma de tota mena de simbiosis. Cadascú –per descomptat– té dret a concebre l’univers com cregui pertinent, en funció de les seves pròpies conviccions o de la visió que es desprengui del grup humà de què se sent part, però les seves opcions culturals o religioses constitueixen un afer estrictament privat que sols ha de ser tingut en consideració si eventualment arriba a afectar aquells dominis on es realitza la vida col.lectiva i, no cal dir-ho, si vulnera una llei democràtica. Aquesta perspectiva no té present mai qui és cada persona, sinó només què fa i, sobre tot, què li passa.

D’acord amb això, es produeixen dues instàncies d’integració de la persona: una privada, en què l’individu assumeix –es pressuposa que voluntàriament– uns determinats sistemes de món, i una pública, marcada pel lliure acord a l’hora de posar entre parèntesis els sentiments, idees i motivacions singulars en nom de la conformació ètica d’una societat igualitària, de la qual el protagonisme absolut recau en un ésser sense atributs, massa corpòria inidentificada a la qual la simple presència física hauria d’atorgar drets i obligacions i que mai no hauria de ser obligat a donar explicacions sobre les seves adhesions morals particulars. Aquesta figura anònima que encarna els principis d’igualtat i universalitat democràtica no es altra que la del ciutadà.

Des de la perspectiva democràtica les expressions de pluralitat es donen per descomptades. L'igualitarisme no nega que hi ha singularitats, sinó que simplement les considera irrellevants. La diferenciació generalitzada és un fet i prou, i fins i tot el que pugui tenir de conflictiu s’hauria de considerar un fenomen gairebé natural i no per força negatiu. En aquest marc s’interpreta que els principis d’integració civil i política haurien de ser prou làbils com per permetre que cada univers simbòlic pugui assumir-les en els seus propis termes. Per damunt de les idiosincràsies específiques, són els principis de la interacció social constant els que determinen una realitat en què els elements de diferenciació –els «trets culturals»– no són, com es pensa, la font que determina els encontres, sinó el seu resultat. No són les diferències el que provoca la diferenciació, sinó que són les lògiques i dinàmiques de classificació diferenciadora el que dóna com a fruit les diferències que classifiquen. No ens diferenciem perquè som diferents: som diferents perquè ens hem o algú ens ha diferenciat prèviament.

[La forografia està pressa al Born i l’he agafat de la pàgina http://sobrebarcelona.com/. No hi figura el nom de l’autor]

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch