 |
| Foto de Jordi Pizarro |
Els amics David Fernández i Julià de Jòdar, del seminari la Directa, van demanar-m què penso de la CUP per a un llibre sobre aquesta força política que estaven preparant per
Edicions 62. En comptes de respondre el qüestionari que van enviar-me, els vaig fer avinent una opinió una mica més àmplia. Això és el que el que els vaig enviar. Era juliol de 2012.
SOBRE L'EVENTUAL CONFLUÈNCIA ENTRE EUiA i la CUP
Manuel Delgado
Cert que val la pena pensar seriosament el que està passant i més encara el
que pot passar amb les CUP. Et diré què en penso, però recorda que no sóc cap
analista polític i el que t’expresso són sols les opinions d’un militant comunista
de base, tot i que tinc la impressió que l’actual direcció tant del Partit dels
i les Comunistes de Catalunya com d’Esquerra Unida i Alternativa no són alienes
a aquests tipus d’apreciacions, com ho demostra que les
Candidatures d’Unitat Popular hagin estat esmentades pel camarada Joan Josep Nuet
com part del front d’esquerres que hauria de plantar
cara a l’actual situació política i econòmica i fer-ho en termes ja no de
resistència, com fins ara, sinó d’oberta contraofensiva. Parlo, com hauràs
endevinat, del que ja s’ha presentat com la “Syriza catalana”.
Sobre l’auge per a molts imprevist que van experimentar les CUP a les
darreres eleccions municipals del 2011, la veritat és que no em van sorprendre.
Crec que era francament previsible. S’ho havien guanyat a pols. La clau del seu
èxit l’hem de buscar en el mateix lloc on hauríem de descobrir la de Syriza. Convé
recordar que si Syriza va quedar tan a prop de guanyar les darreres eleccions
gregues no va ser com a conseqüència d’una activitat institucional més o menys
encertada, ni de campanyes de promoció a càrrec d’especialistes en màrketing
polític. Si Syriza ha merescut el recolzament popular a les urnes és pel mateix
que el varen obtenir les CUP a les municipals: perquè van beneficiar-se
legítimament d’una intensificació de les lluites socials al carrer de les que havien
estat impulsores o participants. Les CUP i Syriza eren opcions no de polítics,
sinó d’activistes. Està clar que les CUP van animar a molts electors a
refiar-se’n d’elles perquè les integraven persones que havien estat donant la
cara a en primera línia en tota mena de combats socials. A les municipals del
2011, l’anàlisi del resultats posa de manifest que molta gent va decidir
renunciar a votar opcions tradicionals com ara IC-EUiA o ERC –a les que es
votava sovint perquè “era el que hi havia”– o fins i tot revisar la seva
postura fins el moment abstencionista, per un vot en favor d’una força no
“contaminada” pel descrèdit de la política professional i que havia merescut
aparèixer –i permete’m evocar un vell eslògan del PSUC– com “de lluita i de
govern”.
Aquest va ser el “misteri” de que les CUP quintupliquessin els seus vots el
2011: atraient abstencionistes i votants de l’esquerra ecologista o comunista
tradicional i, òbviament, de l’independentisme. Això també ha de ser remarcat,
perquè una mirada al mapa electoral i als seus canvis posa de manifest –s’ha
repetit– una fugida a molts llocs massiva de vots d’ERC cap a les CUP, però
també d’IC-EUiA. El cas de Molins de Rei em sembla especial espectacular, amb
un augment del 235 % a costa precisament d’IC-EUiA, que va perdre allà la seva
hegemonia amb una davallada total. No és pas l’únic cas. Tret de Barcelona i
l’Hospitalet, a les poblacions on coincidien IC-EUiA i les CUP la fuga de vots
cap a l’esquerra independentista és innegable.
Deixeu-me cridar-vos l’atenció sobre alguns efectes col.laterals del “factor
CUP”. Hi ha un que em sembla de ben interessant i fins i tot divertit, pel que
comporta de feliç ironia, i que resulta de que la CGT s’hagi convertit en bona
mesura en el seu sindicat de referència. Efectivament, la presència nombrosa de
militants de les CUP ha implicat una mena de distorsió en el que és l’ideari
fundador d’un sindicat anarcosindicalista que es reclama hereu històric de la
CNT. D’una banda perquè implica una mena d’ “infiltració” marxista al seu si, en
la mesura que hi ha molts militants de les CUP que se’n declaren, de banda que
més d’un militant d’EUiA ajudi a aquesta “marxistització” de la CGT. L’altra
conseqüència interessant i de ben curiosa és la d’haver aconseguit que la CGT
hagi decidit revisar la seva postura davant el fet nacional català. No estic
parlant d’una reconsideració parcial, a nivell local, sinó d’una revisió genèrica que afecta la doctrina oficial de la pròpia organització
sindical. Per cert, i ja que surt la CGT: impossible o si més no difícil aquest
projecte de confluència de forces d’esquerra que es pretén sense el concurs o
al menys el recolzament d’aquest sindicat, que, amb tots els matisos que es
vulguin, està clar que s’ha assumit un paper central en un bon nombre de lluites
obreres recents.
En fi, que no veig com podem escapolir-nos d’intentar aquest acostament
d’EUiA a les CUP de cara a aquesta proposta de font comú, en el que evidentment haurien de participar altres forces, que, no s'oblidi, no deixaran per això de ser diferents i tenir personalitat i objectius polítics propis. Ja veurem com acaba
la cosa i et ben asseguro que alguns farem tot el possible perquè sigui en
forma d’èxit, per molt que aquest objectiu hagi de vèncer traves per tots dos
costats.
Està clar que els i les comunistes hem de vèncer tot dogmatisme i sobre tot
posar en valor la nostra contribució a peu de carrer a les lluites socials,
especialment en àmbits com el de barris i en el moviment obrer. Els i les
iaioflautes són el millor exemple a seguir a l’hora d’entendre la importància
que els homes i dones de l’esquerra històrica assumeixin com a propis nous
estils d’organització i acció socials. I ho estan/estem fent. El problema a
superar és la imatge d’EUiA ha acabat oferint per un involucrament excessiu amb
un estament institucional francament desprestigiat, i per bones raons. Tenim
motius per sentir-nos satisfets per alguns dels bons resultats dels governs
tripartits, però el seguidisme –de vegades el servilisme– en relació a
Iniciativa per Catalunya i àdhuc el PSC ha estat francament negatiu, per no dir
catastròfic, perquè ha desdibuixat el nostre rostre més combatiu; és més, l’ha
fet desaparèixer davant dels sectors més crítics de la societat, que ens han vist com uns més d’aquella casta política que s’ha fet detestar i certament no ens representa. No cal dir que la política repressiva de la conselleria
d’Interior, de la mà de Joan Saura, amb actuacions tan lamentables com la que
del cas Núria Pòrtulas, han tingut un efecte demolidor, sense que servís de res les declaracions públiques de militants i agrupacions del PCC i del PSUC-viu condemnant-les i desmarcant-se, En aquestes
circumstàncies, recordar que nosaltres som i hem estat sempre esquerra
combativa és ben difícil.
De la banda de les CUP, hi ha també certs malentesos que dificulten una
comunicació fluida i fructífera. Que les CUP siguin una opció bàsicament
independentista no ha de ser un problema. Més tard o més d’hora l’esquerra fins
ara federalista –EUiA, IC, PSC– haurà d’enfrontar-se amb l’evidència que
l’estat independent és més factible i té més possibilitats de reeixir que no un
estat federal, del tot impossible amb una part important de l'opinió pública espanyola aferrada a un
nacionalisme centralista d’allò més agressiu, que ara li està donant per considerar
l’actual model autonòmic com a causant
de l’actual crisi econòmica.
D’altra banda, els i les comunistes no hauríem de
considerar l’independentisme com un element incòmode de cara a un acostament a
les CUP. És veritat que a EUiA hi ha un sector espanyolista que s'hi resistirà, però el partits que la conformen i la mateixa agrupació mai han posat en qüestió el dret d'autodeterminació de la societat catalana. En paral.lel, les CUP i les organitzacions que la formen són hereteres de
la gran tradició del catalanisme de classe i
internacionalista, els protagonistes del qual van ser els Martí i Julià,
Francesc Layret, Salvador Seguí, Rafael Campanals, Jaume Compte, etc., concretada als anys 30 en partits independentistes de signe marxista-leninista,
com ara Estat Català-Partit Proletari i després el Partit Català Proletari, un
dels partits cofundador del PSUC. Cal recordar que personatges cabdals en la constitució del Partit
Socialista Unificat provenien d’aquesta esquerra independentista, com ara Amadeu
Bernadó, Pere Aznar, Artur Cussó o el mateix Pere Ardiaca, un dels refundadors
l’any 1982 del PCC.
El problema no és l’opció per la independència; rau més aviat en un altre
cosa, que és en la manera com les CUP no són una opció ideològicament homogènia
i està ben lluny de tenir una posició comú en relació a la definició de en què
consisteix la identitat nacional catalana. Al si de les CUP hi ha individus
i potser sectors que fan seva una definició essencialista de la catalanitat, que inevitablement acaba desembocant en formes més o menys larvades de xenofobia.
El conflicte intern que va suscitar l’adhesió inicial i sens matisos d'algunes
CUP a la figura d’Heribert Barrera amb motiu de la seva
mort, sense condemnar les seves posicions racistes i homòfobes, és una prova d’aquesta
ambigüitat ideològica a l’hora de definir què és Catalunya i qui i com s’és
català.
Salvant aquestes i d’altres reticències per les dues bandes, EUiA i les CUP
han de reconèixer que es necessiten. Els i les comunistes han de reconèixer que
les CUP han aconseguit connectar amb sectors de la població que estaven
desmobilitzats o decebuts amb els partits tradicionals, entre ells el nostre;
les CUP, de la seva banda, saben que no es poden fer plans de transformació
social sense comptar amb una classe obrera organitzada una bona part de la qual
s’enquadra en aquests moments dins o a l’entorn d’EUiA i CCOO. Les CUP tard o
d’hora hauran d’assumir la responsabilitat que se les demana de presentar-se a
les eleccions al Parlament de Catalunya i també tard o d’hora hauran de
plantejar-se el que podríem dir “la batalla per Barcelona”, sobre tot després
de l’èxit assolit a grans capitals com Girona. Encarar aquests reptes justifica
prendre’s aquesta eventual coalició amb altres forces d’esquerra de manera ben
seriosa. I el mateix per EUiA, que en boca del seu Secretari General ja
ha reconegut que cal mantenir el vincle amb Iniciativa per Catalunya, però no
en les actuals condicions de dependència.
Què és estranya aquesta coalició d’EUiA, CUP i altres organitzacions
disposades a participar-hi? Per què? Hi ha proves de que la comunicació entre
l’esquerra radical independentista i la sensibilitat política que representa
Esquerra Unida i Alternativa és ja real. No sé per què s’insisteix tant en
l’exemple de Syriza quan la comparació més clara del que cal fer la tenim molt més
a prop i amb tantes o més possibilitats de reeixir. No entenc la dificultat de
reconèixer que el model a tenir present és també el d’Amaiur-Bildu, una
estructura electoral una pota de la qual és Alternatiba, acabada de separar d’Esker
Batua. I un dels referents de les CUP a la resta de l’Estat és el Sindicato de
Obreros del Campo, la SOC, que està orgànicament integrat a Izquierda Unida.
Segurament José Manuel Sánchez Gordillo és un dels convidats més assidus a
actes de les CUP a Catalunya. D’altra banda, promiscuïtats polítiques més rares
s’estan veient. Qui li anava a dir als trotskistes Partit Obrer Proletari, del
PRT o de la Lliga Comunista Revolucionària que acabarien fent coalició amb el
PSUC-viu i els prosoviètics del PCC, configurant l’actual EUiA?
Així doncs, i per resumir: esplèndid que s’insinuï cada cop amb més força
aquest procés de confluència política de les que EUiA i les CUP serien
elements. Per a que el projecte aconseguís fer-se realitat caldrien, entre
d’altres, dos factors. De la banda d’EUiA, vindicar amb més èmfasi la vigència
de la seva vocació revolucionària i relegar a un segon terme la seva activitat
institucional, que ha de ser reconeguda i presentada com instrumental i
subsidiària de les lluites socials. Per descomptat que és indispensable una
autocrítica respecte d’algunes actuacions i silencis passats, sobre tot en
relació a les polítiques repressives del tripartit. De part de les CUP, seria
important una major definició ideològica, que margini qualsevol insinuació o
ombra de proximitat amb un nacionalisme primordialista, sempre a un pas de
traduir-se en racisme.
Si haig de ser-te sincer, no tinc masses esperances que qualli aquesta
unitat que, basada en la lluita social i no en pactes oportunistes, tan urgent
i necessària em sembla. Crec que tant del costat de les CUP com d’EUiA hi ha
prou militants que fan el possible per a fer-ne el camí. La visibilització d’aquesta
confluència real, arran de terra, la vàrem tenir en les mobilitzacions a l’entorn
del 15M o la vaga general del 29 de març passat, on gent d’EUiA i
independentistes d’esquerra van estar plegats al carrer i plegats van patir la
repressió en forma de cops, detencions i empresonaments. Però, no ens enganyem,
el sectarisme i el dogmatisme són mals endèmics dels que l’esquerra sembla no
voler-se desempallegar. Tot i això, l’acte unitari contra la repressió del
passat 6 de juny al Campus Raval de la Universitat, que va aplegar persones
properes al vell i al nou independentisme, militants tant de CCOO como de la
CGT, persones properes a Iniciativa per Catalunya, joves comunistes d’EUiA...,
motiva algunes il.lusions que cal conrear. Així que hi hem d’insistir i
continuar lluitant per la unitat, però no als despatxos, sinó als carrers, a
les fàbriques, a les aules. Tampoc tenim altra cosa més important a fer.
