dilluns, 16 de març de 2015

Sobre els prejudicis


Una de les il·lustracions de Marta Balaguer per al llibre
 Fa anys, en David Cirici –bon amic, amb qui vaig treballar a l’exposició La Ciutat de la Diferencia per al CCCB– em va demanar un posfaci per un llibre infantil que havia escrit i que s’anava a publicar amb il.lustracions de Marta Balaguer, a qui també vaig conèixer després. El llibre es va titular Els grífols i va aparèixer publicat per l’Edicions PAU l’any 1998.

CONTRA ELS PREJUDICIS
Manuel Delgado

El que trobareu a les pàgines que segueixen és –en efecte– un conte. L’ha escrit amb intel.ligència i sensibilitat per en David Cirici i està bellament il.lustrat per Marta Balaguer. És un conte, però no seria just afirmar que sols és un conte. Ja veureu que també és un instrument, una eina la vocació de la qual és la de ser usada al servei d’un projecte de convivència social llargament anhelat, però ben lluny d’haver-se assolit encara. En tant que llibre que és, no crec que pugui ajudar-vos a gaudir-lo, car la història que explica és prou interessant i  engrescadora i les imatges suficientment eloqüents com per suscitar per si mateixa –sense l’ajut de cap pròleg o introducció– tot l’interés d’un petit lector. En canvi, si que m’agradaria oferir algunes pistes de com el relat que segueix pot ser utilitzat per explicar-li als menuts com funciona el racisme, lluny dels tòpics habituals i, sobre tot, lluny de la sensibiloneria que sovint s’inverteix a l’hora de parlar-li als nens i nenes de com uns éssers humans poden patir no per causa d’allò que fa, sinó per causa d’allò que són o que es proclama que són.

Per començar, la narració de com la Maria i els seus pares reben la notícia de que tindran una família grúfol de veïna permet una reconstrucció ben acurada de com actua aquesta matèria primera de tota exclusió social que és el prejudici, una mena de grau zero –forma més elemental i primera– de totes les lògiques de segregació, marginació o discriminació que puguin afectar un grup humà qualsevol. Totes les manifestacions registrades d’estigmatització d’una comunitat –de les més simples i aparentment inofensives fins les grans persecucions i els exterminis en massa– han partir d’un prejudici no gaire diferent del que veiem que fa dels grúfols les seves víctimes.

Qui són els grúfols? No ho sabem i en Cirici tampoc ens ho explica gaire. De fet, bé podria dir-se que tampoc importa massa. Un grúfol és un grúfol, i no pot fer res per remediar-ho. Potser sigui grúfol perque li diguin que és un grúfol, o perque ell mateix es consideri grúfol..., o per totes dues coses al mateix temps. El que sí que sabem és que un cop una persona o –com en aquest cas– una família es reconeguda i marcada com a grúfol, automàticament operen sobre ella un seguit de consideracions que es basen en aprioris, llocs comuns o clixés dels que els seus destinataris no tenen forma de treure’s de sobre. Diguem doncs que grúfol no és un qualificatiu, sinó un atribut, i, com veureu immediatament, un atribut denegatori que obliga a aquells als que s’aplica a passar-se el temps donant explicacions, desmentint opinions fetes i defensant-se.

Els grúfols podrien ser un grup inexistent en la realitat, una pura ombra en la mentalitat prejutjadora del pares de la Maria. Podria ser fins i tot que els propis afectats pel prejudici neguessin la seva atribuïda identitat «grufílica». Però no faria res. Els pares de la Maria continuarien pensant que els grúfols són abominables a partir del que d’ells es diu i que ells s’encarregaran de confirmar sigui com sigui, inclús fent trampa. I si, com ocorre al conte, els fets es resisteixen a aportar les proves que li donarien la raó al prejudici, no passa res : a la manera com fa el senyor Gual, el pare de la Maria, es força als fets a que li donin la raó al racista. Parafrasejant una sentència que usen amb ironia els periodistes –«no deixis mai que la realitat faci malbé una bona notícia»–, bé podríem dir que el racista mai està disposat a que la realitat li espatlli un bon prejudici.

Tot plegat significa que, de resultes del prejudici, la relació no s'estableix amb el membre d’un grup determinat, sinó amb una mena de fantasma que l’opinió social instal.la entorn d’ell, una pel.lícula envolvent feta d’idees i d’actituds a les que se l’ha associat a partir d’una tasca prèvia que sobre l'individu que prejutja han anat operant l'aparell educatiu, la família, l'ambient social, el folklore –del contes infantils a les pel.lícules– o els mitjans de comunicació. No és, per exemple, amb els jueus, amb els negres o amb les dones amb els que s'estableix la interrelació, sinó amb les representacions de que són objecte en el si d'un imaginari social hegemònic, que els hi destina a cadascun d'ells un lloc, un perfil i un seguit de presumpcions predeterminats i immòbils, els efectes dels quals són sempre denegatoris. Aquesta impugnació apriorística d’un grup humà, al que es considera incompetent per la convivència o predestinat naturalment a llocs subalterns pot rebre –en rep sovint– el reforçament de teories «científiques», d’aspecte acadèmic, que atribueixen la seva singularitat negativa a «factors culturals» o fins i tot a raons biològiques. Ara bé, en la majoria de casos, el prejudici, aquesta visió negativa de altres que han estat jutjats al marge o abans de les seves accions, no constitueix de fet una doctrina elaborada, ni una ideologia més o menys formalitzada. Funciona més aviat com una mena de mig ambient moral com el que veurem que afecta l’entorn social i familiar de la Maria en relació als grúfols.

L’altra lliçó que la història de Maria i els grúfols ens permet d’il.lustrar és la de la importància de la diferència en tots els aspectes de la vida, és a dir en la seva dimensió intel.lectual, psicològica, cultural, social..., però, més enllà, de la vida en sí, de la vida a seques, de l’existència humana com un faceta més de la dinàmica de la naturalesa i l’univers. El malson de la protagonista, al final del conte i com a conseqüència de la injustícia de que han estat objecte els seus veïns grúfols, prefigura un món del qual la diversitat hauria estat expulsada i que restaria abandonat a una homogeneïtat esparverant i insuportable. Aquesta societat sense diferències faria, d’entrada, impossible qualsevol forma de comunicació, d’intercanvi o de cooperació, en tant que els éssers social no tindrien res a dir-li ni res a oferir-li als altres. De fet el que haurien de dir és que, en aquestes condicions, no és possible cap societat, car l’associació implica simbiosi entre elements amb qualitats i capacitats diferenciades. A més, un món així senzillament no podria ser pensat ni percebut, en la mesura que el pensament i la percepció són la conseqüència de la recepció d’informacions, és a dir de notícies sobre diferències.

Dit d’una altra manera, el malson de la Maria ens permet, per començar, establir amb claredat la distància que hi ha entre la diferència i la desigualtat. La diferència és indispensable i es produeix en un pla horitzontal. Res hi ha en la diferenciació que condemni a unes relacions basades en l’asimetria, l’explotació, el domini o la injustícia. La diferència no té perquè implicar per força desigualtat. Ara bé, la desigualtat sí que necessita una diferència per naturalitzar-se, per adquirir una legitimitat. És més, si aquell que vol sotmetre a un altre no troba una diferència que justifiqui el seu domini no tindrà cap inconvenient en inventar-se-la, traient-la si cal del no res. El problema –vet aquí el que convé explicar– no està en que hi ha hagi diferències, sinó en l’ús que eventualment poden rebre aquestes diferències per servir-li de coartada a una desigualtat. Ben lluny de la culpa de la desigualtat –que cal cercar-la en factors polítics, econòmics i social concrets–, la diferència és un factor insubstituïble de prosperitat i convivència. Les diferències serveixen, d’antuvi, per subratllar la condició composta de societats urbanes cada cop més complexes, de tal forma que l’abundància de contrastos i pluralitats serà signe segur de creativitat, de dinamisme i d’activitat d’aquelles energies de les que depèn el progrés de les societats.

Però l’heterogeneïtat assumeix una tasca molt més profunda encara, com es la de reproduir –a nivell humà– un principi bàsic que podem descobrir actiu arreu de la naturalesa, protagonitzant tots els fenòmens de la vida sense excepció, des de les formes més elementals d’organització biòtica fins els sistemes de comunicació més complicats. D’entrada, qualsevol forma de percepció i de tractament posterior de la informació rebuda pels òrgans es possible a partir de la recepció de notícies que són sempre relatives a contrastos, discontinuïtats, canvis..., és a dir diferències. No es veuen, oloren, noten, escolten, assaboreixen i analitzen després coses, sinó diferències entre coses : contorns, modificacions. No veiem un color, sinó la dissemblança entre com a mínim dos colors, de manera que si no hi hagués una gamma de colors no veuríem un sol color : no en veuríem cap. Tots els éssers vius –dels mamífers superiors fins les elementals mol.lècules d’albúmina– funcionen així : copsant i donant resposta a certs influxos i romanent indiferents davant d'altres. L’angoixa de la Maria davant el seu somni està perfectament justificada. És del tot comprensible, perquè el que el malson anuncia és un món en el que, perquè no hi ha informació –notícies sobre diferències– no hi ha ni societat, ni intel.ligència, ni vida. En aquest context d’un món sense un mínim de diversitat, l’ésser humà no pot sentir, no pot percebre, no pot pensar..., no pot viure.

Cal afegir alguna cosa més en aquest elogi de la diversitat que el conte fa. És cert que ens cal la diferència per fer societat entre nosaltres, però també amb la naturalesa i el conjunt de l’univers, fins i tot amb l’invisible i el sobrenatural. Ara bé –i això és summament important–, la diferència no nega un cert grau d’homogeneïtat. Ben al contrari : n’és la seva condició. És cert que no pot existir percepció sense diferència, però la diferència no podria donar-se tampoc sinó no fos destacant-se d’una unitat major de la que forma part, una totalitat que incorpora la globalitat de formes d'existir, a la que solem assignar-li noms tals com ara naturalesa, univers o vida. Entre nosaltres els humans, aquest marc compartit, aquest fons comú sobre el que la diferència pot retallar-se i existir, té un nom : és la societat. Hi ha moltes formes de vida, però totes son la vida. Hi ha moltes formes de ser, de fer, de pensar, de creure, de parlar..., però totes conformen entre si una sola societat. També això té un nom : integració, que no nega la pluralitat, sinó que la reconeix com la seva premissa, car sols pot ser integrat allò que prèviament ha aparegut com a divers.

I per últim, una consideració sobre el valor de la conclusió de la història que segueix. No sé si l’editor i l’autor de l’obra trobaran inconvenient que faci una revelació : aquest conte va estar a punt d’acabar d’una forma molt distinta de com veureu que acaba. Tampoc crec que passi res si us avenço que la història acaba malament, cosa que sembla que sigui inconcebible en una narració destinada als nens. No vull ficar-me en aquesta obsessió de fer que els contes infantils acabin sempre idíl.licament, però resulta clar que en aquest cas un happy end hagués resultat del tot contraindicat. No està de més que la història de Maria, dels seus pares i dels «incordiants», dels «intrusos» grúfols, acabi com acaba, amb un desenllaç que segur deixarà al petit lector francament amoïnat. No està de més que davant determinades realitats socials les persones –i dins d’aquesta categoria, per què no?, els nens– es quedin una mica preocupades. No hi ha per menys. 

El conte acaba amb una injustícia, i està bé així perquè la vida massa sovint acaba amb una injustícia. Enfrontar el nostre lector amb aquesta evidència no es sols negar-nos a escapolir-li una realitat dura però inobliquable, sinó fer una autèntica pedagogia del compromís personal. Dient-ho d’altra manera : la història –la del conte i la de la vida– sol acabar així..., però no té perquè acabar així ! És de ciutadans d’avui o –com el nostre lector– del demà més immediat que depèn que els contes –i la vida– acabin d’una altra manera, encara que sigui sols una mica més justa. Renunciar al final feliç implica, doncs, fer-li veure al destinatari darrer d’aquest relat que el contes terminen, però que la vida col.lectiva no. La vida col.lectiva és, per definició, interminable i l’escriuen dia a dia homes i dones que potser un dia llegiren l’estranya història de Maria, una nena que s’estimava la diferència.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch