dissabte, 7 de maig de 2016

Una cultura andalusa a casa nostra?

Romería del Rocío a l'ermita de Loreto, a Tarrgaona, el 2014. Foto de Lluís Millán
Article publicat a El Periódico de Catalunya el 13 de març de 1997.

UNA CULTURA ANDALUSA A CASA NOSTRA?
Manuel Delgado

Una bona oportunitat la del retorn, un any més, de les processons laiques de Setmana Santa de look andalús, pels carrers de l’Hospitalet, de Santa Coloma o de Sant Adrià, per pensar quin és l’abast d’aquestes manifestacions de cultura popular, que sempre hi ha algú en condicions de mostrar com un símptoma de l’amenaça que els immigrants provinents del Sud d’Espanya suposen per la integritat cultural de Catalunya.

Res fa contraindicat aplicar al cas de les creacions culturals dels catalano-andalusos tot allò que s’ha constatat sobre com la cultura dels grups humans obligats a l`èxode experimenten metamorfosis, hibridacions, molts cops autèntiques mutacions. Aquests fenòmens són la conseqüència duna doble necessitat: la de adaptar-se a condicions crònicament noves i inestables, i la de fer-ho sense perdre en això del tot una certa idea de continuïtat i persistència, com si es volgués congelar el moment mateix del trànsit, aquell en que el grup immigrant es veuria a si mateix com atrapat entre dues cultures igualment imaginàries la d’origen i la receptora , sense necessitat de triar encara de forma definitiva la seva adscripció ètnica.

Poden mantenir-se així en un territori ambigu i liminal, que els hi permet a la pràctica sentir-se sense contradicció dues o més coses distintes al mateix temps : catalans, sense deixar de ser per aquesta causa andalusos.

Aquesta consideració resulta pertinent perquè s’ha insinuat amb massa freqüència que expressions culturals com les aquí al•ludides són una mena de transplantament de la cultura andalusa a Catalunya. Contraposant-se a tal pretensió, bé podria interpretar-se que les festes religioses d’aire andalús a Catalunya són, sens dubte, una altra cosa, i un altra cosa que res legitima a considerar com fent part d’un moviment de protesta o rebel•lia front una situació viscuda com opressiva, sinó més aviat signe duna nova i singular forma de catalanitat. En efecte, la voluntat dels catalano-andalusos de ser reconeguts com a “diferents” és la conseqüència de la seva voluntat de ser considerats, a partir d’aquí, justament com a catalans en els seus propis termes.

Tenim així que les anomenades “cultures immigrants” -l’andalusa, però també qualsevol altre que volguéssim prendre com a exemple- serien més aviat productes sui generis, conseqüència duna certa impostació de memòria que, a partir de la manipulació de materials que els immigrants han portat amb ells, els hi permet generar un cert sentit de la identitat.

Ara bé, per la seva capacitat d’evocar realitats no viscudes, els immigrants andalusos i els seus descendents poden obtindre que l’Andalusia creada lluny sigui encara més “autèntica” que l’original, com si, és més, sabessin d’alguna manera que l’Andalusia veritable, la bona, l'enyorada..., no existeix, ni ha existit mai a Andalusia. El desterrament brinda als andalusos la possibilitat de treatralitatzar un país natal que, com per encanteri, ha estat alliberat de tot el dolent i indesitjable, com si la memòria hagués operat una manipulació dels seus recursos per extreure d’ells, per la màgia de la posta en escena, sols el millor, allò digne de nostàlgia. Expurgada de les seves contradiccions, l´andalucitat catalana pot desplegar la plenitud de la seva impostura amb tota llibertat. Què és la Fira d’abril catalana sinó una espècie de Disneyworld ètnic, una província de la pura imaginació? El visitant que acudeix al recinte fira de Can Zam -concebut a la manera d’un autèntic parc temàtic, incloent-hi rèpliques de cartró-pedra de la Giralda o del típic pati andalús- penetra en un món de màgia i il.lusió en que es reprodueix una pàtria impossible, en que no existeixen casetes privades i de la que els señoritos han desaparegut : els cavalls guarnits són muntats per obrers de la construcció disfressats de latifundistes.

Fires sense señoritos, romeries sense santuari, processons sense capellans.... És així que l´auto-frau de la identitat assoleix les seves cotes més sublims, aquelles en l’autenticitat es revesteix de trets prou fal•laços com per a resultar inqüestionable. Els catalano-andalusos creuen regressar a la seva terra o a la terra dels seus pares, quan el que fan és introduir-se en una cosa similar a les reconstruccions virtuals que tant èxit tenen en els moderns parcs d’atraccions i que permeten la meravella de transitat per l’interior d’un miratge.

Prova, a la fi, de com els marcatges identitaris no poden ser una altra cosa sinó el resultat d’una artimanya que li permet a un grup imaginar-se una distància entre ell i aquells amb els que vols conviure i amb els que no vol veure’s confós del tot. Per això, els catalano-andalusos reten homenatge a les seves pròpies arrels, però ho fan mig escapolint-se que aquestes arrels no s’enfonsen sinó en el que succeeix allà mateix, en aquell moment en el que la festa realitza la ficció escènica duna Andalusia inviable a Andalusia, la utopia social d’una quimera que només ha estat possible a Catalunya.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch