Fotograma de "Arrebato", d'Iván Zulueta
El setembre de l’any 2002 es va celebrar el IX Congrés d’Antropologia que, per encàrrec de la Federación de Asociaciones de Antropología del Estado Español, FAAEE, organitzava l’Institut Català d’Antropologia. Per acompanyar-lo vaig organitzar un cicle a la Filmoteca amb pel·lícules sobre la mirada, argumentant que la seva problemàtica és la de la mirada etnogràfica també. Es va dir Les mirades i les coses. Això és un fragment del text pel programa de mà que vaig escriure.
La mirada homicida
Manuel Delgado
Aquest tema connecta amb un altre que al si del cicle ve representat per LE REGARD D’ULYSSES, de Theo Angelopoulos (1995). Es tracta ara de re- flexionar a propòsit de fins quin punt la mirada embruta allò que mira, obstaculitza la seva percepció, en la mesura que el preconcebut –en el cas de l’antropologia, la tirania de la teoria i els imperatius del “bon mètode”– acaba convertint allò que veiem en una cosa que no és el que hem vist, sinó la seva distorsió o parodia, una pseudorealitat que es plega amable i dòcil a una lògica que hi és a la mirada, però que les coses mirades ignoren. És possible aquesta mirada pura que desesperadament vol retrobar Harvey Keitel a la pel·lícula d’Angeloupolos i que no està segur d’haver trobar al final del seu viatge inicià- tic? A LISBOA STORY, de Wim Wenders (1995), que també parla de la impossibilitat de veure de debò allò que es mira, la resistència fatal dels suc- cessos a ser percebuts tal i com succeeixen, el director de cine que és buscat al llarg del relat sembla haver trobar la solució: rodar d’esquenes, és a dir enre- gistrar la realitat sense mirar-la –com fa el director cec de HOLLYWOOD ENDING, de Woody Allen (2002)– i guardant les imatges obtingudes, sense haver-les visionat abans, perquè generacions posteriors poguessin veure-les lliures dels prejudicis del seu autor.
El tema d'aquestes dues pel·lícules és la relació tràgica entre la mirada i la cosa mirada, que no és diferent que la hi ha entre l’observació disciplinària de l’antropòleg i el seu objecte de coneixement. Com eren les coses abans de ser mirades pels humans, per molt que aquests creguessin disposar de les ei- nes per el seu desentranyament? I si fos certa la insinuació que aquestes pel·lícules deixen caure que tota mirada destrueix, anihila, anorrea allò que mi- ra? Seria possible una mirada que no assassinés sistemàticament el seu objecte, que el permetés sobreviure? Al marge d’aquest cicle, hi ha dues pel·lícules que expressen de manera immillorable aquesta esgarrifant intuïció que l’enfocament –de la càmera del cineasta o de la recerca de l’antropòleg– acaba absorbint de forma irrevocable i fatal allò que enfoca. Una d’elles és la formidable PEEPING TOM, de Michael Powell (1960). L’altra és una de les més insòlites i intranquil·litzant històries que ha sabut narrar el cinema espanyol: ARREBATO, dirigida al 1980 per Iván Zulueta.
Com es veu, la qüestió és sempre la mateixa: estem en condicions de saber alguna cosa de les coses que mirem? Estem segurs que les veiem tal i com són, tal i com esdevindrien si nosaltres no hi fossim? I si és tan difícil ga- rantir la certitud de l’observació, no serà tant perquè no podem o no sabem accedir a allò real, sinó perquè sospitem que el que contemplaríem sense el tel dels nostres propis discursos i la violència que exerceixen sobre els fets no ens agradaria gens? I si el relat cinematogràfic o antropològic, tot i la seva pre- sumpció de fidelitat a les coses que n'aparença simplement ens mostren, no fos sinó una forma no d’accedir a la realitat, sinó justament l’únic recurs que tenim per escapolir-nos d’ella, de mantenir-la a ratlla? Està en condicions el cineasta o l’antropòleg de veure alguna cosa que no fos la que volia veure o d’explicar-li a altri alguna cosa que la que esperava sentir? El que es descriu ha de ser per força vertader o s’ha de limitar a resultar versemblant?
Al film de Roman Polanski DEATH ANT THE MAIDEN (1984), Sigourney Weaver encarna una dóna que ha estat violada i torturada al llarg d’una deten- ció per motius polítics. Per casualitat, recava a casa seva un personatge (Ben Kingsley) en què ella creu reconèixer el seu ultratjador. Cega d’odi, intenta obli- gar-lo que confessi, cosa a la qual l’acusat es nega. Finalment, a la vora d’un precipici al què la protagonista està a punt de llençar al sospitós, després d’executar-lo d’un tret, el presumpte torturador comença a narrar fil per randa en què consistien les vexacions a què l’havia sotmesa i de les que ella sols te- nia una incompleta composició, perquè havia estat en tot moment amb els ulls embenats. Un cop escoltada la versió del culpable, molt més rica en detalls que la seva pròpia memòria dels fets, la dona deslliga aquell home a qui estava dis- posada a fer pagar el seu crim i el deixa marxar. Com tot policia o tot jutge, ella no volia ni esperava la veritat, sinó una confessió que confirmés el que d’alguna forma ja sabia.