 |
| Aldea kwakiutl fotografiada el 1880 |
Ressenya del llibre de Franz Boas, Els mètodes de l'etnologia. Edició i traducció d'Angel Martínez. Icaria, Barcelona, 1996. 119 pàgines. Publicat a Quaderns de Cultura d'El País, el 13 de setembre de 1996.
Manuel Delgado
Seguint amb l'encomiable propòsit de donar-nos a conèixer petites joies de la literatura etnològica Malinowski, Mauss, Lei¬ris, Lienhardt, Rivers... , Icaria acaba d'incloure dins la seva col.lecció "Breus clàssics de l'antropologia" un recull d'alguns dels articles més fonamentals de Franz Boas, fundador de la moderna antropologia cultural nord-americana. Es tracta de "Les limitacions del mètode comparatiu de l'antropologia" (1896), "Els mètodes de l'etnologia" (1920) que presta el seu títol al volum i "Els objec-tius de la recerca antropològica" (1932). Tots tres treballs aborden un mateix tema: les limitacions de l'antropologia a l'hora de constituir-se com una més entre les ciències positives.
El valor d'aquesta edició no hauria de contemplar-se com el del rescat arqueològic de certs aspectes del pensament d'un patrici de la disciplina antropològica. Al contrari, afecta a qüestions ben actuals, en la mesura que Boas apareix sovint com un dels responsables dels presumptes estralls del relativisme cultural en els nostres dies, sobre tot sota la forma d'enfebliment de l'humanisme universalista i proliferació de tota mena d'essencialismes nacionalistes, a més d'una impugnació frontal de les pretensions científiques de l'an¬tropologia. S'imposa doncs clarificar qui¬na va ser en reali¬tat l'ac¬titut de Boas a propòsit de la suposada autonomia dels fets culturals, així com entorn la possibilitat de fer de la ciència de la cultura un saber nomotètic, capaç de revelar invaria-bles subjacents a la diversitat humana.
Es ben cert que Boas va sentir-se prou atret per un cert pensament alemany, molt en voga a la seva època, Dilthey i l'escola neokantiana de Baden, sobre tot, com per a impreg¬nar la seva obra d'idealisme historicista. Això va determinar que la tradició que fundà de l'escola de cultura i personalitat fins l'actual antropologia postmoderna esde-vingués un darrer i poderós refugi per la concepció romàntica de cultura com a totalitat integrada i exempta. Però també ho és que mai no va abandonar aquell tarannà que de-latava el seu entrena¬ment científic en la geografia i la física, i que es traduïa en un elevat nivell d'exigència en el rigor de les observacions i les inferències.
Fou aquesta severitat la que motivà la seva desqualificació despiatada dels excesos generalitzadors de l'evolucionisme i del difusionisme, primer, i de la psicoanalisi més endavant. Però també va ser aquest mateix rigorisme el que va fer d'ell un agnòstic respecte del seu propi mètode particularista i històric. En nom d'una major solvència científica de l'etnologia, Boas va reclamar dels seus conreadors el control sobre un seguit de dades que sols podien obtenir-se descendent a la recerca empírica i intensiva del major nombre possible de casos específics. Una tasca aquesta, però, constantment desalentada per la naturalesa extraordinàriament fragmentària, dispersa i contradictòria dels materials etnografiats.
El resultat d'aquesta resistència de l'objecte d'estudi els humans en la seva diversitat a esdevenir tal, es resol precissament en aquesta singular tensió entre el que es vol i el que es pot obtindre que recorre tota l'obra de Boas. Però aquesta exasperació és, tanmateix i més enllà, el tret que caracteritza la millor etnologia, aquella que, constantment deçabuda però mai del tot resignada, s'encaparra en la captura d'una veritat humana que se'ns escapoleix, sense deixar en cap moment de fer-nos senyes. Malhauradament, l'escola culturalista americana va renunciar ben aviat al millor de l'herència boasiana, preferint el camí molt més fàcil que, de la mà d'un empirisme més aviat estret i d'un mentalisme consistent en el mer inventari de conflictes emocionals, venia a fer de l'antropologia una mena de ciència de les banalitats.
Dit d'una altra manera, aquest Els mètodes de l'etnologia demostra fins quin punt Boas va concebre la condició de l'antropologia com a saber ideogràfic és a dir relatiu a allò que és particular sols com un estat provisional, a l'expectativa d'assolir un nivell mínim de coneixements que permetés definir el pla compartit sobre el que l'heterogeneïtat cultural es retalla. La seva lleialtat a les "idees elementals" de Bastian i les seves apreciacions sobre el llenguatge demostren que, com succeí amb Marcel Mauss, en tants sentits el seu equivalent europeu, a Boas li va calgué el coratge de fer un pas del que intuïa la necessitat, però al que no va acabar d'atrevir-se mai del tot: aquell que el separava de l'incons¬cient i les seves lle¬is com el nexe que hagués fet possible l'anhelat trànsit de la cultura a l'individu i de l'universal al concret.
No és una abdicació del dret a la ciència el que la postura de Boas implicava, a la manera de l'antiepistemologia ara tant de moda entre alguns professionals de l'antropolo-gia, sinó un concepte no dogmàtic del coneixement científic, hostil davant qualsevol reducció de les institucions culturals a no importa quina unitat i capaç de retre compte de la pluralitat dels mons humans. Lluny del relativisme absolut que s'enarbora avui com a emblema ideològic de la postmodernitat, Boas ja va ensenyar-nos que el relativisme antropològic sols pot ser coherent amb si mateix en la mesura que prengui consciència de la seva pròpia relativitat.