La foto és de Yanidel, presa de https://www.facebook.com/YanidelPhotography
Comentari per el col·lega Galvão Santos, de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà sobre la microsociologia i la crítica al subjecte, enviat el març de 2023.
Darrera del personatge, no hi ha cap actor
Manuel Delgado
La premisa de la dramatúrgia microsociològica és que no és pertinent el contrast que imaginem entre actor i personatge. Per Goffman, no hi ha actor; sols hi ha personatges. Això del personatge sense actor té a veure amb la diferència entre l'interaccionisme simbòlic i la microsociologia de Goffman. Goffman treballa la situació com a objecte, però no és un interaccionista, precisament per la seva lleialtat al paradigma durkheiminà clàssic, que ell recull de Radcliffe-Brown. Recorda la dedicatòria que li dedica: "A Radcliffe-Brown, a qui vaig estar a punt de conèixer."
L’interaccionisme simbòlic admetia, en les seves primeres fases i a partir del propi programa teòric de Georg H. Mead, el postulat essencialista que afirma el prevalgut absolut d'allò únic sobre el múltiple. Aquesta premissa és la que funda el principi de la sinceritat com a valor, que suposa que els continguts de la informació vehiculats en l'acte de comunicació són, poden ser o han de ser transmesos de manera perfecta i no problemàtica, sempre a partir de la presència d'un subjecte que rep estímuls i reacciona davant ells, o que els emet. Aquesta teoria concep l'existència d'un univers de la permanència, poblat d'entitats humanes estables carregades de veritat. En canvi, per a Goffman, en la interacció cada individu que participa no busca altra cosa que salvar la cara, quedar bé, mantenir la seva imatge, acabar sense ensurts allò que ha començat i sortir del pas de la millor manera possible.
Per a la microsociologia goffmaniana l'individu ha de ser dividit entre un personatge (caracter), que tracta d'imposar-se en cada interacció, i un intèrpret (performer), que disposa de les facultats mentals i intel·lectuals indispensables per a posar en escena aquest personatge de manera eficaç. Però, ignorant deliberadament l'intèrpret, l'estudi del qual es remet directament a la sociobiologia, Goffman treballa només amb el personatge, aquell que ha de presentar-se en la immediatesa de les circumstàncies socials. És així com Goffman defineix el self com un «efecte dramàtic», el producte derivat d'una representació en situació.
Això no vol dir que l'individu no percebi el seu subjecte com una unitat no esclatada, ni tampoc que faci per defensar la seva unitat biogràfica. El que vol dir és que l'anàlisi de la situació com un conjunt de contingències, com una arena de conducta molt més que d'expressivitat o de comunicació, afebleix d'una forma irreversible aquesta idea d'unitat del propi subjecte, al mateix temps que la fa incopsable per a l'investigador. No podem saber que pensen els demés; sols el que volen que pensem que pensen.