PPlaca en homenatge a Jaume Compte a la Rambla de Barcelona, a l'edifici on va morir l'octubre de 1934
Salutació enviada als i les camarades participants a la Trobada d'Unitat Comunista, celebrada el 25/10/14
QUAN ÉREM ROJOS SEPARATISTAS
Manuel Delgado
Membre del Comité Central del PCC
Permeteu-me compartir una reflexió amb vosaltres, quan falten uns dies per a que culminem el camí cap a la unificació dels i les comunistes catalans. D'entrada, deixeu-me que us recordi quan la propaganda feixista parlava de nosaltres anomenant-nos "rojo-separatistas". És el que sempre t'escridassaven els socials mentre et fotien d'hòsties a la prefectura de Via Laietana, us en recordeu? Alguns i algunes segur que sí. Així em qualificaven, per exemple, a l'escrit de càrrecs amb que la Brigada Político-Social va posar-me a disposició militar al 1975: "elemento rojo-separatista". A més, era curiós, perquè quan els socials feien un recés en la pallissa que t'estaven fotent, el que feia de poli bo es feia l'enrotllat i et demanava que li expliquessis allò de la relació entre el PCE i el PSUC. Et deia que no ho entenia i aleshores es reprenia la roda de trompades.
No sé si ho sabeu, però l'expressió "rojo-separatista"
la va encunyar un falangista que es deia Maximiano Garcia Venero, que era un
especialista en "los nacionalismos" com els que ara farceixen certes
tertúlies mediàtiques. El que deia és que el nacionalisme català era, a
diferència del basc, essencialment d'esquerres i que a Catalunya separatisme i
marxisme conformaven una mena de conglomerat únic. El seu article "Los
rojo-separatistas" va aparèixer a la revista Unidad el gener de 1937 i el recull Josep Benet a L'intent franquista de genocidi
cultural contra Catalunya (Abadia de Montserrat, 1995). En qualsevol cas, estava
clar que el PSUC no va ser mai un partit independentista, el que semblava
importar-li poc tant als propagandistes del franquisme com a la seva policia.
Érem "rojo-separatistas" i punt.
Perdoneu, però és que contemplant el que està
passant al nostre voltant aquests dies no podia deixar de pensar en aquesta
mania franquista de fer de nosaltres una cosa que no érem. I ho pensava
adonant-me que passaran coses i coses molt importants, històriques, segurament
irreversibles i preguntant-me què és el que podem fer nosaltres, els i les
comunistes, des d'aquest nou partit que anem a inaugurar, per a que aquestes
coses que han d'esdevenir siguin unes i
no unes altres. I és que en un moment com aquest, en que estem a punt de fer
culminar el procés d'unificació comunista, no podem girar l'esquena a aquesta
cruïlla tan transcendent, ni mantenir una posició ambigua sobre el que està en
joc, que també podem decidir nosaltres. Hem de ser clars i assumir la
responsabilitat que ens pertoca com a comunistes, de banda que siguem o no independentistes, al servei d'un moviment obrer
que no pot assistir als esdeveniments com a un espectacle aliè i irrellevant.
Sisplau, considereu-lo en les vostres
discussions d'aquest dissabte. Debateu quin ha de ser el nostre lloc i si no
hauria de ser el de sempre, és a dir aquell des del que puguem representar la
gran tradició històrica del catalanisme popular, enfrontat des de sempre al
centralisme nacionalista espanyol, però també al catalanisme reaccionari i
essencialista que veiem representat en altres forces polítiques amb les que
eventualment podem coincidir ara, com ho vam fer a l'Assemblea de Catalunya. El
catalanisme popular i progressista que nosaltres, amb d'altres, hem procurar
representar, en canvi, és el de Valentí Almirall i Rovira i Virgili, del que sorgí mes tard un catalanisme
internacionalista i de classe els protagonistes del qual foren Martí i Julià,
Layret, Salvador Seguí, Rafael Campalans, Andreu Nin, Joan Comorera, Pere
Ardiaca, Jaume Compte..., i que va concretar-se els anys 30 en organitzacions
como ara l’Unió Socialista, el Bloc Obrer i Camperol, l'Estat Català-Partit
Català Proletari, el POUM i, finalment, el nostre PSUC, partit que es definia
com ens definirem nosaltres: partit nacional i de classe.
La pregunta que ens hem de fer és, en què
estem contribuint a aquesta línia roja del catalanisme revolucionari sigui estratègic en aquests moments històrics tant impressionants que estem
vivim i en els imminents? Està clar que tot aquest procés de trencament democràtic
és complex, compost, que aplega un ampli espectre polític i ideològic no poc
contradictori i àdhuc paradoxal. Hem estat fins ara fent costat a la dreta
catalanista , la responsable del desballestament
dels serveis públics i de les retallades que sabem que estan dessagnant la
població, però que apareix presonera d'un moviment popular que potser va fer
arrancar, però que ara ni controla ni segurament entén. També hem estat amb
Esquerra Republicana, de la que, malgrat el seu recolzament al govern reaccionari
de CiU, no podem dubtar de la seva vocació progressista, com ho demostren les
dècades que portem governant Barcelona amb ella i les dues legislatures en les
que hem regint la Generalitat plegats; ERC no ha governat mai Catalunya amb la
dreta; amb nosaltres si. També hem estat fins ara de la mà de la gent de les
CUP, que comparteixen amb nosaltres l'herència del catalanisme marxista-leninista.
Però sobre tot qui empeny aquesta dinàmica és la gent, el poble, la ciutadania. Ahir, a la Plaça Catalunya, es va veure amb claredat qui arrossega qui en aquesta fase històrica.
Aquesta és la premissa fonamental: el
protagonisme del que està passant li pertoca a les masses i el seu escenari
natural torna a ser, com tantes altres vegades a la història, el carrer. La
formidable empenta desencadenada ens obliga ha fer-nos amb urgència la vella
pregunta leninista del què fer i
respondre-la com ho han fet els comunistes tota la vida, que és sumant-nos al torrent
en marxa, ocupant el nostre lloc on sempre i amb qui sempre, al carrer i amb
les masses, fidels en tot moment al nostre vell i persistent objectiu: la constitució
d'una societat justa i democràtica, és a dir socialista.
Seria tan imperdonable que perdéssim aquesta
grandiosa i irrepetible oportunitat... Si no estem a l'alçada de l'avinentesa,
si no entenem l'excepcional del moment, aleshores és que ens ha vençut la ceguesa, la mandra, la
por o el vertigen. No podeu negar l'evidència que aquest procés no és el
resultat d'una perversa manipulació interessada exercida sobre un poble sense
criteri ni voluntat. Estem davant d'una gran mobilització col·lectiva que no
podem permetre que s'esvaeixi sense haver donat els seus fruits en forma de
conquestes socials. I és clar que és possible que fracassem, que el nostre esforç
sigui va; que acabin imposant-se els interessos d'unes classes socials i d'unes
forces polítiques amb les que mantenim relacions antagòniques, però el que és segur
és que aquestes classes i aquestes forces polítiques acabaran imposant-se si contribuïm
amb la nostra passivitat al malbaratament de les esperances d'una part
importantíssima de les classes populars del nostre país.
Camarades: és un temps per l'audàcia. Hem
d'ajudar a convertir la força social desfermada en energia històrica i sols
podem fer-ho aportant-li congruència ideològica, objectius socials ara
sobreentesos, excitant la potencialitat del moviment desfermat per conquerir fites
més agosarades que les de la constitució d'un nou Estat. Volem i podem assolir
una nova societat. No hem i ens hem repetit tantes
vegades que estem per un procés constituent? Doncs bé, aquí el tenim. L'hem
impulsat, l'hem esperat, i em direu que, ara que el tenim per fi davant els
nassos, anem a desaprofitar l'ocasió de fer-lo reeixir?
I no em dieu que els comunistes no som ni hem
estat mai independentistes. Ja ho sé. Jo tampoc. Però per als franquistes i els
seus hereus ho érem i de res va servir ni servirà que proclamem el nostre
federalisme. Per a ells sempre hem estat enemics de la seva Espanya, que a
voltes fa l'efecte que sigui l'única possible. Nosaltres no hem estat mai
separatistes. Ens n'han fet a hòsties.