La foto és de Matt Weber
Conferència inaugural Curs 2023-24
Departament d’Antropologia Social
Universitat Autònoma de Barcelona
30 d’octubre del 2023
És possible una antropologia no implicada?
Manuel Delgado
I.
Bon dia. M’ha fet molt feliç que compteu amb mi per inaugurar el vostre curs acadèmic. Moltes gràcies. M’ha fet il·lusió perquè no pot ser més que el resultat d’un afecte personal i professional que us ben asseguro que és mutu i també perquè em dóna l’oportunitat de pensar i fer pensar en veu alta sobre qüestions que em volten fa temps pel cap com a professional tant de l’antropologia com de l’educació universitària. Són coses que fa temps que vinc cavil·lant a partir de la meva experiència al llarg de les quatre dècades que porto parlant a i amb estudiants de la nostra disciplina.
Durant tots aquests anys puc donar fer d’una constant, que és la freqüència i regularitat amb què les persones que decideixen entrenar-se acadèmicament en l’antropologia estan i se senten involucrades en causes socials a les quals creuen que poden contribuir a partir de la seva activitat com a antropòlegs i antropòlogues. Són joves que orienten la seva acció entrecreuant interessos científics i principis ideològics o/i ètics en busca de congruència entre el seu involucrament en lluites socials –immigració, habitatge, gènere...– i l’elecció de les seves temàtiques de recerca, de manera que una arena i l'altra coincideixen i se superposen.
La persistència a l’hora d’interpretar la pràctica investigadora com una prolongació de la militància social treballa a partir del pressupòsit que l’antropologia pot produir coneixements positius per a l’emancipació dels ésser humans allà on els siguin negats drets o pateixin postració. Aquesta sensibilitat ha pres darrerament formalitzacions teòriques amb denominació d’origen, algunes ja antigues, però que prenen ara un protagonisme creixent en els ambients acadèmics. Aquest seria el cas de l’antropologia implicada, la investigació-acció, l’antropologia amb orientació pública i altres formes de recerca aplicada pretesament contributives a la transformació social.
Aleshores penso en fins quin punt té alguna cosa de presumptuosa la premissa que des d’aquestes perspectives s’assumeix que l’antropologia pot ser una forma d’activisme. Ho trobo pretensiós i mancat de la mínima humilitat que suposa reconèixer les limitacions de la nostra disciplina dins l’àmbit universitari, en tants sentits determinada pels servilismes i claudicacions que coneixem i patim i dels quals sempre som d’alguna manera còmplices.
Estudiar col·lectius humans víctimes de l’opressió i l’arbitrarietat dels poders o/i que creiem en justa lluita no tenim motius per pensar que els millora a ells, per més que estiguem convençuts que ens fan millors a nosaltres. És com si el lampista activista tingués la pretensió que, cada vegada que arregla una aixeta en un centre social okupat o a un pis de persones migrades, estigués practicant la "lampisteria implicada".
No estic dient que l’antropologia aplicada –i la teòrica també– no impliqui implicació. De fet, desenvoluparé el contrari. El que em produeix una certa incomoditat és la certesa que es pot arribar a tenir entre nosaltres que l’antropologia acadèmica, per si mateixa, pot ser un instrument per al canvi social. Aquesta inquietud la visc des de dues òptiques que no són per mi contradictòries, sinó en certa manera paral·leles. D’una banda, crec que és necessari l’enderrocament d’un ordre social injust, que no és que generi injustícies, sinó que se n’alimenta. En un moment de penombra com el que vivim, procuro contribuir si més no a resistir els seus estralls.
Ho faig des d’una militància política i sindical a la qual em vaig incorporar amb 14 anys i que mai no he abandonat. Aleshores em vaig sumar a la clandestinitat antifranquista a les files de la Joventut Comunista. Des d’aleshores mai he deixat la meva militància comunista. I això mateix pel que fa a la meva adhesió al sindicalisme de classe. He estat acomiadat de la feina, detingut diverses vegades, empresonat, processat per set sotmès a consell de guerra... I no parlo de “pecats de joventut”. L’última vegada que em va tocar passar per comissaria tenia 55 anys.
Però mai m’he involucrat a tall d’ “intel·lectual compromès”, que és un títol que em sembla ridícul i que m’ha ofès quan m’ha estat aplicat. He militat políticament i sindicalment de manera interessada, és a dir, en nom dels meus interessos com a fill de la classe obrera que sóc i com a treballador que me'n sento.
Com deia, en paral·lel, la meva perspectiva com a antropòleg és molt diferent. Crec sincerament que l’antropologia és una disciplina negativa, pessimista i àdhuc cínica, i que l’antropòleg hauria de rebutjar qualsevol cosa que el fes acceptable i fer seu el principi pascalià que res ens pot consolar si ho pensem detingudament. Això és el que em va ensenyar l’Alberto Cardín, ben relacionat ja que va estar amb el vostre Departament i que va justificar la meva presència a l’homenatge que fa més de vint-i-tres anys li vau dedicar a l’enyorat mestre Ramón Valdés, per procurar dir en honor seu les paraules que en Cardín li hagués dedicat.
Per tant, òbviament veig amb simpatia i afinitat la voluntat de contribuir a les lluites socials des de l’activitat que anomenaríem científica, però em neguiteja la supèrbia que atribueix a la tasca investigadora virtuts que em semblen excessives pel que fa a la convicció que podem resoldre o ajudar a resoldre ni tan sols una sola de les arrugues que fan tan lleig el món on vivim. M’incomoda sobretot tenir la sensació que, sovint, aquestes postures de compromís social des de l’antropologia acadèmica són la resposta a la crida personal a “fer alguna cosa” amb relació a uns mals de la societat que ens afecten especialment en un pla moral.
I és aquí on és pertinent establir la genealogia d’aquesta lògica del concerniment personal tan present en les ciències socials en general i dins l'antropologia també. Una arqueologia de les ciències socials activistes permetria respondre a la pregunta de per què, per exemple, l'antropologia urbana sembla que s'especialitza gairebé sempre en "problemes de la societat contemporània", com si l'antropòleg que hagués optat per estudiar la seva pròpia societat només estigués legitimat a actuar sobre gent marginada, alternativa, rara, sectària, estrafolària, minoritzada, considerada com a conflictiva o malalta, en lluita, en trànsit...
És a dir, grups humans que la majoria social o l'ordre polític prèviament han problematitzat, la qual cosa fa, per cert, que l’antropòleg o antropòloga poden aparèixer complicats involuntàriament en el marcatge i la fiscalització de dissidències o presències tingudes per alarmants, encara que hi vagi per donar-los un cop de mà, a la manera de l'«expert en l'estigmatitzat» a què es refereix Erving Goffman.
II.
La tendència a assignar a qui practica l’antropologia –i de molts i moltes practicants a assumir-les com a pròpies– tasques d'inventariat, tipificació i escrutament de «sectors conflictius» de la societat –és a dir, immigrants, sectaris, joves, gitanos, malalts, marginats, etc.– demostraria la inclinació a fer de l'antropologia de les societats industrialitzades una mena de ciència del que els poders i les majories socials considera anomalies i les desviacions, dels esgarriats i els indesitjables.
No serà que l'antropologia de temàtiques urbanes és, sense saber-ho, encara lleial al que va ser i va voler ser l'Escola de Chicago, que, com se sap, respon als requeriments de l'activisme pastoral protestant? Em refereixo, en concret, als settlements, la intenció dels quals va ser convertir els barris perifèrics de les grans ciutats en expansió en laboratoris en què posar a prova iniciatives de progrés sociomoral capaces d'atemperar els excessos del liberalisme capitalista i el darwinisme social imperant. Recordem que el seu marc fou el del cristianisme social reformista, el puritanisme lleument d'esquerres de la Social Gospel, que es va llançar als carrers de les grans ciutats per rescatar-ne totes les víctimes d'un capitalisme cada cop més desproveït de la seva justificació transcendent, cada vegada més immisericorde.
Aquest és un tema ben interessant. El mateix context de The Fundamentals va incloure reflexions de signe reformista i un dels grans representants del fonamentalisme, William B. Riley, va sostenir que calia no donar l'esquena al que estava passant a les ciutats, sinó, al contrari, anar-hi per solidaritzar-se amb els treballadors i democratitzar al màxim la vida civil. Tot això es va concretar en campanyes per elevar el to moral de les classes pobres urbanes, víctimes no tant de la seva pobresa com de la seva desorientació.
Translació al camp del treball positiu del que al llarg del XIX s'havia convertit en una lectura filantròpica de la vella caritat cristiana, entesa ara com a contribució al restabliment d'un ordre socionatural més just, alienat per causes essencialment morals, que derivaven alhora de les noves formes de vida que havia comportat la revolució industrial. D’aquí que les ciències socials fossin invitades al segle XIX com a ciències morals.
Les ciències socials es van convertir en un front més del redemptorisme religiós que dominava la societat nord-americana al principi del segle passat, com havia succeït a Europa al llarg del XIX de la mà dels primers passos de la sociologia i l'antropologia. En molts dels volums de The Fundamentals, s'hi proclamava la importància de recórrer al mètode científic per reconèixer i aplicar la voluntat divina, i, sobretot, per intentar «ajudar tots els nostres germans en els assumptes socials».
Els sociòlegs de Chicago no només van ser investigadors lliurats a la pràctica d'una disciplina acadèmica, sinó també apòstols que volien rehabilitar, amb una mà a la Bíblia i l'altra a la Ciència, la doctrina del pecat original, i fer-ho sota la forma d'una nova responsabilitat social, una fórmula que substituïa la vella solució individual del protestantisme tradicional per la convicció que la salvació de cadascú només era possible a través de la salvació del tot social.
Lògica de l'involucrament que resulta alhora d'una teologia social que portava així fins a les darreres conseqüències el segon manament més important de la Llei, després del d'«estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tota la teva ment», que no és sinó «estimaràs el teu proïsme com a tu mateix» (Mt. 22, 34-40; Mc. 12, 28-31; Lc. 10, 25-28). Aquest «amor al proïsme» neotestamentari –ja present, no obstant això, al Levític, 18, 19– es recull en el mateix comiat de Crist: «estimeu-vos els uns als altres...» (Jn. 15, 12), i s'entronca amb la filantropia o «amor als homes». Tot això en el si de la situació crònicament crítica de la nova ciutat, escenari permanent d'un desgavell que embogeix, en què és fàcil trobar corroborada fins a la màxima expressió la visió protestant d'un ésser humà no menys sempre en crisi.
D'aquest quadre derivava una mena de teologia urbana que també ho era d'un nou exili del poble de Déu, una nova travessia del desert, mudat ara en allò que Spengler hauria d'anomenar a L'ocàs d'Occident «el demoníac desert de llambordes». El carrer passava a concebre's com un espai radicalment sense Déu, agudització de la caiguda de l'home i la corrupció de la natura, a l'antípoda de tot el que hagués pogut semblar transcendent, a mercè de tota mena de perills morals, teatre per al deliri i l'absurd d'una vida quotidiana sense sentit, habitada només per somnàmbuls sense ànima. És a partir de tals conviccions que l'Escola de Chicago desplega el seu activisme salvacionista, valent-se dels instruments positius de les ciències socials.
Aquestes ciències socials no es van conformar amb ser morals; van voler ser també moralistes, en el sentit que la seva pretensió va ser ajudar a millorar la societat, diagnosticant-ne els mals i orientant-ne les reformes. Als Estats Units, la contribució de les ciències socials a l'humanitarisme de base cristiana es va investir de pragmatisme, d'un pragmatisme que reclamava de les ciències socials més que teories: mètodes, estratègies, tècniques d'observació i d'enregistrament que permetessin elevar el to moral de la vida urbana i que alleugeressin els mals que derivaven de la seva condició desestructurant.
III.
Cal insistir que no estic sostenint en absolut que no sigui procedent reconèixer la condició inevitablement implicada de tota tasca científica, sobretot si es pretén “social”. Sols pretenc advertir sobre la pretenciositat de justificar-ho formalitzant-ho teòricament i la trampa, per dir-ho així, d’escapolir les arrels més morals que socials de cert tipus de compromís antropològic. Aquest èmfasi no és aliè –ho reconec– a les dècades que porto impartint Antropologia Religiosa i d’insistir a classe sobre l’origen místic i teològic sovint insospitat de les nostres conviccions i també sobre fins qui punt la impugnació que es fa des del progressisme laic contra el llenguatge religiós no es formula des de fora, sinó de de dins d’una esfera que en la mesura que és com si fos religiosa, és religiosa.
Res a afegir, respecte a això, al que escrivís fa temps Pierre Bourdieu sobre com un dels elements provatoris de la dissolució d’allò religiós en la societat contemporània és la conversió de les ciències socials en una font d’allliçonaments moralistes i als i les seves practicants en una espècie de capellanots.
El que volia dir-vos és que cal tenir humilitat i entendre que el nostre paper com investigadors i investigadores és generar coneixement, però fent-ho conscients que la misèria de la nostra disciplina és la seva grandesa, que és exercir una estranya professió consistent a extraure –sempre som d’alguna manera extractivistes– sabers de gent que en sap més que nosaltres, als quals els deurem els nostres èxits acadèmics i als quals mai no els podrem retornar el que ens donin.
Sovint ens oblidem i ens desentenem d’elles i d’ells un cop conclosa la nostra tasca investigadora. Cal acceptar que potser la feina de generar coneixement no tindrà transcendència en la vida d’aquestes persones l’experiència de les quals, tal i com ens ha estat confiada, quedarà congelada en el nostre benefici als nostres TFM, tesis, comunicacions, ponències i articles. I, segons com, tant de bo que no serveixi de res, perquè si ha de servir és poc probable que sigui per millorar la seva vida. Sobretot, no ens oblidem que som nosaltres qui necessitem d’aquestes persones que observem i a qui fem parlar. Tingueu-lo clar: elles no ens necessiten.
Això és el que us volia explicar o més aviat compartir. Com veieu, no són certeses ni savieses el que us he exposat, sinó més aviat dubtes i confusions, que al capdavall és allò en què hauria de consistir la docència: a donar a conèixer les nostres inseguretats i fracassos, que indiquen no el que sabem sinó el que ens queda per saber i que és el que les persones que tenim davant nostre a classe han d’esbrinar. Les nostres millors troballes, les nostres millors idees, no les tindrem nosaltres, sinó vosaltres.