 |
| Fotograma de "Warm Bodies" (2013) |
Resum de la intervenció a les I Jornades Participació-Acció.
El límits de l'arquitectura i l'urbanisme en la producció de l'espai, València
24-25 de maig de 2018
VALOR I VIGÈNCIA DEL PENSAMENT D'HENRI LEFEBVRE
Manuel
Delgado
Costa sintetitzar la fondària i l'amplitud tant del treball com l'experiència
vital d'Henri Lefebvre. La seva trajectòria acompanya un bon nombre de fites
del segle XX i de vegades els determina: les avantguardes, de dadà als
situacionistes; la lluita contra el feixisme i el colonialisme; les relectures
dissidents de Marx; el diàleg crític amb l'existencialisme i amb els
estructuralismes; les revoltes de finals dels anys 60 No és per atzar que fos a
París i dos mesos abans de les barricades de maig de 1968, que aparegui Le droit
a la ville, el llibre del que per fi fa poc teníem una nova edició revisada, després
de dècades d'absència de la seva primera publicació en castellà. Una
desaparició aquesta que dona testimoni de l'oblit que va arribar a merèixer una
mirada lúcida sobre el que estava sent la depredació mercantil de les ciutats i
que anticipa el que serà la forma atroç que ha adoptat en la seva fase
postindustrial.
De l'oblit hem passat, avui, a la usurpació del seu pensament,
començant pel mateix concepte de 'dret a la ciutat', convertit en lema per la
retòrica pseudoradical dels que plantegen el dret a la ciutat com a dret a les
prestacions bàsiques en matèria de benestar: habitatge, confort, qualitat
ambiental, serveis, ús de l'espai públic i això que es presenta com a 'participació',
que no sol ser una altra cosa que participació dels dominats en la seva pròpia
dominació i que es tradueix, com a molt, en la generació d''espais alternatius'
que acaben contribuint 'creativament' a les dinàmiques de gentrificació. Perquè
això és el que consisteix la paraula màgica "participació", una forma
distingida de nomenar ordres institucionals prou 'oberts' com per incorporar a
les seves lògiques als seus propis impugnadors, que acaben aspirant no tant a superar
la ciutat capitalista com, en efecte, a participar d'ella. Res a veure aquesta
"participación" amb el dret
a la ciutat que reclamava Lefebvre, que era molt més: un superdret que no es
pot encotillar ni resumir en proclamacions, normes o lleis destinades a
maquillar un capitalisme 'sensible a allò social'.
Tot el treball d'Henri Lefebvre va ser just el contrari del que s'està
volent fer d'ell. Més pertinent que quan la va plantejar resulta ara per ara la
seva denúncia de ciències i sabers que, presumint-se asèptiques i imparcials,
assumeixen la tasca de generar i sistematitzar la dimensió espacial de les
relacions de poder i de producció, afanyoses per sotmetre tant els usos
ordinaris o excepcionals de la ciutat -de la festa al motí-, com la riquesa de
codis que els organitzen. El resultat són espais falsos i falsificadors, encara
que es disfressin després amb llenguatges complexos que els fan
inqüestionables. Són els espais dels planificadors, dels administradors i els
administratius, i també dels doctrinaris de la ciutadania i del civisme, sempre
disposats a arrebossar de 'bon to' les polítiques urbanístiques per fer-les
digeribles a les seves víctimes, els urbanitzats.
El que ens diu Lefebvre és que després d'aquest espai maquetat dels
plans i els plànols no hi ha altra cosa que ideologia, en el sentit marxista
clàssic, és a dir fantasma que fetitchitza les relacions socials reals i
impedeix la seva transformació futura. És o voldria ser espai dominant,
hegemonitzar els espais percebuts, practicats, viscuts o somiats i doblegar-als
interessos d'aquells que els encarreguen. És l'espai del poder, tot i que
aquest poder aparegui com 'organització de l'espai', un espai del qual s'omet o
expulsa tot el que se li oposa, primer per la violència inherent a iniciatives
que es presenten com urbanístiques i, si amb aquesta no n'hi ha prou ,
mitjançant la violència oberta. I tot això al servei de la producció de
territoris clars, etiquetats, homogenis, segurs, obedients ..., col·locats en
el mercat a disposició dels que es creuen de 'classe mitjana' i somien amb
aquest univers urbà tranquil, previsible, desconflictivitzat i sense sobresalts
que es dissenya per a ells com a mera il·lusió, atès que està condemnat a patir
tot tipus de desmentits i esquinçaments com a conseqüència de la seva fragilitat
davant els embats d'aquesta mateixa veritat social sobre la qual pugna
inútilment per imposar-se.
En efecte, el propi de la tecnocràcia urbanística és la voluntat de
controlar la vida urbana real, que va parella a la seva incompetència crònica a
l'hora de entendre-la. Considerant-se a si mateixos gestors d'un sistema, els
experts en matèria urbana pretenen abastar una totalitat a la que anomenen 'ciutat'
i ordenar-la d'acord amb una filosofia -el humanisme liberal– i una utopia, que
és, com correspon, una utopia tecnocràtica. La seva meta continua sent la d'implantar
com sigui la sagrada trinitat de l'urbanisme modern: llegibilitat, visibilitat,
intel·ligibilitat. Darrere d'aquest objectiu creuen els especialistes que poden
escapar de les constriccions que supediten l'espai a les relacions de producció
capitalista.
Bona fe no els falta, ja feia notar Lefebvre, però aquesta bona
consciència dels que dissenyen les ciutats agreuja encara més la seva
responsabilitat a l'hora de suplantar aquesta vida urbana real, una vida que
per a ells és un autèntic punt cec, ja que viuen en ella, pretenen regular-la i
fins i tot viure d'ella, però no la veuen com a tal. Per assassinar-la o
impedir que neixi aquesta vida urbana –l'urbà com a vida- treballen els
programadors de ciutats. Estan convençuts que la seva saviesa és filosòfica i
la seva competència funcional, però saben o no volen donar la impressió de
saber d'on procedeixen les representacions a què serveixen, a quines lògiques i
a quines estratègies obeeixen des de la seva aparentment innocent i neta caixa
d'eines. Estan dissuadits que l'espai que reben el mandat de racionalitzar està
buit i s'equivoquen, perquè l'espai urbà la nul·litat de l'acció només pot ser
aparent: en ell sempre passa alguna cosa. De manera alhora ingènua i arrogant,
pensen que l'espai urbà és una cosa que hi és, esperant-los, disponible del tot
per les seves gestes creatives. No reconeixen o fan com si no reconeguessin
fins a quin punt no fan altra cosa que obeir, que acaten ordres.