Sobre la importància del dibuix per a l'etnografia

Dibuix de Richard Burton d'un takh-rawan, un palanquí dels grans senyors àrabs

Comentari per Edouard Monneau, estudiant del Màster en Antropologia i Etnografia de la UB, enviat el 9 de maig de 2015

SOBRE LA IMPORTÀNCIA DEL DIBUIX EN ETNOGRAFIA

Manuel Delgado

Com vaig dir-te, és del tot pertinent una contribució de la teva banda a la vindicació del dibuix com a tècnica de recollida d'aspectes de la realitat que l'etnògraf preveu que no poden ser captats d'una altra manera. A l'assignatura Taller d'etnografia havia prohibit als meus estudiants usar càmeres fotogràfiques o de vídeo, que crec que s'anquilosen la percepció i la converteixen en maldestra i mandrosa. Ja saps que això no és que no cregui que el cinema o la fotografia no siguin suports pertinents en etnografia. S'han d'emprar, però evitant l'excessiva facilitat que procuren. I a més ja saps que em canso de repetir als estudiants que la càmera no és només un artefacte: és un model per a la mirada. No han de mirar a través d'una càmera: ells i elles han de ser una càmera. No han de mirar a través del cinema, sinó cinematogràficament, que no és el mateix. Quant al dibuix, és important reclamar el paper que va tenir i que encara mereix. Dibuixar -i li ho diu algú que no en sap- obliga a una perspicàcia i a una sensitivitat que el fotògraf i el cineasta naïf poden arribar a perdre si es rendeixen a la comoditat que suposa l'ús de pròtesis per a la mirada.

Sobre el precedent de l'ús del dibuix en etnografia ... Tots els grans viatgers que van precedir l'observació etnogràfica van dibuixar. Hi ha precedents encara més remots, com el del francès Olivier Perrin, a finals del segle XVIII, que va pintar les etapes de la vida d'un jove bretó, Corentin. Tant els etnògrafs i protoetnògrafs de l'exòtic, com els metges rurals del XIX, van emprar el dibuix per retenir la quotidianitat que observaven. Les revistes de viatges del XIX estaven plenes d'exemples d'aquest tipus de percepció. Busca exemplars del Magasin pittoresque o de Tour du Monde. Hi ha reedicions facsímils de llibres d'aquesta època. Vaig trobar no fa gaire, publicat per Olañeta, el llibre Viatge pels usos, costums i trages d'Àfrica, "obra adornada amb làmines il·luminades", publicat originalment en 1845. En aquesta línia de llibres de viatges del XIX amb exemples de dibuixos etnogràfics, l'Editorial Laertes té una col·lecció excel·lent, on hi ha llibres com el d'Isabella K. Bishop, Viaje al Pequeño Tibet; Viaje por el Nilo, de E.V. Gonzenbach, o Viaje a las estepas de Astrakhan y del Caúcaso, de Jan Potocki. En tots veuràs profusió de dibuixos.

Ara em ve al cap l'escena de "Las montañas de la luna", en què Richard F. Burton apareix dibuixant la vida ordinària dels poblats pel que va recalant en el seu viatge cap a les fonts del Nil. No puc amagar la meva fascinació per aquest personatge, que vaig conèixer -com tantes altres coses apassionants- de la mà d'Alberto Cardín, que havia traduït i editat diverses de les seves obres, totes amb els seus corresponents dibuixos. Aquí tens a mà, Mi peregrinaje a Medina y la Meca, en dos volums (Laertes); Viaje al país de los santos  (Laertes), sobre el seu viatge a Utah, el país mormó. Tinc per casa Relat personal d'un Pelegrinatge a Medina i La Meca (Quaderns Crema), que t''esmento perquè he vist que la majoria de dibuixos no apareixen en l'edició en castellà de Laertes.

Per descomptat que la fotografia i el cinema han arraconat el dibuix com a tècnica de captació de la realitat. Una penat. Hi ha excepcions. Griaule, Malinowski, Clastres ..., tots els grans etnògrafs van dibuixar objectes, però més rarament personatges o situacions. Alguns exemples més recents: la tasca de  Julio Alvar entre els purépecha del sud de Mèxic, en què el dibuix ocupa un lloc central. O els que va fer a Andalusia, que es van publicar fa no gaire Los dibujos etnográficos de Julio Alvar (Patrimonio etnológico y documental de Andalucía). O el de Julio Caro Baroja en Los hijos de la nube (Júcar), sobre els saharauís. Y, por suposat, parlant d'antropologia urbana, El pintor de la vida moderna, el text en què Charles Baudelaire ret homenatge a Constantin Guys, a qui ja havia dedicat el seu poema "Somni de París" en Les flors del mal.