La CNT i la guerrilla comunista a Catalunya

Maquis a la Vall d'Aran, 1944

Comentari per la gent de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà, enviat el juny de 2015

LA CNT I EL MAQUIS A CATALUNYA

Manuel Delgado

La presència anarquista en l'etapa immediatament posterior a la derrota del 1939 es va veure limitada a l'intent de rescatar militants empresonats i a petits cops de mà que no responien un esquema organitzatiu realment eficaç, llevat de partides aïllades. La veritat va ser que, a part d'una brutal repressió, els anarquistes no van ser capaços de desenvolupar un tipus d'organització que els permetés sobreviure ni a les destacaments militars i de la Guàrdia Civil contra el maquis, ni a l'aguait de la policia política franquista, cosa que sí que van poder aconseguir els comunistes, precisament pel tipus d'organització que s'havien dotat en la clandestinitat.

En efecte, totes les històries de la CNT sota el franquisme coincideixen que un dels principals problemes amb què es va trobar va ser la fugida constant i gairebé massiva de militants que entenien que la lluita antifranquista podia dur a terme eficaçment només si s'assumia un estil de combat com el que els comunistes proposaven. I això va passar sense que una bona part de llibertaris renunciessin al seu ideari. El 1944 milers d'anarquistes constitueixen el que es va denominar Agrupación de Cenetistas de la Unión Nacional, és a dir militants de la CNT que, després d'haver combatut contra els nazis a França, es van enquadrar en l'organització guerrillera que el PCE i el PSUC propiciaven i que va ser la que va protagonitzar l'intent d'invasió d'Espanya per la Vall d'Aran el 1944, quan un exèrcit guerriller, composat per uns 1.500 combatents ben armats van intentar establir a Vielha un govern provisional que encapçalés una revolta popular a l’interior del país. Tot i aconseguir ocupar diverses poblacions de la vall, l’intent d’invasió va fracassar com a conseqüència de la superioritat militar franquista –caçadors de muntanya, legionaris i regulars– i es va saldar amb 588 maquis morts. L'episodi és el tema central de la novel·la La alegría de Inés, d’Almudena Grandes.

El trasvassament massiu de cenetistes al maquis comunista està ben tractat per Ángel Herrerín López, tant en el seu llibre La CNT en el exilio (Segle XXI), com en articles com "La CNT en el exilio. De la reorganitzación a la escisión", Historia y Fuente oral,  53 (2005). Però el testimoni més interessant de com va ser que entorn de cinc mil anarquisites entressin en a bloc i com a tals al maquis comunista és José Manuel Molina en el seu llibre El movimiento clandestino en España, 1939-1949 (Editores Mexicanos Unidos). Molina va conèixer de prop el procés ja que va ser el primer secretari general de la CNT a l'exili francès i fins 1945. per si a algú li interessa, el llibre està disponible a la biblioteca del Campus Raval 

Al marge de la invasió de la Vall d'Aran, va haver altres incorporacions de militants cenetistes a la guerrilla comunista. Va ser el cas de l’Agrupación Guerrillera de Cataluña. La seva zona d’actuació a la muntanya era la serralada de Prades i diverses valls del Pirineu gironí, amb un centre clau a Manlleu. El 1946, el PSUC va fer un segon intent d’imposar la lluita armada a ciutat de Barcelona i va posar en funcionament la 1a Brigada Jaime Girabau i la 2a Brigada Guerrillera, al capdavant de la qual hi havia Jaume Valls Sardà i que incorporava també militants de la CNT.