La foto és d'Agostinho Russo
Comentari per Carla Rivera, enviat el maig de 2024
Una petita referència autobiogràfica a la invenció de l’espai públic als anys 80
Manuel Delgado
No sé si les coses que he escrit sobre l’espai públic són pròpiament una genealogia o una arqueologia, en el sentit weberià que hereten Foucault i Elias. És en qualsevol cas una història, però una història explicada en primera persona, perquè, pet dir-ho així, jo estava allà i aleshores quan es va inventar en el seu sentit actual entre els especialistes en ciutat.
La qüestió és clara i simple. Tal i com he insistit en posar de relleu, es tracta de l'apropiació política i urbanística d’un concepte filosòfic, el d'espai públic, idèntic al d’esfera pública i associat al de societat civil, per traslladar-lo -espacialitzar-lo- a un territori físic tangible: els exterior urbans. Objectiu: considerar la vida urbana en termes de marc per al pluralisme polític i la conciliació cívica de les diferències –i, per extensió, de les desigualtats–, un procés que és inseparable del gir neoliberal que trobem en teories arquitectòniques i urbanístiques de final dels 70, encara que no s'utilitzi encara el terme espai públic.
L'usdefruit del concepte d'espai públic teòric per anomenar llocs físics –els carrers– com a espais carregats de moralitat ve després. La problematització sociològica dels buits urbans coneix el seu moment inaugural, sobretot a França, a partir de l'interès per la interiorització de les normes que regeixen els vincles socials i la contenció del conflicte a l'activitat quotidiana fora de l'àmbit domèstic. A partir de la distinció vida pública/vida privada, tal com ho desenvolupen, entre altres, Erving Goffman i Richard Sennett, apareixen treballs en què la noció filosòfica d'espai públic es planteja en termes de ciutadania i civilitat, reclamant per a això l'ascendent intel·lectual d'Habermas i Arendt. Amb això, esdevenia problema sociològic l'imperatiu de dotar l'urbanisme d'un contingut filosòfic que li conferís un sentit no merament tecnocràtic, sinó que també li permetés pretendre contribució al servei de la pau, la integració i l'equilibri civils.
Per això et deia que jo hi era allà i aleshores, quan Isaac Josep, Daniel Cefaï, Michael Rautemberg, estan construint teòricament el concepte al CRESSON i a les trobades de Cerisy. Jo està bevent i replicant aquestes fonts i em sé responsable directe de l’extensió a Amèrica Llatina de la noció d’espai públic.
Aquesta és l’arqueologia de l’espai públic com a concepte. Pots aturar-te aquí o seguir la pista fins Arendt, Habermas i potser Koselleck, que et portaran als models de l’àgora grega i o dels salons il·lustrats.
Com i a partir de quin moment i per qui s’utilitza “l’espai públic” a Barcelona t’ho explico quan vulguis. A la promoció de les obres olímpiques del 92 no se’n parla en cap moment, per exemple. La idea és aquesta: espai públic es posa en circulació per caracteritzar, diferenciar i qualificar no només formalment un determinat territori, sinó també per fer-ho èticament i fins i tot jurídicament. Missió: assignar una plusvàlua simbòlica, un valor d'alguna manera superior, als espais urbans als quals s'aplica, rescatant-los de la seva opacitat i de la seva ambigüitat cròniques, així com de la seva tendència a esdevenir escenaris de revelació de desigualtats i antagonismes socials.
Un exemple. Hi ha un llibre de Marianna Mogilevich, de 2020, que es titula The invention of public space (University of Minnesota Press). Parla de les iniciatives de l'alcalde John V. Lindsay a Nova York entre el 1966 i el 1973. Cert es van plantejar com a antídot als excessos del paradigma planificador d'Abraham Moles –contra el que escrivís Janes Jacobs–, però sobretot com una reacció en clau urbanística a l'emergència que havien suposat els greus disturbis a Harlem el 1964 i, després, l'explosió de violència racial que va conèixer els Estats Units entre 1965 i 1968. L’autora reconeix l’origen del concepte de l’espai públic, però aplicat a una actuació política i urbanística que no en parlava en absolut.
Pots dir moltes més coses, però no anar-te’n massa lluny en el temps. No més enllà de finals dels anys 80 del segle passat.