La foto és d'Yves Parageno
Fragment de La comèdia de la sinceritat, Veritat i fingimenr en la pla de la interacció, a Estudis escènics, núm. 46. 2021
La impostura dels sincers
Manuel Delgado
Sembla difícil discutir que la nostra vinculació amb els altres funciona en bona mesura com una activitat hermenèutica, en el sentit que està orientada a conèixer, o com a mínim a ensumar-nos, la part d’informació que els nostres interlocutors ens escapoleixen, el que no ens estan dient quan ens parlen. Aquest desig de desvelar allò que els altres saben, tenen, fan, han fet, pensen, senten, volen i ens oculten pot ser conseqüència de la convicció que tenim que aquesta informació que se’ns amaga por resultar estratègica amb vista a entendre el sentit últim i les intencions que orienten la relació de les persones amb les quals interaccionem. Tractem, doncs, d’allò que no es diu, del que és massa important per ser-nos comunicat a les primeres de canvi, d’allò que hem de fer un esforç d’escrutini per arribar a conèixer, del que ens obliga a fer una tasca d’investigació ininterrompuda sobre els nostres interlocutors.
És com si tots fóssim esoteristes de l’altre, endevins d’allò que no declara ni declararia, intèrprets de les pistes que se’ns van oferir de l’insondable de la gent amb qui ens relacionem d’una manera més o menys duradora i de la que sabem que mai serà plenament sincera. És això el que fa de tots i cadascú de nosaltres intrigants constants, conspiradors que busquen obtenir dades dels altres que aquests altres no ens brinden, elements per a accedir a aquests nuclis de coneixement que ens permeten exercir un major control sobre ells. És tot allò que sabem que les persones davant les quals estem en cada moment de cap manera ens confessarien, perquè ningú posa ni alhora ni completament totes les cartes sobre la taula. Les pràctiques tafaneres més normals, de les quals la vida quotidiana està farcida, són exemples ben comprensibles d’aquesta tendència que segurament tots experimentem a saber dels altres més del que ens expliquen o ens donen a conèixer. I no és menys cert que la situació també es produeix de forma inversa. Conscients com som d’aquesta inclinació intromisòria, ens en protegim procurant que els altres no s’assabentin d’aquells aspectes de la nostra biografia personal que podrien ser considerats intolerables. La conseqüència és una tensió constant entre la necessitat de transparència i intel·ligibilitat i la no menys enèrgica d’amagar facetes que, si se sabessin, de segur que ens farien censurables.
Podríem aturar-nos a pensar què passaria si tothom hagués de ser sempre sincer, si no poguéssim mentir mai, ni dissimular, ni engalipar als altres amb les nostres excuses, amagaments o coartades. Imaginem-nos per un moment un món on tot el que sabem, pensem, planegem i desitgem fos immediatament i recíprocament accessible, on els nostres pensaments i les nostres intencions afloressin, si no poguéssim fingir, un món d’éssers completament i permanentment francs. De fet, aquesta imaginària eventualitat –un món completament translúcid– seria un malson, perquè totes les relacions socials es desplomarien. Les nostres interaccions es despleguen en incessants moviments de pèndul entre el visible i l'invisible, traspassant constantment i en ambdues direccions la membrana que separa l’interior de l’exterior, posant de manifest la virtut estructuradora de la dialèctica entre secret i revelació, entre confiança i malfiança, entre certesa i incertesa, entre saber i no saber, amb totes les escales intermèdies que recullen el suposar, el sospitar, l’entreveure, i amb tots els personatges, escenaris i attrezzo del gran drama de les veritats ocultes o semivelades.
Vet aquí doncs que cadascú mostra tan sols una petita part de si mateix. No s’hi val oblidar que el concepte modern d’intimitat remet a aquest principi d’encapsulament dins d’un mateix on cadascú guarda el secret de qui és realment en la seva totalitat, aquesta totalitat de la que els demés no poden ni deuen saber més que una part. En conseqüència tots, en alguna mesura, fem de la discreció, de les mitges veritats, fins i tot dels enganys, un ús habitual per tal de mantenir certa informació reservada, que tractem únicament de desvelar d’una manera selectiva sols a aquells als que ens interessa o ens podem permetre que la coneguin totalment o parcialment. La insinceritat existeix perquè existeixen els altres i els altres de segur que no admetrien allò que sentim o pensem de debò a cada moment i en presència seva.
Això és el que deriva de la nostra pròpia naturalesa fragmentària, de personatges obligats a una impostura crònica, representant papers sempre diferents que ens obliguen a tematitzar-nos –és a dir reduir-nos a una imatge parcial i esbiaixada de nosaltres mateixos– en cada oportunitat i en funció d’aquesta oportunitat, darrera aquesta fita, que és l’única que ens importa, i que no és altre que la de ser reconeguts com a concertants pels i amb els altres. Hi ha un part de nosaltres que ens neguem a socialitzar, que no és convocada a intervenir en cadascuna de les interaccions en què ens anem veiem involucrats, en la mesura que descomponem la nostra personalitat i en mostrem sols uns quants trets que, sempre organitzats d’una manera coherent i clara, ens permeten mostrar-nos com una ficció, una quimera, allò que mai no som ni serem mai en realitat: una sola cosa i de veritat.