Una temporada a la Model
Manuel Delgado
El mes que ve farà anys. L'agost de 1975 em detenien a mi i a altres setze persones a les festes de Gràcia, com a conseqüència d’uns aldarulls que es van produir al voltant de la plaça del Sol, en l’envelat de la qual estava fent un recitar en Raimon. Això per a que diguin que les festes de Gràcia d'ara són conflictives. Tot va començar quan la policia va intentar detenir un noi que venia agulles amb un senyera petitona, en un ambient molt marcat per les protestes al país i arreu del món contra les penes de mort contra militants antifranquistes que al més següent s’executarien. La gent va voler impedir la detenció i es va abalançar contra els guàrdies que, en veure's acorralats, van començar a disparar trets de veritat. A un noi li vam clavar un tret a la cama, però va aconseguir que no l'enxampéssin. Era de la Joven Guardia Roja, del PTE, i després ens vam fer amics. Es diu Sebastià Arroyo. Les detencions van ser al atzar, entre elles la meva, sospito que perquè els socials que em van enxampar em van reconèixer d’altres vegades que m’havien detingut. Jo era dins l'envalat i van fer sortir la gent d'un en un per a que no em pogués escapar. Quan vaig sortir em van encanyonar amb una metralleta i se me'n van dur cap a una porteria fins que va passar el cotxe cel.lular.
Primer ens van portar a la comissaria de Gràcia, amunt de tot del que ara és Torrent de l’Olla, que continua sent el que era, tot i que ara estigui a càrrec dels mossos. Allà ens van estar hores fotent d’hòsties, tot i que es van ensanyar especialment amb mi. Em van titllar ràpidament de “perillós” i em van portar a una cel·la a part. Per si a algú l’interessa, l’insult que més prodigaven mentre m’apallissaven era “cabrón catalán”. Després ens van portar a comissaria, on van continuar les hòsties. Un de nosaltres no va poder suportar i va tallar-se les venes amb una botella trencada de coca-cola. El van portar a l'hospital, on va tornar a intentar-ho amb un bisturi que li va prendre a una infermera. Vaig reconèixer a alguns detinguts com a gent també de la Joven Guardia Roja, però no els va identificar com a tals i els van deixar anar. Jo també vaig tenir sort en aquest sentit, perquè la meva fitxa em vinculava amb Comissions Obreres de banca i la policia no sabia que en aquells moment formava part de la direcció de la Joventut Comunista de Catalunya al front de batxillerat. Si ho hagués sols intuït m'haguessin torturat sens dubte. Ho feien sempre. Com no sabien que sabia es van limitar a atonyinar-me sense parar.
Hi ha un llibre que explica molt bé com va anar aquella detencions i els incidents que les van provocar. Es diu “La masmorra”, publicat per Cossetània i escrit per un dels capturats pels grisos aquella nit, en Joan Ventura, que, per cert, va aconseguir reunir-vos a la majoria dels sobrevivents d'aquella trista aventura en un parell de sopars i en un acte públic de presentació del llibre ara fa un parell d'anys. Va morir fa uns anys. I una altra cosa, trobo que important: en Raimon mai va mostrar el mínim interés per la nostra sort.
Dels vint detinguts sols es van quedar vuit: Josep Talens, Rafael Sans, Francesc de Paula Ripoll, Joaquín Martínez Beneyto, Joan Sants, Joan Aracil, José Luis Suárez, i el noi que s’havia intentat suïcidar i que estava hospitalitzat. En Talens estava en grups llibertaris, en Francesc de Paula també era proper a les Plataformes Anticapitalistes i els demés no eren, que recordi ara, persones organitzades políticament. Després de tres dies als calabossos de Via Laietana ens van fer pujar a un furgó policial, però en comptes de portar-nos al jutjat vam veure horroritzats que ens conduïen directament a la Model. Això sols podia voler dir una cosa que es va confirmar immediatament: ens havíem posat a disposició militar. El càrrec que teníem era “insultos de obra a las fuerzas armadas” i això implicava automàticament consell de guerra i una petició fiscal d'un munt d'anys de presó.
Em van ficar a la sisena galeria, la de menors, perquè tenia aleshores 19 anys, en una època que la majoria era als 21. Vaig compartir cel·la amb en Francesc de Paula –un noi excel·lent, per qui sento fins i tot ara un enorme afecte- i amb en Miquel Mulet Nicolau, un militant de l’OLLA –els que venien a ser hereus del MIL després de que li apliquessin el garrote vil a en Puig Antich-, que es dedicava essencialment a assaltar bancs a mà armada. Un xaval amb un simpàtic accent campero del que no he sabut res més, tret que després de la “transició” va continuar treballar com atracador. Un bon tio. A la galeria hi havia una mica de tot: troskistes de l’OT, la LC i la LCR –a alguns ja el coneixia, com el Rizos-, gent del Front d’Alliberament Català (FAC), més una colla del FRAP que no s’ajuntava amb ningú. Els demés presos polítics si que ens aveníem amb els comuns. Recordo amb especial afecte a en Pincho, a l’Estrella i, com no, al Vaquilla, que havien ficat a la nostra galeria perquè s'escapava sempre dels reformatoris. Vam passar hores jugant a petanca a les hores de pati i mirant el fútbol que ens deixaven veure a la tele.
De moltes d’aquelles persones amb les que vaig compartir presó no sé res d’elles. També d'altres que s'hi van relacionar. Ja sé que sembla estrany, però m'agradaria retronar-me amb els socials que m'estomacaven. S'equivoquen aquells que pensen que els torturadors són monstres sense sentiments ni escrúpols. Aquells eren funcionaris -com jo- i actuaven com funcionaris, és a dir com jo, tot i que jo treballi per als aparells ideològics de l'Estat i ells per als repressius. Me'n recordo com entre trompada i trompada parlaven amb mi de superbonrotllo, com per a fer-me comprendre que ells feien el que feien perquè era la seva obligació. Ni tant sols hi havia un component ideològic massa marcat, en la línia de protegir la societat del perill comunista o alguna cosa per l'estil. Res d'això. En un moment donat, un d'ells em va dir: “Mira, chaval, esto que hacemos, cuando vengan los tuyos lo continuaremos haciendo igualmente”. Tenien raó, comptant que alguns dels que estaven o podrien estar en la meva situació i que militaven en partits d'esquerra radical, acabarien sent els futurs regidors, alcaldes, parlamentaris i consellers o presidents de la Generalitat. com en el cas d'en José Montilla, que venia del temible PCE (i). El cas més espectacular potser sigui el de Bandera Roja, l'organització des de la que vaig incorporar-me al front de batxillers de les JCC. Feu-li un cop d'ull a la gent amb poder ara per ara en tots els àmbits que prové de BR.
Penso en algunes persones que van assolir un protagonisme especial en aquells moments. Els meus pares, que ja estàven mig acostumats a passar aquests tipus de tràngols. Els i les camarades de la cèl.lula, els companys i companyes de classe i del banc. Guardo un record ben entranyable i agraït de Montse Sugrañés, la cosina de Oriol Sugrañés, el que van matar quan ja s’havia entregat, després de fugir del penal de Segovia, el 1976. La Montse era la “núvia” que l’organització m’havia buscat i la que em venia a veure amb els meus pares. I no penseu malament, que aleshores no hi havie bis-a-bis. Tampoc en sé res d’en Mulet Nicolau, amb qui vaig passar tantes hores tancat a la cel·la i del que em frapava que un noi tan dolç pogués dedicar-se a entrar als bancs metralleta en mà.
Dos moments especialment brutals d’aquella experiència. Havia estat detingut com a conseqüència de les protestes contra unes penes de mort i qui m’anava a dir que tindria l’oportunitat d’acomiadar-me d’un dels condemnats. En efecte, Juan Paredes Manot, Txiqui estava amb mi a la Model el dia que li vam confirmar que no hi hauria clemència per a ell. Mai oblidaré aquella nit del 26 de setembre. Crec que ningú va poder dormir. De matinada se’l van endur al cementiri de Collserola, a Sardanyola, i allà el va afusellar la Guardia Civil. Va morir com ell volia, com un soldat. Va tenir la “sort” que volguéssin fer les execucions totes a l'hora i que no tinguéssin prous botxins per a dur-les a terme, com volien i com corresponia legalment, amb el garrote vil.
L’altra episodi dur va ser el motí del 20 d’octubre, que es va desencadenar a arrel de l’assassinat a cops pels funcionaris d’un pres comú, el Habichuela. La cosa va esclatar a la novena galeria, però la nostra s’hi va afegir immediatament. No és fàcil descriure com és un motí carcelari. Sabeu que cridàven els presos?: “¡No somos perros! ¡No somos perros!!!” Però és quan entens que l’ésser humà té uns límits pel que fa a la humiliació infringida que no poden ser suportats i, travessats els quals, esclata.
Tot el temps que m'hi vaig estar va ser d'una extraordinària tensió. Era la tardor del darrer any de vida del General. El meu advocat, en Lluís Salvadores -quina gran persona!-, em mantenia al corrent del que passava fora. Franco agonitzava i teníem la impresió que podia passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Els militars eren sempre una amenaça, la policia estava rabiosa com a conseqüència dels atemptats del FRAP i d'ETA, s'acabava de declarar l'estat d'excepció i començaven a actuar pel seu compte grups d'extrema dreta que imitaven el model de la Triple A argentina. Sabíem que érem hostatges en mans del regim i alguna vegada ens havia passat pel cap la possibilitat que un dia o una nit entressin a sac a la presó i ens liquidessin a tots, sobre tot als que estàvem a disposició militar.
Primer ens van portar a la comissaria de Gràcia, amunt de tot del que ara és Torrent de l’Olla, que continua sent el que era, tot i que ara estigui a càrrec dels mossos. Allà ens van estar hores fotent d’hòsties, tot i que es van ensanyar especialment amb mi. Em van titllar ràpidament de “perillós” i em van portar a una cel·la a part. Per si a algú l’interessa, l’insult que més prodigaven mentre m’apallissaven era “cabrón catalán”. Després ens van portar a comissaria, on van continuar les hòsties. Un de nosaltres no va poder suportar i va tallar-se les venes amb una botella trencada de coca-cola. El van portar a l'hospital, on va tornar a intentar-ho amb un bisturi que li va prendre a una infermera. Vaig reconèixer a alguns detinguts com a gent també de la Joven Guardia Roja, però no els va identificar com a tals i els van deixar anar. Jo també vaig tenir sort en aquest sentit, perquè la meva fitxa em vinculava amb Comissions Obreres de banca i la policia no sabia que en aquells moment formava part de la direcció de la Joventut Comunista de Catalunya al front de batxillerat. Si ho hagués sols intuït m'haguessin torturat sens dubte. Ho feien sempre. Com no sabien que sabia es van limitar a atonyinar-me sense parar.
Hi ha un llibre que explica molt bé com va anar aquella detencions i els incidents que les van provocar. Es diu “La masmorra”, publicat per Cossetània i escrit per un dels capturats pels grisos aquella nit, en Joan Ventura, que, per cert, va aconseguir reunir-vos a la majoria dels sobrevivents d'aquella trista aventura en un parell de sopars i en un acte públic de presentació del llibre ara fa un parell d'anys. Va morir fa uns anys. I una altra cosa, trobo que important: en Raimon mai va mostrar el mínim interés per la nostra sort.
Dels vint detinguts sols es van quedar vuit: Josep Talens, Rafael Sans, Francesc de Paula Ripoll, Joaquín Martínez Beneyto, Joan Sants, Joan Aracil, José Luis Suárez, i el noi que s’havia intentat suïcidar i que estava hospitalitzat. En Talens estava en grups llibertaris, en Francesc de Paula també era proper a les Plataformes Anticapitalistes i els demés no eren, que recordi ara, persones organitzades políticament. Després de tres dies als calabossos de Via Laietana ens van fer pujar a un furgó policial, però en comptes de portar-nos al jutjat vam veure horroritzats que ens conduïen directament a la Model. Això sols podia voler dir una cosa que es va confirmar immediatament: ens havíem posat a disposició militar. El càrrec que teníem era “insultos de obra a las fuerzas armadas” i això implicava automàticament consell de guerra i una petició fiscal d'un munt d'anys de presó.
Em van ficar a la sisena galeria, la de menors, perquè tenia aleshores 19 anys, en una època que la majoria era als 21. Vaig compartir cel·la amb en Francesc de Paula –un noi excel·lent, per qui sento fins i tot ara un enorme afecte- i amb en Miquel Mulet Nicolau, un militant de l’OLLA –els que venien a ser hereus del MIL després de que li apliquessin el garrote vil a en Puig Antich-, que es dedicava essencialment a assaltar bancs a mà armada. Un xaval amb un simpàtic accent campero del que no he sabut res més, tret que després de la “transició” va continuar treballar com atracador. Un bon tio. A la galeria hi havia una mica de tot: troskistes de l’OT, la LC i la LCR –a alguns ja el coneixia, com el Rizos-, gent del Front d’Alliberament Català (FAC), més una colla del FRAP que no s’ajuntava amb ningú. Els demés presos polítics si que ens aveníem amb els comuns. Recordo amb especial afecte a en Pincho, a l’Estrella i, com no, al Vaquilla, que havien ficat a la nostra galeria perquè s'escapava sempre dels reformatoris. Vam passar hores jugant a petanca a les hores de pati i mirant el fútbol que ens deixaven veure a la tele.
De moltes d’aquelles persones amb les que vaig compartir presó no sé res d’elles. També d'altres que s'hi van relacionar. Ja sé que sembla estrany, però m'agradaria retronar-me amb els socials que m'estomacaven. S'equivoquen aquells que pensen que els torturadors són monstres sense sentiments ni escrúpols. Aquells eren funcionaris -com jo- i actuaven com funcionaris, és a dir com jo, tot i que jo treballi per als aparells ideològics de l'Estat i ells per als repressius. Me'n recordo com entre trompada i trompada parlaven amb mi de superbonrotllo, com per a fer-me comprendre que ells feien el que feien perquè era la seva obligació. Ni tant sols hi havia un component ideològic massa marcat, en la línia de protegir la societat del perill comunista o alguna cosa per l'estil. Res d'això. En un moment donat, un d'ells em va dir: “Mira, chaval, esto que hacemos, cuando vengan los tuyos lo continuaremos haciendo igualmente”. Tenien raó, comptant que alguns dels que estaven o podrien estar en la meva situació i que militaven en partits d'esquerra radical, acabarien sent els futurs regidors, alcaldes, parlamentaris i consellers o presidents de la Generalitat. com en el cas d'en José Montilla, que venia del temible PCE (i). El cas més espectacular potser sigui el de Bandera Roja, l'organització des de la que vaig incorporar-me al front de batxillers de les JCC. Feu-li un cop d'ull a la gent amb poder ara per ara en tots els àmbits que prové de BR.
Penso en algunes persones que van assolir un protagonisme especial en aquells moments. Els meus pares, que ja estàven mig acostumats a passar aquests tipus de tràngols. Els i les camarades de la cèl.lula, els companys i companyes de classe i del banc. Guardo un record ben entranyable i agraït de Montse Sugrañés, la cosina de Oriol Sugrañés, el que van matar quan ja s’havia entregat, després de fugir del penal de Segovia, el 1976. La Montse era la “núvia” que l’organització m’havia buscat i la que em venia a veure amb els meus pares. I no penseu malament, que aleshores no hi havie bis-a-bis. Tampoc en sé res d’en Mulet Nicolau, amb qui vaig passar tantes hores tancat a la cel·la i del que em frapava que un noi tan dolç pogués dedicar-se a entrar als bancs metralleta en mà.
Dos moments especialment brutals d’aquella experiència. Havia estat detingut com a conseqüència de les protestes contra unes penes de mort i qui m’anava a dir que tindria l’oportunitat d’acomiadar-me d’un dels condemnats. En efecte, Juan Paredes Manot, Txiqui estava amb mi a la Model el dia que li vam confirmar que no hi hauria clemència per a ell. Mai oblidaré aquella nit del 26 de setembre. Crec que ningú va poder dormir. De matinada se’l van endur al cementiri de Collserola, a Sardanyola, i allà el va afusellar la Guardia Civil. Va morir com ell volia, com un soldat. Va tenir la “sort” que volguéssin fer les execucions totes a l'hora i que no tinguéssin prous botxins per a dur-les a terme, com volien i com corresponia legalment, amb el garrote vil.
L’altra episodi dur va ser el motí del 20 d’octubre, que es va desencadenar a arrel de l’assassinat a cops pels funcionaris d’un pres comú, el Habichuela. La cosa va esclatar a la novena galeria, però la nostra s’hi va afegir immediatament. No és fàcil descriure com és un motí carcelari. Sabeu que cridàven els presos?: “¡No somos perros! ¡No somos perros!!!” Però és quan entens que l’ésser humà té uns límits pel que fa a la humiliació infringida que no poden ser suportats i, travessats els quals, esclata.
Tot el temps que m'hi vaig estar va ser d'una extraordinària tensió. Era la tardor del darrer any de vida del General. El meu advocat, en Lluís Salvadores -quina gran persona!-, em mantenia al corrent del que passava fora. Franco agonitzava i teníem la impresió que podia passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Els militars eren sempre una amenaça, la policia estava rabiosa com a conseqüència dels atemptats del FRAP i d'ETA, s'acabava de declarar l'estat d'excepció i començaven a actuar pel seu compte grups d'extrema dreta que imitaven el model de la Triple A argentina. Sabíem que érem hostatges en mans del regim i alguna vegada ens havia passat pel cap la possibilitat que un dia o una nit entressin a sac a la presó i ens liquidessin a tots, sobre tot als que estàvem a disposició militar.
De totes formes, va haver bons moments també, si més no curiosos o divertits. Recordo l'alegria amb que preníem el got de vi diari que ens distribuïen a la galeria. Cridaven: “¡Vino!” i tots cap a baix amb el gotet, col·locats en filera, per a que te l'omplissin. O els dissabtes a la tarda, després de dinar, quan baixaven a mirar la tele una estona. Per cert, que el que ens tocava veure era “Heidi”. Hauríeu de veure el xocant que era contemplar aquells rostres molts d'ells patibularis, mirant encandilats els dibuixos. També eren agradables les estones a la biblioteca, on, per cert, et trobaves amb en Huetas Claveria, que també havia estat convidat a passar-se una temporadeta a l'ombra per un article que havia escrit sobre la relació entre les vídues de militars i el negoci dels prostíbuls a Barcelona.
Quedi clar que tot això us ho explico no per en recordar-me’n jo, sinó per a que us en recordéssiu vosaltres i perquè us feu la pregunta que molts ens en fem: el que hi ha ara és allò pel que ens ho vam passar tan malament alguns? Mireu que es repetia aleshores allò dels “tontos útils” i qui ens anava a dir que acabaríem descobrim que els famosos “tontos útils” érem nosaltres. Però, tot i això, no m'en penedeixo en absolut. Era el que s'havia de fer i jo ho vaig fer pel mateix motiu que faig les coses ara: perquè no tenia altra cosa més important a fer.
Quedi clar que tot això us ho explico no per en recordar-me’n jo, sinó per a que us en recordéssiu vosaltres i perquè us feu la pregunta que molts ens en fem: el que hi ha ara és allò pel que ens ho vam passar tan malament alguns? Mireu que es repetia aleshores allò dels “tontos útils” i qui ens anava a dir que acabaríem descobrim que els famosos “tontos útils” érem nosaltres. Però, tot i això, no m'en penedeixo en absolut. Era el que s'havia de fer i jo ho vaig fer pel mateix motiu que faig les coses ara: perquè no tenia altra cosa més important a fer.