Resposta a Carme Lillo, estudiant del Grau d'Antropologia Social de la UB, gener de 2017
L'ATZAR, EL DESTI I EL CASTIC
Manuel Delgado
En teoria, la mala sort
és a dir la concatenació de desgràcies o contrarietats personals, pot ser
atribuïda a diverses causes, totes elles amb una forta connexió filosòfica. Una d’elles és
l’atzar, és a dir la precipitació ni lineal ni previsible d’esdeveniments
aleatoris amb resultat perjudicial. Les persones que et contestin en aquest
sentit fan seva una filosofia que concep l’univers com a caòtic, no el sentit
de desordenat, sinó d’organitzat a partir de dinàmiques oscil·lant i de
processos lluny d’equilibri. Aquesta filosofia està sostinguda pel marxisme, si
més no a partir d’un concepte que faran seu els surrealistes: l’atzar objectiu.
Mira’t La filosofia de la naturaleza,
de Engels. Important serien obres com El
azar y la necesidad, de Jacques Monod, o les incursions divulgatives de
teòrics dels sistemes complexos, com ara Ilya Prigonine: La nueva alianza (Alianza), Tan
solo una ilusión (Tusquets).
Malauradament hi ha un reguitzell
d’aplicacions a les ciències socials de la teoria del caos, el paradigma sistèmic, l’efecte papallona,
el principi d’irreversibilitat, les teories sobre fractals o la física quàntica
dels que t’hauries de preservar. És a dir, les persones que creuen que el que
els hi passa és el resultat de la casualitat, sabent-ho o no, estan expressant
la seva adhesió a principis que posen l’ordre de l’univers en qüestió i estan convençuts
de l’involucrament a la seva vida de sistemes oberts, aperiòdics i al paper
central de l’esdeveniment emergent i no per força reversible. En ciències
socials el precursor d’aquesta visió, aplicada a la societat, seria Gabriel
Tarde, de qui fa poc s’editava Las leyes
sociales (Gedisa). Algunes recomanacions més: Georges Balandier, El
desorden: La teoría social y las ciencias del caos. (Gedisa), Gregory
Bateson, Espíritu, naturaleza y cultura. (Amorrortu), o Edgar Morin, Introducción
al pensamiento complejo (Gedisa).
Un altre tipus de
resposta atribuiria la fatalitat al destí. Aquí entrarien aquelles persones amb
conviccions més deterministes, generalment derivades de creences religioses per
les que el que passava “estava escrit”. L’Islam i els cristianismes més aliens
al lliure arbitri erasmista en serien exemples. Penso sobre tot en el
calvinisme i la seva doctrina a propòsit de la gratuïtat de la gràcia. El karma
seria una forma d’autodeterminisme, en el sentit de principi de causalitat
determinant per les pròpies accions. Ja saps que l’hinduisme, el sijisme, el
jainisme i el budisme són famílies religions que contemplen la llei de la karma
com clau explicativa del que ens passa.
En funció de quina sigui
la resposta que obtinguis caldria que et remetessis a les fonts bibliogràfiques
corresponents.
Ara bé, el problema que
tens és que si treballes a base d’entrevistes has de confiar en que els
entrevistats no tenen perquè dir-te el que pensen. Podria ser que no volguessin
confiar-te que comparteixen un tipus de pensament causalista que descarta en el
fons tot determinisme caòtic, sobrenatural o natural i atribueix les desgràcies
personals o col·lectives a causes que són sempre totalment o parcialment
d'ordre moral. Les informacions etnogràfiques han posat en relleu com, en un
gran nombre de societats, l'origen simbòlic de la desgràcia es busca
sistemàticament en dos tipus d'esdeveniments. D'una banda, es dóna per fet que
és possible que la víctima de l'infortuni hagi estat objecte d'una agressió.
Pot ser un atac a càrrec d'alguna instància malèvola invisible, procedent del
transmón -geni, follet, fantasma, mal esperit, diable, Satanàs, etc ...-, o bé
del malefici d'algun enemic amb poders -un bruixot o bruixa, algú amb capacitat
de fer mal d’ull o portador de mala sort, com el nostre gafe.
Però la desgràcia també
pot ser conseqüència del desacatament que un individu o el grup sencer hagin
comès respecte de determinada prohibició ritual o tabú. En les societats
cristianitzades, aquest perill que implica desobeir el sistema socialment
instituït de interdiccions sagrades s'associa amb la idea de pecat. La idea de
tabú té, així doncs, la funció d'establir els límits interiors i exteriors de
la comunitat, garantir la conformitat social, controlar les incerteses,
coaccionar tot intent de desobediència o desviació, mostrar tot dany com a
conseqüència d'una vulneració al sistema de prohibicions vigent, assignar
responsabilitats, i fer tot això amb la vehemència i la expeditividad que
singularitza el sagrat i el fa temible. El punt de partida d'aquest tipus d'anàlisi
sobre les interpretacions indígenes de l'infortuni va ser una obra clàssica de
l'antropologia estructural-funcionalista britànica -Brujeria, màgia i oracles entre els azande, d'Evans-Pritchard (Anagrama),
publicada originàriament en 1937 i de la que espero que te’n recordis que vàrem
parlar abundantment a classe.
Recorda que el que vaig
explicar és que ens trobem aquí davant d'una autèntica teoria de l'etiologia
social de tota desgràcia. El principi en què tal convicció s'assenta és senzill
d'enunciar: tot el que té efectes socials ha de tenir una causa igualment
social. No es pot assumir que els trastorns que un accident o una malaltia
pugui ocasionar en l'estructura familiar o en la distribució de la propietat,
tinguin el seu origen en una casualitat, és a dir en un caprici de l'ordre
natural. Si algú imputa l'incendi de casa als poders malèfics d'algun dels seus
veïns, no és perquè ignori el fet empíric que de vegades es produeixen
incendis, sinó perquè la propietat del foc és la de cremar fusta, però no la de
cremar cases, i menys la casa, és a dir una propietat. En incorporar a l'àmbit
de la societat humana, és a dir al investir d'un valor social, la desgràcia ha
de trobar per força la seva explicació etiològica -per què a mi?, per què ara?,
per què aquí? - En un fet igualment social, en la mesura que una conseqüència
social no pot ser predicat d'una causa natural.
Veiem així com cada
societat posseeix el seu propi repertori d'explicacions dominants per donar
compte, en termes de culpa, de tota calamitat, descartant el paper de
l’atzar el destí, que liquidarien
ràpidament la qüestió. Al seu torn, qualsevol desgràcia –qualsevol aparent
“mala sort”- serà utilitzada per confirmar un sistema socialment predefinit de
distribució de culpabilitat. Amb això, la societat o un sector en ella
hegemònic pretén protegir els seus interessos, a través de mecanismes que
aconsegueixen persuadir els seus potencials víctimes que es introdueixin al
territori que s'estén més enllà del que està permès o aconsellat que abandonin
la seva desviació i es s'avinguin a col·laborar.
Ara i aquí, la lògica que
relaciona desviació i desordre amb impuresa i, en conseqüència, amb risc
continua operant en la nostra pròpia societat. Per molt que la ciència hagi
pretès trobar les "veritables causes" de les desgràcies que
interessen a la integritat física de les persones o l'estabilitat de les
comunitats, els dispositius de culpabilització moral romanen actius i operen
mitjançant mecanismes no essencialment diferents d'aquells que caracteritzaven
les societats "endarrerides". Avui, podem observar com un ús polític
de les amenaces es desplega en no poques campanyes oficials de prevenció, que
se sostenen en un discurs en el qual la dimensió simbòlica de l'adversitat és
sistemàticament remarcada. En efecte, les recomanacions sobre com evitar els
accidents domèstics o de trànsit, no contagiar-se de malalties o protegir la
natura o el cos de brutícies conformen un sistema de representació que apareix
obsessivament preocupat pels problemes derivats de la culpa i els seus càstigs.
La “mala sort” sempre te un culpable i un culpable social.
Aquesta vigència dels
vells mecanismes socials destinats a la producció del sentit de la desgràcia en
termes de culpabilitat es troba en l'arrel de les nostres percepcions del risc.
És en la seva posada en sistema cultural d'on el perill extrau el seu
significat i suscita la alarmes. El que la percepció i l'acceptació del risc
dramatitzen són apreciacions objectives, com les que els especialistes
certifiquen, sinó consideracions que els subjectes fan sobre el medi ambient social
en què viuen, així com interpretacions morals sobre les calamitats que tenen o
poden tenir lloc en el seu si, i que són assumides també avui com el preu o bé
d'una rebel·lia, bé de l'acció malèvola de tercers.
És aquesta circumstància
la que precisament fa previsible que trobem en una societat com la nostra, a la
qual sembla travessar crònicament una situació de crisi, una revitalització
d'aquest mecanisme que assenyala constantment els límits del sistema i el preu
que es paga per traspassar-los o, senzillament, per acostar-se massa a ells: la
mala sort, que, com la bona, sols la tenen els que la mereixen.
Jo començaria llegint Mary Douglas, La aceptabilidad del riesgo según las ciencias
sociales, (Paidós), Ulrich Beck, La
sociedad del riesgo (Paidós); Col-legi de filosofía, Frontera i perill (Edicions 62); Susan Sontag, La enfermedad y sus metáforas, (Muchnik). I sobre tot, Mal natural, mal social, d’Ignasi
Terrades (Barcanova).