El normal i l'anormal

Foto presa de www.flickr.com/photos/an_untrained_eye/4891511937/in/photostream]

Nota para Rocío Martinez, doctoranda, enviada el febrer de 2019

EL NORMAL I L'ANORMAL

Manuel Delgado

El que deia sobre el sentit del contrast entre normal i anormal és que és idèntica a la que separa l’acceptable i l’inacceptable. Tu pensa que les ciències socials no han fet sinó advertir sobre la naturalesa socialment i culturalment determinada d’aquesta mena de contrast. El que deia és que és a les arrels mateixes del pensament sociològic, Émile Durkheim es va encarregar d’establir amb contundència fins a quin punt la salut i la malaltia, la normalitat i la morbidesa, no podien establir-se in abstracto i d'una manera absoluta. Entre les regles sociològiques fonamentals a què es referia en el seu clàssic del 1895 (Las reglas fundamentales del método sociológico (Orbis), una d’elles establia que “un fet social és normal per a un tipus social determinat considerat en una fase determinada de llur evolució”. En el pla de la comparació intercultural, Ruth Benedict va poder demostrar l’essencialitat universal d’aital premissa, subratllant, al 1934, com normalitat i anormalitat eren conceptes ètics, derivats directament de les nocions de bé i de mal. A veure si trobessis l’article: R. Benedict, “Anthropology and the Abnormal”, Journal of General Psychology, 10, 1934: 59-82

Aquesta separació és mostrada –vet aquí el paper de l’expert– com a «científicament demostrable», objectiva i, per tant, com a inevitable. A totes les variants d’aquesta divisió entre el normal i l’anormal –o, el que és igual, entre el que és superior i el que ha de ser reconegut i tractat com a inferior, puix és realment inferior–, s’hi podrien aplicar les apreciacions de Pierre Bourdieu a aquest llibre que hauria de ser clau per al teu marc teòric que és La dominación masculina (Anagrama), qual parla sobre tot de la construcció social de l’oposició masculí/femení: com opera un sistema de categories de percepció, pensament i acció, què funciona a partir d’una identificació absoluta entre estructures perceptives i estructures cognitives i que fa que la nostra relació amb un món socialment constituït es pugui produir al si d’un món ineluctable, a recer de qualsevol objecció i no diguem de qualsevol impugnació, en la mesura que és, per definició, un món obvi.

Aquesta «obvietat» –cal afegir-ho– ha de ser compartida pel dominant i pel dominat, i és en això que consisteix el que de nou Bourdieu anomena violència simbòlica. Per mitjà seu, el subordinat esdevé consentidor i còmplice de la seva pròpia submissió, en la mesura que li imposa una coerció que s’institueix per mitjà del reconeixement extorsionat que el dominat no pot deixar de prestar al dominant ja que no disposa, per pensar-lo i pensar-se, més que d’instruments de coneixement que té en comú amb ell i que no són cap altra cosa que la forma incorporada de la relació de domini. És aquesta violència simbòlica que permet el concurs actiu del dominat en la seva dominació, en tant que, perquè la dominació s’instauri, cal que el dominat apliqui als actes de dominació (i a tot el seu ésser) unes estructures de percepció que al seu cop siguin les mateixes que les que aplica el dominant per produir el seus actes.

És important subratllar que la noció de normalitat no remet a una qualitat natural. La separació normal/anormal ni tan sols seria pròpiament consubstancial a la condició humana i ens resultaria difícil trobar-la en la immensa majoria de societats, fins i tot en la nostra en una fase anterior a la conformació dels estats moderns políticament centralitzats, que van ser possibles a partir de colossals mecanismes d’homogeneïtzació cultural de la població que pretenien administrar. És a partir d’aquí que trobem l’aparició de criteris que estableixen la condicióanormal de grups socials classificats com a minories culturals, religioses, sexuals, així de qualsevol individu que s’apartés de la norma, dels patrons conductuals i mentals considerats acceptables per l’Estat o/i practicats per la majoria. No s’ha d’oblidar que campana mateixa de Gauss, el gràfic on es “mesura” el grau d’anormalitat d’una persona –busca “campana de Gauss” al google mateix– és l’invent d’un matemàtic i astrònom alemany –Karl Frederic Gauss (1777-1855)– que va voler establir amb el seu gràfic el que anomenà un esquema dels errors, en què els valors més freqüents s’agrupaven entorn un determinat grau i la resta es desviaven cap un costat i l’altre, dibuixats sobre un eix cartesià, de manera que la figura resultat evocava una mena de campana o copa invertida.

Tenim, doncs, que les nostres idees de normalitat i d’anormalitat són la conseqüència de factors polítics i econòmics directament vinculats amb les dinàmiques de politització, centralització política, homogeneïtzació cultural, subjectivització, secularització, etc. Per argumentar-ho comptem amb les reflexions de Michel Foucault sobre la gènesi general de les modernes idees de malalt i de malaltia, en concret d’una bogeria que no pot ser entesa al marge de la seva naturalesa d’artifici emanat d’un model d’exclusió i confinament ben concret, que resulta d’unes determinades circumstàncies polítiques, econòmiques i socials associades al procés de modernització. El tema és recurrent en Foucault, però, posats a triar, podries prendre com a referència La historia de la locura en la época clásica (FCE). Però sobre tot no abussis de Foucault, que saps el que penso de com una perspectiva com la seva pot acabar constituint-se en una autèntic institució total. O sigui que al tanto.

En aquest punt, la ciència apareix directament implicada, potser involuntàriament, en el marcatge d’aquells que han de ser exclosos, precisament per legitimar i mostrar com a inapel·lable la seva exclusió. És aquí on entra tot el tema de les patologitzacions, és a dir la incorporació de les persones “anormals” a les nosografies psiquiàtriques, a través de les quals la medicina acudeix amb tot el seu aparell classificador per aportar proves inequívoques del caire irremeiable dels inconvenients que afecten algunes persones i les fan inacceptables per una causa o altra. Un aparell terminològic colossal i inexpugnable es dedica a distribuir diagnòstics altament delimitats, síndromes basades en classificacions patogèniques i evolucions psicomètriques, la funció de les quals rau a elaborar els instruments cognoscitius més precisos com a modalitats operatives per remarcar els límits entre la postura tecnicoespecialista i les fonts de la discriminació i exclusió social sobre la discapacitat en fonts de les construccions ideològiques i en les relacions socials. Efectivament, en un cas com el consideres, el psiquiatra diagnostica, per no dir que sentencia, i ho fa a partir de factors que poden ser objectivats mitjançant les tècniques de mesuratge científic, criteris que acaben sent assumits per tothom: la família, l’entorn social, l’empresa, i fins i tot el mateix «malalt»», que acaba aprenent, per dir-ho així, els termes de la seva inferioritat tot interioritzant-los, substantivitzant-los. Aquell que és classificat, acaba inevitablement convertint-se en allò que el classifica.

La cosa és que potser en aquest sentit hauries de fer alguna incursió, encara que sigui de passada, als teòrics de la desviació. La idea d'anormalitat fa referència o s’aplica a algú que s’ha apartat d’una norma, és a dir, que es desvia del que es considera socialment normal. Per als sociòlegs que han enfocat la desviació des de l’interaccionisme simbòlic, aquesta s’identifica amb la no observança de les regles grupals, amb la infracció d’alguna norma acordada prèviament. Per dir-ho com ho fa Howard S. Becker en un dels gran clàssics de la teoria de la desviació, Los extraños (Tiempo Contemporáneo), una estranya traducció de The Outsiders: “Els grups socials creen la desviació en fer les regles la infracció de les quals constitueix la desviació, i en aplicar dites regles a certes persones en particular i qualificar-les de marginals. Des d’aquest punt de vista, la desviació no és una qualitat de l’acte comès per la persona, sinó una conseqüència de l’aplicació que els altres fan de les regles i sancions per a un “ofensor”.

I treballa a fons Goffman. A Estigma (Amorrortu) ja veuràs que es parlar recurrentment de “els normals” com aquells que, si més no en principi, no tenen cap tret a la seva conducta, real o atribuïda, que pugui fer-los com a portadors d’una personalitat “deteriorada” o “desacreditable”.

El problema és que no tenim gaire temps per ni tant sols una iniciació en aquest camp. Però no te’n oblidis que estem parlant de “desviats sexuals” i que, per tant, seria important una incursió, ni que sigui breu, al camp de les teories de la desviació. No sé. Si et veus amb ànims, mira’t alguna introducció, encara que sigui per a que quedi clar que tens consciència de la importància d’aquest àmbit. Penso, per exemple, en la compilació de M.B. Clinard, Anomia y conducta desviada (Paidós), o la del mateix Becker Los “otros” entre nosotros. Perspectivas sobre la aberración (Sagitario). També està bé, com a introducció el de D. Matza, El proceso de desviación (Taurus). Hi ha un llibre que m’agrada molt, que és el John Lofland, Deviance and Identity (Prentice-Hall). A veure si el trobes.

La idea de normalitat també ens pot remetre a la de disfuncional. És normal allò que funciona bé, allò que es plega eficientment a la tasca que l’òrgan social en què s’integra i que li indica què ha de fer i com ha de fer-ho. Val a dir, i això és important, que desobeir una norma o incomplir una funció no fa automàticament de l’infractor o del disfuncional un desviat. Això és important. No oblidis que el criteri fonamental que estableix a la nostra societat la diferència entre normal i anormal és el que ve imposat per la integració o no al mercat laboral. Aquí no sé si tampoc tindríem temps d’alguna incursió, o, si més no, un apunt sobre el tema. Si et veus amb ànim, fes-li un cop d’ull al llibre de Claus Offe, La sociedad del trabajo. Problemas estructurales y perspectivas de futuro (Alianza).

Potser t’ajudaria mirar-te un llibre que va escriure la meva dona, Carlota Gallén, sobre els bordelines o persones amb el que diuen “persones amb capacitat intel.lectual límit”, que parla centralment de la divisió normal-anormal. És diu precisament El límits de la normalitat (Edicions de 1984). Després ella i jo fam fer plegats una compilació sobre el tema que es diu Normalidad y límite (Ramón Areces), on hi ha un article de l’Ángel Martínez que t’aniria molt bé i que es diu: “Antropología, normalidad e intervención educativa”. M'agradaria endur-te algun exemplar, però sols tenim els nostres.