 |
| La foto és de Esther Navalón Wanba |
Article publicat a El Periódico de Catalunya, el 28 de desembre de 2000, poc després de la posada en marxa de BCNeta.
BARCELONA, CIUTAT GUAI
Manuel Delgado
Amb motiu de la recent posta en marxa del nou sistema de neteja de la ciutat, va posar-se de manifest un tret rellevant que potser hauria d'inquietar-nos. Deixant de banda els canvis pràctics –si és que hi ha hagut algun–, crida l'atenció la cura que l'Administració municipal ha posat en les dimensions més espectaculars de la qüestió, com si l'accent es posés no tan en els resultats sinó en la imatge d'uns vehicles de disseny o d'uns escombraires que la promoció publicitària presentava com si acabessin de sortir d'una passarel·la de modes. Fins quin punt, caldria preguntar-se, aquest nou episodi de la dèria oficial per fer concessions a la pura escenografia no és la prova de que Barcelona està sent una mena de laboratori on s'experimenta una política municipal més orientada per tècniques de màrqueting que no per criteris de benestar públic i generalització de la democràcia?
Potser estem veient acomplir-se les intuïcions de les poques veus que en el moment culminant de l'anomenat esperit olímpic el van saber reconèixer com un dispositiu purament retòric al servei de la terciarització i tematització de Barcelona, de la seva conversió en un espai del consum i per el consum i del seu plegament als requeriments del capital internacional en matèria immobiliària i turística. Barcelona es pujava d'aquesta forma al carro de la mundialització, a la refuncionalització de l'espai urbà, a la reapropiació capitalista de la ciutat... Tot plegat utilitzant tècniques empresarials que promocionaven Barcelona com una marca comercial i convertien la ciutat en un colossal plató televisiu.
Seria neci negar l'evidència de millores substantives en les infraestructures i els equipaments, d'una transformació estètica de qualitat en el paisatge urbà i de la producció massiva d'un espai públic concebut de manera creativa i sovint agosarada. Aquests són assoliments que de cap de les formes haurien de ser oblidats a l'hora de fer un balanç de les mutacions morfològiques que ha conegut Barcelona. La qüestió és que no es pot estar segur de que la finalitat de totes aquestes millores no hagi estat, en part si més no, la de millorar també l'oferta de ciutat, parlant purament en termes mercantils. Seria injust no acceptar que hi ha hagut una voluntat d'augmentar el benestar dels veïns, però potser més encara de vendre millor –i més cara– la ciutat als propis ciutadans, així com als turistes i als inversors. Es cert que s'han millorat les condicions de vida de la gent en molts aspectes i velles vindicacions veïnals han estat per fi obtingudes, però no es pot oblidar que la misèria i la marginació continuen presents darrera dels decorats de disseny i que la Barcelona-espectacle ens amaga la constant proliferació de noves i velles perifèries socials. La capital catalana, en tant que projecte, s'ha pogut antullar de vegades més un projecte de mercat que un projecte de convivència.
Potser els escombraires de disseny que decoren els nostres carrers són una prova de que Barcelona és ja una ciutat arquitectònica, estètica, obedient, que ignora les agitacions que l'alimenten, la intensitat dels cossos que l'habiten i la travessen, les pertorbacions que l'esgoten al mateix temps que li atorguen la vida. El que Barcelona era i allò en que s'està convertint no implica l'oposició entre una ciutat vella i una ciutat nova, ni entre una ciutat lletja i una ciutat bonica, sinó entre una ciutat socialitzada i una ciutat de la que s'ha expulsat la complexitat humana, el malestar de les classes, tota contradicció. L'objectiu que les reformes estan buscant és la constitució d'una ciutat urbanística, és a dir antiurbana, antiespontània, antipassional, sedada... Somni daurat d'una ciutat coherent, sense ràbia, sense lloc on amagar-se, sense vertígens, sense ciutat. La Rosa de Foc s'extingeix davant la fulgència estèril d'una Barcelona guai.