La fotografia correspon a l’estat com va quedar el presbiteri de la parròquia de Cardona després de la revolució de juliol de 1936.
Introducció al llibre encarregat per l'editorial Barcanova el 1994, entregat i finalment no publicat,
INTRODUCCIO A L’ANTICLERICALISME A CATALUNYA
Manuel Delgado
Ja ha passat més de mig segle des de l'última i més esparverant de les seqüències majors de la lluita per desterrar el catolicisme de l'Estat espanyol. En poques setmanes de l'estiu de 1936, una immensa quantitat de riqueses de valor incalculable va ser furiosament destruïda i centenars de persones compromeses amb l'Església van ser assassinades, sovint en condicions d'horror difícils de concebre. Els càlculs més acurats assenyalen el nombre de 2.039 eclesiàstics (Solé Sabaté i Villaroya, La repressió a reraguarda de Catalunya (1936-1939), Barcelona, 1989), d'ells uns 700 sols a la diòcesi de Barcelona (segons l'inventari considerat força precís de J. Sanabre, Martirilogio de la Iglesia en la Diócesis de Barcelona, Barcelona, 1943), sense comptar, així doncs, el gran nombre de seglars executats als cementiris de Montcada o Cerdanyola o víctimes del paseillo i l'execució a la cuneta de qualsevol carretera -va fer-se tristament cèlebre en aquestes funcions la de l'Arrabassada de les afores de Barcelona- pel simple fet de conèixer-se la seva condició de militants o fidels catòlics. L'Esquetlla de la Torratxa ironitzava entorn la tragèdia: "Ja vivim tranquils! Perquè hem matat a tots els capellans, tots els que semblaven capellans i tots aquells que ens semblaven capellans" (juliol de 1937). Com ja havia succeït abans, al 1835 o al 1909, s'havia trobat l'oportunitat d’infligir-li a l’Església el càstig per la intrínseca maldat que se li atribuïa, d'expressar una infinita rancúnia acumulada contra tot allò que simbolitzava la religió catòlica i d'executar el que s'experimentava com la urgent, inajornable tasca de anihilar-la, d`extirpar‑la per sempre més de la faç de la terra.
Són més de cinquanta anys els que han transcorregut, però, d'alguna forma, tot allò és encara present. Al programa de les festes de 1991 del poble de Carme, a l'Anoia, podia llegir-se: "A la devastació del 36 poques esglésies van salvar-se de la terrible fúria iconoclasta". Les beatificacions d'aquells que els catòlics consideren màrtirs de la seva fe tampoc s'han aturat, i que poden comptar amb la presència de personalitats representatives de les institucions nacionals, com quan a l'abril de 1990 l'esposa del President de la Generalitat, Marta Ferrusola i el conseller de Justícia, Agustí Bassols, van assistir a l'elevació als altars de dotze religiosos, nou morts durant la revolució d'Astúries de 1934 i altres dos, catalans, a la de 1936. S'editen i reediten martirologis i al desembre de 1990 encara s'inaugurava una cripta a la Seu d'Urgell en memòria de les víctimes de la persecució religiosa durant la guerra civil. Al Museu Parroquial de Santa Maria del Mar s'exhibeix al públic, junt els restes d'una necròpoli romana i una vidriera del segle XIII, el poc que va poder lliurar-se de les destruccions del 36: peses del retaule major, fanals de ferros retorçats i una planxa metàl.lica amb una imatge de la Mare de Déu dibuixada sobre i traspassada per nombrosos orificis de bala.
Aquestes evocacions no provoquen la indiferència i susciten als medis de masses expressions públiques de rebuig per part d'aquells que es consideren agreujats i que, en la seva protesta, utilitzen una retòrica molt similar a la que singularitzà el vell estil anticlerical de fa dècades. Una cosa similar ocorre amb motiu de polèmiques provocades per actuacions de les jerarquies eclesials que venen a confirmar el que molts consideren una essència abjecte en la naturalesa del papisme. Va poder ser observada amb motiu de les discussions entorn temes tan diversos com ara l'ensenyament religiós, el recolzament públic a causes nacionals com la basca o la catalana, les denúncies de la paganització dels costums, la condemna a l'homosexualitat, l’avortament o l'ús de preservatius, en el decurs de les quals l'Església va ser objecte de censures que recuperaven un tarannà i una eloqüència clerofòbiques que podien pensar-se superades. Fa no gaire, Josep Maria Rodés, tot un director de la policia autonòmica catalana, feia unes consideracions públiques a Catalunya Ràdio, en relació a la matança d'Ellacuria i els seus companys a El Salvador, que constituïen tota una declaració de principis antijesuïtica, digna de la gran tradició anticlerical moderna. L'obra de teatre Teledeum li permeté Albert Boadella i els Joglars escandalitzar des d'estereotips provinents del més clàssic i groller dels anticlericalismes.
No hi ha violències, és cert, però la més mínima avinentesa és bona per a assajar atemptats contra el sagrat. Als disturbis en que va desembocar l'any 1991 el festival de teatre al carrer de Tàrrega, els joves van posar especial cura en no deixar sencer el gran rosetó de l'església parroquial. A la tardor del 1990, uns punkies van interrompre la celebració del rosari a l'església del Sagrat Cor de Girona i van apallissar el mossèn, per després destrossar l'altar. Les velles figures de la dramatúrgia anticlerical ja quasi han desaparegut i el "menja capellans", "el que pixa aigua beneita" o el "monjo trabucaire" son personatges rars en l'actualitat. En canvi, latent, soterradament, el vell contenciós continua i potser espera noves oportunitats per usar el que va quedar clar que era el seu llenguatge predilecte.
Per damunt de quina sigui l'opinió sobre la distribució de culpes i responsabilitats o el diagnòstic sobre els seus factors determinants, les violències anticlericals, la fúria inconcebible de les agressions contra els representants i les representacions de l’Església, han estat sistemàticament atribuïdes a una mena de demencial deliri col.lectiu o a la malevolència d'individus lliurats al pitjor de la seva instintivitat. Fins i tot aquells que, d'alguna manera, consideraven que la religió catòlica o les institucions, pràctiques i subjectes que l'encarnaven mereixien ser castigades per les seves complicitats o per les abominacions que li eren atribuïdes, no poden ni justificar ni explicar-se la utilitat del sadisme que envoltà moltes execucions ni de l`anorreament d'un erari artístic i cultural d'incalculable valor. Per ells, igual que per els que contemplaven el fenòmen des de les seves antípodes ideològiques, la brutalitat dels motins anticlericals a l'Espanya dels segles XIX i XX no podia ser percebuda més que com el fruit d'una desraó que provenia de les zones més irracionals i fosques de la condició humana.
El cert és que els mòbils que podien justificar les ires contra tot allò que tingués a veure amb el catolicisme podien resultar ben sorprenents. Les coartades desencadenants podien anar des de l'enverinament de l'aigua dels pous com part d'una sinistre conspiració dels frares, com esdevingué al 1835, fins als rumor sobre monjes malignes que distribuïen caramels emmetzinats pels carrers al 1931 o la peregrina idea de que les parròquies i convents s'havien convertit en fortins o dipòsits d'armes de l'enemic, durant les guerres carlines o la sublevació de 1936. Qualsevol esdeveniment, relacionat o no amb el poder eclesial, podia concitar els aldarulls, com quan una pèssima cursa de toros a la plaça de la Barceloneta fou capaç de desfermar la fúria destructora que, en poques hores, va donar compte de desenes d’edificis religiosos a la capital catalana, a l'estiu de 1835.
En relació a aquests darrers fets, al igual que els d`aquell mateix moment a Madrid, per el govern lliberal en el poder no podien ser sinó una mostra d'incivilitat inassumible que ningú va fer per excusar, entre altres coses perquè les seves disputes amb el poder clerical no van plantejar-se mai en termes de catolicisme-anticatolicisme, ni tampoc fins aleshores mai s'havia posat en qüestió la confessionalitat del país. D'altra banda, sens dubte s'estava exagerant el paper del clericat regular en favor del carlisme i la immensa majoria dels membres de les ordres religioses van romandre passius davant la insurrecció carlina, expectants fins i tot enfront els projectes que per ells preparava el liberalisme. Però, en qualsevol cas, quin tipus de conspiració podia ser aquella que passava per defenestrar, ofegar en sèquies o penjar frares, matxucar fins convertir en pols els ossos conservats als reliquiaris o dansar macabrament pels carrers amb les robes dels assassinats? Quina podia ser la inspiració política dels afusellaments d'imatges a Tarragona, a la tardor de 1868, o, molt més tard, del Sant Crist que culmina el temple expiatori del Tibidabo a Barcelona, al juny del 1936? Podia la qüestió dels tributs fer explicable que els camperols cremessin el cor i l'orgue del monestir de Poblet al 1835?
Aquesta percepció de les violències anticatòliques com actuacions dislocades i il.lògiques ha estat present en la crítica dels qui denunciaven l'anticlericalisme popular com un moviment de distracció de les masses, que les apartava dels seus objectius reals contra l'Estat burgès i la classe dels capitalistes. En efecte, situar la lluita contra el poder clerical en un lloc prioritari en l'actuació combativa de les classes populars no podia resultar més que contra-revolucionari. Així va quedar palès amb el protagonisme radical durant la Setmana Tràgica. Com indica Connelly Ullman, l'aixecament popular va iniciar-se com a protesta contra la guerra, però, de forma en aparença paradoxal, no va resultar atacada cap guarnició militar. Hi havia una greu depressió econòmica, però ni bancs, ni fàbriques, ni les cases dels industrials van ser incendiades. ¿Per què els extremistes van concentrar l'aixecament quasi exclusivament en la crema d’esglésies i convents? La resposta del misteri podria ser senzillament, segons Ullman, que consideraren l'incendiarisme com un forma de desactivar el moviment revolucionari (La Semana Trágica, Barcelona, 1972, p. 12).
Aquesta condició de nul.la o negativa rendibilitat política de les agressions antieclesials i les dificultats per a homologar-les en tant que revolucionàries ha estat sovint ressaltada. Alvarez Junco assenyala que la política de destruir esglésies i assassinar capellans responia "a plantejaments políticament inoportuns, corporativistes, reformistes i reaccionaris" ("La subcultura anarquista en España", a VV.AA., Culturas populares, Madrid, 1976, p. 121). El propi Pablo Iglesias havia advertit al 1902: "Excitar el proletariat per que adreci la seva activitat i la seva energia contra els clericals abans que contra els patrons, és l'error més greu de que poden ser víctimes els qui aspiren a acabar amb l'explotació humana" (esmentat per V.M. Arbeola, Socialismo y anticlericalismo, Madrid, 1973, p. 155). Aquestes postures no eren, en definitiva, només que una reedició dels arguments desqualificadors de l'anticlericalisme burgés del XIX, del que l'extensió a les capes proletàries era entès com una mena de engalipadora maniobra. En efecte, la tradició socialista francesa, per exemple, sempre va considerar la insistència antieclesial a lo Gambetta com una estratagema trivialitzadora que objectivament implicava un succedani del dispensador de l'autèntic canvi de les estructures.
Pel damunt de la seva adscripció ideològica, tots d'acord, testimonis i estudiosos, a l'hora de conrear una imatge espasmòdica dels avalots iconoclastes, associats a l'anomentat, per distingir-lo del cult, "anticlericalisme popular", és a dir una interpretació dels tumults anticatòlics basada en la presumpta forma morbosa que adopta l'acció col.lectiva no controlada políticament. Desconnectat de motivacions ideològiques clares i d'objectius definits, conceptualitzat en tant que epifenomen marginal -una mena d'exsudat macabre que no va poder‑se evitar-, la violència contra l’Església trobaria la seva arrel en un confús i mal canalitzat sentiment de rancúnia vers el clergat i el seu paper polític i socio-econòmic. Abandonats a l'espontaneïtat demolidora i atroç de munions desbocades, els comportaments de fúria cleròfoba vindrien a constituir-se en una mena d'al.lucinant col.lecció d'escarafalls i ganyotes, un paisatge aberrant absolutament impracticable per l'anàlisi històric.
Aquest treball pretén reconsiderar aquesta estranya realitat que fins ara ha estat contemplada com el resultat d'un desbordament psicòtic del populatxo. Del que es tracta ara és d'estimar que darrera d'aquests esdeveniments d'aspecte alienat podem trobar una estructura, un esquema significatiu que orientava ocultament els subjectes actuants. Baixó implica connectar ordenadament els fets i les idees explicitades pels anticlericals amb altres dispositius i instàncies extra‑polítics de la cultura, dels que és viable conjeturar un concurs determinant en la gènesi i les formes de l'odi contra l'Església. El problema bàsic que ha fet de la fenomenologia de l'anticlericalisme popular un "punt cec" pels historiadors polítics ha estat el de que no s'ha atès el contingut fortament simbòlic de les actituds sacrofòbiques. No ha existit la voluntat d'instal.lar l'antagonisme contra la religió catòlica dins d'una racionalitat estructurant. Sabem que es cremaven esglésies, que es rebentaven confessionaris, que es defecava a les piles baptismals i se li treia els ulls a les imatges dels sants, i que es martiritzava als capellans sovint amb una extraordinària crueltat, però ben poc se’n ha fet per relacionar aquests episodis amb el que representaven una església, un confessionari, una pila baptismal, la imatge d'un sant o un capellà, única possibilitat de veure revelat el sentit que tenien aquelles actuacions pels seus executors i llurs víctimes i els tipus culturals que mimaven o combatien, o potser totes dues coses alhora. Es a dir, procurarem associar la contingència dels successos amb el recurrent de les estructures, reconeixent que un esdeveniment -qualsevol esdeveniment- és sempre una relació entre una cosa que passa i una pauta significativa subjacent. O, plantejat d'una altra manera, traslladarem el fenòmens de la violència anticlerical del domini de les causes al dels significats.
L'obra de la que ara comenceu la lectura no neix amb cap vocació de polèmica. Els punts de vista que en ella es despleguen no s'oposen ni desqualifiquen altres lectures que s'han ofert a propòsit del fenòmens de la violència anticlerical a l'Estat espanyol en el darrers dos segles. Més que oposar-se'n, les explicacions que es suggeriran voldrien afegir-se a les ja disponibles, provinents de la historiografia contemporaneïsta, complementant-les. Aquesta aportació de nou encuny que es pretén, no per força incompatible amb les altres, posa en sistema els esdeveniments iconoclastes prenent com a marc teòric el gran absent en les visions fins ara ofertes sobre el tema, aquest estris conceptual que els etnòlegs considerem insubstituïble i que anomenen cultura, és a dir el conjunt de tecnologies materials i representacionals amb que una comunitat es relaciona amb la vida.
Ja hem vist com no pot dir-se que la qüestió de l'anticlericalisme, en les seves concrecions tant imaginàries com executives, no hagi estat objecte d'intensa atenció per part dels seus estudiosos. Comptem amb una gran quantitat de treballs solvents que han tractat l'afer de la violència sacrílega, inventariant morts i estralls, descrivint circumstàncies i atrocitats i també assajant d'establir -no sempre des de la imparcialitat- els factors que instigaren l'odi visceral contra tot allò que tingués a veure amb el catolicisme i els seus funcionaris, objectes i llocs de culte. Alguns d'aquests estudis continuen essent fonamentals, com és el cas del llibre d'Antonio Montero, Historia de la persecución religiosa en España (Madrid, 1961). Després d'aquesta, altres obres han proposat lectures sovint divergents a propòsit del paper de l’Església a la Espanya i la Catalunya dels dos segles XIX i XX i entorn l'encalç sistemàtic i desolador que va patir en diferents moments, però molt en especial en els que obriren pas a la guerra 1936-1939, allà on fracassà el cop d'estat militar. Es respecte de totes aquestes aportacions -algunes d'elles excel.lents- que la que aquí comença a embastar-se aspira a perllongar la tasca. Ho fa just a partir de l'extrem on veiem que aquelles semblaven aturar‑se estupefactes i esborronades. En efecte, pràcticament cap de les recerques engegades entorn les violències recents contra l’Església assumeix la necessitat d'explicar l'extraordinària desmesura de les destruccions, l'acarnissament dels atacs, l'acurada protocolització de les actituds sacrofòbiques, l'obsessiva i escrupolosa meticulositat que adopten les pràctiques iconoclastes, la posta en escena quasi litúrgica que presideix les execucions. Es per això que el grup d'hipòtesis que aquí es desenvolupa no és tant una alternativa com una invitació a anar més enllà d'aquell punt on el procés interpretatiu més o menys convencionalment emprat fins ara es curt-circuïta, desconcertat per la irrupció en escena d'uns actors no previstos -les masses- i d'un llenguatge i d'un codi que els historiadors polítics i de les institucions s'han entestat en considerar pur soroll.
Aquesta contribució a l'esclariment d'un conjunt de fets certament enigmàtics -sobre tot per l'estranya virulència que tantes vegades els animà- es produeix en el sentit d'indicar algunes connexions possibles entre un ordre d'esdeveniments -els aldarulls iconoclastes i les agressions contra el sagrat- i certes estructures significants que poden ser detectades dotant de sentit pels protagonistes aquesta sèrie de fets històrics concrets dels que parlem. De totes les nombroses empiuladures operables, n'he triat algunes que poden servir com a exemples d`aquesta forma de treballar explicativament. Es tracta de l'establiment de quines eren les funcions atorgades al sistema de representació sacralitzada agreujat, i la conseqüent possibilitat de tipificar el moviment anticlerical català i espanyol com episodi d'un corrent anti-ritual i anti-al.legòric molt més ample, indeslligable de les dinàmiques modernitzadores; la missió semàntica -de resultats letals- que tenien les acusacions contra la perillositat sexual atribuïda al clergat, i, per últim, la forma com l'anticlericalisme renovava vells arguments de la mentalitat persecutòria europea, recurrentment adreçats abans contra grups considerats socialment perillosos, com és el cas dels càrrecs contra els religiosos per la pràctica de la màgia negra o per la usurpació d'infants. Convé ressaltar que altres raonaments en aquesta mateixa línia han estat desenvolupats en anteriors obres meves, com és el cas de La ira sagrada (Barcelona, 1992), on atenia l'ús de models culturals ja coneguts en les formalitzacions de la violència sacrílega. La tesi defensada en altre llibre, Las palabras de otro hombre (Barcelona, 1993), entorn com el contenciós anticlerical pot ser conceptualitzat com un conflicte de gènere, travessat per la divisió simbòlica entre els sexes, apareix esquematitzada en el darrer capítol d'aquest treball que aquí es presenta.
Tot aquest desenvolupament no pot realitzar-se sinó prenent el seu objecte com el que no és en realitat, és a dir una globalitat homogènia. En efecte, no existeix un únic anticlericalisme al llarg del període considerat, i el fenomen assumeix una dimensió completament distinta al 1835, al 1909 o al 1936, per fer esment de les gran explosions d'iconoclàstia que conegué el país a la nostra era. D'igual forma, no són idèntiques les formes que la violència sacrílega va prendre al camp o a les ciutats ni és exactament la mateixa ideologia l'anticlericalisme populista i obrerista que el característic del liberalisme burgés, l'anticlericalisme popular que el de les minories cultivades. Totes aquestes variants ofereixen un paisatge del fet anticlerical força complex i incompatible amb tota simplificació excessiva, que una aproximació general com la que aquí es procurarà no pot abastar. En conseqüència cal demanar-li al lector que iniciï l'itinerari explicatiu que ara se’l convida a seguir sense oblidar la condició provisional i deliberadament incomplerta de les conjetures que es sotmeten a la seva consideració.
El que, en qualsevol cas, li demanarem aquí als esdeveniments de la violència anticlerical es que comencin -sols comencin: res del que es dirà implica una direcció única i acabada, ans el contrari- a desvetllar-nos el seu sentit amagat, la raó inexplicitada que els protagonistes atribuïen conceptualment als seus actes, algunes de les claus dels sistemes de representació que estructuraven la gestualitat violenta, aquella imaginació col.lectiva que recreava i nodria les destruccions i les matances.