Sobre l’eventual confluència entre EUiA i la CUP

Foto de Jordi Pizarro

Els amics David Fernández i Julià de Jòdar,  del seminari la Directa, van demanar-m què penso de la CUP per a un llibre sobre aquesta força política que estaven preparant per Edicions 62. En comptes de respondre el qüestionari que van enviar-me, els vaig fer avinent una opinió una mica més àmplia. Això és el que el que els vaig enviar. Era juliol de 2012.

SOBRE L'EVENTUAL CONFLUÈNCIA ENTRE EUiA i la CUP

Manuel Delgado

Cert que val la pena pensar seriosament el que està passant i més encara el que pot passar amb les CUP. Et diré què en penso, però recorda que no sóc cap analista polític i el que t’expresso són sols les opinions d’un militant comunista de base, tot i que tinc la impressió que l’actual direcció tant del Partit dels i les Comunistes de Catalunya com d’Esquerra Unida i Alternativa no són alienes a aquests tipus d’apreciacions, com ho demostra que les Candidatures d’Unitat Popular hagin estat esmentades pel camarada Joan Josep Nuet com part del front d’esquerres que hauria de plantar cara a l’actual situació política i econòmica i fer-ho en termes ja no de resistència, com fins ara, sinó d’oberta contraofensiva. Parlo, com hauràs endevinat, del que ja s’ha presentat com la “Syriza catalana”. 

Sobre l’auge per a molts imprevist que van experimentar les CUP a les darreres eleccions municipals del 2011, la veritat és que no em van sorprendre. Crec que era francament previsible. S’ho havien guanyat a pols. La clau del seu èxit l’hem de buscar en el mateix lloc on hauríem de descobrir la de Syriza. Convé recordar que si Syriza va quedar tan a prop de guanyar les darreres eleccions gregues no va ser com a conseqüència d’una activitat institucional més o menys encertada, ni de campanyes de promoció a càrrec d’especialistes en màrketing polític. Si Syriza ha merescut el recolzament popular a les urnes és pel mateix que el varen obtenir les CUP a les municipals: perquè van beneficiar-se legítimament d’una intensificació de les lluites socials al carrer de les que havien estat impulsores o participants. Les CUP i Syriza eren opcions no de polítics, sinó d’activistes. Està clar que les CUP van animar a molts electors a refiar-se’n d’elles perquè les integraven persones que havien estat donant la cara a en primera línia en tota mena de combats socials. A les municipals del 2011, l’anàlisi del resultats posa de manifest que molta gent va decidir renunciar a votar opcions tradicionals com ara IC-EUiA o ERC –a les que es votava sovint perquè “era el que hi havia”– o fins i tot revisar la seva postura fins el moment abstencionista, per un vot en favor d’una força no “contaminada” pel descrèdit de la política professional i que havia merescut aparèixer –i permete’m evocar un vell eslògan del PSUC– com “de lluita i de govern”.

Aquest va ser el “misteri” de que les CUP quintupliquessin els seus vots el 2011: atraient abstencionistes i votants de l’esquerra ecologista o comunista tradicional i, òbviament, de l’independentisme. Això també ha de ser remarcat, perquè una mirada al mapa electoral i als seus canvis posa de manifest –s’ha repetit– una fugida a molts llocs massiva de vots d’ERC cap a les CUP, però també d’IC-EUiA. El cas de Molins de Rei em sembla especial espectacular, amb un augment del 235 % a costa precisament d’IC-EUiA, que va perdre allà la seva hegemonia amb una davallada total. No és pas l’únic cas. Tret de Barcelona i l’Hospitalet, a les poblacions on coincidien IC-EUiA i les CUP la fuga de vots cap a l’esquerra independentista és innegable.

Deixeu-me cridar-vos l’atenció sobre alguns efectes col.laterals del “factor CUP”. Hi ha un que em sembla de ben interessant i fins i tot divertit, pel que comporta de feliç ironia, i que resulta de que la CGT s’hagi convertit en bona mesura en el seu sindicat de referència. Efectivament, la presència nombrosa de militants de les CUP ha implicat una mena de distorsió en el que és l’ideari fundador d’un sindicat anarcosindicalista que es reclama hereu històric de la CNT. D’una banda perquè implica una mena d’ “infiltració” marxista al seu si, en la mesura que hi ha molts militants de les CUP que se’n declaren, de banda que més d’un militant d’EUiA ajudi a aquesta “marxistització” de la CGT. L’altra conseqüència interessant i de ben curiosa és la d’haver aconseguit que la CGT hagi decidit revisar la seva postura davant el fet nacional català. No estic parlant d’una reconsideració parcial, a nivell local, sinó d’una revisió genèrica que afecta la doctrina oficial de la pròpia organització sindical. Per cert, i ja que surt la CGT: impossible o si més no difícil aquest projecte de confluència de forces d’esquerra que es pretén sense el concurs o al menys el recolzament d’aquest sindicat, que, amb tots els matisos que es vulguin, està clar que s’ha assumit un paper central en un bon nombre de lluites obreres recents.

En fi, que no veig com podem escapolir-nos d’intentar aquest acostament d’EUiA a les CUP de cara a aquesta proposta de font comú, en el que evidentment haurien de participar altres forces, que, no s'oblidi, no deixaran per això de ser diferents i tenir personalitat i objectius polítics propis. Ja veurem com acaba la cosa i et ben asseguro que alguns farem tot el possible perquè sigui en forma d’èxit, per molt que aquest objectiu hagi de vèncer traves per tots dos costats.

Està clar que els i les comunistes hem de vèncer tot dogmatisme i sobre tot posar en valor la nostra contribució a peu de carrer a les lluites socials, especialment en àmbits com el de barris i en el moviment obrer. Els i les iaioflautes són el millor exemple a seguir a l’hora d’entendre la importància que els homes i dones de l’esquerra històrica assumeixin com a propis nous estils d’organització i acció socials. I ho estan/estem fent. El problema a superar és la imatge d’EUiA ha acabat oferint per un involucrament excessiu amb un estament institucional francament desprestigiat, i per bones raons. Tenim motius per sentir-nos satisfets per alguns dels bons resultats dels governs tripartits, però el seguidisme –de vegades el servilisme– en relació a Iniciativa per Catalunya i àdhuc el PSC ha estat francament negatiu, per no dir catastròfic, perquè ha desdibuixat el nostre rostre més combatiu; és més, l’ha fet desaparèixer davant dels sectors més crítics de la societat, que ens han vist com uns més d’aquella casta política que s’ha fet detestar i certament no ens representa. No cal dir que la política repressiva de la conselleria d’Interior, de la mà de Joan Saura, amb actuacions tan lamentables com la que del cas Núria Pòrtulas, han tingut un efecte demolidor, sense que servís de res les declaracions públiques de militants i agrupacions del PCC i del PSUC-viu condemnant-les i desmarcant-se, En aquestes circumstàncies, recordar que nosaltres som i hem estat sempre esquerra combativa és ben difícil.

De la banda de les CUP, hi ha també certs malentesos que dificulten una comunicació fluida i fructífera. Que les CUP siguin una opció bàsicament independentista no ha de ser un problema. Més tard o més d’hora l’esquerra fins ara federalista –EUiA, IC, PSC– haurà d’enfrontar-se amb l’evidència que l’estat independent és més factible i té més possibilitats de reeixir que no un estat federal, del tot impossible amb una part important de l'opinió pública espanyola aferrada a un nacionalisme centralista d’allò més agressiu, que ara li està donant per considerar  l’actual model autonòmic com a causant de l’actual crisi econòmica.

D’altra banda, els i les comunistes no hauríem de considerar l’independentisme com un element incòmode de cara a un acostament a les CUP. És veritat que a EUiA hi ha un sector espanyolista que s'hi resistirà, però el partits que la conformen i la mateixa agrupació mai han posat en qüestió el dret d'autodeterminació de la societat catalana. En paral.lel, les CUP i les organitzacions que la formen són hereteres de la gran tradició del catalanisme de classe i internacionalista, els protagonistes del qual van ser els Martí i Julià, Francesc Layret, Salvador Seguí, Rafael Campanals, Jaume Compte, etc., concretada als anys 30 en partits independentistes de signe marxista-leninista, com ara Estat Català-Partit Proletari i després el Partit Català Proletari, un dels partits cofundador del PSUC. Cal recordar que personatges cabdals en la constitució del Partit Socialista Unificat provenien d’aquesta esquerra independentista, com ara Amadeu Bernadó, Pere Aznar, Artur Cussó o el mateix Pere Ardiaca, un dels refundadors l’any 1982 del PCC.

El problema no és l’opció per la independència; rau més aviat en un altre cosa, que és en la manera com les CUP no són una opció ideològicament homogènia i està ben lluny de tenir una posició comú en relació a la definició de en què consisteix la identitat nacional catalana. Al si de les CUP hi ha individus i potser sectors que fan seva una definició essencialista de la catalanitat, que inevitablement acaba desembocant en formes més o menys larvades de xenofobia. El conflicte intern que va suscitar l’adhesió inicial i sens matisos d'algunes CUP a la figura d’Heribert Barrera amb motiu de la seva mort, sense condemnar les seves posicions racistes i homòfobes, és una prova d’aquesta ambigüitat ideològica a l’hora de definir què és Catalunya i qui i com s’és català.

Salvant aquestes i d’altres reticències per les dues bandes, EUiA i les CUP han de reconèixer que es necessiten. Els i les comunistes han de reconèixer que les CUP han aconseguit connectar amb sectors de la població que estaven desmobilitzats o decebuts amb els partits tradicionals, entre ells el nostre; les CUP, de la seva banda, saben que no es poden fer plans de transformació social sense comptar amb una classe obrera organitzada una bona part de la qual s’enquadra en aquests moments dins o a l’entorn d’EUiA i CCOO. Les CUP tard o d’hora hauran d’assumir la responsabilitat que se les demana de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya i també tard o d’hora hauran de plantejar-se el que podríem dir “la batalla per Barcelona”, sobre tot després de l’èxit assolit a grans capitals com Girona. Encarar aquests reptes justifica prendre’s aquesta eventual coalició amb altres forces d’esquerra de manera ben seriosa. I el mateix per EUiA, que en boca del seu Secretari General ja ha reconegut que cal mantenir el vincle amb Iniciativa per Catalunya, però no en les actuals condicions de dependència.

Què és estranya aquesta coalició d’EUiA, CUP i altres organitzacions disposades a participar-hi? Per què? Hi ha proves de que la comunicació entre l’esquerra radical independentista i la sensibilitat política que representa Esquerra Unida i Alternativa és ja real. No sé per què s’insisteix tant en l’exemple de Syriza quan la comparació més clara del que cal fer la tenim molt més a prop i amb tantes o més possibilitats de reeixir. No entenc la dificultat de reconèixer que el model a tenir present és també el d’Amaiur-Bildu, una estructura electoral una pota de la qual és Alternatiba, acabada de separar d’Esker Batua. I un dels referents de les CUP a la resta de l’Estat és el Sindicato de Obreros del Campo, la SOC, que està orgànicament integrat a Izquierda Unida. Segurament José Manuel Sánchez Gordillo és un dels convidats més assidus a actes de les CUP a Catalunya. D’altra banda, promiscuïtats polítiques més rares s’estan veient. Qui li anava a dir als trotskistes Partit Obrer Proletari, del PRT o de la Lliga Comunista Revolucionària que acabarien fent coalició amb el PSUC-viu i els prosoviètics del PCC, configurant l’actual EUiA?

Així doncs, i per resumir: esplèndid que s’insinuï cada cop amb més força aquest procés de confluència política de les que EUiA i les CUP serien elements. Per a que el projecte aconseguís fer-se realitat caldrien, entre d’altres, dos factors. De la banda d’EUiA, vindicar amb més èmfasi la vigència de la seva vocació revolucionària i relegar a un segon terme la seva activitat institucional, que ha de ser reconeguda i presentada com instrumental i subsidiària de les lluites socials. Per descomptat que és indispensable una autocrítica respecte d’algunes actuacions i silencis passats, sobre tot en relació a les polítiques repressives del tripartit. De part de les CUP, seria important una major definició ideològica, que margini qualsevol insinuació o ombra de proximitat amb un nacionalisme primordialista, sempre a un pas de traduir-se en racisme. 

Si haig de ser-te sincer, no tinc masses esperances que qualli aquesta unitat que, basada en la lluita social i no en pactes oportunistes, tan urgent i necessària em sembla. Crec que tant del costat de les CUP com d’EUiA hi ha prou militants que fan el possible per a fer-ne el camí. La visibilització d’aquesta confluència real, arran de terra, la vàrem tenir en les mobilitzacions a l’entorn del 15M o la vaga general del 29 de març passat, on gent d’EUiA i independentistes d’esquerra van estar plegats al carrer i plegats van patir la repressió en forma de cops, detencions i empresonaments. Però, no ens enganyem, el sectarisme i el dogmatisme són mals endèmics dels que l’esquerra sembla no voler-se desempallegar. Tot i això, l’acte unitari contra la repressió del passat 6 de juny al Campus Raval de la Universitat, que va aplegar persones properes al vell i al nou independentisme, militants tant de CCOO como de la CGT, persones properes a Iniciativa per Catalunya, joves comunistes d’EUiA..., motiva algunes il.lusions que cal conrear. Així que hi hem d’insistir i continuar lluitant per la unitat, però no als despatxos, sinó als carrers, a les fàbriques, a les aules. Tampoc tenim altra cosa més important a fer.