 |
| La foto és de Jeane Cocks |
CLASSE I “CULTURA”
Manuel Delgado
És –o hauria de ser– evident que el nucli central de l’anomenat “problema de la immigració” no és el de si podem o no conviure amb la diferència, sinó si podem conviure o no amb l’espectacle esfereidor de l’explotació humana massiva indispensable per l’actual model de desenvolupament econòmic que, al costat d’un paper creixent de les més modernes tecnologies, ens retrotrau a les formes més immisericordes d’abús sobre la força de treball que caracteritzaren les primeres fases de la revolució industrial.
En aquest context, per a què serveixen totes aquestes polèmiques que giren a l’entorn de la “integració cultural” dels immigrants i altres epígrafs mai clarificats, com ara multiculturalitat, diversitat cultural, interculturalitat..., que s’entesten en centrar certes problemàtiques a l’entorn del sempre confús concepte de “cultura”. I si ens hi fixem, tant els discursos xenòfobs com els del nou racisme disfressat de “tolerant” coincideixen en donar per bona aquesta retòrica basada en la problematització d’una diversitat humana que en democràcia hauria de ser considerada com un fet, i prou.
La clau del protagonisme creixent d’aquest llenguatge de les cultures cal cercar-la en les seves grans avantatges. Vet aquí un discurs que permet reanimar aquest coneixement simple i immediat de les relacions socials que era la gran virtut del vell racisme biològic i de la seva noció de “raça”, i, sobre tot, fa possible que des que es va estendre l’apel•lació a “les cultures” per descriure la naturalesa composta de la nostra societat, s’hagi renunciant a incloure el valor classe en l’anàlisi dels conflictes entre segments socials amb interessos incompatibles.
La dualització social assoleix nivells escandalosos, la igualtat democràtica podria ser desemmascarada en qualsevol moment, el racisme està servint per estructurar la força de treball... I davant tot això el que es reclama no és més justícia, sinó “comprensió”, “empatia”, “obertura a l’altre”... Clams a favor dels bons sentiments, com insinuant que els problemes que pateixen amplis sectors de la població són la conseqüència d’idees i emocions equivocades i no d’estructures socials brutalment asimètriques. Vet ací com s'ha acabat realitzant el somni daurat que el franquisme va intentar imposar sense aconseguir-ho: l’abolició per decret de la lluita de classes.